---

Si la setmana passada fèiem un clam contra la guerra i contra tota mena de violència, aquesta caldrà fer-ho per la llibertat d'informació i d'expressió i per la defensa de les llengües minoritàries. Ens referim al tancament de l'únic diari que es publicava en èuscar al País Basc per suposada relació o convivència amb ETA. No entraré en la problemàtica d'Euskalerria perquè la coneixem molt poc, però em quedarè amb el que alguns han dit que es pot imputar i detenir el director i directius per depurar responsabilitats, però no es pot tancar un mitjà de comunicació, i menys deixar gent al carrer sense feina. Cal recordar que a l'Estat espanyol i durant la democràcia s'han tolerat diaris i mitjans de comunicació d'ideologia ultradretana que no eren gens propicis a la democràcia ni al pacifisme.

Tots els partits, per més democràtics que siguin, tenen un "instint" de controlar o intentar controlar els mitjans de comunicació, però el que està passant ara amb els populars al Govern de Madrid no havia succeït mai, d'ençà de la democràcia, a la península ibèrica, i és que si el passat dia 15 de febrer van reduir a xifres irrisòries la participació a les diferents manifestacions que van tenir lloc a l'Estat, el passat diumenge hi van tornar amb els participants a la manifestació que va tenir lloc a Madrid, organitzada per Nunca Mais per protestar contra el Govern "popular" pel cas del vessament de fuel del petrolier Prestige a les costes de Galícia. Però és que a més li han donat molt poca cobertura informativa a les televisions que dominen TVE i Antena 3. Bé, és potser allò que va dir no sé si el president o un conselleiro de la Xunta: "per què pagar a qui ens ataca?"

Amb tot, encara ens queda molta esperança que, malgrat la manipulació dels grans mitjans de comunicació, l'opinió pública no es deixa manipular, i la prova la tenim que les grans concentracions contra la guerra no es van convocar ni des de la televisió de l'Estat, que paguem tots i aprofita el PP pel seu bé, ni des d'altres grans mitjans de comunicació. Va ser la societat civil, que en diuen ara, la que va fer la convocatòria en una mena de boca a boca. És com quan a les passades eleccions al País Basc les campanyes en els grans mitjans de comunicació contra els nacionlistes democràtics bascos per part dels nacionalistes espanyolistes no van aconseguir els seus objectius sobre l'electorat.

Malgrat que una bona part de la societat civil no es deixa manipular, o sap veure a on hi ha una manipulació ,cal que en una democràcia els mitjans de comunicació siguin al màxim d'independents i democràtics perquè si no es tornarà a fer la història dels vencedors, encara que sigui en unes eleccions democràtiques.

Opinió

Més d'una vegada et vénen a la memòria una persona i un nom en raó d'altres que has recordat. Que és el cas d'avui, a conseqüència del que vaig escriure en aquestes planes del patrici Antoni Gomà i Roca. Precisament, ambdós del mateix carrer, Urgell i barri, la Mercè. I políticament de la mateixa manera de pensar. De la també dita "comunió tradicionalista": els carlins.

Joan Pons i Fabregat, de cal Pere Seller, o de cal Pere Baster que és el mateix ofici i sinònima denominació, per tal motiu era el "Joanet del Seller". I tan prop d'allí on vaig nèixer, en l'entrada ampla de carrer de l'Urgell, venint de ponent, sempre havíem tingut una gran amistat i relació amb els de casa, que conservaren sempre i en tot moment. En raó de més, perquè foren dels més antics clients del nostre comerç d'articles per sabaters i guarnicioners, que els meus avis havien tingut al carrer de les Piques, i fins al 1936-39, al carrer de l'Urgell.

Ells, els de cal Seller, de sempre i molt especialment en Joanet, havien estat uns entusiastes de les celebracions del barri de la Mercè, del qual, com ja vaig explicar, Anton Gomà en fou des de tota la vida un gran i fervent impulsor. Tant en el que feia referència a les solemnitats religioses, com tot allò que fos festa i sana diversió. I com Gomà escrivia, enamorats actius dels cèlebres gegants de la Mercè, encara ara tan coneguts i estimats. Però és què, com apunto en el proemi, el Joanet del Seller era un altre dels més addictes als tradi cionalistes, els carlins, idea, sentiment i militància que no va abandonar ni defugir mai. I així mateix assidu lector d'El Correo Catalán, que moltes vegades jo havia llegit i m'havia facilitat quan encara treballaven de basters. Militància o adscripció que en moltes ocasions li haurien ocasionat problemes. Però donat el seu caràcter afable i comunicatiu, obert a tothom, sempre fou respectat, com feia ell mateix als altres. Però abans de seguir, vull tornar al barri o més concretament al carrer.

