---

5a Pàgina

Com a periodista estava acostumat que les grans obres, des que se'n comença a parlar fins que s'inicien, tardin anys o molts anys, o cent, com el cas del canal Segarra-Garrigues. Però ara sembla que tot ha canviat i en cosa de poc temps pot ser que tot estigi dat i beneït en el cas de l'autovia de Tarragona a Cervera. Si fa temps deia que semblava que Felip V encara vetllava o agraïa els favors prestats a Cervera, ara sembla que la cosa és manté, si més no, i segons les males llengües, sembla que és una operació financera iniciada a Madrid i per persones relacionades amb l'anterior règim, o sigui, d'idees més o menys felipistes. Seguint amb aquestes llengües "perverses", diuen que ja fa dos anys que van adquirir els terrenys per on ha de passar l'autovia i que ara amb aquest anunci de construcció han augmentat de preu de forma considerable. Seguint amb aquesta rumorologia, per cert, molt creïble, aquesta autovia, com és lògic, no passaria pel centre de Cervera, sinó que aniria a parar a l'autovia de Tàrrega a Cervera a l'alçada de Fonolleres, prop d'un club de "senyores de vida fàcil" i altres interessos petroliers i d'hostaleria, alguns dels quals apunten que també estan participats per persones o interessos de la capital de l'Estat. Així, si ho mirem fredament, ja no importa tant que li'n diguin Tarragona-Cervera o Tarragona -Tàrrega, perquè tampoc pot passar pel centre de Tàrrega o del Talladell, i és Fonolleres una sortida equidistant i raonable a les capitals de l'Urgell i de la Segarra.

Però em queda un dubte de si això serà tan fàcil com apunta el tema fins ara. I és que recordo l'oposició bel.ligerant dels ecologistes de la zona de la Conca de Barberà quan volien instal·lar un abocador de residus industrials prop de Forès. Més recent és l'oposició a l'opció nord de l'autovia Cervera-Igualada per motius mediambientals. Cal recordar que aquest projecte ha de passar per zones amb molt de bosc molt més important, al meu parer, que el que podia sacrificar l'opció nord a la zona del Sió. Aquest serà un tema que s'haurà de seguir amb deteniment per veure com respiren els ecologistes i quins interessos fan moure alguns autoanomenats ecologistes.

Amb tot, cal que l'Ajuntament i el Consell Comarcal de l'Urgell i altres entitats targarines estiguin a l'aguait, perquè malgrat el nom de l'autovia, aquesta serveixi de via de comunicació per a Tàrrega i que la ciutat no perdi, encara que sigui amb el concepte actual, el seu caràcter de cruïlla de camins. Cal dir que aquesta obra la faria el Govern de Madrid, que és del mateix partit del nostre primer tinent d'alcalde, i a vegades alcalde accidental, Antoni Ribalta. A veure els seus contactes amb la capital del "reino". Que no sigui que els del PP de Cervera li guanyin la partida, o millor dit, l'autovia.

Opinió

He titulat simplement Secanell, perquè com a senyor Secanell era conegut per tots. Perquè Antoni Secanell Aparicio, nascut el 1894 i mort el 12 de juny del 1959, si una virtut tenia, era la de l'afabilitat per damunt de tot. Amics, companys, coneguts, targarins o no, i bona cara al qui fos. Àdhuc als seus contraris polítics. En aquests temps, durant els últims vint anys, hauria estat una figura de les que ara en diem de "consens". Opinió i afirmació que sostinc perquè, en la meva vida política d'aleshores, traballàvem en camps radicalment oposats. Ell a la Lliga Catalana, els partits autonomistes i dretans. I el que escriu, a l'Acció Catalana i després a Unió Republicana, adherida a l'Esquerra Republicana. Ambdós, com és públic i notori, a cartes vistes, no simples militants, sinó que en llocs actius i visibles. I en totes circumstàncies, favorables o adverses, sempre em donà la mà. Abans i després dels fatídics anys del juliol del 1936 al gener del 1939. En quins dies ens trobàvem en camps distints.

