Tàrrega, 26 de setembre de 1998Any LV - Núm. 2.763 - Preu 175 ptes.

Bona part dels alumnes del Jacint Verdaguer
Foto: Jaume Solé

Aviat farà un any que van començar les obres de l'accés al polígon industrial per darrere del cementiri, un accés que en principi no era previst, i també aviat fara un any que es van aturar les obres que feia la brigada municipal i allò cada dia està pitjor per als soferts automobilistes que passen per aquell indret ple de clots. És una vergonya a la qual sembla que l'ajuntament no vol o no sap com posar-hi remei, tot i que cada dia estan més properes les eleccions municipals.

Ja sabem que a vegades l'ajuntament ha de negociar per solucionar problemes, però que passi prop d'un any sense que arrangi un tros de vial és una mica preocupant perquè els esmorteïdors dels vehicles que passen per allí ja es comencen a ressentir i no creiem que l'ajuntament es vulgui fer càrrec de les reparacions.

El passat 4 de juliol en aquesta secció feiem esment de les queixes dels industrials del polígon Riambau per l'estat de deixadesa de la zona. Doncs al cap de més de dos mesos tot continua igual, fanals per terra, manca de senyals de circulació i encara no s'han posat els nous noms dels carrers, i és que com els han posat noms de vents, potser se'ls ha emportat el vent. La zona verda del polígon continua més groga que mai i amb uns arbres que estan agonitzant. En resum, que el polígon industrial Riambau continua amb el seu estat de deixadesa que fa vergonya i això no fa gaire atractiva la zona per a futures noves indústries. Com dèiem abans, s'apropen les eleccions i en aquestes dates sempre hi ha partits que aprofiten l'avinentesa per anunciar la vingudes de noves indústries, encara que siguin japoneses. Així que caldria rentar la cara al polígon perquè les possibles noves indústries no marxin corrent en veure l'estat d'aquesta zona industrial. També continua sense saber-se res de la deixalleria que previsiblement s'havia de contruir en aquest indret, quan és una necessitat marcada per la llei, a la vegada que contribuiria a la recollida selectiva d'escombraries que seria un gran bé per al medi ambient.

Temps enrere quan denunciàvem alguna deficiència de l'ajuntament, aquest procurava arranjar-la al més aviat possible, però ara sembla que ja «passa» de les denúncies o de les queixes dels targarins, com a mínim els del polígon Riambau.

Per altra part, sembla que estan a punt de solucionar-se els problemes econòmics d'una indústria de la Canaleta i per tant es podria tornar a endegar el procés per urbanitzar la zona que és responsabilitat de l'ajuntament.

Crec que ara és una bona època per als horts. Diuen que és a la tardor quan arriben abundants fruits. Si bé a l'estiu, la collida dels tomàquets, síndries i melons ­els qui en fan­, o altres productes plenament estiuencs i el goig d'anar a regar, mullar-se amb l'aigua o capbussar-se al dipòsit, o ara en alguna piscina o piscineta que s'ha construït en un racó de l'hort, és ja tot un plaer. Com els qui, en lloc de fer-ho a la vinya, fan a l'hort la berenada amb cóc i arengada amb sucosos raïms acabats de collir. Però no és per aquí on vull anar, sinó que a recordar els noms dels vells horts, ancestralment tributaris del cabdal de l'Ondara o Reguer i de la seva xarxa de sèquies. Encara que a principis o a mig segle, quan les aigües començaren a escassejar, foren molts els qui feren dipòsits que omplien amb el molí de vent, la bomba moguda a mà, o per un petit motor d'explosió. I últimament per l'elèctric o electricitat.

La importància dels horts per al consum familiar i també per a la producció de tota mena de verdures, tubercles o fruits, destinats a la venda pública, que arribaven al nostre mercat diari i setmanal, era molt rellevant. Tant és així, que en les ordenances de la Comunitat de Regants de la ciutat de Tàrrega, aprovades per reial ordre de 5 de febrer de 1926, que de fet no eren res més que el trasllat i adequació dels costums de segles, es dóna una preferència absoluta als horts. Que sense entrar en detalls, que són molt interessants i bonics, prova d'una manera fefaent el que he dit.