Ho dic perquè ja de molt petits, juntament amb tots els qui vivíem en aquell tros de carrer de l'Urgell, des de Santa Clara a cal Cantiner, els Gené, cantonada al carrer d'Alsina i Amils, els focs de Sant Joan i Sant Pere, amb els Martí, igualment veïns, els organitzaven amb els de cal Seller. Potser amb més aparat encara que el de Sant Joan, el de Sant Pere, ja que com opinava també un nét seu, que m'ha facilitat les velles i úniques fotografies, amb la seva esposa enriqueta Montserrat i la d'agutzil, amb un dels seus néts, era possiblement el segon el que en gaudia amb més intensitat o duració. Perquè s'ha de recordar que per Sant Joan, l'endemà del foc no era festa, però sí per Sant Pere, una de les més grans de l'Església fins ara farà uns anys. I no faltava mai el porró o el silló per després de les suors de saltar el foc amb l'ajut i presència de tot el veïnat

Deixant de banda aquestes vivències del veïnat, en què no acabaríem mai, cal escriure de l'agutzil si bé s'ha de fer present que Joan Pons i Fabregat, nascut el 9 de maig del 1885, morí als 93 anys, el 30 d'agost de 1978. Tota una dilatada vida que donaria per molt, entrant a l'Ajuntament com a agutzil a principis del 1939, quan aquella primera comissió municipal, que va presidir com a alcalde el senyor Ramon Salla Llobet, el va anar a buscar a casa per ocupar tal lloc. Jo no em trobaba a Tàrrega en aquells anys, i no hi vaig tornar fins a la primavera del 1944, unes setmanes més tard de la gran nevada. I com que tot el que pogués dir de Joanet Seller, podria semblar tenyit per l'amistat de famílies i veïnat, a continuació copiaré exactament el que escrivia en aquesta Nova Tàrrega, i en el seu "Cada Dia" Josep Serra Teixidó, el 2 de setembre de 1978: "Ahir va morir als 93 anys una de les persones més velles de Tàrrega: el senyor Joan Pons, conegut familiarment pel Joanet del Seller. Havia estat una vertadera institució al barri del carrer de l'Urgell; durant molts anys com a agutzil de l'Ajuntament, amb un cos menut i flac, la seva gorra i el seu bastó, es feia apreciar per la seva ocurrent i jovial simpatia. Recordo afablement, fa uns anys en què jo freqüentava a diari aquella casa, i ell que ja tenia 75 anys, em deia que encara no es volia jubilar. En pau descansi ara."

Com no sé si es podrà apreciar en la reproducció, a més de la gorra d'agutzil, en aquells anys tan clàssica, l'americana, l'uniforme municipal, que tampoc deixava mai, era gris. I més tard, ignoro igualment l'any, es va canviar a blau marí. Èpoques que venien de molt lluny, en què els agutzils municipals eren respectats com una autèntica representació de l'alcaldia o el municipi. Fer memòria de moltes de les seves actuacions ompliria una bona part de la nostra història i evolució ciutadana. Però avui, encara que en podria citar molts, i tots els de la meva estada en aquella casa, els recordo amb afecte i gratitud, fossin les que fossin les seves denominacions i ocupació, només he volgut escriure de la figura de Joan Pons Fabregat. Que com tants i tans altres que han desfilat per l'Ajuntament, va servir sempre fidelment el que des de dalt li encomanaven. Amb el deix, com Serra esmenta, de la seva personal simpatia. Repeteixo però que encara que altres s'ho mereixien, avui només dic d'ell. Missió, la de tals agutzils. com la dels que els han succeït en aitals o similars càrrecs, a vegades fàcil, però en moltes ocasions difícil, que tots hauríem de saber entendre. I en el cas del Joanet del Seller, en una tongada d'anys, després del 1936-1939, evidentment difícil, com són totes les que segueixen a una guerra fratricida. La ciutat, afectada pels bombardeigs, ja tenia molts problemes, com els que se succeïren en els raccionaments, o les restriccions elèctriques, o de la mateixa citada nevada. Els ajuntaments i els alcaldes i les corporacions canviaven, cada veguada més integrades als esdeveniments i les vicissituds dels nostres dies. I que el Joanet, amb la seva acèrrima convicció tradicionalista i el seu esperit de veí entusiasta del seu barri, es volgués mantenir i es mantingués tants anys a l'Ajuntament i com a agutzil, crec que és una lleialtat i un desig de servir a la nostra ciutat que ningú li podem negar. Heus ací un altre bon targarí.

