Tàrrega, 27 de març de 1999

Any LVI - Núm. 2.788 - Preu 175 ptes.

La responsable de Medi Ambient va visitar la junta del Segarra-Garrigues a la seu de la Cambra de Comerç de Tàrrega

Els polítics ens tenien acostumats en èpoques preelectorals a vendre'ns el canal Segarra-Garrigues per captar els vots dels qui encara creuen en els polítics i en les seves promeses. Però el passat dia 19 la ministra de Medi Ambient del Govern central, Isabel Tocino, va visitar la nostra ciutat per entrevistar-se a la seu de la Cambra de Comerç amb la junta del canal Segarra-Garrigues, a la qual va tirar una galleda d'aigua ben freda en dir-los que per aquest any descartava que es pogués firmar cap conveni amb la Generalitat per construir el canal tan desitjat. Hom ha admirat la siceritat de la ministra perquè en precampanya no ha venut res que pogués aportar vots al seu partit, i per tant no seria estrany que el seu cap de files i president del Govern, José Maria Aznar, li estirés les orelles; bé, en círculos íntimos, és clar. Per una part, com hem dit, és digne d'admirar la siceritat de la responsable de Medi Ambient, però per altra també podria ser que no estigués del tot ben informada, i més quan tot aquest projecte depèn de diversos ministeris, com Agricultura, Foment o Economia i Hisenda, o en últim extrem, d'una visita sobtada a Madrid del president Pujol, com en altres ocasions així ha estat.

Després de les diverses relliscades del conseller d'Agricultura, Francesc Xavier Marimon, sobre el tema, i després de les declaracions de la ministra Tocino, va dir que no es preocupessin els regants que l'acord arribaria aquest any, això sí, en un to més moderat. Bé, a aquestes alçades ja és difícil, com hem dit en altres ocasions, que els futurs regants, crònics com diria algú d'aquí, puguin confiar en les seves paraules.

El Segarra-Garrigues és un projecte que han de fer conjuntament l'Estat i la Generalitat, i si pensem que el partit que governa la Generalitat dóna suport al que governa a Madrid, i a més quan diem en passades campanyes que els havíem de votar per decisius a Madrid, tot això es pot resumir que si el canal no es fa és per la voluntat política del Govern de la Generalitat. Cal pensar que fa més d'un any es va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya, han presentat quasi acabat el nou Liceu, i el passat dilluns van inaugurar l'Auditori Nacional, per citar algunes obres que costen milers i milers de milions de pessetes i que són a la gran Barcelona, on hi ha milions de votants. Com podem esperar que aquí destinin milers de milions de pessetes per "quatre pagesos" que es resisteixen a deixar la terra, o si voleu uns pocs milers de votants? Però com hem dit en diverses ocasions els vots lleidatans valen més que els de Barcelona, per tant si aquí votéssim en blanc potser ens tindrien més consideració en properes eleccions. I és que aquí fa anys que no fan cap de les grans obres que necessitem: canal, autovies o millora de la línia del tren. Es veu que així practiquen el tan predicat equilibri territorial.

Plau escriure sobre activitats de qualsevulla població de les nostres terres, més o menys properes a la nostra ciutat. I encara més quan és tracta d'elogiar encertades activitats, com els d'un grup de dones de Linyola que, mitjançant la publicació d'unes fotografies del que havia estat anys enrere el seu poble, demostren un autèntic afecte a la seva història més immediata. I mostra de l'evident progrés i millora que ha tingut lloc en aquell poble. Cor i nucli vital del més evident Urgell.

El calendari a què em refereixo, de bona dimensió, excel.lent presentació i estampació, està editat per l'Associació de Dones-Linyola, ADOLI, sota el títol d'Imatges de Linyola. I a més de la fototgrafia de la portada, amb el vell campanar en el moment de pujar una campana, en conté altres dotze, una per més. L'última, la de l'extingit Clot de la Llacuna, que fou la que em fessin l'agradable obsequi del calendari. I a la vegada que conegués l'esmentada Associació de Dones-Linyola. I les altres onze, magnífiques, ben escollides i preuades fotots, d'aquella Linyola... Que si bé conserva encara el millor de les seves ancestrals essències, ara és polida com cap altra. Amb acabats i tocs urbanístics que molts altres pobles envejarien.

