M

5a Pàgina

Què és l'ACPC

Malgrat que de tant en tant, o com a mínim una vegada a l'any, parlem de l'ACPC, Associació Catalana de la Premsa Comarcal, segurament molts dels lectors no sabran massa de quina entitat es tracta i quina activitat du a terme. L'ACPC agrupa 144 publicacions o capçaleres de tota Catalunya que són d'informació local i comarcal. En aquestes publicacions s'hi inclouen tres diaris (Segre, El Punt i Regió 7 de Manresa), uns trenta setmanaris com Nova Tàrrega, quinzenals, mensuals, bimensuals i trimestrals. Si totes aquestes publicacions s'editessin al mateix dia, traurien uns 280.000 exemplars, més que cap diari editat a Barcelona, i es calcula que cada exemplar és llegit per uns quatre lectors. Les 144 publicacions cobreixen, quasi, les 41 comarques amb què compta Catalunya i donen treball a prop de mil persones, amb un volum de facturació que s'acosta als cinc mil milions de pessetes.

En els últims vint anys la difusió total de diaris a Catalunya ha crescut un 17 per cent gràcies a la premsa comarcal, amb 40.000 exemplars, i per l'increment de vendes a Catalunya de la premsa que editen a Madrid (uns 135.000 exemplars). Per contra, la premsa no comarcal de Catalunya ha perdut 30.000 exemplars diaris de difusió. Així és claríssim que en aquests vint anys la premsa local i comarcal de Catalunya és l'única que ha mantingut un creixement sostingut i l'única que continua en expansió, segons dades de l'Institut Opina, del qual ja hem parlat en altres ocasions, i també segons un informe del sociòleg Salvador Cardús que va fer per a la Fundació Jaume Bofill.

Els lectors podran llegir en aquesta edició que el qui escriu aquesta secció cada setmana (un servidor de vostès) i representant Nova Tàrrega ha estat escollit vicepresident de l'ACPC a l'assemblea que va tenir lloc a Ponts el passat dissabte dia 22. Fins ara, i des de fa vuit anys, érem vocals d'aquesta entitat. Ara ens demanen més responsabilitats per millorar l'ACPC, que de retruc servirà per al nostre setmanari i les altres publicacions. Esperem que així sigui.

L'ACPC va néixer a Canyamars el 1981 i des del primer moment Nova Tàrrega va ser present a la junta de l'entitat, i després d'un parèntesi va tornar a ser de la junta fa vuit anys.

La nova junta és presidida per Antoni Garrido, director del setmanri La comarca d'Olot, d'unes característiques molt semblants a Nova Tàrrega, i on s'han integrat publicacions d'arreu de Catalunya. Com he dit en altres ocasions, són els lectors que cada vegada volen més informació local els qui doten de bona salut les publiacions de caire local i comarcal, com els nostres lectors em el cas de Nova Tàrrega. *

Vull dir els de batxillerat del 1923 al 1928. Crec que en deien el Plan Calleja. Quan encara aquí no teníem ni institut. I els anys que vàrem tardar! Si bé una vegada instaurada la república del 1931, i quan especialment de la mà d'Àngel Oliveras aconseguírem el que ara és el Col.legi Jacint Verdaguer i l'Escola d'Arts i Oficis Artístics, s'iniciaren unes gestions que es trencaren el juliol de 1936.

Exàmens a Lleida

M'ha suggerit el tema o el record el fet que al gener d'enguany s'inaugurés a Lleida, junt al campus universitari de Cappont, una escultura de Juli Cèsar, donada per l'escriptor Josep Vallverdú, recordant la visita a Lleida de Cèsar, durant una batalla contra les tropes pompeianes. Aniré explicant el perquè.

Al col.legi dels escolapis feia temps que donaven classes de batxillerat. En aquells anys vint, alternativament un any sí i un altre no. Em sembla que com a ensenyança col.legiada, o un terme similar, adscrita a l'institut de segona ensenyança o batxillerat de Lleida. Que només n'hi havia un. Llavors situat en un històric edifici, bastant rònec, situat al bell mig de la pujada del carrer de Cavallers. En aquells dies, director, don Trinitat Arnaldo, que a més era catedràtic de matemàtiques. Ensenyament, el dels escolapis, que atesa la seva adscripció a l'esmentat institut tenia molta avantatge damunt del dit lliure. La bona nota en el curs comptava de veritat. En us exàmens en els què assignatura per assignatura eren sempre orals. Encara que, en un dels últims cursos, crec en una reforma de l'esmentat pla Calleja, en férem un per escrit, com una mena de resum. Gran novetat!

