nt27-07-1

El passat dilluns el ministre de Foment va posar la primera pedra del tram d'autovia de Cervera a Santa Maria del Camí, una "cerimònia" que es fa amb uns deu anys de retard. Podríem dir que la seva responsabilitat com a ministre de Foment és de "només" dos anys, però ja en porta sis als governs d'Aznar. Si el passat dilluns s'hagués inaugurat el tan desitjat tram d'autovia, tindria una justificació la presència ministerial, però per posar una primera pedra d'una obra que encara tardarem uns dos anys a veure acabada, i amb tots els morts que hi ha hagut i els que encara hi pot haver, per desgràcia, no crec que sigui gaire joiós de fer una "representació teatral" per als mitjans de comunicació. Si pensem una mica, veurem que aquest problema només el patim aquí i a la resta de Catalunya. A la resta de l'Estat poc en deuen saber de la problemàtica d'aquest tram de carretera. Així als grans mitjans de comunicació haurà sortit que el ministre va posar la primera pedra de tal autovia i quedarà com un senyor, i propaganda per al PP.

Cal recordar que el ministre Borrell amb el Govern del PSOE té la responsabilitat des dels primers anys que aquest projecte no tirés endavant al seu temps, i tampoc el Govern de CiU a Catalunya no va fer gran cosa, millor dit, més aviat va posar pals a les rodes perquè aquesta carretera no tirés endavant, i per acabar-ho d'adobar els ecologistes hi van posar la "floreta".

Però sembla que el Govern actual a Madrid no té pressa a fer les grans infrastructures que necessita la demarcació de Lleida (oficialment encara província) perquè al retard en l'inici de l'autovia de Cervera a Igualada, s'hi han d'afegir el retards de les construccions del canal Segarra-Garrigues, del desdoblament del tram de carretera entre Lleida i els Alamús o del nou túnel de Vielha, entre altres projectes. Fa la impressió que el PP ara que no necessita els vots de CiU al Congrés dóna prioritat als projectes on rep més vots.

Ara només cal esperar que les obres tan esperades no es retardin i afectin al menys possible el trànsit de l'actual N II, ja que, segons diuen, el projecte de l'autovia la fa passar més o menys en paral·lel a l'actual carretera. De fet les obres del tram de Santa Maria del Camí a Igualada encara provoquen moltes retencions al coincidir alguns trams amb l'antic traçat. A veure, d'aquí a dos anys, qui inaugurarà l'autovia. Potser per això el ministre ha posat la primera pedra.

Quan aquesta Nova Tàrrega s'apropa o arriba a les dues setmanes estiuenques de vacances, tinc el costum de fer alguns comentaris o publicar unes fotografies referents a les vacances, d'anys anteriors. Que és el que avui també faig. Perquè a mi també m'evoquen uns dies de lleure o de retrobar situacions i persones que havia compartit amb la Rosa, o amb altres familiars o amics entranyables.

Començaré per Palamós, situada al Baix Empordà i a la Costa Brava, on havíem anat durant molts anys. I ambdues fotografies són de mar, molt mar, barques i al fons la platja, perfilada a l'horitzó amb els gratacels. Agradin o no agradin. Però hi són. Com les bufarades en moltes ocasions de la tramuntana. Que si bé a Palamós, com a tot el Baix Empordà no hi arriba amb la força de Roses o l'Alt Empordà sinó és en el refugi d'una cala ben guardada, en més d'un capvespre en lloc del bikini, o el pantaló curt, agrairies el mocador al coll per no dir la bufanda. Recordo alguna nit haver-nos trobat amb els amics Alsina, cantonada al passeig del Mar, i no haver allargat la conversa... perquè la tramuntana manava. Amb què no tot són inconvenients, ja que quan bufa lleugera, a mena de gregalet, és quan és més neta l'aigua de la platja. I freda. Però és que endemés del sol per embrunir la pell, també agrada l'aigua neta i fresqueta. Sobretot per als de la Catalunya interior, de Sabadell, Mollet, Terrassa, Granollers i molts altres, que surten de la calor asfixiant d'aquells llocs i estimen de veritat un clima més suau.

Tot aixó no està en contra de les platges de Salou, de Cambrils, de Torredambarra, de Sitges o de qualsevulla altra, que són preferides massivament per les vacances i les seves sorres... i aigües. Però de cap de les maneres es pot deixar de banda l'atractiu turístic, diria mundial, de tota la Costa Brava. Que personalment també em duu a la gastronomia. Tot recordant que a Blanes, al principi mateix de l'esmentada costa, un targarí, Joan Segura, el fundador de La Granja, que he recordat tantes vegades, hi tingué un establiment, primer a la mateixa platja l'Únic Parrilla, en què, atès per ell, havia menjat delicioses paelles. Però situat més tard a pas de pardal, regentada per la seva filla Dolors i als fogons el seu espòs Martínez, que si fou un excel.lent jugador del nostre Tàrrega com a cuiner fou igualment extraordinari, hi menjàrem unes espardenyes que, a més d'èsser una delícia culinària, jo no he trobat mai més com aquelles. I això sí que es recorda.