No pensi ningú que el meu natural afecte a la població d'on era filla la meva mare, de cal Formiguera, i on els meus avis materns residien, ell procedent de Florejachs i ella de Linyola, exageri el que dic. Ben al contrari. Ho faig perquè és just i cert. A la vegada que una demostració palpable de l'encertat protagonisme que tenen els grups de dones allí on s'ho proposen. Que vehement aplaudeixo. I serveixi d'estímul i exemple. I és evident que recordar aquelles fangueres que abans feien intransitables en dies de pluja o humitats aquells carrers, que no del tot algunes de les fotografies evidencien, es tingui la satisfacció de per comparació, observar la gran millora. Que els de terra endins i de Tàrrega voldríem per tots els pobles.

Fangueres, llavors tan extremades, degudes segurament a la naturalesa del terreny i sobretot al mal estat de la carretera, tant fins a Mollerussa com cap a Bellcaire (que únicament fou més cuidada quan la Mancomunitat de Catalunya), que ens obligava a deixar l'automòbil a l'entrada del poble més d'una vegada. Perquè fins el Ford T, que arribava al més difícil, o el Donnet, s'enxarxaven al fang. Com un vegada, ja fadrins i amb les nòvies o promeses, en una de les festes majors, possiblement la de maig, Santa Quitèria, havia plogut tant que al sortir de la "funció" de nit a l'envelat o a l'Ateneu, ens quedaren atrapades les sabates. Les baixes dels nois i les de taló alt d'elles. Arribant a casa dutes a la mà i enfangats mitjons i mitges... I molta broma, no cal dir-ho. Com ha canviat!

Però el dit es anècdota. L'important és que Linyola, també cruïlla de camins, segons és comprova en mapes de segles enrere i no deixava de ser el pas d'una molt important carrerada, ha mantingut bé el seu rang. I fou una població força lligada a la nostra en molts aspectes. Comerços, industrials, artesans i viatjants en sabrien donar bona prova. I fou preocupació constant de la nostra Cambra de Comerç, la dels Gómez, Novell i tants altres, d'establir o continuar una carretera que des d'Anglesola ens portés directament i en línia pràcticament recta a Linyola. I quan s'havia arribat gairebé a tocar la construcció del celebre ferrocarril de Balaguer a Tàrrega-Igualada, s'adjuntava el ramal a Linyola sempre.

Gran productora de farratges, cereals i fruits, com per exemple la pruna clàudia, en una determinada època. Recordo com si fos avui, que el meu avi Joan Bta. Formiguera venia expressament a Tàrrega per reunions en favor de l'esmentada i desitjada carretera, el tren de Balaguer i àdhuc pel pantà d'Oliana. A la Cambra, a l'Ajuntament, o en conferències a l'Ateneu. Sempre en favor de Linyola, Tàrrega i els seus propis àmbits.

Foren algunes famílies i en queda alguna, que residents a la nostra ciutat tingueren i tenen finques a Linyola. I em consta que tots els organismes d'aquella població tan urgellenca, sempre consideraren molt bé el comportament dels propietaris targarins. Com els d'aquí els de Linyola. I no s'han d'enfadar els d'altres poblacions quan escrigui que la "cassola de tros de Linyola fou una de les més acreditades i primerenques. I encara la fan pràcticament insuperable. I en determinats dies de la setmana amb bona concurrència a menjar-la. I els amants del futbol recordem prou bé els germans Fusté. Un d'ells, el gran davanter del nostre Tàrrega, que ens proporcionà partits memorables... Llavors que en teníem dos, amb en Boni. I tant que ens falten ara... Els Fusté, de Linyola.

Fujo una mica d'estudi. El que vull repetir és la meva felicitació i admiració a l'ADOLI, Associació de Dones-Linyola". I que continuïn pel bon camí que emprengueren. Amb tot l'èxit i sense defallençes.

Com a secretari general i membre fundador del Partit Independent Laborista dels Treballadors Respectuosos amb el Fenomen de les Aranyes (PILTRAFA), m'he concedit el luxe d'escriure unes línies en aquest setmanari per reivindicar fervorosament la importància del paper dels polítics en la nostra societat.

