Quan determinades coses o comportaments de l'actual sistema democràtic no ens agraden, ens ve a la memòria el franquisme com a únic model d'ordre i solució a tots els mals. Però el franquisme o la dictadura de partit únic no és l'única sortida a un sistema que no va bé, tal com alguns –i algunes– ens volen fer creure; l'alternativa passa per l'aplicació a fons –ai las!– de l'esperit democràtic i prou! Precisament, volia fer memòria donant alguns detalls –el lector en recordarà molts més– d'aquell sistema totalitari i nefast, en què el fi justificava els mitjans. Heus-ne aquí la mostra:

– Des de l'any 1939 fins al 1968, els mateixos que defensaven la propietat privada van tenir segrestada la propietat del diari La Vanguardia, per exemple, nomenant-ne tots els seus directors.

– El sistema polític era d'una benevolència tal, que mai no va ser necessari donar cap mena de compte clar als ciutadans; això sí, tot el que es feia (d'amagat) era pel bé comú. O sigui que el pelotazo no és exclusiu de la democràcia actual.

– Mentre aquí no faltava feina ni peonades, fora de l'Estat uns tres milions de ciutadans treballaven repartits pels continents europeu, americà, etc., naturalment, exiliats o emigrants.

– Al meu poble, per exemple, els edificis públics aixecats per Regiones Devastadas han durat el que va durar el malson franquista, més o menys.

– Els alcaldes i regidors de la dictadura eren designats a dit pel governador civil de la província a proposta d'un o més membres de la dreta política local; a més, pel fet de ser-ho, també es feien càrrec de la Jefatura Local del Movimiento (camisa blava, etc.). No hi havia eleccions democràtiques i els plens es feien a porta tancada.

Per tot plegat, si hom tenia uns principis o una ètica decent, i en lloc de fer ús de la facultat que tots tenim de dir "no" s'acceptava el càrrec proposat, hom es convertia en un servidor sense excuses del Movimiento Nacional. En política no hi ha accions ni decisions totalment neutres, encara que algú ens pressioni.

– L'any 1949, quan ja feia deu anys que s'havia acabat la guerra civil, encara s'afusellava gent al Camp de Bota. I el 1975 es tornava a fusellar.

– El testimoni d'un professor d'ensenyament primari em va revelar que a ells, en una escola de la província de Barcelona, el director del centre els controlava les classes a través de la megafonia i que, fins i tot, es permetia la fanfarronada d'intervenir-hi en directe des del seu despatx.

– Amb vint-i-vuit anys de retard, l'any 1976 –ja mort el dictador–, l'Estat espanyol subscriu la Declaració Universal dels Drets Humans.

La llista seria llarguíssima; ho deixo aquí. Tinguem molt present, però, que el franquisme i els falangistes, a diferència del nazisme, mai no van ser vençuts.

"Hi ha gent que dedica tota una vida a lluitar contra qualsevol mena de progrés o canvi". (Groucho Marx)

"El feixisme és una malaltia del pensament". (Anònim)

El dia ja clarejava quan la va sobresaltar la veu de la seva àvia que cridava: Lisa! Lisa! Desperta't! Ella estava perduda en els seus somnis, com sempre. El seu somni sempre era igual: la seva mare, i ella arraulida en els seus braços protectors.

La Lisa era òrfena, estimava molt els avis, però sempre pensava en la seva mare.

El seu avi era pescador i ella i els seus avis eren uns enamorats de la mar. La Lisa ajudava l'àvia en els treballs de la casa i a la tarda anava a la platja. Aquell dia el mar estava tranquil i ella es va asseure a les roques i pensava en la seva mare. Va tancar els ulls i es va quedar adormida. De sobte, li va semblar sentir la veu esglaiada de la seva àvia que la cridava, però la Lisa ja no li va contestar. En un moment tot es va fer fosc i silenciós. Quan es va despertar, es va trobar en els braços de la seva mare.

El somni s'havia fet realitat.

Correu del lector

Cap crim contra la humanitat és justificable. Ni el de les Torres Bessones, ni el d'Hipercor. És per aquest motiu que considero inacceptable la sentència del Sr. Miquel Aguilar, que la setmana passada afirmava, en referir-se a l'atemptat de Nova York, des d'aquest setmanari que "els Estats Units d'Amèrica mereixien una clatellada d'aquesta envergadura".

