---

5a Pàgina

De la necessitat de nous aparcaments a la ciutat ja fa anys que se'n parla, i alguns se n'han improvisat per part de l'Ajuntament i dels botiguers, però últimament els comercians, amb la veu de Foment Targarí, han reclamat més places d'estacionaments per a turismes. Així l'Ajuntament ha recuperat la idea de fer aparcaments subterranis a la plaça de Carles Perelló o també dita dels Escolapis, que dintre de poc temps quedarà lliure del transfomador elèctric i de la bàscula. L'alcalde Frederic Gené ha recordat que l'Ajuntament ha improvisat aparcaments on era abans l'antic sindicat agrícola i en el lloc de la fàbrica d'alcohol. Foment Targarí va aconseguir d'un particular uns aparcaments a l'avinguda de Catalunya ja fa uns anys. Amb tot, segueixen mancant places d'estacionament a la nostra ciutat durant l'horari comercial. Recordem també que hi ha gent que pensa que no s'haurien de fer més aparcaments i que s'hauria d'usar més el transport públic. Com ja hem dit en altres ocasions, a la nostra ciutat i en altres de semblants no tenim el transport públic que tenen les grans ciutats, i per tant necessitem dels vehicles privats com el pa que mengem, encara que a vegades en podríem prescindir. Cal pensar que la nostra societat està muntada a l'entorn del cotxe, i més a les nostres contrades, i per tant els pobles i ciutats necessiten d'aparcaments. No podem deixar el vehicle en qualsevol indret als afores de la població. A principis del segle passat les poblacions es van adaptar al carro, és a dir, van obrir carrers perquè poguessin passar els vehicles tirats per cavalleries. Ara les poblacions ja s'han adaptat al pas de vehicles, però no tant al fet que aquests puguin estacionar-se, especialment quan parlem de l'horari comercial o de grans esdeveniments com la Fira de Teatre, ja que, si ens hi fixem, a les nits pocs vehicles dormen al ras a la nostra ciutat.

Al carrer de Sant Pelegrí, com els lectors han pogut llegir des de fa unes setmanes, hi ha partidaris i contraris de treure els actuals aparcaments de zona blava. Els partidaris diuen que els vehicles es poden deixar al pati dels magatzems de l'antic hotel Espanya fins que es puguin recuperar els terrenys de RENFE, que fins que no es van fer les obres de la via ja s'havien utilitzat com a tals. A la nostra ciutat manquen estacionaments, però els que són a l'abast de l'Ajuntament són els similars als dels terrenys de l'antiga fàbrica d'alcohol, ja que, per exemple, els de la plaça dels Escolapis necessiten una gran inversió i segurament capital privat, i en alguns llocs no es veu massa clar que aquestes inversions fossin massa rendibles ja que a l'hora de pagar per estacionar no ens agrada rascar gaire la butxaca. Podríem dir que calen aparcaments, fent un símil botiguer, bons bonics i barats, o millor dit, gratuïts si pot ser.

Opinió

Veïns o veïnat d'abans... i els d'ara

No pretenc, ni de prop ni de lluny, emular aquelles "Tardes de diumenge: les dones dels ravals" i "Tardes de diumenge: rectificació", del cinema targarí, de Magí Escribà, "Pastetes", que referides a costums de veïns o veïnes i veïnat, crec que foren algunes de les seves millors. Si bé ho aprofito per recordar, una vegada més, la pròpia figura i sagaç percepció d'Escribà. Escriuré de les tertúlies entre veïns i veïnat que jo vaig conèixer. I una reflexió, encertada o no. Que deixo al judici de lectores i lectors. Que, per a mi, és el que val.

