aSenyor director, he lleguit la carta que publica el Sr. Antoni Prats Sàrries al setmanari de data 21 de febrer del corrent en què emet la seva opinió sobre la carta meva adreçada a ell i seixanta-quatre ciutadans més per tal d'informar-los del procés en què es troben les urbanitzacions dels carrers Germana Mercè Santacana, Verge del Pedregal i un tram de la rambla del Canalet. Crec que és bo que doni a conèixer la carta que els adreçava per a coneixement públis, ja que la seva publicació pot ajudar a tenir un element més de parer als lectors.

La carta en qüestió diu:

"Benvolgut ciutadà/ciutadana:

El passat dia 20 de desembre de 2002 va entrar a l'Ajuntament de Tàrrega un escrit signat pel Sr. Joan Pujal i Llombart, en qualitat de president de veïns del barri Sol Ixent, en què els assabentava de la recollida de signatures per sol.licitar que es duguessin a terme diverses obres al barri.

Com sigui que sou un/una dels signants, tinc interès, com a regidor d'Urbanisme de posar en el vostre coneixement com es troben en l'actualitat els temes que sol.liciteu en la carta abans esmentada. A la vegada també us haig de fer esment què les qüestions motiu de la vostra signatura han estat tractades a bastament en diverses ocasions a la Comissió d'Urbanisme, donant-se en tot moment la informació corresponent. Vull recordar-vos que a aquestes comissions hi assisteix com a oient, amb veu però sense vot, el Sr. Joan Pujal i Llombart, en qualitat de president de la Federació de Veïns de Tàrrega.

Respecte a la segona fase de la pavimentació de la rambla del Canalet, us he de dir que aquesta obra de moment no es pot executar per estar supeditada la seva realització definitiva al procés d'aprovació del nou redactat del Pla d'Ordenació Urbanística de la ciutat, les antigament anomenades normes subsidiàries.

Tampoc s'ha cregut convenient efectuar projectes al respecte de la incertesa d'aquest tram de rambla, la qual ha d'enllaçar en un futur amb d'altres vials, tal com preveu la nova redacció de l'ordenació urbana.

Un cop acabat el procés d'aprovació, es podrà contemplar el projecte definitiu i atendre la vostra demanda d'execució de l'obra. Avui per avui no és possible la seva realització a causa de l'inconvenient de la incertesa normativa.

Respecte a la pavimentació del carrer Germana Mercè Santacana, cal dir que aquest carrer és el vial limítrof de les normes subsidiàries de l'any 1983.

La seva complexitat d'arranjament és que el cinquanta per cent de la part contributiva que ha de suportar les contribucions especials recau en sòl rústic i aquesta qualificació urbanística no és subjecte de contibucions especials.

En aquest cas cal esperar l'aprovació del nou pla d'ordenació urbanística de la ciutat per tal que aquest sòl qualificat com a rústic passi a tenir la categoria de sòl urbà, cosa que aleshores possibilitarà l'arranjament i la imposició de contribucions a banda i banda de la propietat del carrer.

Respecte a l'arrenjament del parc infantil del barri, em consta de part de l'àrea de Serveis Municipals que es farà en data pròxima.

En relació a la vostra petició que aquest escrit fos presentat a la Comisió d'Urbanisme, us haig de dir que va ser presentat a la sessió del dia 7 de gener de 2003, donant-se la comissió per assabentada.

Tot i desitjant que la informació facilitada us faci més comprensible el fet pel qual no s'ha actuat als sectors que reclameu, aprofito l'avinentesa per saludar-vos. Ben cordialment,

No voldria acabar el meu escrit, senyor director, sense abans fer una reflexió entorn de la dita popular: "no és igual opinar que obrar".

Sovint les persones som donades a emetre opinions, de ben segur que majoritàriament de bona fe, però de vegades ho fem en un grau de desconeixement de les circumstàncies i legalitats entorn d'allò sobre què estem opinant i que fa que la voluntat manifesta no s'ajusti a la realitat. En canvi qui té el deure d'obrar, ha de ser curós en tot allò que executa, començant per respectar la legalitat vigent, la normativa urbanística, la disponibitat física i econòmica d'allò que es disposa a executar. La diferència entre una cosa i l'altra és substancial.