Opinió

G. va trobar un cartell que destacava per sobre de la resta, tant per la mida com per la localització. Estava emmarcat i protegit per un vidre que ja s'esquerdava, impregnat de brutícia i cobert per una finíssima capa de pols. Tanmateix, les lletres encara eren clares tot i que no es comprenien amb excessiva facilitat. El text deia:

"A L'ATENCIÓ DE L'USUARI. CODI INFORMATIU I NORMATIU INTERN.

El present Codi Informatiu i Normatiu Intern atén a la resolució 89890/JC, inclosa al llibre 00000876-337, promulgada per la Llei General de Codis Informatius i Normatius Interns Atesos a Resolucions i Inclosos a Llibres, sota el vist-i-plau de la Direcció del Tribunal Legislatiu General de Codis Interns, a data especificada al dors. Els continguts del codi, triats i fixats per l'Òrgan Inferior de Tries i Fixacions, sota el vist-i-plau de l'Òrgan Superior de Tries i Fixacions, a data especificada al dors, són els següents:

1r. Els continguts d'aquest Codi Informatiu i Normatiu Intern són merament informatius i normatius, sense possible excepció. Tan sols el Gabinet d'Excepcions i Casos Difícils de Resoldre A Primera Vista Però Que Al Cap I A La Fi No Eren Tan Complicats té autoritat, moral i funcional, d'establir excepcions per a casos difícils de resoldre a primera vista però que al cap i a la fi no eren tan complicats.

2n. Els continguts del paràgraf introductori són inalterables i inalienables, a més d'estar sotmesos a la Llei Internacional de Paràgrafs Introductoris, vigent des de la data especificada al dors. El qui trobi que el paràgraf introductori, a més, és indesxifrable, caldrà que es remeti al primer punt d'aquest Codi Informatiu i Normatiu Intern.

3r. El Règim de Sancions i Penes aplicables als qui infringeixen un o més dels punts d'aquest Codi Informatiu i Normatiu Intern s'especifiquen al Codi Informatiu i Normatiu de Sancions Internes, que atén a la resolució 5607/BC, inclosa al llibre 00000228-309Z, promulgada per la Llei General de Codis Informatius i Normatius de Sancions Internes Atesos a Resolucions i Inclosos a Llibres, sota el vist-i-plau de la Direcció del Tribunal Legislatiu General de Codis Interns, a data especificada al dors.

G. va llegir atentament tots els paràgrafs del cartell, sense entendre'n ni una paraula. Per què havia de ser tan complicat el llenguatge de l'Administració? Així, G. va continuar repassant la resta de cartells que penjaven de les columnes, especialment els més senzills. N'hi havia un que prohibia fumar a la sala, un altre que anunciava classes d'idiomes en una acadèmia amb professors nadius, un altre que recollia signatures per a una causa segurament molt humanitària... G. va recordar sobtadament el nen que cada dia es llençava des del segon pis de l'edifici on vivia, aproximadament cinc vegades diàries, per reclamar el darrer disc compacte del grup de moda entre els adolescents; malauradament, els cops al cap li havien produït lesions cerebrals tan greus que el nen, sense saber-ho, tenia tots els compactes d'aquell grup, ja que s'havia separat feia més de mig any. G. va pensar que aquell nen sí que requeria ajuda humanitària, i no els milers d'eslògans estúpids que contínuament havia d'empassar-se als mitjans de comunicació. "Si l'ós bru veu perillar el seu hàbitat natural, que es traslladi a una altra banda... No et fot? Qualsevol dia em fotran fora del forat on visc i ara m'he de preocupar de l'ós i la mare que el va parir", rumiava mentre esperava el moment d'incorporar-se a la cua que conduïa directament a la finestreta de Tresoreria.