Si seguíssim la lògica justiciera del Sr. Aguilar, quines clatellades mereixeríem els catalans pel genocidi comès pels almogàvers en terres de Grècia i d'Anatòlia, o pel tràfic d'esclaus que les naus catalanes feren entre Àfrica i Amèrica, per tal de no anar de buit en el viatge cap a Amèrica? O els francesos, anglesos, portuguesos, espanyols o holandesos, per la brutalitat de les seves conquestes colonials? O els soviètics, per les deportacions en massa de pobles i ètnies senceres, o per la repressió duta a terme damunt milions de ciutadans i desenes de països? O els xinesos per la seva invasió del Tibet? O els japonesos, pels actes criminals duts a terme a Àsia durant la Segona Guerra Mundial? O els turcs, o els àrabs, o els italians, o els belgues, o...

Igualment, molts dels judicis i afirmacions del Sr. Aguilar no són certs i molts estan plens de barrabassades, amb les quals no puc estar d'acord.

Els E.U.A. no són uns angelets; ara bé, tampoc són la bèstia negra del món, i no crec que un "altíssim tant per cent de la població mundial" pensi que, amb l'atac rebut, els E.U.A. "han collit una mil·lèsima part d'allò que han donat". Fins i tot sóc dels qui pensen que si posem en una balança tot allò de positiu i tot allò de negatiu que els Estats Units d'Amèrica han fet i donat al món, la balança es decantaria cap el costat positiu.

Els E.U.A. són la potència hegemònica al món per uns motius simples i evidents. Es van dotar d'un sistema polític de convivència en llibertat, basat en els grans principis democràtics, que els ha donat una estabilitat política, econòmica i social sense precedents a la història de la humanitat. Quina altra nació del món ha acollit tantes persones de tot el món i els ha garantit els plens drets civils i democràtics? Quin altre país del món disposa d'una estructura d'estats federats amb amplis poders legislatius i fiscals com els E.U.A.? Quin altre té un sistema polític que s'ha mantingut, s'ha superat i s'ha sabut adaptar als canvis socials, econòmics i polítics que s'han esdevingut en el món durant més de dos-cents anys?

Aquesta estabilitat els va permetre posar-se al capdavant de la ciència, de la tecnologia i del poder al món. A ells devem la transformació econòmica i tecnològica dels darrers anys. A ells devem la derrota del feixisme a Europa i Àsia, i la posterior reconstrucció dels països víctimes i botxins de la darrera guerra mundial. Pel juny del 1989 els estudiants xinesos de Pequín es van manifestar a la plaça de Tian'anmen contra el règim maoista. Una reproducció de l'estàtua de la Llibertat del port de Nova York presidia aquell espai d'esperança i llibertat, que fou aixafat pels tancs i els soldats de l'exèrcit roig. Pel novembre del mateix any el món contemplava, amb incredulitat, com s'ensorrava el mur de Berlín i el sistema soviètic queia a miques.

?Qualificar de feixista el sistema polític dels E.U.A. és una tergiversació de la realitat digna de la propaganda franquista. Les simples especulacions sobre l'atac japonès a Pearl Harbour, i que la CIA coneixia les intencions dels autors de l'atemptat, semblen arguments dignes dels tertulians de la COPE.

?Les polítiques dels governs dels Estats Units d'Amèrica, són criticables i censurables en molts aspectes. Ara bé, qualificar de feixista, xenòfob, classista i racista un país on tots els seus ciutadans disposen d'una gran llibertat política i personal, on la dona ha assolit un nivell de reconeixement social com en cap altre lloc del món, on les minories ètniques, religioses i nacionals tenen els mateixos drets i deures que la resta de ciutadans, on la classe mitjana és majoritària i disposa d'una renda per càpita envejable, és realment una bajanada.

De l'escrit del Sr. Aguilar se n'extreu que sent una animadversió personal profunda contra els E.U.A., la qual jo no comparteixo. També en dedueixo una posició contrària al sistema capitalista d'economia de mercat, contra la raça blanca i contra els catòlics, que sembla extret d'un "manual del bon taliban".

Potser seria clarificador per a tots els qui el llegim, saber quines són les seves fonts ideològiques i quin és el país de referència a imitar per aquest seu i majoritari "altíssim tant per cent de la població mundial". Potser llavors ningú s'estranyaria dels desafortunats estaribots amb què ens ha obsequiat aquesta vegada.

