5a Pàgina

L'hora dels pactes

Encara que només sigui per quatre o cinc vots, la candidatura de CiU que encapçalava Frederic Gené no va poder aconsegir la majoria absoluta que li hagués permès de governar sense haver de pactar amb cap altra força política. Per això ara, encara que només sigui per aconseguir el regidor que li fa falta, haurà de tornar a pactar. Amb tot, cal dir que aquests han estat els millors resultats de la coalició CiU d'ençà de la democràcia, perquè Eugeni Nadal, que al 1983 va aconseguir deu regidors, es va presentar com «La Convergència de Tàrrega», i el 1991 CiU també va tenir vuit regidors, però amb menys vots que ara. La setmana passada ja vam dir que tant CiU com altres formacions van rebre més vots a les europees que no a les municipals. Això confirma el que sempre hem dit: que els ciutadans voten diferent segons els tipus d'eleccions i que a les municipals a la nostra ciutat encara es voten les persones per damunt de les sigles de partit.

Així ara és l'hora dels pactes, i diem pactes en plural perquè a l'hora descriure aquesta secció (dilluns) CiU ja ha pactat amb el PP i per tant ja té la majoria absoluta per governar, però l'alcaldable més votat, Frederic Gené, continua les consultes per fer més ampli l'Equip de Gover i intensifica les converses amb la plataforma que es va presentar sota les sigles AIPN. Aquest primer pacte amb el PP podria condicionar posteriors pactes amb els independents liderats per Joan Amézaga, tant per una part com per l'altra, ja que Gené podríem dir que parteix d'una base amb molta força davant els independents i a aquests els podria condicionar la presència del PP. Parlant més clarament, Gené podria imposar més fàcilment les seves condicions als AIPN perquè ara ja no té la imperiosa necessitat dels seus cinc regidors per governar. Gené ha manifestat a aquest setmanari que el pacte amb el PP no condiciona res i que la seva colalició està disposada a arribar a acords amb els "amezaguistes". Malgrat que el vot és secret, hom diu que gent de CDC i d'UDC van votar AIPN. Si és veritat això, caldria saber per què ho van fer i després també caldria saber com veurien aquests votants un pacte entre CiU, PP i AIPN, perquè hom no es pot imaginar per quins set sous gent d'un partit vota altra formació i al final els vots vagin a parar al mateix sac.

En aquesta ocasió CiU ho té més fàcil a l'hora dels pactes, però més complicat segons quins siguin els acords que faci, ja que d'aquí a quatre anys els votants poden passar factura a CiU o als AIPN, segons els pactes que facin o no facin. Fàcil a primera vista, però complicat per als qui han de decidir amb qui i amb quins pactes, a no ser que no els importi el que passarà el 2003. *

Opinió

Em balla pel cap que algú, i no sé en quin lloc o publicació, perquè no ho he sabut localitzar, va escriure dels rètols que es trobaven en algunes façanes de cases de la nostra ciutat; pràcticament tots a la part antiga. I que senyalaven el grau o categoria del militar que els tocava d'allotjar. Que m'excusi si no cito el qui ho hagi fet. Però més que res en vull explicar el que havia sentit dir i també viscut. Amb l'advertiment, que no em cansaré mai de repetir, que no sóc ni arqueòleg, ni historiador ni cronista, en el sentit autèntic del molt. Escric per plaer. I aquesta és la justificació davant dels qui ho fan de debò.

Rètols, els de l'allotjament, que han anat desapareixent, a mesura que les cases de la part vella s'han anat reformant o han canviat. I em posava darrerament sobre la petja l'amic i acèrrim targarí que és en Jaume Trepat Padró. Sempre atent a qualsevulla ampliació o precisió que s'hagi de fer damunt el que escric. Que agraeixo molt, ja que és mostra evident del targarinisme que he dit. I em plau de veritat.

Donant una ràpida, que no exhaustiva, llambregada, per alguns carrers antics, al d'Agoders hem trobat els rètols de "Comandante" al número 26; "Sargento" al 27, i "Capitan" al 10. Al carrer Major, el de "Coronel" al número 19. I al de Sant Joan, "Comandante" al 5, "Coronel" al 7, i "Sub/no" al 9. Que, com és pot comprendre, assenyalaven clarament el qui tenien d'allotjar. Que ens havien explicat que en certs moments la designació d'aitals graus havia provocat més d'un disgust a l'alcaldia de torn, ja que determindes famílies se sentien menyspreades si no els atorgaven una altra graduació. Si bé, també cal aclarir que, tal com explicava en les meves planes dedicades a Santiago Ramon y Cajal, eren molts els militars que preferien tornar sempre al mateix lloc.