Correu del lector

Primer de tot, vull felicitar-lo pel seu escrit de N. T. del 24 de gener passat, per saber-se expressar amb tanta sinceritat.

Sr. Florenza, comparteixo amb vostè el seu punt de vista. La gent es va tornant més senzilla: aparentar, lluir i allò del què diran ja no es porta. La gent està farta de tanta fantasmada i necessita expressar-se cadascú tal com és.

Intueixo que estem a l'inici d'una etapa de canvis socio-culturals, que afectaran sobretot el factor humà: el comportament de les persones, la manera de viure, de pensar ,de vestir, en general d'expressar-se. Un canvi sobretot en el sistema de valors. Tornada :

La solidaritat, l'altruisme .

El diàleg, l'amistat .

L'agraïment, l'honestedat

La discreció, l'autenticitat .

La humilitat, la bondat

i sobretot la senzillesa i el sentit de l'humor

Fa uns anys ningú no podia imaginar que on hi havia les Torres Bessones (Nova York) , avui s'hi projectés un hotel de Gaudí. Podem pensar en una nova era?

Gent que s'inspira en artistes o autors com Gaudí, J. Verdaguer. Qui era el Gaudí? Un home senzill, discret, que passava desapercebut. D'on s'inspirava? De la natura, bàsicament. Ens queda la seva obra plena de vida i d'una gran bellesa.

Un altre canvi important s' aprecia en el sector moda. Es porta tot i de tot. Tothom pot vestir com vol per poder manifestar-se tal com un és i conforme a les pròpies necessitats. Podria seguir posant exemples, però penso que us deixaré amb un interrogant.

Que cadascú miri el seu interior i es pregunti: "qui sóc? Com vull viure"?

Només puc dir-vos que tot està bé, sempre que hi hagi respecte i llibertat cap als altres.

La Diputació de Lleida acaba d'aprovar el Programa d'Inversions Municipals. L'objecte d'aquest programa de la Diputació de Lleida per a les anualitats 2002 i 2003 és l'atorgament d'ajuts econòmics per a finançar actuacions de competència municipal.

La dotació econòmica és de 8.500.000 euros, distribuïts en dues anualitats pressupostàries i afectant un total de 313 actuacions municipals en tota la demarcació de Lleida.

El PIM constitueix un programa específic d'àmbit provincial integrat en el Pla Únic d'Obres i Serveis de Catalunya.

La relació de les subvencions per habitant atorgades als següents municipis és:

MunicipiSubvencióHabitants

Agramunt	97.499,78 euros	4.759	11,22
Balaguer	160.347,79euros	13.359	12,00
Bellpuig	96.254,52 euros	4.008	24,02
Cervera	98.324,46 euros	7.917	12,42
Mollerussa	112.200,29 euros	10.004	11,22
Tàrrega	94.440,15 euros	12.848	7,35

(Les dades de subvenció es poden consultar al web www.diputaciolleida.es. Les dades de població les podem trobar a www.ine.es).

Vistes aquestes dades, hem de preguntar-nos fins quan haurem de mantenir les toies de representants polítics que poc es preocupen dels interessos de Tàrrega a les nostres institucions.

En un poble, tant si és gran com si és petit, el que més crida l'atenció és la plaça. Per a mi la plaça ho és tot en un poble, és el lloc on hi passa més gent i on desemboquen més carrers.

Jo, quan era petita, quan anava al col·legi, sempre travessava la plaça per anar al Col·legi de Sant Antoni. A vegades em trobava amb alguns romancers que portaven com un cartell que deixaven repenjat als porxos i, amb un punter a la mà, anaven assenyalant les vinyetes i donaven l'explicació de tot el que representaven. D'aquesta manera vaig sentir cantar El crimen de Cuenca, El crimen de badalona, El crimen de la calle de Fontanella... Quasi totes les cançons eren a ritme de tango. Després solien posar a la venda uns fulls on hi havia lletra de la cançó. Quan el negoci s'havia acabat, el romencer marxava i nosaltres, cametes ajudeu-me, corrents cap al col·legi.