Per començar m'agradaria parafrasejar la claredat d'unes paraules que vaig pronunciar jo mateix quan, en una roda de premsa, se'm va preguntar pels rumors d'una possible ruptura de la nostra coalició amb el Partit d'Extrema Tolerància (PET): "Estem estudiant detingudament tots els aspectes a favor i en contra i no ens volem precipitar en les nostres decisions. Tampoc volem actuar amb demagògia. Estem treballant nit i dia i no ens precipitarem en cap moment. Per part de les dues bandes hi ha força voluntat i intentem que hi hagi transparència, claredat i sinceritat". Em va molestar que en pocs minuts marxessin alguns periodistes de la sala i molts dels que s'havient quedat xiuxiuegessin entre ells i mostressin cares d'avorriment. És que ja no respecten la rellevància que tenen les nostres intervencions en públic?

No cal anar gaire lluny per demostrar la meva raó. El meu col.lega Alberto Fernández Díaz, quan se li va preguntar sobre la resolució del cas del Canal Segarra-Garrigues durant la seva curta estada a Tàrrega, va ser clar, contundent i molt decisiu: "Seria fàcil fer declaracions voluntaristes, però cal no precipitar-se i no fer demagògia". O per exemple l'alcalde de Lleida, Antoni Siurana, que demostrava la seva valentia a l'hora d'aclarir la problemàtica de l'abocador d'escombraries: "El més seriós és esperar la resolució de l'expedient, comprovar totes les dades i materialitzar unes resolucions procurant la màxima unanimitat".

Espero que amb aquests dos exemples es pugui destruir definitivament el tòpic tan estès que dicta la gran capacitat que tenim els polítics per parlar molt i no dir res. Em sento insultat quan se'ns compara amb els savis sofistes de l'antiga Grècia, als quals els interessava més el triomf sobre l'adversari que el descobriment de la veritat.

Però no sols vull desfer aquesta etiqueta, sinó que també m'agradaria lluitar per convèncer la gent que entre nosaltres, els polítics, existeix un clima molt sa de tolerància, respecte i solidaritat. Ho puc demostrar citant les paraules de Jordi Solé Tura, que va declarar a Lleida la seva confiança per la futura gestió dels populars: "Al PP no sortiran grans corruptes entre els dirigents de primera línia, però sí que sortiran corrupcions d'altra gent". O fins i tot haríem de ser més comprensius i no malinterpretar les paraules que el convergent de Lleida, Josep Giné, va dirigir a la primera tinent d'alcalde, qualificant la seva actitud de "racista i xenòfoba".

Però tothom sap que la democràcia s'organitza sobre aquest joc d'intercanvis d'opinions, sempre fent-ho de manera cordial i agermanada.

Finalment, no vull oblidar l'actitud humanitària que sorgeix de les nostres personalitats quan curiosament s'apropen els comicis. M'enorgulleixo de viure en una província que és tan estimada per Pasqual Maragall, segons declaracions del mateix líder socialista durant la seva intensa campanya electoral de les primàries. O la noble tasca del conseller Marimon de donar menjar als porcs dels estands de la Fira de Mollerussa d'enguany. Fins i tot em vaig emocionar quan a la marató de TV3 del desembre passat, polítics com Júlia Garcia-Valdecasas, Mariano Rajoy, Pere Esteve, Xavier Trias... apareixien a la primera fila d'una popular caminada.

Per tant, faig una crida a l'opinió pública perquè abans d'emetre un judici, escolti les imponderables manifestacions que fan els polítics envers els grans problemes de la societat i valori més positivament les seves aparicions en públic. Aznar és transparent amb el procés de pau a Euskadi; el conseller Marimon no dubta a ser sincer pel que fa al tema de les subvencions; Josep Borrell i Pasqual Maragall demostren davant de tots quina és la seva autèntica relació...

Ara, si em perdonen, he de marxar perquè un periodista m'ha demanat si em podia fotografiar al meu despatx de treball. Evidentment no m'hi he pogut negar.

El mestre va cridar el deixeble i li va dir: "Fa dies que el te que em prepares no el trobo bo. Has canviat la manera de preparar-lo? El deixeble li va contestar: "No, mestre. Són les mateixes fulles i el mateix procediment, i la mateixa tetera. Espero que trobareu que el gust és el mateix de sempre".