Amb tot crec que els ciutadans i ciutadanes afectats per les urbanitzacions interessades poden confiar que tenen més a prop que mai la solució a les seves demandes un cop sigui aprovat el nou pla d'ordenació urbanística de la ciutat, que ha de permetre prioritzar la urbanització dels carrers anteriorment esmentats. Atentament,

Correu del lector

Després d'haver assistit a les conferències dels dos joves i eminents doctors Agustí Jornet Morera i Josep M. Cabestany Castellà, celebrades els passats dies 13 de desembre i 21 d'aquest mes, respectivament, dins dels actes programats per la Societat Cultural Ateneu, a càrrec de personalitats targarines que exerceixen les seves professions fora de la nostra ciutat, tots els qui vivim i estimem Tàrrega ens hem de sentir molt satisfets i orgullosos de tenir tan il.lustres representants amb amplis reconeixements en el camp mèdic català, especialment.

En la presentació que el president se l'Ateneu, Joan Grau, va fer del conferenciant Dr. Josep M. Cabestany, nascut a Tàrrega fa 51 anys, de pares targarins, els assistents ja vam entendre que els èxits en la carrera professional del Dr. Cabestany havien estat fruit d'una exel.lent preparació universitària, i dels intensos i costosos treballs d'investigació en la seva especialitat, a més de les experiències viscudes, principalment a l'hospital de Sant Rafael, a l'Institut Deixeus, acreditat centre mèdic de Barcelona, fins a crear el seu propi centre clínic situat a la important població de Sabadell, la qual cosa és molt meritòria i digna d'admiració.

En la documentada exposició oral i gràfica del doctor Cabestany Castellà, va significar, entre altres, les molt valuoses lliçons magistrals que en els seus inicis i en diferents etapes va rebre dels seus mestres, els prestigiosos professors Dr. Viladot o Dr. Vilarrubies, vertaders innovadors de l'aplicació de les modernes tecnologies en el tractament de les lesions als ossos i les articulacions, que el conferenciant va emprar com a títol de la seva disertació.

Tant l'especialitat del Dr. Jornet Morera, esmentat, com la del Dr. Cabestany Castellà, corresponen a malalties que pateix molta gent i també són molts els que es veuen obligats a seguir els consells dels professionals i s'interessen per aquestes pràctiques, motius que justifiquen l'expectació que han despertat aquestes conferències omplint totalment la sala d'actes de l'Ateneu.

Felicitem el Dr. Cabestany Castellà per la brillant participació al cicle de conferències de l'Ateneu i li agraïm la seva estimada col.laboració en aquest actes culturals que amb tant d'èxit se celebren a la nostra ciutat.

Correu del lector

L'escrit que amb el títol "Els tambors de guerra s'apropen" que va signar el passat dia 14 el senyor Lluís P. Oromí, il.lustrat i perspicaç col.laborador habitual del nostre setmanari, ens mou a expressar-li el nostre personal reconeixement i creiem que el de tots els suscriptors i lleguidors de Nova Tàrrega, perquè amb les seves documentades i interessants postals que emet des de Barcelona, dóna proves que la seva daurada jubilació segueix recordant els targarins i també els nostres pobles comarcans, dedicant-nos setmanalment un temps i uns espais que certament amenitzen i donen contingut al nostre periòdic a través de les seves ponderades consideracions, generaltment rememorant costums i fets històrics molt entranyables.

Amb el senyor Lluís Picó Oromí vam coincidir uns pocs mesos com a ciutadans targarins de fet, fa gairebé més de quaranta-cinc anys ja que ell, per conveniències personals, després es va traslladar a Barcelona i nosaltres hem fixat la nostra definitiva residència a Tàrrega, i diem que sigui per molts anys.

Encara vàrem ser a temps, però, de veure'l lluir el distintiu de regidor del nostre ajuntament, aportant la seva experiència de reconegut i competent administratiu a l'època de l'alcalde Josep M. Vidal i Sastre, com ens va recordar no fa molt de temps.

En els seus escrits, Picó Oromí demostra la seva sensibilitat aportant dades de les seves vivències dels anys passats entre nosaltres i també com a subtil observador dels esdeveniments de tot ordre que es produeixen pràcticament a tot el món, comentant-los amb fàcil i àgil escriptura a l'abast de tothom.

