Com les aigües que dia a dia van fent el seu camí, a la ciutat també hi bateguen les diverses activitats, impulsos, inquietuts, crítiques i tot allò que es fa necessari per tirar endavant aquelles mancances, voluntats i desitjos que els seus governants, polítics, dirigents i ciutadans creuen imprescindibles per a moure's en la bona direcció. Tanmateix aquesta és la que tots plegats hem de voler trobar. La bona direcció.

Estem en la precampanya de les eleccions municipals. Els candidats i les candidatures es van posicionant sense mostrar-ne encara les estratègies. No obstant, s'albira ja una clara absència d'autocrítica com si tot hagués anat prou bé. De veritat ha estat així? Veurem com les maquinàries electorals tornaran a fruir amb els tòpics de sempre, procurant, una vegada més, què no anem més enllà de la ignorància convenient als seus interessos. Donat el clamorós descrèdit de molts polítics, en general no es vol sentir parlar de política, però les eleccions es faran igualment i tindrem o tindran quatre anys més per deixar-nos ben conveçuts que la política per als polítics, que són ells, de què per altra banda –alguns– en viuen i molt bé per cert.

Entrar en una anàlisi reflexiva del que ha passat, removent les nafres més paleses o les més pudentes, només ajudarà a la desinformació dels qui, en darrer terme, tindrem el vot, els electors amb dret a votar de Tàrrega i pobles agregats. Per tant ara és el moment de veure per què serveix la política, les seves propostes reflectides en programes que hem de procurar entendre en tota l'extensió i debatre'n els continguts i les alternatives partint d'un present que és conseqüència de la mateixa situació evolucionada des de fa quatre anys. Ens hem d'informar, no podem tenir mandra, ara tot va molt ràpid, molt mediatitzat, els polítics posen en mans de professionals tot el que volen vendre per a fer-se de nou amb el poder i nosaltres en som els principals i únics destinataris. Tots ens voldran salvar brandant exclusives i sibil.lines veritats. Cal distingir el gra de la palla. També per què tal o qual proposta, feta ara fa quatre, vuit, dotze, setze o més anys, està com està. Hi ha propostes que només surten a les campanyes i no s'han d'oblidar, cal fer-ne balanç. Fins aquí una casuística més o menys general. La local o més nostra l'hauria de fer cadascun de nosaltres.

Unes consideracions prèvies: les entitats diuen que no faran política, ni essencial ni partidista, lògic, perquè no és la seva responsabilitat ni tampoc el seu compromís, però cal que intervinguin en el procés de reflexió i anàlisi, perquè segons quina opció guanyi, d'acord amb les seves voluntats programàtiques, podran fer més i millors coses. Recordem per exemple la gespa arificial del camp de futbol. Per tant seria desitjable que fossin crítics en aquells àmbits que els pertanyen. Penseu que el canvi en les formes dels candidats no pot amagar els errors de fons. Cal tenir en compte que Tàrrega té aprovat una gran Pla Estratègic fruit d'un treball col.lectiu inèdit, tant per part dels grups polítics com socials i econòmics de la ciutat i agregats, que marca l'esdevenidor com molt bé indica el seu enunciat, "Tàrrega, aposta de futur". Aquest ha generat un ampli procés de reflexió en la ciutadania, ha costat un gran esforç econòmic en la primera fase, n'ha fixat objectius i estratègies d'actuacións bastant precises i segons em consta s'ha iniciat una primera etapa d'implantació amb la contractació de la mateixa empresa redactora. Tot plegat condiciona en bona mesura les propostes que podran fer tots els grups, que sí podran fixar prioritats, perfeccionar objectius i millorar estratègies i penso que ben poc més al respecte.

A propòsit de l'enigmàtic col.lectiu Z que després de la pomposa declaració de principis, això sí, de bons principis, ens ha delectat amb menys escrits dels promesos i amb continguts més aviat morbosets o xafarders que no pas altra cosa. Si des de la posició privilegiada de la miranda no hi poden "veure" més del que hom ja pateix i trepitja cada dia, anem servits. Però, com que jo no vull matar el missatger, tot i que se li entreveu una certa dosi de tòpics per encàrrec, confio què sabran trobar la distància adequada a la perspectiva de què disposen i visionaran millor els temes que realment preocupen els ciutadans. O no seria millor que compartissin la miranda amb la FAVT, molt més acreditada en llistats de peticions, demandes i necessitats de tots nosaltres? Per cert que a www.favtarrega.com a què m'he adreçat en múltiples ocasions seguint les caloroses recomanacions del seu president (escrit NT de data 29/6/2001), segueix sense actualitzar-se des de l'1 de juny del 2001. Llàstima perquè seria una bona eina.

En l'actualitat s'hi reflecteix gairabé sempre el passat. El passat històric, és clar, no pas l'immediat. Jo només pretenc, amb el degut respecte i la modèstia necessària, estimular la capacitat crítica i reflexiva dels targarins i targarines i de totes les persones dels pobles agregats. Diguem-ne que aquesta pot ser la meva contribució, ara com ara, al bé públic. Confio que les meves evidents limitacions no provoquin cap reacció que vagi més enllà de la sana discrepància. I un aclariment final: no tinc res a veure amb el col.lectiu Z de qui no en conec cap identitat ni tampoc no la vull saber.