Pocs dies més tard, el mestre, quan el deixeble li va portar el te, li va dir: "El te que em prepares segueix no agradant-me. Ja sé que no han canviat les fulles ni l'aigua de la llar. Ets tu el qui has canviat. Abans estaves a gust a la meva escola, estudiaves i treballaves a gust, em feies el te de bona gana. I per això m'agradava. Fa una temporada que vas canviant. Ja no estàs a gust amb mi, treballes a contracor, i em fas el te a desgrat. Per això no m'agrada. No vull prendre allò que algú prepara a desgrat. El seu ressentiment en fer-ho se'm posarà malament a l'estómac. Pots marxar si no estàs aquí a gust".

El millor condiment és l'afecte. El pitjor verí és el rancor. I tots dos s'escorren en els queviures de la vida, en el tracte personal, en el treball, en les converses i en convivència, i els donen el seu gust ocult amb les espècies del sentiment personal.

El to de la veu, l'amabilitat del gest, l'esclat de la mirada, el bon gust del te.

El mestre nota de seguida el canvi, fins que descobreix el canvi de l'afecte en les intimitats de conviure. I ho assenyala amb ferma claredat.

Les fulles del te són les mateixes, però ha canviat el toc de la mà del qui el fa. I ha canviat el gust del te.

Sapiguem curar les amargors de la vida.

Estem cansats de tant problema basc quan a Espanya hi ha assumptes urgents d'ordenar com l'atur, les vagues inoportunes i la falta d'idees en un oposició que sols es dedica a denunciar el contrari en lloc de presentar alternatives al país; així ens passem els dies aguantant el mateix rotllo.

El Govern central i el basc estan jugant al gat i la rata; a la resta de ciutadans aquest problema se'ns fa pesat, i més quan veiem la mala voluntat en intentar un clara solució.

Vistes les multitudinaries manifestacions recents de protesta per la detenció dels etarres en el país francès, un s'adona que la solució passa per un via molt simple.

Tinc la impressió que al pas d'aquelles mobilitzacions ciutadanes hi ha persones que s'hi afegirien, però en aquells entorns es posa molt compte de manifestar les simpaties per uns o altres.

En aquell país hi ha una immensa majoria que interiorment veurien amb satisfacció una independència basca, són persones aquí no agrada la violència, però mitjançant un referèndum secret però ben controlat sobre independència sí o no, es veuria d'una vegada quina és la intenció d'aquella gent.

El poder central tem aquesta decisió; per això intenta negociar una pau que no és possible i sols fomenta la crispació d'ambdues parts traduïda en el mal anomenat terrorisme de baixa intensitat que està destrossant aquell país i per extensió la resta de comunitats, ja que el mal a la llarga es paga entre tots.

Aquesta burda campanya de negociacions per a la pau d'Euskadi sols és una cortina de fum que desdibuixa la realitat.

La crua realitat és que el poder central no agafa el toro per les banyes, com sol dir-se, i d'una vegada per totes demanés la opinió vertadera d'aquella gent pel sistema secret de la votació i segons el resultat actuar en conseqüència.

La responsabilitat de la pau al país basc és exclusivament dels bascos, per tant deixem-nos de negociacions estranyes i anem de cara a la veritat.

Finalment, si una vegada obertes les urnes surt una opinió majoritària a favor de la independència i en aquest últim cas els ciutadants bascos continuessin provocant la inestabilització social, aquella societat ens deixaria una imatge molt pobra de la seva idiosincràsia.

Aquesta obra és una d'aquelles típiques comèdies que agraden als joves estudiants perquè té la senzillesa narrativa i els ingredients de comicitat apropiats per a debutants; és la petita història d'un personatge ridícul (en aquest cas, el Sr. Jourdain) que es va complicant fins arribar a un final feliç. Amb tota la benvolença que ens inspiren els joves actors, hem de constatar que no van trobar el ritme i la lleugeresa que l'obra necessitava. L'obra es va allargassar per la falta de vivacitat expressiva de la majoria dels actors.