Aprofitant, com ho farè moltes vegades, l'excepcional treball de la tesis doctoral de Joan Novell Balagueró Tàrrega: de villa a ciudad (1875-1923) en el quadre número vint-i-tres, ofereix la següent relació d'horts (entre cases i molins que no anoto) referida al padró d'habitants del 1870. Com afores i població dispersa: hort del Vila, hort del Cardeñes, hort del Noves, hort del Trilla, hort del Pijuan, hort Almacen, hort Puiggalí, hort del Cristo, hort del Salvadoret, hort de la Font, hort del Terés, hort Paella. I en el padró del 1875: hort del Vila, hort del Cardeñes, hort del Noves, hort del Puiggalí, hort del Salvadoret, hort del Terés, hort Paella, hort del Sobies, hort del Codina. I en el quadre número vint-i-cinc, corresponent al padró del 1889, hi figuren: hort del Cinto, hort del Pedregal, hort del Sobies, hort del Codina, hort del Cardeñes, hort del Segarra, hort del Vila, Trilla-Feijoo (no el qualifica però s'entèn hort).

Estic convençut i segur que n'hi havia més. Però el padró es referia als afores i població dispersa i entenc que habitats. I en el quadre número trenta-sis del treball de Novell Balagueró, referit a la distribució dels cultius, l'any 1910 i com a hortalisses de reg eventual, s'hi anoten vint-i-quatre hectàrees. Que són les mateixes, globalitzades, de tot el terme. Però deixem els números àrids i del passat. I de memòria, encara que segur que me'n deixaré molts i algú s'enfadarà, anomenaré l'hort del Ferro (devia ésser el de Segarra d'abans), el del Niu (els Orobitg), els del Sanrama, l'hort del Cantirer, el del Pausec, el de l'Armengol, el del Sargaire (Amenós), el de la Trilla, el del Barceloní, el del Toló, els diversos de la Plana, com els del Babot (Andreu), Gomà, dels Amigó i Vilardosa. Com hi havia l'Hort del Clavetaire amb els restants d'allí, els de la Palafanga, que recordo sobretot el del Postes (Nicolau) i el Nadal. L'hort de l'Argelich (ara els edificis de la cantonada del carrer del Montsec i l'avinguda de Catalunya, amb façanes que s'acaben de restaurar). El de Santa Clara, on hi ha els blocs de pisos ara. El del Cercós i tot aquell sector de sota l'eral de Sant Antoni. I els més que nombrosos de les Astes Altes i Baixes. O els de Sant Macari, o els del Callet. I els també innombrables de Sant Agustí i la Ravaleta. O els de sota Sant Eloi, entre la via i la falda del migdia. I continuant sempre el del Terés. I els bastants, situats cap al Pedregal, com Flaquer i altres i avui el complex Calvet. I l'hort de la Vinya, perquè gràcies a l'amabilitat i complaença dels Badies de l'Estrella, durant molt de temps fou l'autèntica piscina de Tàrrega, amb el seu admirable i gran dipòsit i bona aigua. Mostra del que dic n'és la fotografia de Salvador Albareda Flaquer, publicada a La Tàrrega noucentista, d'un conjunt de fotografies de l'esmentat senyor i excel.lent targarí, cuidadós fotògraf afeccionat d'aquella època, editada per l'Ajuntament de Tàrrega, l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega i el Museu Comarcal de l'Urgell, també de Tàrrega.