El dia 1 de juny del 1923, d'aquí a tres dies, farà setanta-sis anys que junt amb altres companys m'examinava d'ingrès. Feia gairebé cinc mesos que havia complert els deu anys, que de fet era el que s'exigia durant l'any. I ho férem Magí Trepat, Ramon Burgués, Josep M. Miró, Francesc Pujol, Antoni González, Veleta, un dels germans Rúbies, també un dels germans Güell de Cervera, Tàcies, i algun altre que no em ve al record, ja que molts, així mateix companys d'estudis o de jocs, al pati i als claustres del col.legi o en les passejades a Sant Eloi setmanals, pertanyien a altres cursos o s'incorporaren més tard o no estudiaven el batxillerat. O simplement no ho sé exactament, com en Vila. I avui no tracto de records amicals, que serien abundosos, sinó que d'evocar quelcom d'aquells dies. Altrament que gairebé tots en l'etern repòs els dediqui el meu profund afecte i respecte. Naturalment als seus familiars, vídues o fills. Tant als que anomeno com als que em deixo.

Bé, els exàmens dels de Tàrrega eren sempre el dia 1 de juny. O el 2, si aquell any s'esqueia en festiu. I s'arribava a Lleida amb el pare Munné, director del col.legi, que exigia ordre i correcció tant en el tren com a l'arribada a la fonda on ens allotjàvem: tots sentíem igual emoció i joia. La primera, per la proximitat del que ens preguntarien i contestaríem als senyors catedràtics que ens inspiraven singular respecte, per no dir por, sobretot als qui hi anàvem per primera o segona vegada. Després, com en tot, ja teníem la tranquil.litat de l'experiència. I el segon perquè gaudíem del tren, del viatge i les delícies de Lleida. Que eren els refrescs, els gelats o l'estança a la fonda. Ja que encara que el pare Munné als que començaven en certa manera els protegia i amparava, els grans ho aprofitaven per fer-ne de les seves. Cosa que els petits admiràvem i hauríem volgut imitar. Entre altres, els grans, les brometes a les serventes. I paro de comptar.

El de Juli Cèsar ve a compte perquè en aquells anys l'assignatura de llatí, a més de les matemàtiques, era una de les dures i difícils. I perquè donava la circumstància que el catedràtic era el senyor Yela Utrilla. Que era precisament un prestigiós llatinista, autor de llibres i gramàtiques o estudis de llatí, considerats com de primer ordre. I en conseqüència, exigent a l'examen. Que ens feia llegir un llibre complementari al de l'assignatura, on hi figuraven texts dels clàssics més famosos de la Roma imperial. Entre ell un del Titius Livius, historiador romà que va publicar cent quaranta-dos llibres, amb la història de Roma, sota el títol de Des de la fundació de l'urbs (Ab urbe condite). I escollida moltes vegades el llarg fragment de Titus Livius dedicat a la batalla que Juli Cèsar lliurà davant Lleida durant les seves conquestes. Precisament decisiva des del monticle que tots tantes vegades hem vist, poc abans d'arribar a Lleida per carretera i a esquerra. Que farà uns anys fou aprofitat per un equip del cinema espanyol per filmar La fiel infanteria. Que fou com una nova invasió d'aquella ciutat per la gent del cinema de llavors. I trasbalsà l'ambient de Lleida d'aquells dies.

El pare Eusebi, que era profesor de llatí als escolapis, també ell bon llatinista i exigent, ens ho tenia advertit. I ens el sabíem gairebé de memòria. I la majoria aconseguíem bona nota. Que en aquella època ens facilitaven el mateix matí de l'examen. I fruíem abans de tornar a Tàrrega amb la papereta a les mans. Ara no en sé ni un borrall. Però ho recordo cada vegada que vaig a Lleida i veig el monticle. I és amb satisfacció que he llegit el del monument a Juli Cèsar. Em retorna a l'adolescència i al record de tants i tants amics i professors estimats i inoblidables. *

M

Carta d'agraïment

Aquests dies preelectorals m'estan omplint de satisfacció al comprovar l'estat d'ànim dels polítics amb una eufòria desorbitada competint lleialment a veure qui en dóna més.

