Noves edicions i paraules que s'han publicat sobre la vida:

"Algú va dir que la vida és per cremar-la al servei d'una causa justa." (Joan Barril)

"La vida és massa seriosa com per no prendre-se-la de broma." Carmen Posadas

" La vida és una broma, tot ho demostra. Ho pensava abans, ara ja ho sé." (John Gay)

"La vida s'aconsegueix sempre començant pel no-res." (Miquel Lladó)

"La vida és una mena d'escola de gladiadors on tots els homes viuen i lluiten els uns contra els altres." (Luci Anneu Sèneca)

"La vida no existeix, existeixen els éssers vius." (Rodolfo Llinàs)

"La infància és més llarga que la vida." (Anna M. Matute)

"La vida és projecte." (Julián Marías)

"Ofuscats anem fent de la vida una altra ofuscació." (J.Borda)

"La vida és una estafa: ens dóna moltes coses; però després, al llarg dels anys, ens ho va prenent tot." (J.M.Madern)

"La vida és l'art de l'impossible. La vida va contra l'entropia." (Raimon Panikkar)

"La vida és una gran broma de Nostre Senyor." (Andreu Buenafuente)

"Hi ha gent que es pensa que la vida és comprar-se un cotxe i guanyar diners." (El Hortelano)

"Totes les coses, tota la vida passa; no hi ha res que no acabi." (Shalabha)

"La dignitat de l'home està en la seva mort." (Vicente Aleixandre)

"La vida és el funcionament del món; la vida és aquesta que corre perquè s'ha de reunir en un cafè per passar dues hores, aparentment inútils, i que vint anys després es recordaran." (Alfonso Levi)

"Solament els artistes i els nens veuen la vida tal com és." (H.V. Hofmannsthal)

"La nostra vida no val el que costa." (Campoamor)

"La vida no imita l'art; imita els programes més dolents de la televisió." (Woody Allen)

"Hi ha més gent del que sembla ansiosa de sortir del paper que la vida els condemna a representar, ansiosa d'escoltar coses diferents de les que escolta cada dia, però no ho saben. Cal comptar amb això per intentar l'aventurada recerca d'interlocutor." (Carmen Martín Gaite)

"Viure és com interpretar un solo de violí en públic, a mesura que s'aprèn l'instrument." (Samuel Butler)

"Cada vida es fa el seu destí." (Henri F. Amiel)

" Vivim sempre dins d'una immensa i sovint grotesca novel.la." (J.G. Ballard)

La vida és una enrevessada continuïtat de ruptures, un rumor de mans agitades que ens diuen adéu. Marxem de ciutats, de cases, de cossos, d'amors i de desamors, de soledats i de companyies, de conviccions i de debilitats." (Antonio Gala)

Partits polítics

El passat divendres el diputat al Parlament de Catalunya Marc López del grup Socialista-Ciutadans pel Canvi va donar una conferència col.loqui sobre seguretat ciutadana a Tàrrega.

Explicà algunes de les causes que provoquen inseguretat ciutadana, com ara l'incivisme i la pèrdua de referent de l'autoritat. Avui els mestres i pares no tenen l'autoritat de fa uns anys, i la religió tampoc; la brutícia també és una de les raons de percepció d'inseguretat ciutadana.

Es va parlar del desplegament dels mossos d'escuadra, del fet que s'apliquin els mateixos criteris d'horaris i actuacions a les grans ciutats que a les comarques com la nostra, quan la problemàtica és diferent, i que caldria adaptar-se a les circumstàncies pròpies.

En el cas concret de Tàrrega es va proposar que els mossos tinguessin una més gran vinculació amb el municipi, que es fessin més patrulles a peu pels carrers i la possibilitat de crear patrulles mixtes de policia municipal i mossos d'escuadra. La presència de la policia al carrer, més propera al ciutadà, incrementa la sensació de seguretat.

També es parlà de la necessitat de crear un telèfon únic d'atenció d'emergències per donar un servei més eficaç al ciutadà. Avui quan es truca al telèfon 088 dels mossos t'atenen des de Lleida, on deriven a trucada a Cervera i aquí a Tàrrega.