En determindes èpoques, especialment les de l'última guerra carlista, que no va acabar fins al 28 de febrer del 1876, l'estada de tropes a Tàrrega era gairebé constant. I que tal com diu Josep M. Segara Malla, en unes de les seves sempre interessants planes, del seu Recull d'episodis d'història targarina, "Des del segle XI al XX" es quedaren i passaren per Tàrrega moltes tropes. I els problemes vingueren del seu abastament. Tant, que l'alcalde del 1876, senyor Aulés, es veié obligat a exigir a determinats comerciants o propietaris de subministrar el pa, l'ordi, la palla, l'oli i la llenya. Cosa que no tenia res a veure amb els allotjats. Que en gran part eren els comandaments, oficialitat i sotsoficials. Que com deien les celebres ordenances militars, fins no farà gaires anys abolides o modificades, els allotjats, de fet sols tenien dret "...a vinagre i sal i asiento en la lumbre". Encara que se'ls proveís de tot. I no cal dir que de bon llit i atencions.

La meva àvia, "Marieta del Renan", però de primer i segon cognoms Boladeres i Bastús, i conseqüentment lligada a families molt arrelades a Tàrrega, nasqué el gener del 1960. I per tant, havia viscut i ens havia contat molt d'aquells anys i dies. Tenia catorze anys quan la robina de Santa Tecla. I a més havia estat estanquera a la plaça Major, sota els pòrtics. I descrivia amb exactitud, però amb el pebre i la sal de les coses més pintoresques, les arribades i les sortides de la tropa a la plaça. On els soldats gallecs, que s'enyoraven, demanaven i si els oferia, la "gallega", o música de gaites... o el que s'hi assemblava. I les trifulgues per trobar un bon allotjament quan s'esqueia, ja que la tropa, diguem els soldats i els comandaments en servei o guàrdia, ho feien en acampades.

Amb tot, al llarg dels anys, com l'amic Trepat em deia que contava la seva àvia, una Llobet, des de l'Ajuntament es planificava tot el sistema d'allotjament. I els agutzils anaven amb llista a la mà, casa per casa, informant dels allotjats que els tocava. I així jo recordo que també fou als volts dels anys vint, que quan venia tropa a Tàrrega se seguia el mateix procediment. I esperàvem l'arribada del esmentat agutzil per saber quants i com. Que a casa nostra, al finals del carrer d'Urgell i que mai havíem tingut cap rètol de més o menys graduació, ens assignaven un parell o dos de soldats rasos. O com a màxim un caporal. Que vull dir que amb l'il.lusió que com a infants ens feia de tenir-los, le poques hores que passaven a casa, de fet només a les nits, els resultaven més que agradables.

L'arribada de tropa en aquells anys vint obeïa que als volts de la nostra ciutat, em sembla recordar que cap a Altet o la Figuerosa, s'efectuaven unes maniobres. Almenys en recordo dues o tres vegades. I el tragí dins dels nostres carreres i places era motiu d'admiració i sorpresa de grans i petits. Sobretot quan descarregaven les peces d'artilleria a l'estació, o tornaven de les maniobres. I s'havia organitzat més d'una festa o ballaruga entre l'oficialitat i les noies joves.

Faig aquesta precisió perquè els esmentats moviments militars no tenien res a veure amb el que vingué després entre el 1936 i el 1939. És tota una altra història. Els qui ho protagonitzaren sovint amb amargor o pena i altres també en acolliments que s'agraïren com res en la vida, ho saben, cadascú amb la seva experiència pròpia. Fou tot un món a part. Avui he tractat únicament d'un retall del que significaven aquells rètols que es trobaven a la porta de les cases principals de Tàrrega. En el sentit de rang. Que era evidentment el que dins de la mateixa vida vilatana ostentaven. *

Hi havia una vegada...

...un senyor que, des del primer moment que va veure la llum de la vida, sabia perfectament quina havia de ser la seva funció a la societat. De fet, no tenia cap més altra elecció, però la seva gran virtut és acceptar la realitat i afrontar-la amb un sorprenent optimisme. Aviat va aprendre l'ofici al qual l' havien obligat, però davant els seus expressius ànims d'accelerar el procés educatiu, semblava que el seu destí havia estat escollit per ell mateix.