Haig assistit a alguns actes de propaganda i m'he quedat encantat de les ganes de treballar i fer coses en bé del país que tenen tots.

Sobretot el que m'anima és la demostració d'activitat que presenten amb les camises arromangades (serà per la calor?) cridant com més fort millor, perquè cridar fort en els mítings és molt important; jo crec que guanyarà el qui cridi més.

Els polítics de casta ho saben. Per això que la desgràcia més gran que pot ocórrer a un polític és que a les vigílies d'eleccions es quedi afònic, cosa que li restarà aplaudiments i per consegüent vots.

Aquests dies es cuiden molt la gola no ingerint substàncies nocives al paladar, sacrificant algun plaer en menjars i begudes, fent el pensament que després de l'èxit ja es refaran de les abstencions.

Estem cansats de polítics de rància nissaga vestits amb americana i corbata que donaven la sensació que no havien treballat mai. Ara sí que se'ls veu un altre aire, amb els colls de les camises oberts, i si el temps ho permet, vesteixen unes caçadores marxoses que donen goig de veure.

En l'últim míting a què vaig assistir, l'orador es va entestar que es veia capaç d'acabar amb l'atur, de manera que si guanyava, la feina no s'acabaria mai més, tothom podria escollir el treball que més li agradés (en aquell moment haig de confessar que em van venir llàgrimes als ulls), i continuà dient "per tant, els pobres seran una espècie extinguida".

També va recalcar que el més important no era posar la primera pedra del benestar social, sinó que era l'última de pedra que s'havia d'assegurar (aquestes paraules van arrencar aplaudiments entusiastes).

Una curiosa faceta que observava en tots els mítings era que tant els d'esquerres com els de dretes buscaven el centre, (serà perquè s'adonen que tots els extrems són dolents?), però bé, això em demostra la bona intenció que els anima a tots plegats.

Per tots aquests motius, em plau donar la meva més sincera enhorabona a tots els polítics per les contínues demostracions d'interès envers nosaltres, pregant-los sobretot que quan estiguin a dalt es recordin dels de baix. *

Autonomia de l'esperit

Kapil Muni era pobre i desconegut abans d'aconseguir la bondat que el va fer estimat i venerat en tota l'Índia.

La seva esposa li va dir un dia: "m'he assabentat que el rei dóna una moneda d'or al braman que sigui el primer a beneir-lo".

Kapil va anar a dormir a la porta del palau per ser el primer tan bon punt es fes de dia. A mitja nit el va despertar la lluna plena; va creure que era el sol, i va córrer cap a la porta reial. Els guàrdies el varen agafar com si fos un lladre. El rei, malgrat tot, en jutjar-lo, va creure la seva història, i li va dir que demanés el que volgués.

Kapil va pensar: "Demanaré la moneda d'or que em pertany. O, ja que el rei me n'ofereix més, en demanaré cinc. No, deu. I millor, vint per cobrir tot l'any. O cent. Més segur, mil. Diguem cent mil per assegurar el futur dels fills. Millor encara un milió per viure dels interessos.

Però el diner sol no dóna la seguretat. Ja que el rei no ha posat límit al que puc demanar, li demanaré la meitat del seu regne. I per què solament la meitat? Li demanaré el regne sencer. Encara que això no seria jut pel que fa al rei, que tan bé es porta amb mi. Millor serà conformar- me amb la meitat del regne.

Ara, que això de l'administració comportaria moltes preocupacions. Val més deixar-ho solament amb els diners.

Tornem al milió de monedes d'or. Massa encara. De fet, la veritat és que amb cent mil en tinc prou i me'n sobra per a mi i per a tota la meva família. I també amb mil.

Per ser sincer, en demanaré solament cent. O vint. O deu. O cinc.

El millor serà demanar honradament una moneda d'or, que és el que em correspon.

I per a què necessito jo una moneda d'or? Millor estic tal com estic".