Correu del lector

Senyor Director:

Us fem arribar aquesta carta per assabentar-vos de la situació que des del 15 de novembre de 2002 està vivint tot el personal de l'Ajuntament de Tàrrega (152 persones).Cronològicament us exposem els fets:

Novembre de 2002

Per una banda, comprovem que s'ha aprovat un augment important per a un determinat col·lectiu de treballadors de l'Ajuntament i, per una altra, comparem els salaris dels treballadors dels ajuntaments de Balaguer, Mollerussa i Cervera, municipis de similars característiques al de Tàrrega, i apreciem que són substancialment molt més elevats que els nostres i que aquests treballadors gaudeixen de moltes altres millores, incloent-hi unes dependències dignes i amb tots els serveis adequats.

Es prepara un dossier de comparatives i, davant l'absència indeterminada del regidor de personal, el lliurem al Sr. alcalde, Frederic Gené i Ripoll. La seva resposta és que donarà el dossier al regidor de finances, Sr. Pere Grau i Buldú.

Desembre de 2002

El regidor de finances convoca la comissió paritària i comunica que fins que no es compleixi el termini del conveni (31-12-2003) no hi ha res a negociar.

Els treballadors reconeixem que, com a totes les empreses, tenim un conveni, però que aquest no s'ha acomplert per part de la corporació pel que fa als seus articles 10 ("durant la vigència d'aquest conveni, l'Ajuntament elaborarà i aprovarà un catàleg de llocs de treball"), 13.5 ("complement específic que retribuirà els llocs de treballs després de la seva valoració") i 13.6 ("complement de productivitat que s'aplicarà tenint en compte el resultat de la valoració dels llocs de treball").

Pel que fa a la negativa d'una negociació salarial fora de conveni, us recordem que l'Ajuntament ha aprovat diversos augments no contemplats en l'esmentat conveni.

Davant la discriminació i la radicalització de la postura de la corporació, comencem a manifestar-nos pacíficament i en silenci al vestíbul de l'ajuntament durant l'estona del descans per no interrompre el servei i l'atenció al públic.

En fer-nos cas omís augmentem les formes reivindicatives sortint primer a la vorera de l'ajuntament i més tard pels carrers més propers amb xiulets.

Gener de 2003

Desencoratjats, decebuts i humiliats, creiem necessari adreçar una carta al setmanari local Nova Tàrrega per tal d'informar els ciutadans del perquè de les reivindicacions, considerant que tenen tot el dret a saber el que succeeix a l'Ajuntament (escrit aparegut el 31-01-2003).

Davant la pressió el consistori comença el seu pseudodiàleg en pro de la pau social: se'ns demana paciència, i en tenim, en favor d'un millor clima per a la negociació.

El 30 de gener de 2003 se signa un acord pel qual el Sr. alcalde de Tàrrega es compromet a lliurar a la Comissió de Seguiment Paritària una proposta tècnica d'elaboració del Catàleg abans del dia 24 de febrer i també que les millores resultants s'aplicaran amb caràcter retroactiu des de l'1 de gener de 2003.

Febrer de 2003

El 25-02-2003 l'Ajuntament sol.licita unilateralment un ajornament fins el dia 07-03-2003 i els treballadors l'acceptem com a mostra de bona voluntat, amb el benentès que no n'hi hagi cap altre.

Per aquelles ironies de la vida, es dóna la circumstància que durant la celebració d'un ple, la corporació trontolla literalment (edifici i persones). Dos dies després, i per recomanació dels tècnics, el personal de la planta baixa es redistribueix entre el vestíbul (ara sí que som l'aparador del poble!) i les dues plantes restants.

Març de 2003

El dia 07-03-2003 la corporació no presenta res i sol.licita verbalment un altre ajornament per una setmana més. La comissió, per segona vegada, accepta la petició.

El dia 14-03-2003 la corporació lliura una "proposta tècnica d'elaboració de catàleg" i ens ofereix un generós augment de 4 euros bruts al mes de mitjana i un altre, més generós encara, de 15,95 euros bruts al complement específic per a uns cinquanta afortunats treballadors.

Si examinem el document lliurat com a proposta de catàleg, apreciem que no es pot considerar com a tal perquè únicament són uns fulls, que semblen escrits a correcuita, amb les quatre dades que els hem facilitat els treballadors (molt resumides).

Les dades més importants d'un catàleg, que són les econòmiques i moltes altres més, no surten enlloc.

Dia 19-03-2003

Un cop reunida la comissió paritària, i després de no arribar a cap acord, es trenquen les negociacions.

