En els últims anys, un tema pren i ha pres molta popularitat en el sector agrari. Es tracta d'una tècnica que ha sortit del laboratori per convertir-se en una gran indústria capaç d'avançar a grans passos i de trencar les lleis de la natura: el transgenisme.

Aquest camp ha captat ràpidament l'interès de les grans multinacionals, ja que les quantitats de diners que pot arribar a moure són impressionants.

L'any passat, en una xerrada a l'escola sobre aquest tema a càrrec d'una d'aquestes multinacionals, ens van explicar per sobre la tècnica emprada per crear les plantes transgèniques. Ens van explicar el procediment dut a terme en el blat de moro per tal de fer-lo resistent a l'atac dels barrinadors, el popularment anomenat "taladro".

El procediment es basa en la introducció d'un gen en una cèl.lula de blat de moro capaç de produir en el seu interior una proteïna tòxica per a les digestions amb PH alcalí (digestions de les barrinadores), però amb cap efecte en les digestions àcides, que són les dels humans. Alhora, aquestes cèl.lules queden resistents a l'herbicida glifosat, la qual cosa serveix per detectar finalment les plantes transgèniques de les que no ho són, o les plantes en què el gen no s'ha adaptat bé a l'ADN. Evidentment també ens van assegurar que a causa d'aquest fenomen, aquestes plantes treien molta més producció i gairebé no tenien cap problema a causa del "taladro"...

Així de fàcil, senzill i natural ens ho van explicar. Ara bé, les informacions rebudes d'altres bandes oposades al transgenisme són molt diferents.

Una de les raons en què es basa l'oposició al transgenisme és clara i convincent: les multinacionals, que fa uns cinquanta anys van crear els primers productes fitosanitaris tot assegurant que aquests acabarien amb els problemes dels nostres conreus, són les mateixes que, vist el seu propi fracàs, ara intenten convèncer-nos que aquests mals s'acabaran amb les noves plantes transgèniques, amb la particularitat que d'ara en endavant no solament haurem de comprar-los els productes químics, sinó també els haurem de comprar les llavors dels productes tractats.

Tot reflexionant sobre aquesta raó, ens vénen al cap moltes preguntes: vist el resultat dels productes fitosanitaris, els quals no solament no han servit per acabar amb els problemes als nostres cultius, sinó a sobre han contaminat durant molts anys d'una forma considerable el medi ambient, qui ens assegura que d'aquí a unes quantes dècades no s'haurà de pensar en una nova solució pels problemes causats pel possible fracàs del transgenisme en l'agricultura? Com podem saber del cert que els aliments transgènics no són contaminants per a nosaltres o per al medi ambient? De quina manera les alteracions genètiques realitzades en les plantes massivament pot arribar a afectar els ecosistemes? Sabem si les plagues o malalties dels conreus desenvoluparan sistemes de resistència, com ha passat en els productes químics?

Són moltes les preguntes que ens podríem arribar a fer, però malauradament moltes encara no tenen resposta o, si la tenen, no és pas al nostre abast. Caldrà reflexionar molt abans d'introduir aquestes plantes als nostres camps. I és que el misteri que encara amaga aquest tema és molt gran.

L'Ateneu de Tàrrega va celebrar, el diumenge dia 21, l'assemblea anyal ordinària de socis, i tanmateix una d'extraordinària per sotmetre a l'aprovació dels socis els nous estatus, així com el reglament de règim interior. El desenvolupament de l'acte, que va començar puntualment i es va cenyir escrupolosament a l'ordre del dia establert, va estar força marcat pel que s'ha convingut a dir-ne "l'afer BAT". De la seva transcendència ens en pot donar una idea el fet que en alguns moments l'assistència superà amb escreix el 25% del total de socis de l'entitat.

Val a dir que el consell en va sortir enfortit, ja que les tres votacions que es dugueren a terme al llarg de l'assemblea van donar un resultat favorable a les propostes del consell, per un marge de vots superior als dos terços.

S'hi va presentar el projecte (que ara s'està materialitzant al vestíbul) d'uns frescos de Josep Minguell, que en línies generals van agradar.

Tanmateix, una reforma i adaptació de la sala-teatre, per un import superior als trenta milions que consisteix a millorar el pendent del pati de butaques, actualitzant-ne la distribució, construcció de nous serveis sanitaris per al públic, millora sensible dels camerinos i construcció d'un magatzem annex a l'escenari, amb la qual cosa augmentarà les prestacions.