Ales capvesprades d'estiu, que més o menys començaven als volts de Sant Joan, tot preparant les fogueres que la vigília a la nit d'aquell dia, entre tots encendríem i els més agosarats, especialment els nois saltarien, ens reuníem a la vorera d'aquell tram del carrer d'Urgell que enllaça amb l'ara avinguda de Catalunya alguns amics i veïns, per aprofitar l'alenada de la marinada. A vegades, àdhuc massa forta. Que, a ple estiu, ens obligava a protegir-nos del "cos de camisa". O a no treure'ns l'americana. On, a més dels Prats, habituals, s'hi afegia Ignasi Martí, botiguer de robes, quan plegava, o Estanislau Trepat, de la ferreteria, quan no es trobava a Sant Hilari. Tots amics del meu pare. I allí es comentava de tot, dominant però sempre les coses de l'Ateneu o l'Alianza, les variacions del temps o l'escassetat de les pluges. Que en les collites esguerrades o curtes, tant influïen en les vendes o en els cobraments. Com també en les últimes novetats en automòbils, l'arribada i els primers temps de la ràdio o els avenços de l'aviació. Generalment molt poc de política, local o general, perquè fins i tot quan havien coincidit a l'Ajuntament, aquest rengló no era el que es parlava en aquelles tertúlies vespertines. Que jo, encara petit, tot just en els primers anys dels escolapis o del batxillerat, escoltava embadalit.

Més d'una vegada, encara que no sempre, s'hi havia afegit Claudi Ramon, de Santa Clara, en aquells anys de transformació i empenta de la seva teuleria, que havia mecanitzat i modernitzat totalment. I era un element de tot el veïnat. Que seria injust i fals que no hi afegís, com a més propers els Pons de cal Pere Seller, i els Martí, de cal Pintor Martí. Però és que ambdós, encara que del veïnat i excel.lents veïns en tots aspectes, en aquelles capvesprades encara treballaven. I eren temps que no és podia perdre ni un instant, en els oficis o en l'artesania.

Aquí però també vull dir que els baixos de cal Martí foren sempre lloc de pas i reunió de tots els artistes o amants de la pintura que passaven per Tàrrega, s'hi trobaven o hi pintaven alguna temporada. O eren amics i deixebles de Miquel Martí. Entre altres, em vénen a la memòria Vila Puig, Àngel Oliveras, Francesc Marsà o Balcells. I els que anaren formant el que en podríem dir l'escola targarina. Que no sóc qui ni tinc els coneixements per enumerar-los. Simplement dono fe que el taller de cal Martí fou a tot hora, i quan no pintaven a les cases o donaven lliçons als Escolapis o a l'escola, una àgora dels artistes. I dels que estimant aquestes coses ens agradava d'escoltar-ne els comentaris o el mestratge. Al meu entendre, no com a veí, sinó com a targarí, un honor del nostre veïnat. Que vull, igualment, que consti. Com el que Martí pintava.

De tertúlies o reunions com aquesta, sigui per prendre la fresca, com per passar una estona entre veïns, n'hi havia moltes. Com és igualment sabut i cert que en qualsevol esdeveniment familiar, especialment els luctuosos o de malalties, l'ajut entre veïns era costum molt arrelat, i les prestacions entre uns i altres eren una constant sempre ben atesa. Tot un servei i una obligació que ningú defugia. No cal dir que en relacions afectives, però fins i tot entre els que molt poc es freqüentaven. Cosa que, pràcticament ara, si volem dir la veritat, s'ha esvaït o perdut. Ho entenc lògic ateses les circumstàncies actuals d'edificis de molts pisos, xalets independitzats i horaris de treball complicats i intensos, on a vegades ben pocs o ningú es queden a casa. O poc es coneixien. No ho anoto com a crítica, tot al contrari. Simplement és un fet producte dels canvis i avenços que s'han produït. Perquè, també ara, en substitució de les tertúlies o reunions entre veïns, tenim les sortides de caps de setmana o de vacances. L'automòbil regna i impera. Ens n'hem de sentir satisfets, perquè, com he dit altres vegades, és signe de millora del nivell de vida, no d'uns pocs sinó de molts.