Correu del lector

He perdut el record de quina fou la primera vegada que vaig sentir a parlar de José Ingnacio Lula da Silva, l'actual president del Brasil. Tal vegada va ser per mitjà de la premsa general, en anar donant al llarg del temps les notícies de les seves successives candidatures a la presidència del seu país i de les respectives derrotes que comportaren en el passat. Sí tinc present, ja més a prop en el temps, com en els papers del meu partit (Iniciativa per Catalunya Verds) anaven apareixent mocions de suport al personatge esmentat i al seu partit, el PT (Partit dels Treballadors), sempre en el marc dels seus fracassos com a candidat, però també en el de l'èxit i la creació de l'esperit de Porto Alegre, aquella ciutat brasilera que aglutina amb el seu sol nom l'alternativa a la globalització neoliberal.

He de confessar que inconscientment anava col.locant les notícies que de Lula m'anaven arribant en l'arxiu de les causes "perdudes" a què el nostre grup polític anem donant suport (palestinians, saharauis, etc.) no perquè ens agradi especialment ajudar aquestes causes "impossibles" (tan de bo no ho fossin), sinó per respondre als principis de moralitat política i social que volem que ens caracteritzi, i així exemplificar la visió del món que nosaltres proposem.

Han estat, per tant, grans la sorpresa i l'emoció que han fet néixer en mi i, suposo, en totes les persones sincerament d'esquerres, primer les bones expectatives electorals que tenia Lula, i després el seu triomf actual i el seu posterior nomenament com a president del Brasil. Per fi, un polític d'esquerres que vol aplicar unes mesures d'esquerres ha guanyat democràticament i d'una manera aclaparadora en un país americà. Per fi algú, precisament un president del Brasil, que no solament parla de la pobresa i dels deshertats de la terra, sinó que els visita, els fa costat i els col.loca en el punt de mira de la màxima prioritat del seu mandat.

Efectivament, aquest fill d'obrers, sindicalista de molts anys, reivindicador de drets laborals i socials per al seu poble, aquest president d'extracció social humil no ha oblidat els seus orígens, ni vol passar per alt els milions de pobres del seu país. Així ho ha promès i així ho està realitzant. Res d'aplicar polítiques d'ortodòxia liberals (contenció de la inflació i del dèficit, endeutament a escala internacional, etc.), la majoria de vegades inoperants a efectes d'aconseguir augmentar la igualtat social, sobretot en aquests països desestructurats econòmicament i amb un repartiment de la riquesa increïblement injust, i majorment en el marc d'una globalització de domini del comerç internacional en mans del països rics.

El seu projecte va molt més enllà i s'emmarca en la lluita activa contra la fam, l'objectiu del qual és que tots els brasilers puguin menjar tres vegades al dia. I ja ha començat. Cancel.lació de la compra d'armament a canvi d'invertir els diners en la lluita contra la fam. Implicació de les forces armades i la societat civil en el mateix objectiu. Concessió de propietat als habitants de les fabeles ( barraques) dels extraradis de les grans ciutats a fi de poder-los aconseguir subvencions i ajuts oficials. Visita de tot el Govern a les províncies més allunyades i més pobres per conèixer la realitat de primera mà...

Crec que fou Arcadi Oliveres, prestigiós lluitador per "una altra globalització", qui va dir en certa ocasió per la televisió que si alguna novetat podia sorgir en el món de cara a millorar la condició humana no podia sorgir d'Occident, sinó que havia de venir dels països pobres. Aquí estem passa aposentats. Ens movem massa en una opulència a què no poden ni volem renunciar, i per tant, estem en una situació massa avantatjosa com per a ser originals i innovadors. Brasil està demostrant amb fets concrets (moviment de Porto Alegre, elecció de Lula da Silva, etc.) que Oliveres tenia raó, i que ha de ser en aquells dissenys nous de millora de la condició humana que ens hem d'emmirallar.

En un moment de forta mobilització popular contra la guerra orquestrada pels grans poders petroliers dels EUA a través del lacai Bush i els seus acòlits Blair, Berlusconi i Aznar, en un moment molt delicat de l'estabilitat i la pau del món, l'exemple de Lula reivindicant el passat gener a la cimera alternativa de Porto Alegre un món millor, però també dirigint-se a la cimera oficialista de Davos en el mateix sentit, és a dir, intentant obrir vies de diàleg, de col.laboració, de negociació, ens ha de servir d'exemple de com s'haurien de fer les coses als nivells internacionals.

No puc deixar de banda la reflexió sobre els perills que aquest nou benefactor del poble brasiler està patint. Són massa sospitoses les mostres de suport que està rebent de sectors tradicionalment reacis a les polítiques que propugna (grans propietaris, empresariat i banquers, institucions econòmiques internacionals, el mateix govern dels EUA, etc.), els interessos dels quals xoquen frontalment amb la filosofia política del president Lula. Estic segur que esperen l'oportunitat de trobar-li el punt feble per poder-lo atacar i, si és possible, derrotar. Temps al temps.

Escric aquestes ratlles per a dir en veu alta paraules que estan en boca de molta gent. Sembla que la provisionalitat de les antenes de telefonia mòbil situades a l'aparcament del parc de Sant Eloi passarà a tenir caràcter definitiu. És a dir, les antenes s'ubicaran al mateix parc, donant-li un aspecte ben peculiar: la conjunció d'una zona verda que envolta una antena de trenta metres d'alçada. En aquests temps que corren, en els quals el concepte medi ambient està tan de moda, Tàrrega preten trencar l'estètica mediambiental del parc instal·lant una antena. Per altra banda, sense entrar a valorar si l'efecte de les antenes és perjudicial o no (un efecte positiu segur que no el tenen), preguntem-nos si aquest és el paisatge que volem veure mentre passegem pel parc; preguntem-nos si volem que els nostres fills juguin en aquest parc. Si tenim un parc que és l'enveja de les ciutats veïnes, respectem-lo i no trenquem la seva harmonia.