El nostre bon amic Candi Jounou, en la carta oberta que es va publicar en aquestes mateixes pàgines el dia 16 de març de 2001, ja va fer pronunciaments admiratius de les esplèndides postals –segons les seves paraules– que rebem del senyor Picó Oromí des de Barcelona, tot coincidint gairebé sempre en els arguments que exposa en cadascuna de les seves missives.

També nosaltres volem mostrar-li la plena coincidència de criteris respecte a l'es crit de caire comarcal que referim al principi. I ens dol moltíssim que el poble que esmenta, tan valorat per la seva història, la seva cultura, la seva economia i la seva gent, no trobi solució als seus problemes de relació locals, amb l'harmonia i bona convivència que serien de desitjar, en benefici dels seus estimats vilatans.

L'últim escrit de Picó Oromí, publicat el passat dia 21 de febrer, ens parla d'altres tambors de guerra, en la qual cosa, encara que molt actual, no volem entrar. Ens quedem amb el seu treball escrit de les més de dues-centes postals –com ell diu– que la nostra Nova Tàrrega ha vingut publicant setmana rere setmana donant llustre i prestigi al periòdic i a la societat targarina.

Senyor Picó Oromí, des de Tàrrega corresponem a les seves postals de Barcelona, tot demanant-li que no deixi d'enviar-les mentre tingui bona salut, bon humor i ganes d'escriure-les. Nosaltres les esperarem i les llegirem amb tot l'interès de sempre.

Rebi la nostra sincera admiració pel seu treball amb una forta abraçada del seu amic,

Entitats

Amb la representació de Campingpong, el Teatre Ateneu de Tàrrega va cloure el passat 15 de febrer la temporada de teatre 2002 - 2003, la qual ha registrat una assistència total de 2.448 espectadors en les cinc funcions que ha ofert des de l'octubre. Això suposa un índex d'ocupació del 88,7 per cent de les butaques disponibles. Quant a abonaments per a tota la temporada, la Regidoria de Cultura, organitzadora del cicle teatral, en va expendre 322, xifra que correspon a un 58,3 per cent de l'aforament de la sala.

El nombre d'espectadors de cada funció ha estat el següent:

Dia 6 d'octubre de 2002, La filla del mar, 523 espectadors.

Dia 8 de novembre de 2002, Geloses, 551 espectadors.

Dia 14 de desembre de 2002, Memòria d'en Julià, 352 espectadors.

Dia 25 de gener de 2003, Cinco horas con Mario, 552 espectadors.

Dia 15 de febrer: Campingpong, 470 espectadors.

L'aforament del Teatre Ateneu és de 552 localitats. Per tant, Cinco horas con Mario va exhaurir les entrades, i Geloses es va quedar a un sol tiquet d'esgotar el talonari. Aquesta temporada ha estat la primera en què les entrades també s'han pogut adquirir mitjançant el servei de Tel·Entrada, gestionat per Caixa de Catalunya. En aquest sentit, un 50 per cent de les localitats venudes s'han despatxat a través d'aquest nou servei.

La temporada de teatre 2002-2003 de Tàrrega ha ofert al seu públic un ampli ventall de gèneres escènics. El cicle es va obrir amb La filla del mar, una producció del Teatre Nacional de Catalunya sobre un clàssic d'Àngel Guimerà. El drama va deixar pas als somriures de la comèdia Geloses, amb un brillant repartiment encapçalat per Mercè Arànega i Àngels Bassas. Després, i en el marc del Projecte Alcover, la finalitat del qual és difondre el teatre dels Països Catalans, es va oferir Memòria d'en Julià amb la companyia mallorquina Iguana. El teatre en castellà tingué un ambaixador excepcional, Cinco horas con Mario de Miguel Delibes, amb la colpidora interpretació de Lola Herrera. Els belgues Les Founambules van tancar el cicle amb el seu Campingpong, una divertida mostra de teatre gestual que ironitza sobre els hàbits sovint ridículs de les vacances.

La Regidoria de Cultura ja treballa en l'elaboració del programa de la propera temporada. Així, ja es pot avançar que el nou cicle s'obrirà el dissabte 4 d'octubre amb l'escenificació de la comèdia Amants, amb Jordi Boixaderas i Mercè Martínez.