I és aquí on volia anar a parar. Les estances als apartaments o als hotels, a platja, muntanya o segona residència, per humil o important sigui el lloc on es trobi, han donat lloc a noves coneixences. D'arreu d'Espanya, del món o d'altres terres o comarques. Per veïnat del pis o apartament, estada a la sorra, o excursions a valls i muntanyes. O a l'hora de la passejada. O als volts de l'estufa, quan es va a esquiar, o es troben a la mateixa cadira. Al matí, a la tarda o a la nit. Jugant amb els infants o fent una partida, o qualsevulla mena de diversió o juguesca. I s'han fet i es fan amistats que perduren. Que en moltes ocasions estableixen intercanvis, on uns vénen a veure els que han fet d'amistat o els reben a la seva població, i els fan conèixer indrets i coses. Evidentment un intercanvi enriquidor per a uns i altres. Tots, o molts, hem viscut i vivim d'aquesta experiència. Cadascú que hi posi els noms que ja sap i recorda. Això vol dir que no hem anat enrere. El veïnat s'ha eixamplat a una límits abans impensats i gairebé impossibles. Que no vol dir que hem d'oblidar els nostres veïns i veïnat. Ben al contrari; ja que anem aprenent cada dia que la unió continua donant força. Però les tertúlies les fem a la platja, a les valls o a les muntanyes.

Opinió

He de confessar tot seguit que no sempre sóc amic de certes tradicions o d'allò que podríem qualificar de costums.

He llegit fa poc en un diari, que podria ser La Vanguardia o El Periòdico, que acostumo a fullejar les tardes que vaig a prendre el te en una cafeteria prop de casa a Barcelona, he llegit, repeteixo, que les famílies catalanes gasten una mitjana de vuit o deu mil pessetes en petards la nit de Sant Joan. La primera cosa que vaig pensar va ser l'abús relativament neci dels diners, tant si és el fill, o els fills, com són els pares els qui contribueixen a la despesa. Després, tot reflexionant, vaig comprovar que moltes famílies gasten molt més de la mitjana enunciada, perquè jo no hi deixo ni una pesseta, com tampoc els amics que tinc a Barcelona, ni moltíssima gent que prefereix un bon film o una excel.lent lectura. També crec que, si és per satisfer el desig dels fills, existeixen altres formes de cultivar l'esperit de les criatures i de les no tan criatures.

Com que aquesta nit el soroll dels petards no em deixa dormir i ja són les dues de la matinada, m'ha vingut la idea de posar a l'ordinador els pensaments que aquesta situació em provoca. No diré fàstic, però no estic gaire lluny d'aquest sentiment. Però si dic de fàstic és perquè penso en els milers de pessetes que moren en poques hores. Reconec: satisfacció d'alguns. Poca gràcia per altres. I també penso que aquests cents de milers de pessetes tindrien una millor destinació per poc que es pensés en el seu destí: foc, fum, brogit i res més.

Aquests diners, o una part –ja faig concessions–, podrien tenir, com he dit, un altre destí per poc que el seny entrés en el joc i els bons sentiments portessin silenci a la nit sorollosa. Amb aquests diners –i ho dic sense cap dada científica– probablement podria viure llargs anys una família necessitada d'aquí o d'allà (que ja saben on és aquest allà), o es podrien cuidar milers de persones malaltes, no pas de sida, ah, no, d'això se'n cuiden les multinacionals que són milmilionàries i de tant en tant fan un gest a favor dels malaurats de la Terra. També amb petards, és a dir esventant-ho pertot arreu perquè es vegi la seva humanitat.

Voldria que passés la nit i l'endemà i una altra nit, aquesta de reflexió. Potser seria la bona per aquells que no han perdut totalment el sentiments de generositat envers aquells que moren de fam o viuen en condicions de catàstrofe quotidiana perquè els ha tocat néixer en un lloc d'aquesta terra que no és un paradís i no en un altre (el nostre món occidental pletòric de tot allò que es compra amb diners, com els petards) on el que falta és, precisament, un bon pam de filantropia i sobren molts quilòmetres de cec desinterès.

No m'allargo més en una qüestió que em sembla netament clara. Tenim molt i, potser, no ens ho mereixem, i els altres, els que no tenen, potser són dignes d'una solidaritat que sembla excessivament allunyada de les nostres ments.