A partir del dia 20 de març tornem a manifestar-nos amb xiulets.

Abril i maig de 2003

Som 152 persones amb familiars i amics al darrere que ens donen suport: què hem de fer d'aquí al maig?

Rebeu una cordial salutació,

Correu del lector

Últimament he estat fullejant Nova Tàrrega i m'he fixat especialment en la polèmica que fa referència a la guerra contra Iraq que avui sembla finalitzar amb l'inici d'aquesta tant sí com no.

Sóc una noia de divuit anys que va tenir la sort d'ésser als EUA quan van sorgir els atacs terroristes a Nova York, encara que jo em trobava a Denver (Colorado), bastant lluny del conflicte mentre tot això s'esdevenia. M'agradaria fer una reflexió sobre el que s'ha estat vivint des del famós 11 de setembre.

Suposo que no cal dir res sobre com es van quedar de bocabadats els nord-americans en veure que tota defensa semblava inútil davant una estratègia "kamikaze" de tal magnitud. De fet, sembla que Bush i el seu Govern no en van tenir prou de posar en marxa un plà basat en la manipulació de tots els mitjans de comunicació del país per tal d'espantar la població (a mi em va semblar que tot allò era la gran menjada de coco), quan van insistir a televisar la catàstrofe repetitivament durant els tres mesos que van seguir a l'esdeveniment, amb un factor afegit: programes informatius que ja duien per nom: "Amèrica és atacada" o "La nova guerra d'Amèrica". Lògicament la població estava en estat de pànic i es van començar a fer enquestes preguntant què n'opinaven de l'atac, i les respostes van ser bàsicament que no sabien què seria del seu país ara que semblava que la seva "immillorable defensa" havia estat burlada bruscament. També s'ha de tenir en compte que no els arribava informació del que estava passant fora del país. El resultat va ser, crec jo, l'esperat pel Govern, que de passada va crear un sentiment patriòtic impressionant (típic) que donaria suport a atacs "defensius" des del punt de vista de Bush i que realment han acabat sent "d'atac". Jo, que vivia en un dels estats interiors amb sentiment més conservador, vaig adonar-me que el president era vist com un àngel que els salvaria de qualsevol situació, mentre que cap al nord i a la costa s'hi vivia indignació perquè la guerra es veia venir.

Llavors, de cop i volta, tot es va capgirar mitjançant una relació més que dubtosa entre l'Afganistan i l'Iraq en què aquest últim va passar a ser el punt de mira i un cop més per interès econòmic. O sigui, a mi no m'entra al cap que es pugui confondre la "gimnàstica amb la magnèsia" en un cas com aquest que és mundial, en el qual tots ens hi veiem afectats perquè el país capitalista per excel·lència necessita, en definitiva, tirar endavant com sigui. De rebot, EUA ha tornat a demostrar que funciona "a l'esquena" de la resta del món, perquè quan dic EUA, dic el seu Govern que després del que ha fet amb la seva gent ha optat per convèncer a "tot quisqui" per la força que l'únic culpable (ja que faran la guerra tant sí com no) amb l'excusa que és un dictador, és Saddam Hussein i mereix ser escarmentat.

Ara bé, què s'entèn per dictador? Diria que és el qui manipula el poble, li intenta fer creure el que no és i finalment juga al joc del poder trepitjant a qui faci falta fent mal a qui menys ho mereix: el poble, qualsevol poble. Com titular aquesta guerra? Guerra de manipulació? Guerra entre dictadors? No ho tinc clar. Faré un incís sobre l'Iraq, si més no, perquè la guerra també li pertany. Al subsòl d'aquest país, com ja sabem, hi ha milers i milers de tones de petroli que podrien fer-ne un país molt diferent del que és ara. Quina perspectiva de futur poden tenir aquestes persones? Si els americans fan com sempre, qui sap. Ja siguin americans o iraquians, un cop més la guerra és només del poble. No oblidem que la resta de països no queda al marge, en especial el nostre, on un cop més un dirigent decideix sense tenir en compte la nostra opinió.

Correu del lector

Senyor director:

He lleguit a N.T. del proppassat 14 dues notícies referents al meu poble.