Des d'un primer moment va ingressar en uns magatzems on hi havia milers i milers de persones que eren igual que ell. Estaven allà per assaborir els primers passos de la seva nova feina i relacionar-se amb gent de la seva classe. El que més li va sorprendre era saber que la immensa majoria dels seus col.legues no volien dedicar-se a aquella dura i pesada tasca, però segons ell, que es molestava a aconsellar-los, els deures laborals s'han d'assumir amb dignitat, tot pensant que és de cabdal importància per al bon funcionament de l'engranatge social. Aviat, a causa d'aquella actitud poc normal i exageradament predisposada a assumir el guió de la seva existència, va guanyar-se l'enemistat de tota la gent que convivia amb ell.

Però precisament aquella manera de ser el va afavorir a l'hora d'aconseguir sortir d'aquell racó dels magatzems perquè, segons els especialistes i educadors, semblava que havia assolit els coneixements suficients. D'allí va anar a parar a una humil botiga del centre de la ciutat. La seva primera tasca era treballar per vendre el seu producte a un minúscul i senzill aparador. Mentre treballava, aquest senyor, de ment valenta i ànim inesgotable, no defallia en els moments més humiliants d'aquella etapa, perquè va sofrir situacions tan compromeses com la mirada atenta de les masses que guaitaven a l'altre cantó del vidre. A partir d'aquell moment va descobrir un dels seus pocs punts dèbils. No entenia per què els ulls dels individus que passejaven pel carrer podien arribar a ser tan mal educats.

Però com sol passar, els esforços d'una persona normalment vénen acompanyats d'una agradable compensació. Aviat algú, que va entrar a la botiga interessant-se per ell, va sol.licitar els seus serveis al cap d'un parell de mesos d'estar plantat en aquell aparador servint les expectants i insultants mirades dels curiosos.

El viatge a la seva nova feina va ser molt llarg i pesat, però la il.lusió de trobar-se amb una nova època de bons averanys no permetia que es desanimés en cap moment. I no anava mal encaminat, perquè un cop va conèixer la seva nova ubicació, el seu aspecte va expressar un canvi rotund. Quins luxes! Li va tocar conviure amb un matrimoni de classe benestant, amb dos preciosos fills, un d'ells submergit en l'adolescència i l'altre que no passava dels dos anys. Aquella alegria familiar, la pulcritud de la llar on s'havia instal.lat i l'agradable ambient laboral amb què es va trobar, van fer d'aquella etapa de la seva vida, un autèntic paradís. D'entre els seus companys de feina, es va fer molt amic d'un xicot francès, jove però molt experimentat en la tècnica dels peus, eficient en el tractament que els feia i eficaç a l'hora de netejar-los. També va conèixer un home llarguirut, de coll prim i cap ample, que tenia la funesta mania d'escopir a raig.

Els anys i la vida van anar passant de manera còmoda. Ell mirava de fer la seva feina el més bé que sabia. Obria la boca quan li manaven, recollia les mercaderies sense rebutjar-les ni rondinar (tot i que no eren agradables de portar) i, fins i tot, ja s'havia enginyat el seu propi mètode de neteja personal en acabar la seva tasca. Unes vegades havia de suportar olors molestes i d'altres s'havia de sacrificar per resistir estoicament maratonianes estones de treball, però com que ja sabia des d'un principi quines eren les virtuds i els defectes de la seva feina, podia resistir-ho tot de manera molt assequible.

El que li molestava més de tots els anys que va estar contractat en aquella casa fou que l'utilitzessin per a assumptes que no pertanyien al seu estricte camp laboral. Però com que no podia discutir les decisions dels seus amos, s'havia d'empassar escenes d'autèntic calvari. Sobretot, el que més li molestava era quan els fills passaven l'època de l'adolescència perquè, quan aquells cràpules tornaven algunes nits de les seves sortides de disbauxa, havia de vetllar-los en les seves vomiteres alcohòliques i inexpertes tot embrutant-se tant per dins com per fora. Tampoc no podia adaptar-se al mal costum de la mestressa de tallar-se les ungles dels peus tot recolzant-se sobre ell... què insultant! Ell creia estar preparat per altres coses. Fins i tot, alguna vegada va haver de cridar l'atenció al cap de família que tenia la infatigable dèria d'escopir-lo regularment.