Quant a les fotografies d'Andorra, una és feta des de mitja pujada als Cortals d'Encamp, el Valira al fons, que no es veu, i obtinguda de cara a nord. I com un punta d'agulla s'hi troba la cabina de l'aeri que va des de la sortida d'Encamp fins a unes pistes d'esquiar. Tota una extraordinària instal.lació. Com la pròpia carretera als Cortals, on abans s'hi havia de pujar per un mal i pedregós camí a pèl o muntant en una mula o cavall. Paratge, com es pot comprovar, que guarda encara la pau i la serenor de l'Andorra dels Pirineus, com publicitàriament els agrada de proclamar. Res de botigues ni banys, que per cert els segons sí que eren una de les característiques de l'Andorra ancestral. On l'esquiar tampoc es coneixia si no era per guanyar el pas a França per anar-hi a buscar aliments... o productes per al contraban.

L'altra fotografia és la de l'arc de Sant Martí, després d'una breu tempesta i ruixat a les vuit de la tarda del 25 de juliol de 2000. És a dir, ara ha fet un any. És des d'Andorra, les Escaldes al fons. L'arc, perfecte, unint les dues vessants. I és feta des del finestral de la casa on viuen el meu fill Mariano i la seva esposa Caterina. Per a mi uns records íntims molt profunds, ja que era on visqué el meu nét David, que morí de mort natural i sobtada a Oakland, USA, badia de San Francisco, Califòrnia. Fotografia que per això he volgut publicar, juntament amb la del mateix lloc, una tarda sense tempesta. És com l'agredolç de la vida: calma, tempestes i calma. Ben lluny del que deia en l'altra fotografia citada, aquí, en l'aglomeració urbana que s'hi veu, és plena de centenars o milers de botigues. Les i els que em llegeixen ja ho saben. I no ens hem d'enganyar, llevat dels que hi van per esquiar a l'hivern o a donar-se uns banys de vapor en qualsevol temps o dia, i també alguns que excursioneixen, la immensa majoria del que a milers i milers van a Andorra és per comprar de tot i per tot. Si bé alguns dels nostres viatjants, també a vendre.

Però escrivia de vacances. I dic a les o als que han de començar-les que arreu és bó per tenir-les. Àdhuc a casa i a Tàrrega. No és per allò que diuen de "qui no es consola és perquè no vol" sinó que a la nostra ciutat tindrem també distraccions, hores de diversió i la trobada de moltes cares o persones amigues que lluny de les grans ciutats s'apropen a la nostra. Tenim Sant Eloi, que hem de valorar i val el què els de Tàrrega, com el tenim tan pròxim no sabem apreciar. Cosa que sí saben els que en visiten. I de ben segur que si moltes vegades a Palamós o a l'Empordà, o Andorra, a la nit ens hem de posar quelcom per prevenir-nos del que fresqueja... nosaltres tenim la marianda. En certs dies, una tramuntana –com és així geogràficament– a la inversa.

I parlant de lleure o passatemps, avui tancaré recordant un altre col.laborador d'aquest setmanari mereixedor també del premi a la constància. Em refereixo a Ramon Mora, el del passatemps. No tinc dades de quan ho fa, però si que també de molts i molts anys. Confesso que jo no he fet mai encreuats. No en sé i admiro i envejo els qui en saben. Però l'esforç de Ramon Mora en produir-los per al nostre setmanari em mereix més que un aplaudiment. Que estic convençut que em recolzen totes les nostres lectores i lectors que segueixen la plana del passatemps de l'amic Mora. Que evidentmet enllaço amb els dies de lleure i vacances. Que vull repetir i insistir que les desitjo plenes de goig, a Tàrrega o fora, a elles i ells, com sempre.

Els fets ocorreguts a Gènova aquests darrers dies ens han mostrat l'autèntica cara del G-8, les intencions d'un conjunt de rics que es reuneixen periòdicament per decidir quina part del món mereix morir de gana. Així de crua i senzilla és la realitat; pregunteu-ho si no als milions d'éssers humans que pateixen fam als països postcolonials o al jove que morí assassinat fa escassos dies en solidaritat amb ells.