Ensenyament

El proppassat 6 de febrer, seixanta alumnes de l'IES Alfons Costafreda, de quart d'ESO, primer i segon de Batxillerat vam pujar a l'autocar que ens havia de portar fins a Itàlia. El matí següent vam passejar per Montecarlo després de tota la nit en ruta. El mateix dia al vespre ja érem a Venècia, on un vaporetto ens va portar a fer una visita nocturna pels canals de la ciutat, la plaça San Marco i, més tard, a l'hotel. El dia següent vam visitar l'illa de Burano amb cases de colors peculiars i vam tenir la tarda lliure a Venècia. Aquella tarda alguns van fer un passeig en gòndola, van tastar els gelats i el capuccino, van comprar màscares... El tercer dia de viatge vam creuar la frontera cap a Eslovènia. Allà vam entrar a les coves de Postojna, de 20 km de llargada. A l'hora de dinar, vam tornar a travessar la frontera per dinar a la ciutat italiana de Trieste. El penúltim dia de viatge vam agafar l'autocar cap a Gènova. De camí, vam parar a Verona per visitar el balcó de la Julieta i la tomba de Romeu, els personatges no reals de l'obra de Shakespeare. També vam fer parada a Milà on vam visitar la catedral. Un cop a Gènova, vam pujar al vaixell Fantastic que ens va dur fins a Barcelona. L'última nit, dins del vaixell, vam poder veure espectacles, mirar pel·lícules, anar a la discoteca, passar l'estona al bar amb música en directe o senzillament passejar per la coberta. Tots plegats ens ho vam passar molt bé i ara només ens falta no oblidar les paraules que vam aprendre en italià. Arrivederci!

Ensenyament

Per primer cop en la història del Col.legi Sant Josep, el passat diumenge 23 de febrer es va organitzar una jornada de portes obertes per tal d'oferir a totes aquelles famílies interessades en la nostra acció educativa la informació que requerissin, així com també una visita a les instal.lacions de l'escola.

El primer bon dia als pares –que van anar arribant a partir de dos quarts d'onze del matí– s'acompanyava del lliurament d'una carpeta informativa amb documentació específica sobre els diversos nivells educatius que s'imparteixen en el centre. Tot seguit, es van organitzar dues xerrades informatives: una sobre la llar d'infants, educació infantil i educació primària; i l'altra sobre l'ESO, el batxillerat i els cicles formatius de grau mitjà. Ambdues sessions, que es van repetir en dos horaris diferents cadascuna, es van introduir amb una presentació gràfica en què es plasmava com és el dia a dia d'un col.legi com el nostre mitjançant imatges i gravacions del que fan els alumnes des que arriben de bon matí i comencen les classes amb una pregària fins que marxen a la tarda després d'un dia ple de lliçons, jocs i companyerisme. Després, en la reunió dirigida als pares i mares interessats en els primers anys d'escolarització dels seus fills es van poder seguir, de manera més específica, les activitats pròpies dels alumnes de la llar d'infants i d'educació infantil amb una altra presentació que intentava explicar amb imatges com s'eduquen a la nostra escola els nens d'aquestes edats: treballant, jugant, explicant contes, compartint, aprenent hàbits personals i gaudint de la natura, entre altres. Quant a la sessió dirigida a les famílies que volien conèixer els nivells superiors, aquesta va continuar amb una descripció detallada dels continguts curriculars de l'ESO i de com es treballen i s'organitzen al nostre centre. Aquells que volien assabentar-se sobre com funcionen els batxillerats i cicles formatius de grau mitjà van rebre una atenció personalitzada.

Després de les xerrades, va arribar el moment de veure les instal.lacions del col.legi. Sempre acompanyats pels professors del centre, les famílies van poder visitar totes les dependències de l'escola des de la llar d'infants fins als passadissos d'ESO, passant per les aules d'educació primària, la renovada biblioteca, l'oratori, la capella, els menjadors i la cuina i les aules especialitzades–informàtica, audiovisuals, plàstica, tecnologia, gimnàs, psicomotricitat i els laboratoris de química, física i biologia.