Però malgrat aquelles escenes singulars que no arribaven mai a ser un motiu de tristor, el nostre protagonista anava treballant i passant els anys convivint amb aquella gent. Li agradava molt el grau de confiança que van arribar a establir amb ell i, en les situacions més quotidianes del dia, podia sentir cantar els nens, escoltava les lamentacions que la mestressa li explicava mentre estava tancada al lavabo després de les discussions matrimonials i, fins i tot, llegia el diari totes les nits conjuntament amb el pare.

Però com que els anys passen per a tothom, van arribar les morts dels pares i l'emancipació dels fills i, durant anys, va restar quiet, sense treballar, i amb l'única convivència dels seus companys de feina que, igual que ell, anavan envellint i degradant-se sense compassió.

Va mirar de treballar els seus darrers dies en una cafeteria de poca classe i allò va ser la seva gran perdició. En lloc de viure còmodament a la jubilació, va caure en mans d'uns homes que el visitaven regularment, tot infestats d'alcohol i brutícia, i l'escopien, el vomitaven, l'embussaven de papers i el feien servir per a qualsevol cosa. Ja no tenia aquella capacitat de neteja de la qual abans s'enorgullia i des que va iniciar aquesta nova feina sempre anava brut i pudent.

Un bon dia un xicot, emboirat per haver ingestat quatre copes de més, li va fer una puntada al cap i el va trencar a trossos. Va morir en un vulgar bar del barri més vulgar, però en els seus darrers instants va poder analitzar la seva vida i no podia negar que havia tingut moments bons. En Roca, que així era el seu nom, va fer el seu darrer sospir tot perdent aigua per totes bandes i, finalment, el van dur a un cementiri on hi havia molts vells que estaven com ell.

Aquí acaba la història d'en Roca, una tassa de wàter.

Opinió

Candidatures i pactes

– Disposat?

– A què?

– No et facis l'orni. Vàrem quedar que continuaríem comentant les candidatures que es presentaren a les eleccions del 13 J.

– D'entrada et diré, tot respectant el que en puguis pensar, que aquest sistema electoral no m'acaba de convèncer... no el trobo pas massa democràtic.

– Alerta amb el que dius. Et pot portar problemes.

– No ho crec. Si no puc expressar el que penso, no preguntis. M'he passat tants anys meditant en la sol.litud i tan sols amb la companyia dels pins, que molt bé m'hi puc passar altres vint.

– Bé, bé; no era la meva intenció molestar-te. Continua.

– Et deia que aquest sistema electoral no em convenç... no és massa democràtic per la raó següent: a causa d'aquest sistema el ciutadà no pot elegir lliurement els seus governants, sinó que se li imposen unes llistes, dites tancades, amb els noms dels candidats posats pel qui les encapçala, que, a l'ensems, ha estat imposat per les cúpules dels partits polítics sense tenir en compte l'opinió dels ciutadans.

– I tu, com ho faries?

– Una fórmula podria ser, per exemple: primerament que la durada dels mandats fos com a màxim de dos mandats i així s'evitaria aquest enganxament del càrrec que sembla que predomina en molts dels nostres polítics. El cap de llista seria proposat pels respectius partits polítics.

– I la resta dels candidats, a ocupar les diferents regidories?

– Aquests sí que els proposaria el cap de llista, tot especificant la regidoria a què aspira el candidat. D'aquesta forma, tenint en compte que es votarien persones, no partits, el resultat final seria mès autèntic segons les preferències dels electors.

– I l'alcalde, què?

– Seria el nom més votat de la llista, i així successivament s'aniria seguint, segons el nombre de vots, fins a completar el consistori i així s'evitaria el que ara pot passar a causa dels pactes...

– Parlant de pactes, què me'n dius del que s'ha produït aquests darrers dies?

– Que no l'entenc.

– Per què?

– Home, Diògenes, no em diràs que sigui lògic. Quan tot semblava un pacte cantat entre CiU i AIPN, l'alcalde en funcions ens surt amb la sorpresa que m'ha deixat astorat i perplex.

– Algun motiu hi deu haver.

– No em vinguis amb històries ara. De bell antuvi ha de tenir present que voler que la guineu convisqui amb les gallines és una utopia com voler que l'aigua s'agermani amb el foc.

– Sigues més concret, per favor.

– Ho intentaré. Aquest pacte em fa la impressió que més que un pacte per governar, i governar bé, ho és per obtenir la majoria absoluta, amb totes les conseqüències que això pot comportar.

– No exageres?

– Temps al temps, Diògenes.

– Hi deu haver contrapartides, però.