L'una diu: "Quatre-centes firmes contra l'antena d'Anglesola". Tal com ve donada, sembla indicar que el portaveu d'un determinat partit polític és qui ha encapçalat la campanya per l'allunyament de l'antena, i no és així. Ja fa temps que alguns veïns de la zona de l'antena havíem manifestat verbalment i de forma individual la nostra angúnia per aquesta instal.lació i, recentment, en escrit conjunt presentat a mitjans de febrer a l'Ajuntament, vam insistir sobre aquesta qüestió, remarcant que la nostra protesta no tenia en absolut caire polític. L'Ajuntament, que ja havia iniciat els tràmits per aconseguir que l'antena fos retirada, ens ha contestat informant-nos de l'estat actual d'aquestes gestions. Si ara un senyor, en nom d'un partit polític, aprofita l'època preelectoral per dedicar-se a recollir firmes de tot el poble contra l'antena i vol presentar-se com a impulsor inicial i guanyar-se una medalla, hem d'aclarir com ha anat realment la cosa: a remolc d'una queixa veïnal apolítica s'intenta convertir la protesta en una actuació política.

L'altra notícia es titula "El PSC d'Anglesola acusa l'alcalde de frau a Hisenda". Aquesta, com l'anterior, no porta firma ni cap referència sobre la seva procedència, però veig que és còpia literal de la que va aparèixer al diari Segre, de Lleida, el dia 7 d'aquest mes. Diu exactament el mateix, només que N.T. ho fa en català i Segre, en castellà, i Segre afegeix que l'informador és un tal Pau Bori, que suposo és un senyor periodista.

Bé, resulta que posteriorment el dia 7 (data de publició a Segre) i anteriorment al dia 14 (data de publicació a N.T.), la notícia ha estat categòricament desmentida mitjançant escrit presentat a l'Alcaldia el dia 11 pel presumpte acusador, el qual assegura que mai ha dit el que el senyor Pau Bori diu que ha dit, i el titlla de traïdor. Si ho va dir o no ho va dir, només ho saben els qui van tenir la conversa i Déu Nostre Senyor. El que és segur és que aquí hi ha un mentider, o dos. Com sigui, és evident que s'ha utilitzat el verb "defraudar" d'una forma irresponsable, més aviat hem de dir-ne injuriosa. El que ho ha fet demostra, a més de la seva rancúnia, un analfabetisme total en matèria tributària, ja que qualsevol persona mitjanament informada de les qüestions fiscals sap que les retribucions corresponents a dietes i quilometratges estan exemptes de tributació per l'IRPF. Jo penso –i només és el pensament d'un profà– que aquí hi ha intervingut el subconscient. Si en aquesta zona entre la consciència i l'inconscient hi tenim amagades experiències inconfessables (i algunes són de tipus defraudatori), pot ésser que en algun moment aflorin a l'exterior, atribuint-les a persones per les quals sentim una certa malícia (oi que sí, Sigmund?).

Tornem als fets: si l'11 de març la notícia havia estat desmentida, el 14 N.T. no l'hauria d'haver publicat, o almenys, haver dit que procedia de Segre del dia 7. Crec que ara el que hauria de fer N.T. és donar la notícia del desmentiment. Crec també que no caldria publicar-lo textualment l'escrit d'aquest desmentiment perquè, segons tinc entès, el text és un atemptat contra la llengua catalana; si en Pompeu ressuscités i el llegís, es tornaria a morir.

Rés més, potser m'ha sortit una carta massa llarga, però el que havia de manifestar, doncs ja ho he fet. El saludo atentament.

Correu del lector

La Cèlia es va despertar sobresaltada, tota la nit va estar desvetllada i ara que havia d'estar més desperta que mai no podia ni obrir els ulls. Va fer un esforç i va mirar de reüll el despertador, i en veure l'hora que era, es va alçar d'una revolada. Havia d'anar molt de pressa si volia agafar l'autobús. La maleta ja la tenia arreglada, sols va menjar una mica i es va acomiadar dels seus pares.

L'autobús va passar a l'hora exacta, però per arribar a aquell poblet de muntanya encara haurien de passar més de tres hores. L'autobús la deixaria a la carretera i els seus cosins vindrien a esperar-la.

Feia dos anys que no havia vist la família i ja en tenia ganes. Això que estava convidada per una amiga a passar l'estiu a la platja!

Després de pensar-s'ho bé va preferir anar a la muntanya amb els seus tiets i cosins.