En un altre ordre de coses, es va anunciar que s'anava a escometre la construcció de la segona planta de la sala-cafè, per tal d'oferir a la ciutat una sala polivalent de cabuda mitjana, adequada per a fer-hi conferències, concerts de música de cambra, etc; un equipament que es troba a faltar d'ençà que "la Caixa" va tancar la sala de l'edifici de la plaça de Carles Perelló. Per a la materialització d'aquest obra, el consell va obtenir de l'assemblea el vist-i-plau per fer una operació de crèdit que possibiliti afrontar el 20% del cost de l'obra, que situa en quaranta milions de pessetes.

Un acte força emotiu, que també hi tingué lloc, fou el descobriment d'un quadre on hi figuren els noms dels vint presidents que hi ha hagut a l'entitat des de la seva fundació, acte que instrumentaren els tres darrers presidents, els quals prèviament havien estat distingits amb l'insignia d'or de l'Ateneu, els senyors Magí Felip, Joan Castellà i Tomàs Ribas.

Concretant el tema referent al Grup de Teatre BAT, val a dir que els socis, que en definitiva són els propietaris de l'entitat, van aprovar de forma clara i majoritària l'actuació del consell en aquest afer. Ben mirat, segons la reglamentació vigent, era suficient amb la simple informació.

Recordem que l'origen de l'afer ve del fet que l'esmentat grup de teatre, que era una secció més de l'entitat, es va negar en rodó a fer que tots els components de la seva junta fossin socis de l'Ateneu. El consell es va limitar, doncs, a fer complir el que estava reglamentat, i per la seva banda va innvocar el greuge que això suposaria, tant per als altres socis com per a les altres seccions. BAT va invocar la llibertat que han de tenir els seus membres a fer-se socis d'una entitat, malgrat que en aquest cas és la que els acull i no és gens negligible el que els ofereix. Això comporta l'autoexpulsió, per pura lògica. És el que va passar, no sense alguns moments d'una certa tensió.

Pel que fa l'assemblea extraordinària, es pot dir que es van aprovar els estatus i reglament proposats pel consell central, amb algunes modificacions força assenyades, que alguns socis van proposar. No obstant, l'article sisè, sobre el qual es va crear la polèmica amb l'antiga secció BAT, va necessitar un procés més laboriós, però finalment també fou aprovat.

Finalment es va cloure l'acte amb el tradicional aperitiu que el consell ofereix als assembleistes, però en aquesta ocasió va merèixer més aviat poca atenció, perquè era tard i lògicament tothom volia anar a dinar.

Considero molt interessant i necessari per als nostres lectors i lectores fer-los arribar les següents paraules de Josep Lluís Carod Rovira, secretari general d'ERC:

Catalunya disposa d'unes infraestructures viàries impròpies d'un país modern i amb possibilitats de ser realment competitiu. La Catalunya avançada i emprenedora, el país dinàmic i amb gent que s'espavila, té autopistes de peatge col.lapsades, carreteres embussades, accessos turístics saturats i punts conflictius els mateixos dies, hores i llocs, any rere any. A Barcelona, si no és que hi arribes nedant, només pots entrar-hi pagant.

La deixadesa del Govern de l'Estat, que castiga Catalunya tot discriminant-la en la seva inversió en obra pública, és tan gran com la nul.la capacitat de decisió a Madrid demostrada pel Govern Pujol.

De què serveix ser claus o decisius a la capital del regne si, posem per cas, CIU és capaç de votar uns pressupostos que inverteixen vuit vegades més a Barajas que a l'aeroport del Prat? Quin benefici n'ha tret aquest país, de tenir ministres i vicepresidents del PSC al Govern espanyol, si han callat mentre es maltractava la població de Catalunya, invertint-hi molt per sota de la meitat del que ens correspondria per nombre d'habitants?

El fet que de cada cent pessetes que es paguin per circular per autopistes a tot l'Estat, setanta-dues surtin de les butxaques dels catalans és l'exemple més clar del que hi fem nosaltres a Espanya, per a què hi servim i per quins motius ni PP ni PSOE podem estar d'acord que ens autodeterminem, no fos cas que perdessin la seva gallina dels ous d'or. A Espanya, Catalunya només hi és per pagar i per callar.