– D'acord. Tot pacte ve precedit d'unes contrapartides que el justifiquen. En aquest cas concret, però, no em convencen, com ben segur a molts dels electors, les raons adduïdes pel responsable, en definitiva, del qui l'ha signat. Això que qui serà el primer tinent d'alcalde, del PP, pot influir favorablement en els projectes que l'Ajuntament té entre mans és cosa per veure. És com vendre's per un plat de llenties una possible i llunyana herència que, no ho dubtis, d'alguna manera s'haurà de pagar. Ningú no dóna res a canvi de no res. Tot sovint el que no es paga amb diners es paga en dinades.

– Tan malament ho veus?

– Mira, Diògenes, possar-se l'enemic dins de casa és una cosa que t'aconsello que no facis mai, a no ser que vulguis que es faci realitat la dita de "mossos vingueren que de casa ens tragueren".

– Intueixo per les teves paraules que el PP no et cau simpàtic.

– I a qui?

– Bé, deixem-ho. I de les altres llistes...?

– De dues d'elles ja en parlàrem. Ocupen la segona i tercera força política dins l'Ajuntament i ja anirem veient la seva actuació que pot ser molt interessant de seguir. Quant a les altres, en no arribar al tant per cent necessari per a obtenir representació al consistori, el millor és no parlar-ne.

– Adéu. Fins una altra estona.

Política

Ve't aquí la gran qüestió: pactar, o a l'oposició

A fe de listo! Ens ho heu deixat ben complicat.

A partir d'ara, què hem de fer els ciutadans per Tàrrega de la Plataforma AIPN amb els cinc regidors que en una decisió històrica ens heu concedit els ciutadans de Tàrrega?

Personalment, solament hi veig dues possibilitats o respostes:

Possibilitat 1: si el partit guanyador de les eleccions (CiU) ens convida a compartir el govern de la ciutat, acceptar-ho i seguir treballant per Tàrrega. Per això ens heu votat, oi?

Si prenem aquesta opció ens trobaríem com en els darrers sis anys, els uns hi posem la "marca" de la denominació d'origen (el partit), els altres, nosaltres, molta feina i poca "marca". Amb la qual cosa seguim alimentant el peix que es mossega la cua: els més votats amb aquest pacte donen un bon govern a la ciutat, per tant els ciutadans continuen votant-los precisament perquè donen un bon govern a la ciutat.

Possibilitat 2: passar a l'oposició. I fer-la, l'oposició, de l'única manera que l'entenem: rigorosa, enèrgica i sobretot positiva.

Numèricament amb un sol vot Frederic Gené en té prou per governar amb majoria. Aquest vot el pot obtenir pactant amb Mayora o bé amb Ribalta. Nosaltres, a l'oposició, i d'aquí a quatre anys, esperar que més ciutadans ens votin fins aconseguir ésser la força més votada i poder per fi treballar per Tàrrega de manera autònoma, a la nostra manera.

Prenguem la decisió que prenguem, m'ensumo que enfadarem una part dels qui ens heu votat i satisfarem les expectatives de l'altra part dels qui ens heu fet confiança votant-nos.

Potser quedaria una tercera i estrambòtica possibilitat: unir tots els vots no-CiU i formar un equip de govern. Personalment, i crec que estareu amb mi, la trobo inadequada i del tot contrademocràtica; a més, no crec que s'hi avinguessin de bon grat els del partit que deia tenir segur el vot socialista i que fins i tot l'augmentaria, en haver-se desempallegat del pes mort que els suposava la presència, a la seva llista, de persones tan poc connectades amb la "gent de base", amb la "gent treballadora". Ens van emplaçar "al veredicte del carrer" i el carrer ha parlat. Ostres, com ha parlat!

Els ciutadans compromesos amb el projecte, que ja es coneix popularment com la plataforma de ciutadans per Tàrrega, i els simptatizants, i els que s'hi van sumant, decidiran a partir d'ara quin és el camí més adequat per treballar de la manera més efectiva per una Tàrrega més plaent i de més qualitat per a tots els targarins.

Com veieu, la papereta és com a mínim emocionant.

El miler llarg de targarins que ens heu votat i l'aposta del quasi centenar de membres de la Plataforma hem aconseguit ja una fita històrica: hem palesat que quan està en joc el futur de la ciutat comencem a saber ser valents superant la rigidesa d'unes normes electorals excessivament rígides i massa allunyades dels interessos estrictament ciutadans. Gràcies a tots per la confiança que ens feu.