El paisatge anava passant de pressa davant dels seus ulls, a més estava molt ansiosa per arribar al seu lloc. De tant en tant es mirava el rellotge, però tornava a pensar en la muntanya. Aquell poblet tan petit, aquella font que hi havia més a dalt de la muntanya on anava a berenar i a passar la tarda i hi omplia un càntir d'aigua fresca per a casa de la família.

Va ser una d'aquelles tardes que es van conèixer. Ell va aparèixer a la placeta de la font amb una noieta molt jove i bonica. No sabia qui eren, no els havia vist mai. Després de saludar-se amb un "bona tarda", la Cèlia va omplir el càntir d'aigua i els en va oferir perquè el raig de la font rajava tan fort que més aviat es mullarien que no pas beurien. Van acceptar donant-li les gràcies. La Cèlia va saludar i va marxar. Tot el camí va pensar en ells. Es preguntava qui eren, eren estiuejants? Bé, va arribar a casa i el primer que va preguntar va ser qui era aquella parella que havia conegut. Els seus cosins li van dir que eren germans i que l'any passat ja van venir i que la noieta estava una mica delicada i la muntanya li anava molt bé. L'acompanyava sempre el seu germà. No tenien pares. Ell portava el negoci del seu pare i a les vacances acompanyava la seva germana. L'endemà, com cada dia, va anar a la font d'aquella placeta tan acollidora que hi havia, tan plena d'arbres, amb aquella fresca suau on ella es trobava tan bé. Quan hi va arribar els dos germans ja estaven asseguts als seients de pedra. Es van saludar i van començar a parlar. La Cèlia va dir que hi venia cada tarda i que hi tenia la família i que vivia a Barcelona amb els seus pares, i aquí quan venia se sentia molt feliç.

Els tres van parlar de moltes coses i els tres van simpatitzar molt aviat. En acomiadar-se es van dir "fins demà".

I així va ser, i van ser molts dies que es trobaven a la placeta de la font, canviaven impressions sobre la manera de ser, i de pensar i els tres se sentien feliços explicant les seves coses. Una tarda van faltar els dos germans a la font. La Cèlia no sabia el que havia passat, se sentia trista i se'n va anar aviat a casa. Va preguntar al cosí més gran, ell va dir que al matí va veure que marxaven amb el seu cotxe. La Cèlia va quedar decebuda i trista, i per això va tardar tant de temps a anar a veure la seva família a la muntanya. Ara ja era a prop d'aquell poblet del Pirineu i estava una mica nerviosa. Què havia passat durant aquests dos anys? Dels germans no en sabia res. De sobte l'autobús es va parar i el seu cosí gran estava esperant-la amb el cotxe. Va preguntar-li si havia tingut bon viatge. Quan pujaven la muntanya en cotxe estaven una mica callats, sols sentien el soroll del motor. De sobte, el seu cosí va interrompre el silenci dient:

- Saps qui ha arribat, avui?

- No.

- Doncs aquell noi que trobaves a la placeta de la font.

La Cèlia només va somriure i el cor li va fer un salt. En aquell moment el cotxe es va aturar davant de la casa de la família.

Tots la van rebre amb molta alegria. Era l'hora de dinar i la taula estava parada. Va menjar una mica de pressa, sols volia anar a la placeta de la font. Quan hi va arribar ell ja hi era, sol, sense la seva germana. Va ser tan gran l'alegria que van sentir després de dos anys de no veure's que es van abraçar. Ell va explicar que aquell dia que van marxar va ser que la seva germana es va sentir malament i als pocs dies va morir.

Va passar l'estiu com un somni, el seu passeig preferit sempre era la placeta de la font. Quan les vacances es van acabar els dos ja estaven promesos i el seu prometatge va continuar a Barcelona fins el dia que es van casar.

Correu del lector

Avui ha començat l'atac contra un poble indefens i oprimit. Avui s'han acomplert els designis dels senyors de la guerra. El genocidi del poble iraquià serà la conseqüència més greu de les raons estratègiques dels poderosos. La certesa de centenars de milers de morts, ferits, desapareguts, refugiats, etc. no els ha pas aturat. S'ha imposat la lògica plena de sang dels qui "compten i decideixen". Maleïts siguin.