La gent n'està farta de pagar per la utilització d'uns serveis anomenats autopistes, que en altres llocs de l'Estat reben el nom d'autovies, són gratuïtes i molt més modernes.

Amb els quatre milions de pessetes que cada família catalana aporta a Madrid sense retorn en cinc anys, n'hi hauria suficient per fer front als dèficits socials i econòmics que poden posar en perill la competitivitat i la cohesió social: construir les autovies, carreteres i camins rurals necessaris per assolir els nivells europeus; eixugar el dèficit de la sanitat catalana que permetria evitar les cues per operar-se, i desplegar el mapa de centres d'atenció primària; impulsar els béns culturals, educatius i socials, fent sortir els escolars dels barracots provisionals; millorar el nivell de recerca i la rehabilitació del patrimoni, i finalment rescatar tots els peatges.

Per això cal una inversió pública de l'Estat a Catalunya que no discrimini més la nostra població, i un sistema de finançament just per a la Generalitat, basat en el concert econòmic, que permeti que els impostos dels catalans es recaptin a Catalunya per potenciar els serveis públics de qualitat i disminuir el nivell de privatització. I creiem que l'u per cent de la nostra riquesa (el doble que hi dediquen els Estats de la Unió Europea) s'ha de destinar a la cooperació solidària amb els territoris menys desenvolupats de l'Estat.

Des d'ERC defensem que enguany es presenti al Parlament de Catalunya un pla de rescat de les concessions de les autopistes, que contempli el seu finançament basat en una aportació de l'Estat, com a pagament del deute històric en infraestructures viàries de Catalunya, el traspàs a la Generalitat de l'impost sobre combustibles, la creació d'un impost especial sobre beneficis extraordinaris d'empresses concessionàries de serveis públics, i la modificació de la llei de caixes d'estalvi, per tal que aquestes participin en la construcció i rescat d'infraestructures viàries.

Cal canviar les coses, però canviar-les de debò. Per això ens cal la força de la gent d'aquest país. Movem-nos tots per una Catalunya justa, pròspera i lliure, perquè del nostre esforç se'n beneficiï la majoria, no la minoria que ha fet de la nostra dependència un pròsper negoci particular.

Entre tots aconseguirem una Catalunya lliure de peatges.

Voldria afegir les següents dades també molt interessants:

Des del 1987, quan es va privatitzar ACESA, aquesta empresa ha obtingut dos-cents seixanta-dos mil milions de pessetes de benefici. Si l'Estat s'hagués quedat ACESA, amb els beneficis dels anys 1988 i 199 s'haguessin pogut rescatar tots els peatges d'aquesta empresa; i amb els beneficis obtinguts dels exercicis compresos entre 1992 i 1998, s'haguessin pogut construir, lliures de peatges, les autopistes següents: Terrassa-Manresa, Rubí-Terrassa, túnels de Vallvidriera, Mataró-Palafolls, túnels del Garraf, Sitges-el Vendrell.

Espero que això faci recapacitar els lectors i a l'hora de votar les opcions polítiques tant municipals com parlamentàries.

Enguany se celebra el desè aniversari de la presentació dels primers 57 insubmissos a l'Estat espanyol. De la lluita d'aquests primers desobedients s'ha creat un moviment, el de la insubmissió, que compta ja amb més de 50.000 joves que no s'han presentat a files i que al llarg d'aquesta dècada han aconseguit sensibilitzar la societat per la desmilitarització i, com a fet més conegut i trascendental, han aconseguit acabar amb l'obligatorietat del servei militar que, hipòcritament, molts partits polítics, en especial CiU, s'han volgut atribuir com un èxit propi.

Després de deu anys s'ha fet balanç i s'han recuperat actes importants pel desenvolupament del moviment antimilitarista català. Destaquem entre tots aquests l'exposisició que fa uns cinc anys va passar per Tàrrega, l'Antimilitart , un reculls d'obres contra els exèrcits que multitud d'artistes havien regalat al moviment antimilitarista. Ara aquesta i d'altres exposicions s'han recuperat per celebrar el desè aniversari. L'any 1991, arran de la guerra del Golf, i sota el títol «El Golf de color de rosa» es va muntar una exposició fotogràfica en la qual es recollien les imatges més significatives d'aquesta guerra extretes dels mitjans de comunicació amb dos objectius: denunciar l'atrocitat de totes les guerres i posar de manifest l'evident manipulació de la informació que va suposar aquesta guerra, per molts qualificada com la primera guerra mediàtica de la història, una guerra televisada que ens va "colar" entre moltes d'altres, la imatge de l'ànec ofegat per una marea negra de petroli i que no pertanyia pas a la guerra del Golf, sinó a l'accident del superpetrolier Exon Valdez a la costa oest d'Estats Units uns anys abans. Aquesta exposició es va ampliar a partir dels nous atacs nord-americans de finals de l'any passat i que continuen produint-se sense cap ressò mediàtic. És per tant una exposició encara actual i que desmunta la manipulació dels mitjans de comunicació.