Insisteixo en la impossibilitat d'enumerar, un per un, tots els horts que s'han fruït i dels quals encara en continuen gaudint dotzenes i més dotzenes dels qui viuen a Tàrrega o hi tenen cuidadors o mitgers. Possiblement els de la comunitat de regants de la ciutat de Tàrrega que hem citat en tinguin una llista. Però el que jo intento, com sempre, és evocar uns temps i unes situacions i uns noms que s'han anat transformant. I són les lectores i els lectors que em segueixen els qui han d'anotar-hi els seus noms i records. O vivències, com ara es diu. Jo, en molts casos, en sóc únicament el provocador o el reactiu. I si les anomeno primer a elles, és perquè endemés de ser les qui a vegades em troben i m'inciten a escriure, eren i són les que cuidaven i cuiden de les berenades o els berenars-sopars als horts. O a les finques o al jardí. Que per molts anys!

I els qui hi hem anat, no podem oblidar l'hort dels Escolapis, que ocupava tot el que és ara la plaça del Pare Carles Perelló. Que si bé una part era el pati de joc, n'hi havia un tros, a orient, que servia per als safareigs i l'hort, amb tota mena d'hortalisses. Terreny que compraren als horts de Feijoo i Enric de Càrcer (Sobies), que hem anotat més amunt. Com ho podia ésser el de l'Albareda, comprat a Beleta. Que els escolapis no volgueren: dades que recollim del pare Baburés, publicat a Cent anys d'Escola Pia a Tàrrega (1884-1994).

La resolució d'aquest problema ofereix dificultats enormes, pràcticament insuperables, àdhuc en el cas de poder comptar amb la millor disposició per part de tothom. El més llec en la matèria, si no és un home apassionat o ofuscat per prejudicis d'escola o de classe, haurà de sentir-se, tot seguit que es posi a considerar-ho amb una mica d'atenció, profundament preocupat per les repercussions i conseqüències que en l'esfera econòmico-social podrien produir-se com a immediat resultat de la implantació d'una reforma d'aquesta mena.

Quin és el mòbil que, almenys aparentment, impulsen els iniciadors del projecte? Aquest mòbil no és altre que posar remei al flagell de l'atur forçós. Llur raonament és molt simple i cal convenir que, a primera vista, fa un gran efecte. Heus-el ací: els avenços del maquinisme, els perfeccionaments tècnics, han conduït naturalment a l'eliminació progressiva de la mà d'obra i la producció ha anat augmentant fins a l'extrem que corre el perill de no ésser absorbida pel consum. D'ací la crisi i, conseqüentment, la seva manifestació més visible, i també la més punyent, com és aquesta massa d'obrers mancats de feina. Anem, doncs, a la reducció de les hores de treball i així pervindrem a donar ocupació als braços parats i, de retruc, augmentarà la capacitat d'adquisició de la gran massa social.

Exposat el problema en aquests o semblants termes, no hi ha dubte que causa una forta impressió. El que hi ha és que, en aquesta exposició, predomina el sentiment. Un sentiment noble, sens dubte. Donar treball a qui no en té i el necessita per atendre les més elementals necessitats pròpies i dels seus sempre serà una obra summament lloable. Però amb la simple limitació de les hores de treball podrà ésser assolit, per llarga durada, aquest beneficiós resultat? Els economistes, en estudiar el problema amb purs raonaments científics, hi oposen serioses objeccions que no és possible de desatendre. Cal tenir en compte, principalment, que l'escurçament de la jornada hauria d'ésser sense reducció dels actuals tipus de remuneració, puix que altrament el poder de compra de la massa social no experimentaria el degut increment, el cost de producció dels articles ipso facto resultaria més elevat, la qual cosa comporta, com és natural, una puja dels preus de venda del consumidor. I com que ja sabem que tota alça de preus ocasiona una minva més o menys proporcionada del consum, jo crec que la crisi tornaria a manifestar-se amb igual o pitjor intensitat que abans de la implantació del nou règim de jornada de treball restringida.

A més a més, cal encara fer una altra consideració que és de molta importància: si les causes de l'atur forçós i el desenvolupament del maquinisme i dels avenços tècnics no són iguals a tots els països, i aquesta és una veritat tan palesa que no necessita demostració, com pot ésser resolt el problema de la crisi i, conseqüentment, el de donar ocupació a la gent en vaga amb mesura absolutament uniforme, d'aplicació completament igual a totes bandes?