Les sessions parlamentàries, el debat en la premsa, l'oposició de la gran majoria de l'opinió pública han posat a bastament de relleu la gran impostura del Govern, del PP i del senyor Aznar. Passaran a la història de la incoherència parlamentària les erràtiques compareixences sense arguments ni raons del president del Govern; les seves arrogants intervencions carregades de tòpics; els seus esforços desesperats per tractar d'explicar l'inexplicable; la seva nul.la referència, plena de fredor, a les víctimes civils innocents que moriran en la guerra.

La gran farsa ha quedat a la fi al descobert. Una gran farsa carregada al llarg dels últims mesos de mentides, d'ocultacions, de mitges veritats i directament de manipulacions. Perquè farsa han estat les inspeccions d'armament, farsa la utilització en benefici propi del Consell de Seguretat de l'ONU, farsa l'argument dels drets humans que s'han d'anar a defensar, farsa el mite de l'amenaça terrorista, farsa el perill per la pau mundial del règim iraquià, farsa la defensa de la llibertat i la seguretat, farsa en fi tots els arguments utilitzats, a vegades sorgits de raonaments directament de l'absurd més kafkià.

Contràriament, la seqüència dels fets veritables ha estat aquesta:

a) Per les raons que siguin (petroli, domini geoestratègic, renovació armamentística que ja toca, necessitat de cicatritzar les ferides de l'11 de setembre, necessitat de prestigi de Bush a l'interior del seu país, etc.) EUA decideix atacar l'Iraq.

b) Espanya, Anglaterra, Itàlia, els països amb els governs més reaccionaris i proamericans d'Europa, no dubten a posar-se al costat del gran amo americà (amb la promesa de sucosos beneficis en el repartiment futur dels negocis petroliers i de la reconstrucció d'Iraq) .

c) Tots ells estan convençuts que la resta de països d'Europa no tardaran a acceptar els designis de Bush (obligats per llaços d'aliança dins el marc de l'OTAN), i que el Consell de Seguretat de l'ONU no suposarà cap obstacle a la vista de la seva composició (força països africans, asiàtics, americans del sud fàcilment pressionables per part de les grans potències).

d) S'inicien i creixen de forma inesperada força problemes greus amb què no s'havia pensat. Europa, la vella Europa, no es deixa convèncer tan fàcilment. Els països del Consell de Seguretat tampoc, malgrat la feblesa de països com Angola, Xile o Guinea. I, sobretot, beneïts sigueu, l'opinió pública mundial: aquella societat aparentment adormida pels luxes i la telebasura sorgeix amb una força increïble tot dient un "no" rotund a la guerra, sobretot a una guerra, inútil, innecessària i il·legal, com és aquesta.

e) Tot seguit, sorpresa, nerviosisme, dubtes, contradiccions, anades i vingudes, consultes i més consultes, preocupants (i discretes) referències als sondejos d'opinió... A la fi tot sembla inútil. Impossible la marxa enrere (electoralment seria un desastre per al PP i per a Bush). S'atreviran a atacar contra l'opinió pública i contra el Consell de Seguretat? Doncs sí. Ho han fet. Fi de la representació. O no? I és clar que no. Què més voldrien aquesta colla de comparses violents. Seria la seva més seriosa victòria, i això no ho hem pas de permetre. Cal mobilitzar-se, cal protestar, cal manifestar-se, cal mostrar la força de la gran majoria per una vegada no silenciosa, i també cal votar... Què han de dir ara els partidaris de l'abstenció, aquells que consideren que tots els polítics són iguals? O és igual que hi hagi Bush o Aznar, representants de la dreta més reaccionària, perillosos agressors internacionals, al davant dels seus respectius governs que qualsevol de les alternatives polítiques que existeixen?

Esperem d'altra banda que algun grup de l'oposició tingui la valentia de denunciar aquests elements als diversos tribunals que existeixen a nivell nacional (Constitucional) o internacional (Drets Humans) , que apareguin jutges moralment capaços d'actuar en conseqüència, i els puguem veure emparellats amb Sadam Hussein davant de la justícia internacional.

Mentrestant caldria esperar la reacció dels membres del PP, tant en l'àmbit provincial, com sobretot en el local. Què en diu el nostre regidor del PP d'aquesta guerra? La troba raonable? Per què només han dimitit cinc regidors del PP d'Andalusia? Estan aquests milers de regidors de tota Espanya d'acord moralment i políticament amb la guerra?