Correu del lector

S'han acabat les vacances i he de tornar a la normalitat i quotidianitat, a l'escola, a recollir els fruits, a preparar la terra per sembrar, plogui o no... I nosaltres també; és en aquest temps quan la família Clos - Minguet - Pollina realitza la trobada a la capella dedicada a la Mare de Déu del Camí de les Garrigues Baixes, on ens trobem un grup d'amics, parents, veïns, juntament amb els mossens del Talladell, Granyena, el Mas de Bondia, Miralcamp, Verdú, Cervera...

Aquest any la trobada es realitzarà el diumenge 7 d'octubre a les cinc de la tarda; es farà una part del rosari i es cantaran els goigs a la Mare de Déu del Camí amb el Cor de Cantaires de Granyena de Segarra.

La família Clos - Minguet - Pollina us invitem a tots a continuar aquesta tradició i a passar una tarda en companyia de tots.

Com cada any, arriba la Fira de Teatre al "carrer". Fa 21 anys va néixer d'una tendra poncella. Ara se'ns ha marcit i se'ns ha tornat vella. Proposo un nou títol per l'any que ve: "Fira de música, circ i gossos al carrer. Mostra de teatre pagant" (tanta cultura em causa un gran espant!). Estic embadalida de veure tanta gent divagant i delirant al meu voltant. El poble ja no es revoluciona. Aguanta tot el que se li dóna. A partir d'ara, tots podem fer teatre i formar part de l'espectacle.

Molta merda, sí, senyors! O és que no ho diuen els actors? Molta merda, sí, senyors!

Al cap i a la fi, entre malabars i tambors tocarem tots el dos. Firats i escurats recordarem amb enyorança els gags.

Però tranquils, tots tranquils, ens refarem i l'any que ve hi tornarem. Ens posarem les xanques i saltarem per les places, mentre els de dalt mouran els fils com cal, com a bons titellaires.

Deixeu-me acabar donant-vos les gràcies i felicitant-vos a tots, en especial el senyor Anguera, perquè es posi les ulleres i remeni millor les cireres.

Religió

Des de moltíssims anys el mes d'octubre està dedicat a la Mare de Déu del Roser, o del rosari, del qual la Verge Maria es proclamà senyora a Fàtima de Portugal.

Nosaltres, que tenim el santuari diocesà consagrat a la Verge Blanca de Fàtima, celebrem la seva festa gran el primer cap de setmana del mes d'octubre

Tots hi som cordialment invitats.

Celebracions:

Dia 5, divendres:

– Ofrena floral a la Mare de Déu durant tot el dia i fins a dos quarts de deu del matí de l'endemà. S'han de dur a les monges.

– A migdia, col.locació de les banderes al campanar.

Dia 6, dissabte:

– A les dotze, la campana i els altaveus del santuari anunciaran la festa.

– A dos quarts de nou del vespre, missa anticipada del diumenge; rosari cantat i amb torxes per l'avinguda de Fàtima; besamans a la Verge.

– La vetlla de pregària de l'adoració nocturna tindrà lloc enguany a Santa Maria de l'Alba el dissabte dia 13, a un quart de nou del vespre.

Dia 7, diumenge:

– A dos quarts de dotze, concelebració solemne de l'eucaristia; homilia predicada per Mn. Eduard Ribera i Jovell, de Cervera; participació de la Capella de Música de la parròquia, de la comunitat carmelitana i del poble fidel; besamans a la Mare; concert per la Polifònica de l'Urgell, dirigit pel Sr. Àngel Sans.

– A la sortida, fraternal piscolabis amb tots els assistents.

– A tres quarts de set de la tarda, rés del rosari i vespres solemnes amb la comunitat monàstica i els fidels. S'acabarà amb el besamans a la Verge pelegrina de Fàtima.