?Cal remarcar, però, que malgrat que la jornada de portes obertes només ocupés un matí d'un diumenge de febrer, l'equip directiu i el claustre docent del Col.legi Sant Josep estem sempre disposats a rebre aquelles famílies que vulguin conèixer com desenvolupem la nostra tasca educativa i en quin entorn ho fem. Veniu i sereu benvinguts.

Entitats

La Sala Marsà de Tàrrega acollirà a partir del dia 28 de febrer el segon cicle d'instal·lacions, titulat genèricament "Instal·lacions & Interaccions" i que inclourà tres propostes fins al proper mes d'abril. El cicle s'obre amb una instal·lació interdisciplinària realitzada pel Col·lectiu d'Alumnes d'Escultura de l'Escola d'Arts Ondara de Tàrrega, els quals proposen una aguda reflexió sobre l'agressió a la intimitat que es pateix actualment tant a nivell individual com col·lectiu, sobre la constant observació a què està sotmesa la societat a través de les omnipresents càmeres de vigilància.

Sota el títol "L'ull que tu veus no és ull perquè tu el vegis, és ull perquè et veu", inspirat en un vers d'Antonio Machado, el col·lectiu format per catorze joves artistes té l'oportunitat de presentar una mena de laboratori interdisciplinari on cal provar, jugar, arriscar, valorant el procés de creació per damunt dels resultats. A la instal·lació, els autors conjuguen diferents elements escultòrics amb projeccions àudio-visuals amb la finalitat de "reivindicar la insubmissió a les modes i a les fal·làcies que instaura la societat, i reclamar el dret al lliure pensament i a la lliure expressió", segons comenten els autors.

El cicle d'instal·lacions continuarà amb "Vida hivernacle infinit", una reflexió sobre la clonació a càrrec de l'artista urgellenca Serafina Balash, i Gerardo García, i "Quiero jugar contigo. Intégrate o vete", en què Mery Pop, Suzy Crack i Nancy Full presenten una videocreació interactiva. Així mateix, el cicle oferirà un taller educatiu als alumnes dels centres escolars de Tàrrega per apropar l'art contemporani als més joves. El comissari de les tres instal·lacions és l'artista urgellenc Ramon Guixé, el qual ja va participar l'any passat en el primer cicle d'instal·lacions de la Sala Marsà amb el seu muntatge "Condició humana, condició animal".

El curs Tu pots –Penèlope 02 ha estat organitzat per l'Ajuntament de Tàrrega i subvencionat pel Departament de Treball de la Generalitat de Catalunya, ha tingut una durada de 550 hores (juny 2002-març 2003) i s'ha adreçat a dones aturades amb responsabilitat familiar, amb rol de cuidadora principal i amb la intenció d'inserir-se al món laboral.

L'objectiu ha estat afavorir l'autonomia, reforçar la integració sòcio-laboral i, en definitiva, millorar la qualitat de vida de les 21 alumnes que han participat en el curs.

Els continguts que han impartit els monitors són: creixement personal, confecció, atenció i cura d'infants, cuina i alimentació, neteja de la llar i industrial, bricolatge, coneixement del món laboral, tècniques de recerca de feina, informàtica, català, seguredat i salut laboral, sensibilitat en el medi ambient...

El proper dia 7 de març la delegada de treball de la Generalitat, Anna Miranda, i l'alcalde Frederic Gené realitzaran la cloenda del curs, el lliurament de diplomes i inauguraran l'exposició dels treballs de confecció i bricolatge fets per les alumnes

L'acte tindrà lloc a la Sala dels Arcs del Museu Comarcal (entrada pel carrer de la Font) a la una del migdia i l'exposició romandrà oberta els dies 7, 8 i 9 de set a nou del vespre i el dia 9 també de les dotze a les dues.

El passat dissabte dia 22, l'Agrupació d'Amics Tàrrega-Blaye va celebrar el seu tradicional sopar de germanor a la sala del mercat municipal, molt adient per aquests tipus de celebracions.

Després del sopar, hi va haver uns curts parlaments, on no va faltar el record per a l'amic de tots, Antonioti. A continuació, després de la rifa de diversos obsequis entre els assistents, el conjunt Top Music's es va encarregar d'animar la vetllada, que durà dues hores i mitja sense interrupció, amb gran varietat de peces, ball del fanalet inclòs.