Aquell dia al migdia, en arribar a casa, ja vaig sentir una noia dels darreres de casa que cantava una d'aquelles cançons. Va parar un moment, quan de sobte sento que canta: "Estribillo". Vaig suposar que tenia aquell paper que se'n deia "romanço" a les mans i que el llegia, i que al trobar el mot "estribillo" es va pensar que l'havia de cantar, i així ho va fer, inventant-se fins i tot la música. Poc s'ho pensava, per aquella paraula, que s'acabava de convertir en compositora.

Correu del lector

Faig referència a l'escrit que Joan va publicar a Nova Tàrrega el 7 de febrer passat. Comenta i pren partit, la polèmica, brusca i absurda, que d'un temps ençà tenim a la ciutat relativa al canvi de nom de l'Escola d'Arts i Oficis, proposta que hem plantejat un nombre important de veïns, bona part dels quals, majors de 75 anys. Si més no, per qüestió d'edat, persones dignes i respectables, si no es demostra el contrari.

Opinió que parlar de la república, la guerra civil, el franquisme i les vicisituds dels anys 30 i 45, que van ser els més fotuts pels qui encara som vius i per alguns milions que no ho poden explicar perquè ja no són d'aquest món, és una tasca que hauria d'estar vetada als qui no havien nascut en aquell temps.

Francament, Joan, en aquest tema que has enfocat vas més perdut que un cec que ha canviat de residència.

Tinc 88 anys d'edat. Sempre he viscut aquí, participant amb entusiasme en multitud d'activitats, que la majoria vam haver de començar de nou i reactivar després de la guerra. Això ho vam fer els qui ara som la gent gran. Els joves d'avui ja ho han trobat gairebé tot fet. Puc afirmar que no he conegut a ningú que, sense ser targarí ni sent-ho, hagi proporcionat a Tàrrega, en qüestions culturals, uns beneficis més rellevants dels que fou protagonista el senyor Àngel Oliveras Guard. Per la població circulen d'uns mesos ençà unes ressenyes que orienten a bastament en aquest particular.

Les activitats del Sr. Oliveras a Madrid al temps del franquisme, totes, tingueren caràcter cultural. Una de les més significades, ser el director reponsable de la fabulosa riquesa artística dipositada el Palau Nacional de la plaça d'Orient que, els qui us agrada viatjar, com a mi, segurament heu visitat. En la segona ocsió que la meva esposa i jo vam ser allí anàvem acompanyats del matrimoni Joanet Vidal i Conxita Bargués, que tenien amistosa relació amb el senyor Oliveras perquè les esposes eren companyes de joventut. Quan ens rebé el senyor Àngel, disposà tot seguit d'un empleat del palau perquè ens acompanyés en tot el recorregut, que fou completíssim. Molts altres targarins han relatat el mateix.

De la fabulosa col.lecció de mobiliari, pintures, tapissos, fanals, coberteria, joies etc. li fou confiada l'ordenació i conservació per un llarg periode de temps al senyor Oliveras.

Tots els qui el coneguérem i tractàrem podem testimoniar que era un home de gran cultura, bonhomia, simpatia, gentilesa i eloqüència captivadores. Aquest personatge, destacat benefactor de la nostra població, és el que determinats eixelebrats de la nostra ciutat, per raons que jo i altres sabem, que de moment me les callo, titllen de franquista, seguint la tònica que els han entabanat alguns difamadors que tampoc conegueren l'esmentat personatge.

És el cas que a un nombrós grup de conciutadans, d'arrel targarina, que algun pes tenen en la vida social, cívica i econòmica de la població se'ns ha despertat un impuls, generat a través dels anys, que qualificaria de emocional, que en aquests moments evidencia una vigoria difícil d'anorrear. Senzillament volem que es rebategi la denominació de l'Escola d'Arts i Oficis, fent constància del qui en va ser creador en temps de la república i també de tenir cura de rehabilitar després de la guerra.