Lluís Ayllón no acabava de trobar la variació expressiva que el Sr. Jourdain requeria: sorpresa, credulitat, vanitat... Quan ordenava que el lacai vingués, ho feia cridant, com enfadat; per conferir energia i sensació de domini no cal cridar com un histèric. Li faltava versatilitat i vis còmica, especialment en la mímica. Per posar un exemple, ens referirem a l'escena en què els sastres li diuen "gentilhome" i altres floretes, per cadascuna de les quals ell reacciona donant-los diners. Li faltava vida, gesticulació ridícula... El mateix podríem dir del mestre d'armes i comte Dorante (David Pujol), de la marquesa Dorimena (Aida Sanz) i del mestre de filosofia (Irina Robles): els faltava bona dicció i naturalitat, encara que fos per la vessant de l'histrionisme; parlaven de pressa, sense vocalitzar, sense entonació adequada al que deien...

En Josep Puy no va encertar amb els seus personatges d'alumne de música i de criat Covielle: es limitava a "dir" el que el text li manava, però no sabia "estar" amb naturalitat en escena; tenia els ulls esmaperduts, sense saber on dirigir-los, i les mans a les butxaques. Però constatem amb satisfacció que va saber impregnar de gràcia el paper de Califa, representant del gran turc, que vol nomenar el Sr. Jourdain "mamamutsi" i vol casar el seu fill amb Lucila, filla del Sr. Jourdain.

En el balanç positiu hi posem Gemma Garcia (Sra. Jourdain) per la seva expressivitat mímica, encara que la dicció no sempre fos suficientment clara. Jessica Casal va saber presentar una criada Nicolaua simpàtica i bastant natural. I la millor de tot el grup: Meritxell Rabassa, que va encarnar el paper de filla Lucila amb gràcia, amb naturalitat i amb el toc expressiu de picardia, d'enamorament o d'enuig apropiat.

L'element musical incorporat és, en principi, positiu perquè dóna varietat a l'obra, encara que ens va sobtar bastant la cançó dels alumnes de música, absolutament desafinada. Si el que es volia ridiculitzar era el Sr. Jourdain, que desafinava més encara, hagués resultat més efectiu que els alumnes haguessin cantat bé: el contrast hagués accentuat el ridícul. Els altres petits tocs de música i dansa no resulten en absolut fora de lloc: s'adiuen amb l'obra.

Una representació, en fi, que es pot millorar molt si s'esmenen aquestes deficiències.

Encara que no ho sembli, ja han passat per l'escenari de l'Ateneu la meitat dels participants del concurs de teatre d'aquesta edició. Aquest dissabte podrem veure la cinquena representació. Els protagonistes són l'Elenc Dramàtic del Centre Catòlic de Sant Vicenç dels Horts que ens posaran en escena l'obra Dakota, de Jordi Galceran.

Dakota és una obra molt divertida però amb un fons molt tràgic. Tracta d'un dentista que obsessionat amb els seus somnis, li agafa un atac de gelosia després de somiar que la seva dona l'enganya amb el pròtesic dental de la família. Durant tota l'obra l'espectador participa de la barreja i la confusió entre sommis reals i realitat fictícia que el protagonista pateix, encara que un complex muntatge ajuda l'espectador a diferenciar entre el que és real i el que somia. De fet, si ens ho mirem fredament, es juga amb tres realitats, encara que el públic no sabrà que forma part d'una d'aquestes fins al final de l'obra.

L'Elenc Dramàtic del Centre Catòlic ha sabut portar perfectament l'obra a l'escenari. Tot i ser una obra de difícil interpretació, el grup amateur juga perfectament amb els diferents personatges que per altra banda tenen característiques molt particulars: un guàrdia civil amb accent mallorquí, un protagonista turmentat entre el que és real i el que no...

Però a més a més, s'ha de destacar la profunditat del text, que encara que està disfressat amb gags còmics, té un fons que farà reflexionar l'espectador.

La qualitat en la representació està avalada per l'elevat nombre de premis que aquest grup ha rebut per aqueta obra, que fa molt poc que es representava per professionals al teatre Poliorama de Barcelona. I és que ja han guanyat una vintena de premis.

També s'ha de tenir en compte que aquest és un dels grups amb més antiguitat que ha passat pel nostre teatre. L'any que ve es compliran cent vint anys de la seva fundació. Evidentment la quantitat d'obres que han representat és innombrable.

Actualment l'elenc compta amb una quarantena de membres, entre actors i directors. I representen obres amb una periodicitat bimensual o trimestral.

Amb aquesta presentació us convidem a venir aquest dissabte a dos quarts d'onze de la nit al teatre Ateneu, a veure Dakota.