Concert: Polifònica de l'Urgell (coral Intercomarcal)

Director: Àngel Sans

Solista: Marta Sans

Piano: Rosa M. Torruella i Jaume Oliveres

Programa:

–O Occhi Manza Mia, Orlando di Lassus 1532

–La Gallineta, A. Scandelli s. XVI

–Matina nun Zira (basca)

– Locus Iste, Anton Brückner

– Nits de Moscou (popular russa)

–Si un dia sóc terra (catalana), Lleó Borrell

–L'important c'est la Rose, Gilbert Becaud,

Harm. Àngel Sans

– Dies d'Enyorança, Àngel Sans; text, Jaume Oliveres

–West Side Story, Leonard Berstein

–One Hard one Heart

–	Somewhere
–	América... América

–Wade in the wather (espiritual negre), Arr. Jeff Guillen

–Goodnight Sweetheart (espiritual negre),

James Hudson

– Oh Happy Day, Edwin R. Hawkins

Entitats

La Globalització com a marc per al treball amb els immigrants des de Càritas: reptes i respostes

La paraula "globalització", que encara no apareix al diccionari de la Real Academia Española, és, no obstant, una de les més utilitzades en les converses actuals, sobretot en àmbits com el de la informació, les comunicacions o l'economia. "Viure en l'era de la globalització" significa viure en un món ideal en què una persona qualsevol de qualsevol punt del planeta pot accedir a la informació que es publica en el més recòndit indret del món, realitzar una transferència monetària des del seu ordinador personal, comunicar-se en qüestió de segons amb un amic australià, veure en temps real les peripècies d'un milionari en una estació espacial o ser acomiadat del seu lloc de treball per una decisió presa a milers de quilòmetres de distància.

Tota globalització té globalitzats. Tot globalitzador és globalitzat, però no tot globalitzat és globalitzador. Perquè entenem com a globalitzador el subjecte actiu de la globalització, és a dir, la persona que pot prendre decisions que afecten n'altres en aquest context, només perqué té el poder i els recursos necessaris per fer-ho. Globalitzat és, contràriament, el subjecte passiu de la globalització, que conscientment o inconscientment, es veu afectat per aquest fenòmen. Aquesta distinció no és pura en els països que formen part del centre (els econòmicament més poderosos); en canvi, en els països que formen part de la considerada perifèria, els globalitzats no globalitzadors són la immensa majoria. Dins d'aquest grup troben el migrants: "persones o grups que es desplacen geogràficament per causes econòmiques o socials" (segons l'accepció quarta del DRAE).

Podem afirmar que el migrant, si es desplaça, no és per gust, sinó per una sèrie de causes fonamentals de caràcter econòmico-social, que fonamenten la seva decisió d'emigrar i que l'empenyen a desplaçar-se a aquells països del centre, on es prenen decisions que estan afectant la seva vida.

A partir de la dècada dels noranta, en aquests països del centre, la polèmica migratòria va fer que es fes necessari i urgent gestionar d'una manera adient la migració procedent de països empobrits envers aquests altres països. Paral.lelament a aquesta gestió, no es va mirar de consolidar sistemes de dret internacional que permetessin la protecció dels migrants.

En conseqüència, els convenis signats pels països receptors d'immigrants han servit per a la protecció de les fronteres i no de les persones. L'immigrant és vist com a mà d'obra, no com una persona a la qual cal reconèixer la seva dignitat. Aquesta visió tan parcial de la persona immigrant fa que els serveis socials que se li ofereixen també ho siguin.

Tot això ens fa arribar a la conclusió que la immigració és un fenomen complex i multidimensional, com complexa i multidimensional és tota persona, i l'immigrant, com a persona, també. Caldrà que les respostes a la immigració tinguin un caràcter global. Caldrà per tant estar avaluant contínuament aquestes respostes. Només si demostrem, a través de l'atenció quotidiana de les nostres Càritas, que optem per una veritable integració de l'immigrant, podrem realment sensibilitzar la comunitat en relació amb el fenomen migratori i denunciar més coherentment aquelles actuacions que atempten contra la dignitat de la persona immigrant.

Entitats

El dissabte passat, dia 22, la Creu Roja Tàrrega va viure un dia ben singular.

D'una banda, l'inici de la celebració, o millor dit, dels actes que pensem anar celebrant al llarg d'aquest any, que s'escau ser el vint-i-cinquè de la presència de Creu Roja a Tàrrega.

D'altra banda, aquest inici no podia ser més significatiu: la concentració a Tàrrega dels voluntaris de la Creu Roja de les comarques de Ponent: la cinquena d'aquesta índole que se celebra a les nostres terres.

L'organització, per bé que fou portada a terme per la Creu Roja Provincial, lògicament va comptar amb tot el suport del voluntariat de Tàrrega.

Als actes hi participà en tot moment un centenar de joves solidiaris, pertanyents a les assemblees de la rodalia. Es pot dir que totes hi eren representades, en major o menor mesura.