El desig es va acabar i Kapil va aconseguir la claredat i la il.luminació de l'esperit. *

La Signou, la Pau i el Sr. Castellà

Sempre he sentit una gran admiració pel campanar de Tàrrega. Quan ara fa tres anys i mig vam decidir anar a viure al carrer del Carme, em va fer molta il.lusió quan vaig sortir al balcó de davant i vaig veure que tenia el campanar tan a prop, i el sentia de tan a prop, i tots els quarts i totes les hores, i sempre quan venia algú de visita ensenyava el campanar com si fos una mica meu.

Fins i tot, una vegada en una conversa telefònica amb una amiga que viu a Barcelona, però que és de Tàrrega, va sentir com tocava el campanar i em va dir: "Nena! quin luxe, sento el campanar de Tàrrega des de Barcelona".

Més tard, treballant en aquesta redacció vaig tenir el plaer de conèixer el Sr. Castellà Formiguera i de picar els seus articles, dels quals sempre he après alguna cosa.

Però el més xocant d'ells va ser el de "La Signou". Recordo que el senyor Castellà, en una de les converses que vam tenir sobre la campana, m'explicava que el toc de la Signou era molt especial, per a ell i per als targarins que la van sentir tocar, i de com l'enyorava! El neguitejava i ho deia tot sovint: "Jo, igual ja no hi seré quan retoquin de nou la Signou i la Pau".

Doncs miri, senyor Castellà, la setmana passada, concretament el dimecres passat, vaig tenir el goig de sentir-les (quan les provaven), després que una immensa grua amb uns operaris realment valents les enlairessin i les retornessin al seu lloc: el cim del campanar, perquè vostè, jo i tots els targarins les puguem sentir tocar de nou! Em va agafar un pessigolleix a l'estómac! Immediatament, al mateix instant que tocaven vaig pensar en vostè. Me n'alegro molt que les pugui tornar a sentir. Jo, segurament, sempre que les sentiré el tindré a vostè present.

Una abraçada.

Fet històric per al Club Natació Tàrrega

Sr. director:

Sóm a primera! Qui ho hagués dit. Aquelles noies que fa uns dotze anys començaven a moure's per la pista són avui unes jugadores d'elit. Sí, senyor director, hem realitzat un somni i aconseguit un fet històric dins del nostre Club Natació Tàrrega en la categoria de bàsquet femení. Arribar a primera nacional espanyola és per a tot el club un repte i un honor. Si ho comparem amb el futbol, és la categoria de segona A, o sigui, a un pas de la d'honor.

Tot el mèrit d'aquest gran triomf se'ls deu justament a les jugadores, però també el tenen els diferents entrenadors que han passat pel club. L'entrenador actual, que amb el seu sacrifici i bon fer ha sabut portar l'equip a bon port. Però crec que hi ha molta gent, amb una labor callada i dia rere dia, que fan que el club funcioni; aquesta gent també mereix un respecte i un petit agraïment. Però també hi ha el públic, l'aficionat que ve els dissabtes a patir, minut a minut, que crida, que anima i que també viu molt a prop de les evolucions de l'equip. No vull deixar d'esmentar tota la massa social, que amb les seves quotes ajuda que tot aquest conjunt sigui una realitat, malgrat que de vegades ni van al club ni sabem com estan els seus equips; però el club dels seus amors és això, dels seus amors. Total, ens hem de felicitar tots en una paraula. Al club, amb els cinquanta anys a l'esquena i aquest triomf històric li donem una solera i un caire que realment el fa del milloret de Catalunya.

La segona part del meu escrit, i ja per acabar, va dirigida a la juventut que segueix els passos de les campiones. La meva pregunta és la següent: deixant de banda instal·lacions, pavelló, vestuaris, material, diner, etc., què és el que ha fet possible aquest triomf? Al meu entendre, molt senzilla de contestar. Si un vol arribar a ser un esportista d'elit solament ha de sacrificar-se, se tenaç, entrenar, cuidar-se força i sobretot tenir una claredat, així com creure sempre en el que un fa. Ara tenim un exemple fins on es pot arribar malgrat que en l'esport sempre hi ha una meta més llunyana que aconseguir.