Com que jo col.laboro amb els qui han pres la iniciativa de què es tracta, crec oportú, amb caràcter particular, de fer advertència als qui per caprici inconcebible i sense altra base racional que dir: "Aquí els qui decidim som alguns mestres de l'escola, que no ens deixarem humiliar". I que amb la seva actitud estan incubant una situació enutjosa molt perjudicial per la convivència ciutadana. Tanmateix faig observància que el títol actual de l'escola referida utilitza un mot relatiu a la claveguera general de Tàrrega i altres poblacions de la zona.

Invito a Joan i als lectors del present escrit que no es perdin la lectura del comentari publicat la setmana passada a N.T. sobre aquest tema que tracto avui, de l'amiga de tots, Sra. Bonanova Orobitg. Quina finura i lucidesa gastes, noia! El teu estil perspicaç de què gaudim en les teves habituals col.laboracions en aquest setmanariés veritablement encisador. També són explícites les manifestacions de la Sra. Soledat Costa.

Com a conclusió, Joan, et felicito per les teves òptimes qualitats com a escriptor, però prescindeix d'enfocar temes que no domines ni coneixes. Pensa que a Tàrrega ets un nouvingut i no ens pots donar lliçons de gran cosa que afecti a la ciutat, excepte les pròpies de la teva professió. A part d'escriure, decideix-te a fer quelcom de profit per la població. Per allò que "no són les paraules el que es valora, sinó les obres o realitzacions. Segur que et faran un homenatge a breu termini. Aquí som agraïts. Afectuosament:

Correu del lector

Durant el febrer per circumstàncies personals he tingut molt de temps per escoltar diferents emissores de ràdio, locals, provincials, i les tres més importants de la ciutat comtal: Catalunya Ràdio, Com Ràdio i Ona Catalana.

M'ha cridat l'atenció la quantitat de temps que dediquen al futbol, el cinema, a la gastronomia i a la política. Aquest últim punt, o sia la política, el toquen més en les tres principals, en les altres no tant.

Quedo perplexa que al tema del futbol s'hi dediqui hores i hores durant la setmana, no diguem els dies festius. Jordi Basté, en el seu programa No ho diguis a ningú crec que s'emporta el rècord!

Malgrat el temps que dura, encara en gaudeixes una mica amb un llenguatge amè, fuid, amb un to humorístic, irònic, i un guió ben preparat, t'ho passes bé, encara que no pertanyis en aquest gremi del futbol.

Els senyors locutors i tertulians dels programes no es cansen de repetir i repetir més o menys els mateixos continguts futbolístics amb diferents paraules o frases. Moltes vegades al final de les tertúlies tothom queda igual... i l'oient, confós! Voleu dir que la nostra societat no pateix un fanatisme emocinal futbolístic?

No creieu que el futbol és un paradís emocional? O bé un descarregament de les emocions contingudes en el camp laboral, familiar o ciutadà? Aleshores a l'estadi o al camp les emocions s'han de manifestar amb xiulades, crits, insults, agressivitat, abraçades al del costat, que per cert ni es coneixen, o saltant etc. Per què al futbol totes aquestes emocions són permeses i en altres llocs no? Tot aquest fet social-emocional, el qual mou tantes hores de ràdio, tants programes a les teles, tants diners i tanta lletra a la premsa, no fa pensar i reflexionar?

No pot ser degut a un model sòcio-cultural de repressió emocional, on sempre hem de tenir una imatge externa serena, equilibrada, sense mostrar tristesa, l'alegria, l'enfadament, l'esgotament, les angoixes, l'ansietat, l'afectivitat o els nervis?

Si aquest fet sòcio-cultural no ens afectés, voleu dir que aleshores tot ens conduiria a una mena d'espontaneïtat i d'expressivitat natural i senzilla amb les persones amb qui convivim i compartim dia a dia molts factors amb els quals conjuntament ans anem realitzant humanament i emocionalment.

A vegades és bo actuar de manera espontània. Aquesta espontaneïtat que és emocionalment convenient, és la que hom va construint en si mateix tot educant-la en llibertat.

Segons el pedadog Pere Darder, "Moltes vegades tapem estats emocionals desagradables o delicats amb projectes que, malgrat que ens engresquen i ens il·lusionen, no deixen de ser pastilles de soma amb les quals anestesien el nostre sentir real."

Actualment en la nostra societat lliure i liberal observes moltes actituds i fets que et fan reflexionar a causa de a tants traumes emocionals.