Només això, que lleument he apuntat fins ací, ja dóna a entendre prou clarament com ha d'ésser de difícil que els diversos països puguin posar-se d'acord sobre aquest punt de la setmana de trenta-cinc hores de treball i quina repugnància han de sentir molts d'ells, sobretot aquells que, per una raó o altra, es troben en posició d'inferioritat sota el punt de vista econòmic.

Sense religió i sense moral, els pobles van fent capgirells. Van succeint-se lleis i decrets, governs i ministres... Es igual. Si al món no hagués prèviament sobrevingut una forta crisi d'ordre moral, hi hauria actualment una crisi de treball? Aquest és, al meu entendre, el veritable problema que caldria sotmetre a la consideració de tots els homes de consciència honesta. Així doncs, ens trobem davant un estat de fet en el qual la pobresa existeix, no en raó de l'absència de riqueses; una producció material no esdevé pròpiament riquesa fins al moment que hom la posa al servei de la humanitat. L'estretor més penosa i la més torturadora misèria coincideixen amb els més provocatius esclats d'abundor, el luxe i la disbauxa.

Obra d'apostolat, obra de recristianització, obra de moralització dels costums i d'il.luminació de les ments i de perfeccionament de les consciències. Per a reformar la societat no hi ha, ni hi ha hagut mai, de fet, sinó un procediemnt únic: la reforma dels individus.

Fa ja seixanta-cinc anys i això ho oblidem massa, que el pontífex Pius XI adreçava a tot el món les següents paraules: "Si considerem, però, les coses amb diligència i més a fons, veurem clar que aquesta tan desitjada restauració social ha de precedir la renovació de l'esperit cristià, del qual deplorablement s'han apartat tan sovint els homes dedicats a l'activitat econòmica..."

EXPOSICIONS

Fulgencia a cal Talaveró (Verdú)

 

A la Galeria d'Art Cal Talaveró de Verdú hi podem contemplar, i fruir, l'estètica contemporània i colorista d'una gran pintora, Fulgencia (Fulgencia Panadero). Nascuda a Toledo, desenvolupada artísticament a Barcelona (dansa clàssica i corista al Paral.lel) i donada a la pintura a París. Allí Modest Cuixart és el seu mestre i Ramon Batlle el seu mecenes. Igualment seguirà durant uns anys el mestratge i amistat de Guinovart.

En l'actualitat resideix a Riudellots (la Selva) i de fa anys manté una molt estreta col.laboració artística, professional i personal amb la família propietària de la sala Cal Talaveró.

Realment és emocionant contemplar l'obra que tots podem veure a Verdú fins al 12 d'octubre.

El millor serà reproduir el que al programa de mà de l'exposició escriu expressament per a l'ocasió Modest Cuixart, que no ha pogut assistir a la inauguració, com té per costum, a causa de la seva delicada salut. Aquesta és la sentida dedicatòria de M. Cuixart: "Quan la gota d'estany roent devora la llum secreta de la perla i l'ombra del crac calmós ignora la dolor de la sorra silenciosament embogida, aquest gran tros de Fulgencia devora la bellesa llarga de les cames. El cor noble i la ment fèrtil de la nostra Juanita de Batlle, Fulgencia, Fulgence, com la bateja Deswarte, grafista i poeta. És aquesta mena de pintora que enfila amb la seva inspiració els límits de la memòria perduda. És com un mirall punyent i seductiu que reflecteix moltes intencions de l'estètica contemporània. Ben cordialment, Modest Cuixart (Palaflugell, 10 de juny de 1998)".

A més, Ramon Muntanyola tenia una altra gran qualitat, tenia el do de la paraula: era un gran orador de masses, i es féu popular arreu: a l'Urgell predicà, entre d'altres llocs, a Tornabous i a Bellpuig, defensant un cristianisme obert, progessista i de signe inequívocament catalanista, arrelat a la terra.