Una vegada més, vàrem gaudir d'una molt agradable festa, escalfada pel caliu de la cordialitat que es respirava entre els set representants blaiencs i els amics targarins que ens acompanyaven.

Postal fora vila

Quan al onze anys vaig arribar a Tàrrega, procedia de dues estades de quatre anys en sengles capitals espanyoles. Amb tot, ignorava gairebé el que era el bàsquet i el tennis. Va ser a la llavors pista dels escolapis, avui plaça del P. Carles Perelló, on vaig conèixer per primera vegada el bàsquet i, més tard el tennis a les pistes de l'Ateneu. Cal remarcar amb tot això que d'ambdos esports Tàrrega fou pionera respecte a d'altres poblacions de major entitat com les que jo havia viscut.

En aquells anys trenta, a l'Ateneu hi va créixer una reduïda generació de notables tennistes d'ambdos sexes, reducció tal volta deguda a la consideració que llavors tenia d'esport d'elit. Recordo que una vegada l'amic Jaume Badias em deixà una estona la seva raqueta per pilotejar (és un dir) uns quants minuts. Al dia següent tenia tot el cos adolorit (agujetas en castellà), en una demostració palpable que el tennis és un esport duríssim. Imagino la quantitat d'entrenaments i dedicació que exigeix el que es practica avui; res a veure amb el dels anys trenta.

Tot això ho anava jo redordant el dia del comiat oficial d'Arantxa Sànchez Vicario de l'esport de la seva vida. Arribà el moment que el cor fort li fallà i a ella, una dona capaç de fer una sacada a dos cents quilòmetres per hora, li caigueren les llàgrimes avall, potser tantes com milions s'haurà embutxacat en els seus periples, que formen part dels grans slams que ella anà recorrent en el transcurs de la seva vida esportiva, que començà quan una nena de disset anys guanyà el seu primer Roland Garros i que fou el començament de la seva brillantíssima carrera. Ella no ho confessa obertament, però es nota que se sent la millor esportista espanyola de tots els temps i això pot ser més gratificant que tota la milionada que va anar acumulant. Però pot ser que l'aspecte material de la qüestió, el més valuós per ella, sigui la satisfacció de sentir-se un mite al qual diàriament li plouen les més enceses manifestacions d'admiració en forma de faxs, telegrames, correus electrònics, en els quals li preguen que no se'n vagi encara, que el tennis sense ella no serà mai més el que ha estat.

Indiscutiblement Arantxa és a hores d'ara un mite i això amb tota la vida per endavant i amb l'orgull d'haver superat els moments difícils dels seus darrers contratemps físics i sentimentals, que –segons confessa– no li han deixat emprempta.

I és ben veritat que trobarem a faltar la figura d'aquella nena –ho serà sempre–, rodanxona, corrent pels quatre cantons de la pista, tornant pilotes inversemblants, sobretot tenint en compte la seva condició de camacurta i braços de limitada llargària. I també –per què no?– trobarem a faltar aquelles calçetes blanques, blanquíssimes que ens ensenyava generosament quan feia una de les seves sacades inversemblants o arribava a temps per tornar la pilota en un increïble revés creuat.

Però és ben veritat que en aquest món ningú no és perfecte. Tú, Aranxa, vares tindre condicions físiques i voluntat de ferro per fer el cim, però has de reconèixer també l'ajuda que vares rebre de tothom, començant per la de la teva federació, que et proporcionà els millors entrenadors en els centres d'alt rendiment esportiu. Tot això encerclada pel calor humà dels qui pressentien que arribaries a ser una fora de sèrie i que no s'equivocaren.

I deia que ningú no és perfecte perquè segons sembla tu tampoc ho has estat, Arantxa, la vox populi, que segons diuen és la veu de Déu, a l'ensems que t'ensalça t'acusa d'haver dipositat als bancs andorrans tot el fotimer de calés que has guanyat en evitació de les corresponents despeses fiscals que suposaria l'entrada d'un patrimoni adquirit amb la raqueta i amb les suors del teu front. Perquè suposo deus saber que aquí hisenda ho som tots, tant els qui guanyeu els diners a palades com els qui estan subjectes al salari mínim. O no?