Us convidem, doncs, a la inauguració que tindrà lloc aquest dissabte 27 de març a dos quarts de nou del vespre a la sala dels Arcs del Museu Comarcal, a càrrec de Josep Manel Busqueta, insubmís de Bellpuig. Aquesta exposició romandrà al museu fins al 22 d'abril.

Aquest acte suposa la represa d'una campanya antimilitarista que va començar el mes d'octubre amb la presentació d'insubmisos que es va fer a Tàrrega i que seguirà amb la nova campanya d'objecció fiscal que ja s'està preparant pel proper mes d'abril.

E l doctor Tarancón, tot just arribat al bisbat de Solsona, va promoure una intensa activitat pastoral, ben recolzada per l'ambient favorable d'aquells anys.

Provenia del moviment d'Acció Catòlica i era arxiprest de Vila-real quan fou nomenat bisbe de Solsona el dia primer de desembre de 1945.

Va remoure cel i terra, des de Castellar de N'Hug –a l'alt Llobregat– fins a Sidamon, resseguint pobles i poblets, parlant amb tothom i per tothom fins a conèixer –com li ho havia sentit dir– tota la feligresia del bisbat, com també, ja essent cardenal arquebisbe de Madrid, que els anys viscuts entre els diocesans solsonins foren els millors de la seva vida. De fet el poble li va correspondre.

Va ser un apòstol incansable amb la predicació i la ploma.

Per als targarins d'aquells anys, no cal allargar-nos a biografiar-lo. A Tàrrega va trobar-hi un glever ben assaonat per als seus propòsits i iniciatives, i era notori als ulls de tothom l'apreci per la ciutat, a la qual correspongué amb el llegat de la Mare de Déu Pelegrina de Fàtima. Les constants visites que us feia, adhuc, en l'avenir dels anys havent assolit la màxima jerarquia eclesiàstica.

Crec que algun lletraferit targarí, podria molt bé contar-nos moltes i potser ignorades mútues relacions.

També per als verdunins fou pròdig d'amistat al qual hem d'agrair el sublim relleu que en el curs del tercer centenari de la mort de sant Pere Claver va dedicar al nostre verduní en la "Croada de l'amor" arreu del bisbat els anys 1954-1955.

La història d'avui ens transporta en una de les seves visites pastorals. La diferència d'aquestes amb qualsevol altra visita és que a les visites pastorals es procedia a un examen i revisió exhaustius de tot moviment parroquial. Per norma duraven prop d'una setmana. A part d'alguna prèdica, l'essencial era aprofundir i conèixer nivells de religiositat dels diferents grups parroquials: parlar amb ells, escoltar de veu directa els seus problemes, inquietuds, propòsits , iniciatives, etc.

El doctor Tarancón prestà –com cap altre bisbe havia fet– molta atenció a aquests tipus de contactes amb la gent dels pobles en considerar-los molt positius. I de fet ho foren.

Rebia i conversava amb les juntes, autoritats, mestres, educadors, sacerdots. Visitava i revisava el funcionament de les esglésies, capelles, comunitats religioses, centres hospitalaris i centres escolars, tant els religiosos com els estatals.

A Verdú, visitant la classe de pàrvuls del Col.legi de les Germanes Carmelites Vedrunas, que aleshores funcionava a la vila, ja situat a dalt de la tarima, anava fent preguntes a una i altra d'aquelles petites alumnes, en presència de tota la comunitat, que, és de suposar, es desfaria en atencions envers tan il.lustre visitant, i amb la vista i el pensament inquietant posats damunt d'aquells caparrons com impulsant-los a l'èxit de les respostes.

El senyor bisbe, amb el seu peculiar accent llevantí, preguntà a una nena: «A veure, xiqueta, diguis què és un cardenal?»