El que dic, a ben segur que ho podrien avalar molts altres. Però cadascú és lliure de pensar o dir. Si bé el que no es pot negar que Antoni Secanell i Aparicio fou una persona més i més important i sempre present en la vida social, política, esportiva, religiosa i cultural en el més ampli sentit de recolzament, o d'acolliment i protecció, de la paraula, de la nostra ciutat. I per això vaig tenir gran satisfacció quan en la Història gràfica de Tàrrega en El segle de la modernització, vaig veure que l'hi dedicaven mitja plana, amb una fotografia que l'acompanya, que de fet destacava la seva personalitat, com era merescut. Del que felicito als qui cuidaren de aital publicació. Com fa poc vaig manifestar a l'amic Espinagosa. I em plau reproduïr el text a Nova Tàrrega perquè també en aquestes planes quedi perpetuat. Diuen: «Va èsser el primer diputat targarí al Parlament de Catalunya en representació de la Lliga Catalana».

«Formà part del primer Ajuntament de la República fins al novembre de 1932 que fou elegit diputat pel "Front Proporcionalista Republicà" (nom que va prendre la Lliga Catalana en aquelles eleccions) en obtenir 24.110 vots. Amb el suport de l'Ajuntament de dretes a Tàrrega, aconseguí un excel.lent resultat, amb els vots del 53,87% dels electors. Dins del seu càrrec formà part de la comissió permanent d'Economia i Agricultura al Parlament».

I en aquest renglò de diputat al Parlament de Catalunya, vull i cal afegir, que la seva intervenció en favor de que fos atesa la sol.licitut de Tàrrega, en ordre a tenir comarca pròpia i ser-ne la capital fou decisiva. Tinc a la vista els estudis i projectes, amb els mapes, de la Divisió Territorial, en exemplars d'aquells dies, que ens facilitava en Secanell. I n'hi ha dos que Tàrrega no té comarca pròpia. I es va decidir la comarca i territori, que és més o menys la que ara tenim i fruim. Però seria també injust que no afegíssim el recolzament que un altre diputat d'aquestes terres, precisament en Josep Companys del Tarrós, d'Esquerra Republicana i germà del qui fou president, ens va donar. Que sovint, per no dir sempre, acudia a les reunions del parlament, junt o amb el cotxe de Secanell. Prova del que descrivia més amunt. El sentit de companyerisme i amistat del targarí.

També fou regidor, a més del 1931 al 1934 amb la República, del 1924 al 1928, com a conseller corporatiu del Sindicat Agrícol Catòlic. Pràcticament obligat, ja que puc dir que els seus sentiments catalanistes no l'abandonaren mai. I com a soci fundador de l'Ateneu, i un dels seus quatre o cinc cedulistes, sense el que mai s'hauria pogut bastir el teatre, es va molestar i pràcticament deixà d'anar a l'Ateneu, fins molts més anys després, quan el local, contràriament al que s'havia dit des d'un principi, que no deixaria a cap grup polític, es va facilitar, per un míting o assemblea, a uns de Primo de Rivera. I fou sempre present, si bé de dreta, com ho eren les majories a Tàrrega, a qualsevulla manifestació en favor de Catalunya i de la seva cultura i sentiments. I elegit membre de la Cambra de Comerç, el 1928.

Com apunto abans, en l'espai religiós, catòlic i actuant, Secanell fou així mateix una figura senyera. En qualsevol aspecte, des de l'obra dels exercicis, amb la dedicació del Mas de Colom, fins a l'acolliment, que en tota mena de períodes, bons i dolents, com ho foren els de la República amb l'expulsió dels Pares Jesuites, va oferir sempre. Cal dir que familiarment, ja que tant la seva esposa, senyora Concepció Clua, com la seva germana Anna, l'hi donaren el màxim suport. Parcela que, per si sola, ocuparia un espai del que no disposo. Que caldria que algú escrigui, perquè també forma part d'una branca de l'història targarina, evidentment frondosa.