En efecte, els poderosos del planeta (més Rússia, com diuen els mitjans de comunicació) han optat per la seguretat i el benestar, per la protecció, per l'estabilitat... del seu propi organisme i dels seus preuats integrants. La improvisada fortalesa que el G-8 s'ha confeccionat durant la seva trobada a Gènova ens ha obert els ulls per a ensenyar-nos com les postures crítiques, encapçalades en aquest cas pels manifestants antiglobalització però compartides pel noranta-nou per cent de la població mundial, no tan sols poden ser molestes per als seus membres, sinó perilloses alhora. La darrera reunió dels països més rics del planeta ens ha ensenyat que, després del genocidi hitlerià, el més cru crim de la humanitat, la fam als països del sud, ens és mostrat sense compassió durant els noticiaris quotidians i que, del mateix mode que actua una dictadura feixista, qualsevol pronunciació en la seva contra és reprimida fins i tot amb l'assassinat públic. D'això en diuen cossos de seguretat, d'uns mercenaris qualssevol que actuen sense sentit ni humanitat sota les ordres dels poderosos que controlen, manegen, potinegen i distribueixen arbitràriament l'economia mundial. Això és la policia i això és l'exèrcit: la força del poderós, l'opressor del poble, el nou mercenari del poder...

Vint anys, o potser pocs més, comptava el jove que morí aquesta darrera setmana sota les sagnants mans de la policia italiana. Un encertat tret al cap acabà amb la seva jove vida; una sobtada maniobra amb el vehicle policial i un cruel atropellament demostren que l'accident és el terme més llunyà per a qualificar aquesta acció. El seu crim fou protestar en contra de la política capitalista del Fons Monetari Internacional, clamar contra la injustícia que sotmet tot el planeta a les estratègies polítiques dels països rics, pronunciar-se en favor de la solidaritat i la igualtat de condicions, donar la cara per allò que hom pensa i no gosa fer públic. El càstig que rebé fou la mort sense compassió i la sonada resposta de la policia italiana, que confirmà que alguns manifestants s'automutilaren per culpar els cossos de seguretat d'agressió i abús d'autoritat.

Aquest és el panorama que presenta l'Europa del nou segle; aquesta és la idea que ens podem fer del macabre món en què habitem. «La policia tortura i assassina», recordo haver llegit en una pintada que lluïa fa cert temps el carrer de Santa Maria de Tàrrega. Ara podem fer memòria de totes aquelles accions violentes que públicament hem pogut observar per part dels diversos cossos de seguretat a què estem sotmesos, ja siguin contra manifestants antiglobalització, contra okupes que habiliten edificis per a usos socials, contra pacifistes que somien en un món sense la seva feixuga presència, contra particulars que pateixen els seus abusos de poder, contra marroquins o negres que tan sols pretenen treballar per a poder menjar, contra humils pagesos de les terres catalanes que demanen millors condicions laborals... Els nous mercenaris del poder tenen les mans tacades amb la sang del poble del qual provenen; en la seva consciència s'acumulen les morts dels seus germans; la seva carregosa culpa pesa sobre les seves blindades espatlles. Quan un policia mor en acte de servei, és un delicte; quan un policia mata sota la mateixa condició, compleix amb el seu deure. Una revolta popular a gran escala no pot ser massa lluny, així ens ho han demostrat els manifestants antiglobalització i tots aquells qui, d'una forma o altra, lluiten contra un poder establert i perjudicial per a la bona marxa del planeta.

La passada primavera Tàrrega va organitzar, per cert amb èxit, la segona fira del medi ambient. Al meu modest entendre una fira ben organitzada i interessant, però que encara està una mica amb "bolquers", cosa lògica si pensem que solament s'han celebrat dues edicions. Estic convençut que el desig de tothom és que duri molts anys i que cada cop sigui més important, tant per la dimensió com pel seu contingut. Per altra banda crec que no existeixen molts certàmens a Catalunya d'aquest tipus. La ciutat de Tàrrega quasi se la coneix solament per la Fira de Teatre. Doncs s'ha de continuar en aquesta línia, ampliar-la sobretot amb el tema tècnic d'energies alternatives. La ciència o el tema del medi ambient, malgrat la propaganda general, encara es troba dins d'un marc purament teòric si no, que es miri una mica l'entorn de la ciutat i es podrà comprovar que, com en moltes altres coses, no estem a l'alçada d'alguns països europeus, o millor dit, comunitaris, ja que nosaltres també som europeus.