Em queda solament demanar-vos que seguiu acudint a les assemblees i grups de treball que convoquem els de la Plataforma per tal de donar la vostra opinió i així prendre decisions amb el màxim de participació. Recordeu el que vàrem dir a la campanya: a les eleccions per al Parlament de Catalunya, o per al Congrés i el Senat de l'Estat, o per Europa, voteu el qui cregueu millor, però a Tàrrega seguiu de prop les seves propostes i ajudeu Tàrrega aportant les vostres opinions.

Gràcies, gràcies i visca Tàrrega!

Entitats

Bibliopiscines'99: la biblioteca a la vora de la piscina

Vint-i-tres ajuntaments de Catalunya en col.laboració amb la Fundació "la Caixa"

posen en marxa una nova temporada de Bibliopiscines

El 21 de juny es posarà en marxa la dotzena edició de les Bibliopiscines, una iniciativa de vint-i-tres ajuntaments de Catalunya que compta amb el suport de la Fundació "la Caixa". El servei ofereix un fons bibliogràfic d'entre tres-cents cinquanta i cinc-centes obres i publicacions periòdiques per a nens i adults que l'usuari –si ho desitja– pot emportar-se a casa seva. Les Bibliopiscines volen ser un mitjà per divulgar els serveis de les biblioteques entre persones que desconeixen l'existència o ubicació, alhora que presenten la biblioteca com un centre actiu, obert i al servei dels ciutadans. En els onze anys de la seva existència les bibliopiscines han rebut prop de dos-cents cinquanta mil usuaris que han demanat tres-cents trenta-cinc mil llibres i publicacions.

Bibliopiscines. Del 21 de juny al 31 d'agost de 1999

El fons de cada bibliopiscina reuneix entre tres-cents cinquanta i cinc-cents títols que els responsables de la biblioteca van renovant en funció de la demanda. Per beneficiar-se dels serveis que ofereix la Bibliopiscina només cal que l'usuari s'adreci a la persona responsable de la biblioteca la qual, després de prendre nota de les seves dades personals, li obrirà una fitxa d'usuari per tot el període en què la biblioteca estigui instal.lada a la piscina. El servei comprèn també el préstec domiciliari perquè el lector pugui emportar-se la publicació a casa seva durant dues setmanes.

Aquest estiu fa dotze anys que la Fundació "la Caixa" va posar en marxa per primera vegada les Bibliopiscines, una activitat per promocionar noves formes de lectura en espais diferents dels habituals. Les Bibliopiscines volen ser un mitjà per divulgar els serveis de les biblioteques entre persones que en desconeixen l'existència o la ubicació, alhora que presenten la biblioteca com un centre actiu, obert i al servei dels ciutadans, i que combina la cultura, la informació i l'oci.

Des del 21 de juny i fins el 30 d'agost, les Bibliopiscines s'instal.laran a les piscines municipals d'Arbúcies, Artés, Balaguer, Banyoles, Bellver de Cerdanya, Cambrils, Igaulada, Martorell, Moià, Mollerussa, Móra d'Ebre, Móra la Nova, Piera, El Pont de Suert, Ponts, Sant Hilari Sacalm, Sant Sadurní d'Anoia, Sant Vicenç dels Horts, Solsona, Tàrrega, Tremp i a sa Pobla (Mallorca).

Música

La Coral Infantil Mestre Güell va cantar a l'hospital

Tot caminant ja vers el seu vint-i-vuitè aniversari, el benèfic programa Càritas a la Ràdio presentà divendres dia 11 de juny l'actuació dels petits de la Coral Infantil Mestre Güell, els quals, sota la direcció de M. Carme Miralles i amb acompanyament pianístic de Núria Gené, varen fer les delícies dels assistents amb les seves gracioses cançons, interpretades amb aquest simpàtic impuls tan característic de la mainada.

L'espai radiofònic d'aquest segon divendres de juny fou completat amb dues romances de sarsuela ofertes per Josep Pont i una actuació especial d'Anna Bertran i Joan Farreny que, amb les seves respectives tenores, que executaren diversos passatges destinats a aquest potent i emblemàtic instrument de la cobla. *

Intercanvi coral amb Figueres

La coral del casal de gent gran de Figueres va actuar divendres passat dia 18 al casal targarí, tot corresponent l'exitosa visita que la Coral Bona Nova realitzà a la capital empordanesa el dimecres 2 de juny en un enriquidor intercanvi cultural que ha representat la celebració de dos actes musicals destinats principalment a consolidar els llaços d'amistat que uneixen ambdós casals. *