Fou una jornada ben completa, de franca companyonia, que va començar a l'hora d'esmorzar, que es féu a la seu social. Després, els parlaments, que van servir en primer lloc per donar la benvinguda als participants, així com testimoniar l'agraïment a les entitats que van donar el seu suport perquè la jornada fos un èxit:

–?Íntegrum, pel disseny del logotip de la jornada.

–?Institut Manuel de Pedrolo, per la utilització

?de l'aula d'informàtica.

–?Ajuntament de la ciutat, per la infraestructura.

–?Restaurant la Granja, tanmateix.

Hi va parlar el president de l'Assemblea Provincial, Emilià Astudillo, i el batlle de la ciutat. Després, a la façana, es va desplegar una pancarta amb el logotip de la jornada.

Després, l'aspecte lúdic, una divertida gimcana pels carrers de Tàrrega.

Tot seguit, sessió de treball, en diferents grups, concretament, set. La sessió, que lògicament es va interrompre per dinar, va suposar el necessari descans d'un debat que, en tots els casos, es va allargar fins el vespre, ja que es tractava de posar en comú les diferents opcions a triar, per tal de seguir al costat dels més vulnerables de la societat, arran de la situació creada d'ençà que no es fa el transport de malalts. Opcions que no poden desdir de cap manera dels principis de Creu Roja i de Mitja Lluna Roja.

La jornada es va acabar amb un senzillíssim acte, que va servir per posar en comú els resultats dels diferents debats, així com lliurar unes distincions i berenar una mica abans dels comiats.

Sense caure en fàcils triomfalismes, hem de dir que fou un èxit de participació i treball, que d'una manera o altra va ser un acte d'afirmació per comprovar que està en un bon moment i que té molt per oferir a la ciutat.

Postal fora vila

El titular que encapçala aquesta postal fa referència a un llibre del Sr. Jaume Espinagosa i Marsà de recent edició que aquest estiu m'he empassat amb la delectació pròpia d'un tortell de nata acabat d'enfornar. Procuro no deixar de banda tota bibliografia que va apareixent i que fa referència a la nostra ciutat, sobretot la d'edició autòctona que, per cert, és en l'actualitat bastant abundosa, prova evident que Tàrrega està vivint uns moments d'inquietud cultural gairebé equiparables als dels temps de la república.

El llibre és, per la seva brevetat expositiva i claredat de conceptes, dels que es poden llegir d'una tirada i guardar després cuidadosament com a llibre de consulta, per la quantitat de dades estadístiques, onomàstiques i fets que conté; és, en resum, una petita però valuosa joia bibliogràfica. A remarcar, a l'ensems, les il.lustracions fotogràfiques, particularment les dels anys deu, d'acurada impressió.

No cregui pas el lector que pretenc fer la crítica d'un llibre que se la fa per si sol; si així fos no deixaria d'ésser, endemès, una petulància per part meva opinar en profunditat de quelcom que prové d'un professional amb un envejable currículum malgrat la seva joventut.

No obstant, em permetré fer una observació, tal vegada filla de la subjectivitat que als humans ens acompanya sempre com a pecat original: diuen que no hi ha obra humana que sigui perfecta si no té alguna imperfecció. En el cas que ens ocupa no podem parlar de tal, sinó més bé d'omissió. Al final del que en podríem qualificar epíleg del llibre, hi figura una relació d'aproximadament setanta personalitats targarines entre les quals només inclou una dona. Trist bagatge que posa en relleu la discriminació que patí, fruit de l'escassa informació intel.lectual, fins a mitjans del segle passat, i també de la discriminació a què ha estat i continua estant sotmesa, malgrat que en molts aspectes positius –sensibilitat, intuïció, astúcia...– està per damunt de l'home. Possiblement, quan d'aquí un temps el Sr. Espinagosa es proposi reeditar el llibre, el percentatge de targarines notables, ara irrisori, haurà millorat sensiblement. I dic això, perquè en aquests moments veig la targarina ocupant llocs preeminents a la casa gran i, si no vaig errat, és també una dona la que porta el timó del comerç i de la indústria a través de la seva entitat representativa. També observo que la bibliografia del llibre que comentem es nodreix d'una targarina professionalment historiadora i economista. Contràriament si hagués de jutjar pel que em diuen a cau d'orella –fa més de quaranta anys que estic exiliat–, a la relació de targarins il.lustres hi ha alguns convidats de pedra, els quals no especifico perquè fóra de mal gust i no tinc per costum nomenar especialment a ningú; el lector endevina qui són.