Felicitats a tots, que Déu vulgui que puguem veure per molts anys tantes victòries i fruir cada setmana de bon bàsquet. Ah! Em deixava una cosa, des de qui obre les portes del club, passant per la junta directiva, entrenadors i tot un conjunt de jugadors i jugadores, tothom és amateur. Crec que amb això ja es reflecteix el mèrit i es fa més gran.

El lector escriu

L'aigua, una targarina, servei de bombers

L'aigua:

L'aigua: líquid inodor, insípid i incolor. Aigua beneïda: l'utilitzen els capellans. Dolça: la potable de poc sabor o cap sabor. Dura: la que conté gran quantitat de sals. Pluvial: la que cau dels núvols. Mineral: la que du minerals. Potable: la que és beu. Residual: la que surt de les cases, poblacions i indústries. Salobre: la que du sals. D'arròs: s'obté de un condiment de cereal. Carbònica: la gasosa. De coco: dins del coco. Civada: condiment de cereal. Colònia: compost d'aigua, alcohol, essències aromàtiques. De calç: preparada per cent parts d'aigua i una de calç. La mineral: forta en ferro. Oxigenada: composta per parts iguals d'oxigen i hidrogen. Aigua jurisdiccional: la que està subjecta a una jurisdicció fins un límit assenyalat pel dret internacional. Aigües majors: excrements humans. Aigua dels bombers: s'utilitza per apagar focs.

Una targarina:

Ni se sap qui pot ser. Critica, destrueix i al mateix temps posa en dubte un servei d'urgències sense saber quina aigua utilitzen els bombers (si és potable o no la que duen als camions) i la compara amb la d'una campanya de conscienciació de la Generalitat.

Informi's, targarina, i sigui més coherent amb vostè mateixa a l'hora de dubtar d'un servei de bombers o d'una campanya per estalviar l'aigua.

L'interès d'estalviar per part de l'Administració a causa de la sequera que patim no hauria de començar per alliçonar els membres del cos de bombers. Ja que és un servei d'urgències, i fan el possible per intentar donar una molt bona resposta als ciutadans, tant en serveis urgents com no urgents, amb aigua que no és potable ni per al servei humà.

Em sembla que és desproporcionat i poc responsable el seu escrit, que intenta posar en dubte un servei públic d'emergències (bombers). Tots els ciutadans, petits i grans, tenen una visió àmplia, més coherent i respectuosa que la seva.

Un servei d'emergències (bombers):

No crec que cap bomber tiri l'aigua pel fet de tirar-la o malgastar-la. Però sí penso en general que un foc, en aquest cas el d'un contenidor, és prou important com per tirar aigua, apagar-lo i evitar que es torni a encendre.

Si s'ha tirat poca o molta aigua (no potable), té un significat tan poc important com el de respondre la seva carta.

Doncs em veig obligat a fer-ho. Per eximir els meus companys, que en tot moment són grans professionals, que es puguin sentir ferits moralment o perjudicats laboralment per una carta que en cap moment ratlla una realitat dins d'un servei d'emergències del cos de bombers.

Els bombers en qualsevol situació d'emergència no poden o haurien d'entrar a valorar si gasten molt o poc. Ja que en un sinistre els materials, béns, persones, etc., són més importants que uns litres d'aigua (no potable). Els bombers fins i tot alguna vegada posen en risc la seva pròpia vida.

Targarina, hi ha fets més importants per a la societat en una emergència que el de gastar aigua. Accidents, focs, inundacions, etc. Amb cartes més constructives podríem aconseguir millores per a tots els ciutadans i que tots fóssim més humans.

Vostè amb la seva carta de xerrameca "bombers i aigua", no ha intentat res més que evidenciar fent demagògia i posar en dubte tot un cos de bombers.

Per sort per a mi i els meus companys veiem com s'identifica al final del seu escrit.

No ens farà creure que tots els targarins i ciutadans pensen com vostè.

El lector escriu

A una "targarina" i a tothom qui ho vulgui llegir

Trobem força bé que la ciutadania en general se'n preocupi de la feina dels bombers. Per desgràcia, cada cop més, accidents de circulació, grans incendis forestals i moltes altres feines menys vistoses ocupen gran part de les nostres activitats.