I el Senyor Gené, pensa mantenir l'aliança de govern amb el PP a Tàrrega?

Caldria saber què opinen els nostres prohoms polítics.

Correu del lector

No hi ha cap dubte que el bàsquet femení està fent història a l'esport targarí, ja que les noies del Club Natació Tàrrega que militen a la lliga femenina 2, l'avantsala de la divisió de honor estatal, estan portant a terme una temporada digna d'admiració, classificades a la part alta de la taula i aconseguint que el pavelló del Club Natació s'ompli d'espectadors cada partit, amb un esport minoritari com és el bàsquet femení i en un temps de bombardeig de transmissions esportives per televisió que resten gent a les graderies. Doncs en aquesta pista s'han presenciat extraordinaris partits que han creat emoció i ambient esportiu que feia temps que no teníem a la nostra ciutat.

Cal fer menció que les jugadores totalment amateurs, no tenen cap tipus de compensació econòmica, a més han de dedicar molt del seu temps lliure als llargs desplaçaments de l'equip. Per tant, estem parlant d'esport en estat pur, és a dir practicar-lo pel plaer de fer esport, que és el que no podem oblidar i els hem de donar suport, ja que els seus èxits tenen un valor afegit.

Per acabar, cal felicitar les jugadores d'aquest equip sènior, cos tècnic, auxiliars i també la junta directiva del Club Natació Tàrrega, que amb el seu treball modest han pres decisions intel.ligents que han estat la primera pedra d'aquest èxit del bàsquet femení targarí.

Per la present, volem donar a conèixer la creació de la Plataforma No a l'Antena al Parc de Sant Eloi i comunicar les motivacions que ens han dut a fer-ho. Per tal de garantir el servei durant la Fira de Teatre 2002, es van instal·lar dos camions-antena a l'aparcament del parc de Sant Eloi. Doncs bé, la Fira 2.002 ja és història i les antenes continuen allí, i davant el mutisme institucional i el buit de sentit comú, ara negocien la construcció d'una antena de quaranta metres d'alçada, mitjançant la qual donaran servei les tres operadores de telefonia mòbil. La Plataforma no s'oposa ni als mòbils ni a les antenes. Les antenes són necessàries, però no hi ha cap necessitat d'ubicar-les al parc de Sant Eloi. Les antenes són necessàries però han d'estar, com a mínim, a mil metres dels habitatges més pròxims. La gent ha de saber i s'ha de conscienciar que les antenes de telefonia mòbil emeten una radiació d'alta freqüència les 24 hores del dia que resulta perjudicial per a la salut, i de manera més sensible als més petits i als més grans. Amb tot això, ens hem de quedar indiferents? Podem excusar-nos en un "hi ha tantes coses que són dolentes per la salut, que no ve d'una"? Ens sentirem segurs portant els nostres fills a jugar a Sant Eloi? Volem passejar per un parc que és font de radiació contínua ? Si hi ha coses que es poden evitar, no ens podem quedar amb els braços creuats.

L'impacte mediambiental i estètic que representa construir una antena d'aquestes dimensions ens ha de fer reflexionar i obrir els ulls. Quin preu té el parc de Sant Eloi? Podem excusar-nos en un "hi ha tantes coses antiestètiques que creen impacte visual, que ja no ve d'una "? Si ja fa uns quants anys, quan la sensibilització mediambiental no era l'actual, i en un gest de sentit comú, es va retirar l'antena de Ràdio Tàrrega, podem permetre avui que instal·lin una antena gegantina (sigui estètica o no) amb un contracte de deu anys?

Anem més enllà i preguntem-nos qui ha de defensar el parc de Sant Eloi. Serà que l'Asociació Amics de l'Arbre ja està ocupada buscant noms per rebatejar els indrets del parc? Nosaltres els proposem que la plaça de la Sardana passi a dir-se plaça Vodafone; la Font de la Guitarra podria dir-se Font Amena, i el parc se'l pot rebatejar com a Parc MoviStar.

Estem segurs que els targarins no volem que la nostra zona verda més emblemàtica de la ciutat estigui sotmesa al govern de les companyies telefòniques. Tots aquells qui us vulgueu solidaritzar amb la plataforma, firmeu l'adhesió i doneu-nos el vostre suport.