Contràriament, a la relació de personalitats hi falta algú que ha treballat incansablement en tots els àmbits d'interès públic, i ho ha fet sempre amb vehemència, desinterès i entusiasme, per la millora dels aspectes culturals, econòmics, polítics i socials amb la sana intenció d'engrandir la seva ciutat en tots aspectes. I aquí sí que trencaré el meu costum no expressament nominativa, per dir als quatre vents que a la relació de targarins il.lustres hi trobo en falta els ciutadans Antoni Prats Sàrries i Josep Serra Teixidor, dos homes entregats de sempre amb cos i ànima a la iniciativa i treball per la major honra i glòria de la seva ciutat. Dos targarins amb tota l'extensió de la paraula, des quals sí que en puc parlar en directe perquè els he conegut a bastament.

És un detall, aquest de les omissions i presències indegudes –sempre subjectives–, que, contràriament al que pugui semblar, humanitza el llibre–no hi ha obra humana perfecta–, i per això no deixa de ser, encara amb més motiu, una petita joia que enriqueix la bibliografia targarina.

Imitant Prats Sàrries, tan amic dels aforismes castellans, aquí hi vindria, com anell al dit aquell que diu: "Ni son todos los que están, ni están todos los que son".

L'arribada a l'escola suposa per a molts infants d'arreu una font d'infinita tristesa pel fet d'abandonar la llar i els pares, a banda d'iniciar una etapa que no saben amb certesa a què els conduirà ni per quin motiu l'han de passar. Aquests infants són els qui, evidentment, comencen l'educació infantil i per primera vegada trepitgen un centre educatiu, tot i que al cap de poc temps descobreixen que l'escola serà un lloc de trobada amb els amics, a més d'aprenentatge.

Els més veterans, en canvi, tan sols lamenten deixar enrere les llargues vacances que, des de principis d'estiu, els han permès gaudir d'allò més del temps lliure. Els repassos d'estiu i les assignatures pendents d'alguns, malauradament, enteranyinen un període que per costum es perfila alegre i amb el desig que esdevingui interminable, etern.

Lleuger increment d'alumnes als centres escolars d'educació infantil i primària

El present curs escolar, que va començar fa escassament dues setmanes, té com a peculiaritat un lleuger increment d'alumnes matriculats pel que fa als estudis més primerencs. L'educació infantil i la primària, d'aquesta manera, gaudeixen enguany de més alumnes.

La tornada a l'escola va arribar en aquest curs 2001-2002 d'una forma molt tranquil·la, sense excessius embussos ni complicacions de darrera hora pel que fa al trànsit o a les aglomeracions.

El costum d'acompanyar els infants al centre en cotxe, un fet constatable que cada vegada s'estèn més, no va suposar cap complicació especial en un primer dia en què els nervis de la posada en marxa encara són ben presents, cosa que no van agreujar diverses obres als carrers de Tàrrega.

La immigració ha ajudat a incrementar les places d'alumnes als centres públics i privats de la ciutat

Un fenomen tan criticat en d'altres esferes socials com és la immigració, en el cas de l'educació, ha suposat un benefici en el nombre de matriculacions a les escoles d'arreu, alhora que a les de Tàrrega.

Un petit tant per cent dels alumnes inscrits als centres de la ciutat provenen de la immigració, ja sigui africana o sud-americana. Aquest fet, pel que fa als cercles més joves de l'educació, no suposa cap tipus de problema, ja que està comprovat que el nivell d'integració és pràcticament total: l'aprenentatge de la llengua, per exemple, i a causa del constant contacte amb alumnes autòctons, esdevé un èxit en tots els casos.

El nombre d'alumnes per aula és el correcte i millor per a un bon aprenentatge

La mitjana d'uns vint-i-cinc alumnes per aula que registren les escoles de Tàrrega, amb escasses excepcions, suposa una major atenció per part de l'infant i millor facilitat per al professor, que pot explicar més acuradament i tenir un tracte amb l'alumne més familiar i atent.

El nombre de professors és l'adient per a una bona educació dels joves estudiants, que poden aprofitar de millor manera el temps i dedicar-se més a fons a la matèria.