He parlat d'esports. Estigué present i fou promotor en tots. Del futbol al ciclisme. Impossible d'enumerar en unes ratlles. Igualment necessitaria un altre llibre. Dic una història gràfica més. En donarè un detall: presidí la comissió executiva de la final a Tàrrega de la Volta a Catalunya del 1928, que fou una jornada memorable. I era assessor tècnic, Sebastià Masdeu, resident llavors a la nostra ciutat i guanyador d'una volta. Com era un enamorat dels cotxes i dels últims models esportius o com fossin. Una altra secció del seu gran ventall.

Però jo el que volia i faig, és recordar una persona. Que dic i repeteixo que es mereix més. I és injust no fer-ho en la seva vida pública targarina. Que, al meu juí, és el que val i compta.

---

Opinió

Diàleg intranscendent, o no?

– Diògenes, t'has plantejat, alguna vegada, dedicar-te a la política?

– Què t'has begut l'enteniment? A què ve ara aquesta pregunta?

– Home, tu mateix. Això d'anar cercant sempre el perquè de les coses, o la veritat, com vulguis interpretar-lo, no et cansa?

– Doncs... no. Malgrat que no acabi mai de trobar-la, no deixa de tenir els seus al.licients seguir en aquesta tasca.

– I els seus riscos també.

– No ho crec pas. Ja vàrem arribar un dia a la conclusió que qui no arrisca no pisca; has de reconèixer que he tingut sempre present aquesta màxima.

– Sí, és cert.

– Doncs...

– Reconec també, Diògenes, que en això d'esmunyir-te d'una conversa quan aquesta no és del teu grat, hi tens la mà trencada.

– Ho he après dels nostres polítics.

– Veus?

– Què he de veure?

– Tornem-hi! Portem aquí una bona estona parlant i encara no m'has donat una resposta mínimament satisfactòria a la meva pregunta.

– Què m'has preguntat?

– Vaja, veig que no en trauré l'aigua clara.

– Seriosament, de què anava la pregunta?

– Si t'havies plantejat alguna vegada de dedicar-te a la política.

– Activa o passiva?

– Diògenes...

– Sí, la recordo, com també la resposta clara i neta, ampliant-la en el sentit que encara no he perdut l'entreteniment i la mantinc amb la mateixa claredat.

– Ara, Diògenes, fes-me el favor d'aclarir-me el perquè d'aquesta negativa.

– Perquè vull conservar la meva independència i la llibertat de poder opinar, cosa que no podria fer si estigués sota la disciplina d'unes sigles o partit. Penso que la persona, o persones, que passen a dependre de les directrius del partit que els ha facilitat el seu "modus vivendi" han perdut, en el mateix moment d'acceptar d'integrar-se en una llista electoral, la que sigui, la llibertat d'expressar la meva opinió, i més si aquesta no és concordant amb la dels seus dirigents. Han passat de ser persones lliures per a convertir-se en una espècie de titelles sense capacitat de pensar o opinar per si mateixos.

– Diògenes, el que afirmes és molt fort i perillós a la vegada.

– Rectifico. Pensar, sí que ho fan, sinó serien... però opinar... ja s'encarreguen que no ho facin els qui els han convertit en el que t'he dit: en titelles.

– Aleshores, alguna alternativa deus tenir per canviar aquest estat de coses.

– Sí, encara que pel que hem vist fins ara, no sembla probable, almenys a curt termini, posar-la en pràctica.

– Per dir-me-la no hi perds res.

– Ja saps la idea que sempre he defensat: la celebració d'unes eleccions, de totes, autènticament democràtiques, on hom fos elegit pels seus valors i no com ara en llistes tancades en les quals s'hi camuflen tota classe d'individus sota el pretext de servir el país o la ciutat, quan en realitat, sovint, el que persegueixen és servir-se a si mateixos. I així van les coses.

– En part t'he de donar la raó, ara però, no sempre succeeix com m'ho has pintat.