El genial biòleg i inventor britànic James Lovelock considera el nostre planeta un ser viu, un ser que evoluciona, que es mou, que pateix i que també es va degradant amb el pas del temps. Crec que no hi ha cap dubte sobre aquesta teoria: els mitjans d'informació ens ho confirmen dia a dia. Si aquest encara bonic planeta és viu i pateix una enorme degradació, tenim en compte que és ell mateix la prellongació de la nostra casa; cerc que és lògic que ens preocupem d'ell. Com? S'ha de llegir i ull viu practicar l'ecologia i el medi ambient. Els hem d'aplicar al millor possible. Recordo que en un dels meus viatges a Suïssa en una tarda esplèndida d'estiu passejava per un frondós bosc prealpí; jo menjava una poma, en acabar-la, les restes que en van quedar, no sabia què fer-ne i vaig buscar una brossa per tirar-ho tot en una propera paperera. El meu bon amic suís que ens acompanyava em va dir que no feia falta buscar cap paperera, la deixalla de la poma era un material orgànic, per tant si la tirava al bosc encara li faria bé. D'aquest fet ja fa quinze anys i llavors vaig comprendre el que era el medi ambient; també vaig veure el que era posar-lo en pràctica.

Deixem, però, els suïssos, el nostre Ajuntament ha tingut la idea encertada segons la meva modesta opinió de seleccionar la nostra brossa. Avui tots produïm molta deixalla i per sanitat i higiene tot va empaquetat o amb envàs. Alerta però, tot aquest mecanisme ha de funcionar bé, amb bona coordinació, amb netedat i eficàcia, no solament naturalment, també per part de l'Ajuntament ja que volem cuidar la nostra casa –entengueu planeta– tots hem de col.laborar i posar la millor voluntat possible.

Sr. director, ja que hem parlat del ciutadà, i pensant que és el subjecte que té, diria jo, més treball en aquest afer, ja que seleccionar la brossa, portar-la al contenidor corresponent, etc. Aquesta família o persona hauria de tenir una petita satisfacció pel seu treball en bé de la comunitat. El guany del producte de la venda del material seleccionat i triat hauria de repercutir directament a cada ciutadà. Ja que si tot està ben organitzat, controlat i funcionant com un rellotge, aquest guany es podria repartir equitativament en el rebut de la brossa de cada ciutadà.

També seria una solució que l'Ajuntament invertís cada any en alguna cosa vistosa per la comunitat, encara que aquesta solució no seria del vistiplau de tothom, ja que els pressupostos algunes vegades es despisten una mica.

Bé, crec que el tema en general dóna molt de joc, tots tenim responsabilitat sobre aquest tema, ja que ens hi va ni més ni menys que el nostre habitacle i la nostra supervivència. Si no em creu, Sr. director, hi ha muntanyes de llibres que parlen sobre aquest tan necessari i apassionant tema.

Encara que amb retard, ens agradaria fer un petit comentari sobre la solemnitat amb què es van celebrar les festes del Carme, a què tanta devoció tenim els targarins.

Aquest any potser han tingut una especial rellevància perquè és l'any de Maria, ja que, com tots sabem, l'orde carmelità celebra el 750 aniversari d'haver rebut l'escapulari.

Molt emotiva va ser la processó de torxes del diumenge a la nit, portant a la Mare de Déu des de l'església parroquial fins a l'església del Carme. Els balcons engalanats i molts comerços il.luminats van ser el preludi d'una gran solemnitat, com es va demostrar a l'endemà.

Els pares carmelites no van regatejar esforços, perquè la festa, a part de ben organitzada, fos una trobada per a tots els fidels. Cal destacar el cicle de concerts que es van celebrar durant els dies de la novena. La comunitat carmelita ens obsequià amb uns vespres de lleure tot escoltant bona música a l'incomparable claustre del convent.

La missa del dia del Carme va ser molt solemne, presidida pel senyor bisbe i tots els sacerdots de la diòcesi, que juntament amb la bellíssima ornamentació floral van convertir la nostra església en el més bell lloc de culte a la Mare de Déu del Carme.

També la part cívica va estar molt ben organitzada per les senyores que duen a terme aquesta responsabilitat.

La gran afluència de joventut que omplia de gom a gom tota l'església, les mares que portaven els seus infants a fer l'ofrena floral a la Mare de Déu, demostrà una vegada més que Tàrrega estima el Carme.

Jo diria que no tots els valors s'han perdut, o que es tornen a recuperar, com diu un adagi castellà: "A donde hubo, siempre queda".

Fa temps que a Nova Tàrrega no hi veig cap escrit de Jaume Oliveres sobre la música. Som molts els qui el trobem a faltar.

Ens havíem acostumat als seus articles i, gràcies a ells, ens assabentàvem dels esdeveniments musicals de la nostra ciutat.

La seva crítica, sempre constructiva, era esperada amb interès per tots aquells qui estimem la música.

Entrega del premi sorteig fet a la Festa del Barri del Sol Ixent a Isidre Novell d'un viatge per valor de 30.000 pessetes per part del president del barri, Joan Pujal.

FAVT