La nena, torbada i confusa, s'alçà indecisa sense donar cap resposta. Més enllà hi havia la meva neboda, Maria Carme de Palou, que –fent honor a la veritat, era un terratrèmol– bellugadissa, va remoure's pel pupitre més del compte amb afany de cridar l'atenció del Sr. bisbe. Aquest, pensant que la nena ho sabia, va mirar-se les monges com dient: aquesta us farà quedar bé. I dirigint-se a la petita digué: «Aquella rosseta d'allà ens ho dirà. Què és un cardenal?»

La Maria Carme, que no esperava altra cosa, com si l'haguessin punxat, es plantà dreta i segura d'ella mateixa exclamà: «una bèstia!»

Les monges diu que van posar cara de prunes agres. Per contra, el doctor Tarancón, rient a boca plena, va fer la festa.

Jo no hi era, però és veritat.

És evident que quan la meva bona amiga va pronunciar aquesta frase, que no per frívola deixa de ser lapidària, no es referia a la gana que es pot saciar omplint l'estómac, que també hi fou, sinó més bé a la que procedeix dels estrats inferiors del cos humà. Ella tenia tan sols una part de raó, perquè la veritable gana, "l'hambruna" epidèmica, no existí ja que cadascú s'apanyava com podia, comprant "aliment" mercenari o de manera més o menys ortodoxa, i el lector ja m'entén. Tot això com a conseqüència de l'onada de castedat i contenció que ens envaí després de la guerra i que no tingué cap altre parangó històric; res a veure amb la del conservadorisme de les èpoques de Narváez, Cánova del Castillo o Martínez Campos i, de més a prop les del temps dictatorials de Primo de Rivera o bé la del bienni negre republicà. Això d'ara era molt diferent: era la moral d'un nacional catolicisme elevat a l'enèsima potència.

I així, aquella Tàrrega que vaig retrobar a les acaballes de l'any 1940, flairava lleugerament a encens. Tenia un aspecte místic gairebé conventual. Els targarins de llavors, a nivell de l'ens oficial i fins i tot epistolar, parlaven en castellà, però l'idioma familiar i el del carrer seguia essent el català, metafòricament parlant, amb un deix de llatí.

Però anem per pams: he dit que la Tàrrega d'aquell temps tenia quelcom de convent, però no de cementiri. La gent havia sortit d'una guerra llarga i cruel i tot aquell qui no es veié afectat per alguna incidència política o familiar derivada de la contesa, el que volia era divertir-se i, dins de l'ordre restrictiu establert, aprofitar el temps perdut. I, no ens enganyem, malgrat la persecució inicial de tot el que flairava a català, Tàrrega acceptà de bon grat el nou règim per dues poderoses raons: havia arribat, per fi, la pau amb totes les seves conseqüències, majoritàriament positives, entre les quals calia esmentar la reinstauració d'un Estat confessional que permetia retornar a les pràctiques religioses, escamotajades des de l'adveniment de la república, i totalment suprimides i perseguides a partir del començament de la guerra civil. Cal no oblidar que Tàrrega havia estat des de sempre essencialment catòlica, i la destrucció sistemàtica de tots els signes externs de religiositat i el posterior genocidi la va traumatitzar.

Però l'aspecte d'aquesta qüestió el deixarem estar i en la propera postal ens dedicarem a narrar què és el que feia, què pensava i, sobretot, com es divertia la gent jove (i no tant) d'aquella postguerra targarina.

Nova Tàrrega prepara novetats...

La ministra de Medi Ambient, Isabel Tocino, va aprofitar la seva visita a la Fira de Sant Josep per venir a Tàrrega i reunir-se amb els futurs regants del Segarra-Garrigues, que desitjaven conèixer què hi havia de cert en l'optimisme de la Generalitat sobre la imminència d'un acord per començar la construcció del canal. Tocino no va utilitzar mitges paraules i va ser rotunda i clara en les paraules que va adreçar als regants: "No els puc anunciar cap data per firmar el conveni amb la Generalitat ni per licitar les obres, perquè he vingut a dir-los la veritat, no a promete'ls coses que políticament queden molt bé però que no puc complir, encara que això em comporti ser l'última a les enquestes. Vostès ja han hagut de suportar prou preses de pèl en els darrers anys."