Com a poeta ­de pregones reminiscències verdaguerines­, escriví diversos llibres, sempre en català: Ànima endins (1946), Infants, ocells i nadales (1948), Romiatge per la terra (1959) i Eixàrcia (1963). Pòstumament es féu l'edició d'un recull de poemes seus en el volum Llocs i focs (Tarragona, 1982, a cura de l'actual conseller de Cultura, Joan M. Pujals), on mossèn Muntanyola té deliciosos versos dedicats a diverses viles de l'Urgell: Ciutadilla, Guimerà, Llorenç de Vallbona, els Omells, el Santuari del Tallat, Bellpuig, Vallbona de les Monges, Verdú i el Vilet. El seu profund patriotisme el demostrà l'any 1970 en publicar l'extensa biografia Vidal i Barraquer, cardenal de la pau, esperonat pel mecenes i catalanista espluguí Lluís Carulla i Canals.

En aquest article hi ha raons sentimentals que m'uneixen al record de Ramon Muntanyola. La meva família materna, de l'Espluga de Francolí, era veïna i amb molt lligams d'amistat amb els Muntanyola. El drama de la guerra civil va colpejar amb duresa les nostres famílies. El pare i el germà de Ramon Muntanyola van ésser detinguts juntament amb el meu avi, Ramon Bou. Els dos primers foren assassinats, mentre que el meu avi va poder escapolir-se d'una mort segura. Ramon Muntanyola, aleshores seminarista, va passar la guerra a Mallorca. Al tornar a l'Espluga, va primer visitar la casa dels meus avis i va preguntar a la meva padrina: "Senyora Dolors, quants n'han quedat vius a casa meva?" El drama personal del poeta, però, no li va fer perdre la visió del moment històric. A la meva mare ­de la seva mateixa edat­ un cop entrades les tropes franquistes, li va dir: "No et pensis que els qui vénen ara siguin millors que els d'abans". Efectivament, malgrat la desfeta familiar, mossèn Ramon Muntanyola tingué l'enorme mèrit d'ésser un dels pocs capellans crítics amb el nou règim franquista, i va mantenir viva la flama del nacionalisme, la qual cosa li va comportar desconfiança dels seus superiors, i destins que pretenien aïllar-lo. Malgrat tot, arreu on anava, amb la seva fàcil i punyent paraula, sentava càtedra i es feia popular. El seu darrer destí ­Salou­ responia a aquesta voluntat volguda d'aïllament. Però va passar el mateix que arreu. En aquesta vila costanera, ja aleshores en ple boom turístic, Ramon Muntanyola removia tots els cors dels qui l'escoltaven, i es feia estimar, fossin o no catalans.

Ramon Muntanyola va morir massa aviat. Jo era aleshores un adolescent, però el recordo perfectament. Alt i prim, amb la rialla a la boca, el cap un mica inclinat, sempre tenia una dita divertida, un acudit enginyós, o bé improvisava un poema, tot barrejat amb pensaments profunds, tan religiosos com de l'amor al país. Era un home excepcional, que tenia una gran capacitat d'atracció personal i de captivament. No crec que això siguin tòpics. Moltes persones que el conegueren ho han testimoniat.² Eren les realitats d'un home que va causar gran admiració. Ell fou, sens dubte, com assenyala el seu biògraf, un "testimoni de reconciliació", sense renunciar mai, però, als ideals i anhels d'una pàtria lliure.

Fora bo que la comarca de l'Urgell, on Muntanyola deixà la seva petja, fes alguna cosa per rememorar la seva figura. Potser, com a suggeriment, seria bo que es pogués reeditar en facsímil la col.lecció de la revista Ressò, feta als Omells i impresa a Tàrrega, i que, com he dit, va tenir un gran impacte a la Catalunya dels anys foscos.

¹Fort i Cogul, Eufemià: Ramon Muntanyola, testimoni de reconciliació, Montserrat, 1977
²Recomanem la lectura del retrat literari que en féu l'escriptor Albert Manent al llibre Solc de les hores (Barcelona, 1988)