Tots nosaltres, funcionaris, policia municipal, mossos d'esquadra, mestres i professors, escombriaires, administratius, bombers, etc., vetllem pels interessos dels nostres conciutadans, intentant fer cada dia la nostra feina al més bé possible dintre de les nostres limitacions, tant personals com materials. Ara bé, som humans i no diré pas jo que tot es faci del tot prou bé.

Però sí vull dir que si un dia passejant pels carrers de Tàrrega qualsevol persona veu alguna acció que no entén d'algun funcionari, que li pregunti: "això per què es fa així?" Ni més ni menys fàcil. Qualsevol persona, i més un funcionari, li respondrà els dubtes que de la seva actuació es derivin.

És comprensible que no tothom entén de medicina, ni de normes de seguretat, ni d'apagar focs, però en aquest país ens agrada parlar de tot sense saber-ne de vegades.

Trobem normal en la situació d'avui en dia que als funcionaris se'ns critiqui en les nostres actuacions.

Al parc de bombers de Tàrrega hi ha un col.lectiu de treballadors públics i tots ells amb una experiència de més d'una dècada apagant focs. Hi ha moltes formes d'apagar foc, i per a cada tipus de foc, i en funció del que crema, diferents instruments, eines i tàctiques.

L'Administració, a través de la Junta de Residus de Medi Ambient, ens facilita l'aprofitament i reutilització o reciclatge d'alguns residus urbans. Això és un avantatge si s'utilitza correctament. Cada diferent residu urbà és recollit en contenidors de diferents color. Així es possibilita l'acció de recuperació i estalvi energètic. Però si es barregen papers i cartrons o escombraries en llocs on només hi ha d'anar envasos metàl.lics, o envasos de plàstics, i a sobre hi fiquem foc, només fem que empitjorar la situació i si un petit foc s'apaga amb poca aigua, de vegades les escombraries cal ofegar-les inundant-les amb gran quantitat d'aigua.

Si volem podem criticar-ho tot: des del metge que pel bé del malalt fica dues benes en comptes d'una (assegurant la seva feina), que paguem entre tots; el combustible gastat en els desplaçaments dels vehicles públics, que paguem entre tots, o l'aigua utilitzada de manera més o menys abundant per sufocar un foc, que també paguem entre tots.

Després de llegir el seu escrit, no pretenc que ho entengui, però sí que s'ho rumiï un altre cop.

Potser fóra bo mirar-se de tant en tant cap a un mateix per veure qui som i què fem envers la societat que ens envolta i ens ha tocat viure.

De totes formes els bombers i la resta de funcionaris sempre donem la cara, tant en una emergència com en un escrit a la premsa pública sense amagar-mos darrere de cap anònim, llançant la pedra i amagant la mà.

Atentament, sempre al seu servei!

Agrupació de terratinents d'Altet

Volem posar en coneixement de l'opinió pública el lamentable tracte i la prepotència que dóna l'alcalde de Tàrrega, Frederic Gené, a la Junta de Terratinents d'Altet. Fins a la data, hem tractat de solucionar el conflicte sobre l'apropiació fraudulenta per part de l'ajuntament del local social d'Altet, sense cap resultat satisfactori.

L'origen del problema ve per la forma com Frederic formalitza escriptura de compravenda davant notari del terreny en el qual està edificat el local social, en virtut d'una sessió ordinària, celebrada el dia 5 de desembre de 1985, segons consta en l'escriptura de compravenda (volem recordar que en la dita data l'alcalde de Tàrrega era Eugeni Nadal).

En data 18 de novembre de 1985 la junta vam comprar per als terratinents i els veïns del poble el terreny en el qual s'edificà el local social, que fou pagat pels mateixos representants. La compra es realitzà al Bisbat de l'Urgell, el qual era propietari del terreny, tal com consta en el document que obra en el nostre poder.

Per la qual cosa ens trobem que l'Ajuntament de Tàrrega és el propietari del local i l'inscriu en el registre de la propietat de Cervera a favor de l'Ajuntament, fent del local una explotació econòmica i un ús partidista. També hem de puntualitzar que nosaltres no podem utilitzar el local per a reunions, ni efectuar els pagaments corresponents als propietaris de les terres, ja que ho hem de fer a la plaça Major del poble.