P. S.: d'El País del diumenge: "Amnistia Internacional denuncia que 1.300 milions de persones sobreviuen amb dues-centes pessetes diàries".

Correu del lector

En el passat número 2.898 d'aquest setmanari apareixia un altre cop una opinió d'una persona que s'ha entestat a ficar mala maror a les entitats que més destaquen a la ciutat, i principalment la nostra, però el més greu del cas és que aquest senyor escriu amb ganes de fer mal i sense saber el que fa, ja que critica el funcionament de la FAVT i el seu president, sense tenir la més mínima idea de les tasques que desenvolupen ni els temes que ha treballat la FAVT, sinó, observi els temes dels quals diu que no ens hem preocupat i vostè mateix podrà observar que el seu escrit i la seva versió són totalment incerts i que hauria de comprovar els fets abans d'escriure alguna acusació o, segons vostè, que és tan purista, alguna opinió o crítica.

Tema hospital comarcal i jutjat. La FAVT reclama l'hospital comarcal i el jutjat, ja que s'han rebut molts suggeriments del perquè no actuàvem en aquests temes, i juntament amb d'altres entitats, el Consell Comarcal i l'Ajuntament de Tàrrega, hem intentat reanimar aquests temes per tal que finalment Tàrrega pugui gaudir d'aquests serveis.

Raval del Carme - Av. Barcelona - Centre Comercial. La FAVT ha sol.licitat moltes vegades a l'Ajuntament que s'han de fer voreres en aquests carrers, però el consistori ens diu que estan pendents de la millora de l'antiga N-II per part de foment. La FAVT escriu dues cartes al ministre Cascos i al mateix Aznar, que davant la perillositat d'aquest tram adjudiquin al més urgentment possible aquestes obres.

Comissions informatives i conferències amb els regidors. La FAVT sí que és present en moltes comissions de l'Ajuntament, però com he dit solament la FAVT. Per aquest motiu es volien organitzar les conferències, perquè qualsevol veí pogués saber, opinar o queixar-se, de les actuacions de cada regidoria. Ens està comparant dos temes que no tenen res a veure, i si nosaltres, com diu vostè, no treballem pel veïnat aquesta era una fórmula molt positiva perquè qualsevol ciutadà de Tàrrega estigués degudament informat.

Problemàtica amb el trànsit i aparcaments. Vàrem demanar a l'Ajuntament la solució d'aquesta problemàtica, i molt aviat es farà un estudi per tal de pal.liar aquesta qüestió, segons ens ha confirmat el regidor.

Estem d'acord amb l'escrit que va publicar la setmana passada un veí del barri del Cor de Maria, al qual li estem molt agraïts, en què vostè té algun interès que les entitats més actives de la ciutat no funcionin. Podria dir-ho clarament, ja que el que a vostè li preocupa són els actes d'aparador, però deixi'm dir-li que si la FAVT hagués de publicar totes les gestions que realitza, aquest setmanari hauria d'augmentar considerablement el nombre de pàgines.

També li recomanem que faci una ullada al nou web de la FAVT, www.favtarrega.com, i podrà observar els temes pendents del seu barri d'Orient i per als quals la FAVT està treballant.

Esperem que amb aquests arguments els lectors del setmanari sabran desacreditar les opinions d'aquest misteriós senyor, i un cop argumentades les crítiques de Jaume Valeri, donem per conclòs aquest tema, tot recomanant-li que es faci membre de la junta directiva del seu barri i a partir d'allí podrà passar a ocupar un lloc a la FAVT.

Durant els mesos de juliol i agost totes les consultes de medicina general i infermeria al CAP de Tàrrega es realitzaran al matí.

La programació s'ha de fer, com sempre, via telefònica o al mateix taulell del CAP.

Disculpeu les molèsties.

Correu del lector

El passat dia 17 vam rebre la trista notícia de la mort del Josep. Crec que molts sabíem de la seva malaltia.