La ministra ja havia anunciat abans d'arribar a la capital d'Urgell que no havia vingut a Lleida a firmar el conveni d'execució i finançament del canal, com va donar per fet la Generalitat fa un mes, i que segurament no es podrà tancar aquest any. "No està madur, perquè falta l'autorització del Ministeri d'Agricultura. Per altra banda, també va llançar per terra les esperances dels regants i va descartar que els fons de la Unió Europea puguin subvencionar un nou regadiu com aquest a causa de les limitacions de la política agrària comunitària.

De tota manera també va voler deixar clar que "no hi ha res aturat", i va assegurar que el canal es farà i "probablement el veuran abans dels vint-i-cinc anys que marca la proposta de la Generalitat.L'any que ve estarem molt més a prop de la seva exucució", va afegir.

El president de la comunitat expectant del Segarra-Garrigues, Carles Benet, va lamentar aqueta frenada, tot i que es va mostrar convençut de trobar-hi aviat una sortida. Per això va proposar reduir la superfície regable fins a cinquanta mil hectàrees per fer-lo més viable, i va deslligitimar així el repartiment, d'aigua de Rialb que n'estableix noranta-una mil.ç

El conseller d'agricultura, Francesc Xavier Marimon, es va mostrar confiat, tot i les dures manifestacions de la ministra, que el conveni es pugui firmar aquest any. Marimon va insistir a defensar l'actitutd que ha sostingut durant l'últim mes i va reiterar que el conveni es podria firmar perfectament els propers mesos, "ja que les qüestions tècniques havien quedat resoltes i es tracta d'una obra prioritària inclosa en el Pla Nacional de Regadius".

La majoria dels socis de la Societat Ateneu de Tàrrega van ratificar el diumenge passat en assamblea la baixa de Benèfica Agrupació Teatral (BAT) com a secció de teatre de l'entitat, mesura que havia pres mesos enrere el consell rector de l'Ateneu. El seu president, Joan Grau, va recordar que BAT no compleix els estatuts de l'entitat perquè només sis dels setze membres de la seva junta són socis, quan haurien de ser-ho tots. Precisament durant l'assemblea es va votar la vigència de l'article dels estatuts que estableix aquesta obligatorietat i que ha provocat el conflicte entre les dues entitats. Quaranta socis van votar a favor de la proposta, mentre només vint ho feien en contra, de manera que es van acabar imposant les tesis de rigor i zel de la presidència a l'hora de respectar la normativa interna. D'altra banda, algun dels socis van manifestar, un cop acabada l'assemblea, la seva disconformitat amb la inflexibilitat i "prepotència" amb què el president de la Societat Ateneu va moderar el desenvolupament de la reunió i del torn de precs i preguntes.

Per la seva banda, Joan Grau, va remarcar que els arguments que pogués plantejar BAT per rebatre la seva "expulsió" no tenien "consistència perquè senzillament incompleixen els estatuts". En aquest sentit, algun dels integrants de BAT presents a la reunió en qualitat de socis van apuntar el fet que tampoc tots els membres de la junta de l'Orfeó Nova Tàrrega estan associats a l'Ateneu.

Finalment l'assemblea va aprovar els nous estatuts on BAT ja no figura com a secció de l'Ateneu i d'aquesta manera es trencava definitivament el vincle que unia les dues entitats des de 1962. El president de BAT, Josep Solà, va acollir amb resignació la voluntat de l'assemblea i va avançar que la companyia teatral estudiarà la possibilitat de reduir la seva junta als sis membres que són socis de l'Ateneu per poder negociar la readmissió.

Per altra banda, Joan Grau també va informar als assistents a l'assemblea del projecte de millora de la sala de teatre i de la possible construcció d'un pis superior a l'Ateneu on s'instal.laria un auditori que s'utilitzaria també com a sala de projeccions i per a la representació d'obres de teatre de petit format.

La reordenació de seients a la platea del teatre, la millora de la visibilitat i la construcció d'uns nous vestidors al Teatre Ateneu costarien uns trenta-dos milions de pessetes, mentre l'auditori podria suposar un cost de quaranta milions de pessetes.

Per altra banda, l'assemblea també va homenatjar amb l'escut d'or de l'entitat els seus expresidents Magí Falip Queralt, Joan Castellà Pujol i Tomàs Ribas Tarrós.

Fotos: J. Solé
L'assemblea de BAT va ser una de les més multitudinàries dels darrers anys
El president de l'Ateneu va moderar amb fermesa l'assemblea