Aquesta junta de representants vol denunciar aquesta situació, reservant-se el dret d'anar als tribunals, amb la majoria de terratinents del poble, amb la finalitat de recuperar l'esmentat local i inscriure'l en el registre de la propietat a favor dels terratinents i veïns del poble.

El lector escriu

Nova trobada simpàtica

Som els de l'any trenta, setze bells pançons; cada any fem la festa plena d'il.lusions!

És la dinovena trobada que ininterrompudament aquest grup celebra amb motiu de néixer durant l'any 1930 al mateix poble del Talladell. Aquest bell paratge, enfilall de cases penjades en un solei de la vall de l'Ondara, talaia desafiant la marinada; façanes de pedra, extreta de les seves pròpies canteres, impregnades d'una pàtina multisecular. Monument exorbitant de cases pairals emblemàtiques en èpoques no massa llunyanes. Una d'aquestes mansions, tanmateix la més rellevant, ens obria, precisament, les portes al grup i a tot el poble, per sojornar-hi durant el diumenge dia 23 del corrent, rememorant tots junts tantes agradables efemèrides conviscudes durant tota la nostra infantesa. Cal Gassol, xopluc de tots els estaments del poble, tant pobres com rics, braser de tantes iniciatives sòcio-culturals d'aquelles èpoques.

Una trobada realment motivada, força reeixida i àduch colpidora per a la majoria dels assistents.

Els actes que ens ajudarien a aglutinar el grup amb el poble foren la participació activa a la missa parroquial, d'acció de gràcies per les nostres arrels cristianes, ofrenant un pomell de setze poncelles, símbol d'aquells setze plançons que brotaven al roser del Talladell durant aquell any 1930; demanàvem ser unes flors descloses, flairants, d'amor de color vermell.

A continuació tots els assistents ens desplaçàvem a la casa pairal de can Gassol –vulgarment, cal Prenyanosa– per gaudir, en el marc magnífic de l'antic estable, d'enorme volta de pedra, d'un escollit concert polifònic, que ens oferia la Coral Sant Pere Claver de Verdú, constituïda majoritàriament per nous estrenats elements de primera joventut. A part del repertori, s'intercalà alguna peça al piano, en recordança dels avantpassats, interpretada per la mestressa de la casa, Antonieta Moretó de Gassol, component del grup. Com també ens corprengué la dolça melodia de L'emigrant, interpretada al violí pel jove Marc Torrent, director de la coral. Al final, la coral, junt amb tots els protagonistes, emocionats, llençàvem al vent les estrofes de l'himne, propi d'aquest grup.

Seguidament tothom era invitat a compartir un abundós pica-pica a la terrassa de la casa, mentre es visitava la majoria de les seves dependències antigues, deteriorades, naturalment, per les vicissituds dels anys. En una habitació distingida s'hi podia contemplar una exposició de fotografies de diferents èpoques i personatges del poble. Alguna foto ha complert ja el centenari. Sempre és motiu de curiositat per part dels mateixos convilatants.

Aquesta dinovena trobada acabava amb la participació dels comensals a l'entorn d'una llarga taula, bellament parada a la sala gran, compartint l'arròs i l'amistat, tot brindant per la continuïtat d'aquests actes que sempre deixen bon paladar. Acompanyats amb les crosses, ens acomiadàvem satisfets i complaguts de la jornada. Havíem assolit, complidament, els nostres objectius. I fins a la pròxima.

Un adéu a monsieur Jaume Magre

Benvolguts alumnes i exalumnes de L'Anglo-Francesa:

El nostre amic i director de l'Alliance Française de Lleida, Jaume Magre i Servet, ens ha deixat.

Monsieur Magre, com és conegut per tots vosaltres, és una figura molt representativa dins de l'ensenyament de l'idioma francès, un excel.lent educador, gran divulgador de la cultura francesa, d'idees avantguardistes; un home vital, coratjós i d'un tarannà senzill i obert.

Va ser un puntal a l'hora de començar l'escola, llavors Escola Francesa.

Els qui vàreu tenir el goig de conèixer-lo, encara el recordareu amb els exàmens de francès, però també amb el seu agraït suport.

Les arrels que vas deixar a L'Anglo-Francesa no s'assecaran.