Qui no coneixia aquest gran home targarí, que no feia més de dos pams, quan ajudava a fer pa a la seva família al forn centenari d'aquesta vila, el forn de pa de Cal Gabernet? Les nits senceres se les passava al forn sense perdre's l'escola d'on era un alumne brillant. Amb els anys, esforç i molta il.lusió va anar prosperant. Les seves mans de gran artesà van fer de tot: orelletes, coques, pans de pessic...

La seva rialla per a tots, el seu bon fer... quan estava cansat mai ho demostrava. Per al Josep, el treball i la família van ser els seus grans amors. Ara el seu forn embelleix la nostra plaça Major.

Tots han estat al seu costat sense defallir fins al final, la seva dona, els seus fills, germans i família.

Jo, Josep, he pogut gaudir de la teva amistat i dels teus consells d'home savi i prudent.

Tots, Josep, et trobarem a faltar. El teu exemple a seguir, el teu record, el teu gran esperit mai se'ns oblidarà. Homes com tu no moren mai.

Correu del lector

Sr. Jaume, li voldria manifestar el meu disgust a l'hora de llegir el seu article en la passada edició del setmanari Nova Tàrrega del 15 de juny amb número 2.898, a l'apartat del correu del lector. En primer lloc els escrits són massa llargs i engorrosos de llegir. També voldria manifestar el meu suport al president de la FAVT, Sr. Joan Pujal, ja que aquest està desenvolupant una gran tasca al capdavant de l'entitat que presideix, i sense cobrar ni una sola pesseta es dedica tan plenament a vetllar per la ciutat i els oblidats pobles agregats. La FAVT s'ha ficat de ple en temes tan importants per la ciutat com per exemple la sanitat, l'N-II, el jutjat, la pavimentació i el manteniment dels carrers, el bus urbà, etc., a canvi de res, i vostè, ha treballat mai de franc per algú que ni tan sols coneix? És admirable.

No entenc que vostè no doni la cara i pugui acusar la FAVT i sobretot ficar-se en temes personals del president. I crec molt positiu que a Tàrrega tinguem una entitat en què tots els veïns ens hi puguem acostar i queixar-nos per tal que l'entitat les gestioni i actuï en conseqüència.

També crec que la FAVT fa bé de ficar-se en temes de gran envergadura, com l'hospital, el jutjat, l'N-II, ja que podem observar les institucions què fan per aquests temes i d'altres, i hi ha d'haver algú que aixequi la llebre.

Sr. Valeri, li demanaria públicament que, si vol opinar, opini, però deixi treballar la FAVT en aquesta línia, ja que al meu criteri està fent una bona tasca per Tàrrega.

És en realitat despullar un sant per vestir-ne un altre, a part de la destrucció mediambiental que portarà, i segur que s'acabarà abans que l'autovia Cervera-Igualada...

Una de les alternatives fóra construir dessalinitzadores, és a dir, maquinària que extreu l'aigua del mar per fer-la potable i emmagatzemar-la en embassaments artificials per així poder-la distribuir als camps i a les poblacions que ho necessitin. Cal realitzar tot aquest procés perquè es necessita molta energia i aquesta és cara.

Que les centrals nuclears no parin el seu funcionament durant les vint-i-quatre hores del dia durant tot l'any depèn de tota l'energia elèctrica que es consumeix a Espanya.

Durant la nit, el consum d'energia disminueix més d'un cinquanta per cent, per tant no té prou utilitat. Observant aquesta dada podríem aprofitar les hores de menys consum energètic per executar les tasques de les plantes dessalinitzadores per obtenir aigua potable. Fóra convenient que aquesta aigua s'introduís en embassaments on hi toqués el sol i l'aire.

Després, només caldria obrir les boques de rec d'aquests embassaments per mantenir la producció d'energia solar, eòlica, etc.

En cas que no fos prou rendible per les despeses excessives, es compensaria als pagesos venent l'aigua tractada com de font, de forma embotellada.

En fi, jo de política no hi entenc, això és cosa dels governs.