– Sortosament encara n'hi ha, de polítics, que, diguem-ne, són menys corruptes que altres.

– Diògenes!

– Veus on són els riscos a què feies referència?

– Sí, com el que corregueres en opinar sobre la retolació urbana que ha emprès l'Ajuntament. Com vulgarment es diu, l'has cagada, Diògenes, reconeix-ho!

– No tinc cap inconvenient a fer-ho. Sempre és d'agrair qualsevol aclariment, vingui d'on vingui, que a l'ensems serveixi d'informació per als ciutadans. Celebro i agraeixo aquest detall per part del Servei Comarcal Català de l'Urgell.

– Amén! Veig que l'honra ha influït massa en el teu estat anímic.

– Vés a fer punyetes!

Correu del lector

Sr. Director:

Darrerament és motiu d'acords i reunions promoure interès per millorar el traçat de la carretera de Tarragona a Andorra i el seu pas per Tàrrega de la C-240 per la seva importància comercial i turística. Han passat molts anys i només s'ha millorat, per la part sud, un tram davant de Ciutadilla.

S'ha dit que ha faltat visió global des de la capital de les terres de Ponent i per desconèixer la realitat d'aquesta ruta pas entre la Mediterrània i els Pirineus.

Totes les propostes seran poques per desfer la rutina de tant temps. Els romans eren més intel.ligents i amb els mitjans tècnics amb què comptaven sabien quin era el camí més recte per anar de la Tàrraco Imperial a una de les ciutats romanes més importants de l'interior: Iesso (Guissona). Si de Tàrraco a Ilerda se seguia la Via Aurèlia que comunicava amb Saragossa i Osca, per anar de Barcino a Ilerda una via romana passava per la vall del Corb i a Juneda es trobava amb la de Tarragona, per arribar als Pirineus sabien de la ruta que passava per Montblanc, travessant la vall del Corb i per l'entorn de Tàrrega a Guissona i a la muntanya.

Quin era el camí per anar a la Iesso romana?

Fa pocs dies visitant les restes romanes de Guissona i parlant amb l'arqueòleg, vàrem coincidir que aquesta via o camí romà passava a prop de Verdú. Només caldria seguir el camí antic de Ciutadilla, travessant el Corb, a Tàrrega.

Un 9 d'octubre, que sigui dijous o divendres, la diada de València, el pont de Sant Josep o altres caps de setmana, són motiu per poder observar el camí dels milers de valencians que van a Andorra, com també trajecte dels transportistes, saben quin és el camí més recte. Tots passen per Tàrrega. Tots coneixen la C-240.

Si els romans tinguessin un e-mail, o una pàgina web oberta, molt aviat podrien tenir el seu traçat posat al dia i de lectura obligada pels polítics.

Sembla que tothom hi està d'acord que l'eix Mediterrani-Pirineus, l'Eix Vertical, és avui necessari i prioritari per dinamitzar i normalitzar el pas de comerç i turisme de la Mediterrània a l'interior, a Andorra, als Pirineus. Tàrrega seria amb més motiu una cruïlla molt important que podria ser un nucli de serveis de tot tipus, en els espais que quedaran entre les dues autovies i les seves variants.

El temps ha passat i les notícies prenen noves volades. Els projectes no tenen paper definit. Hi ha qui té més fe i han fet croquis avançats. En pocs dies els rumors s'han fet possible realitat: l'Eix Transversal es desdoblarà i seguirà a Montblanc, a uns quilòmetres de Tàrrega, fins arribar a Tarragona.

Tarragona - Valls - Montblanc

De moment a Tarragona s'estan endegant propostes i primers projectes per un traçat d'autovia de Tarragona a Valls i, tot seguit, Valls a Montblanc. Els moviments de terra per la nova variant de Montblanc han de portar un principi de solució.

El darrer tram, i pas a fer, per això des d'ara tots els esforços seran pocs, és proposar als tècnics un traçat atractiu, seguint la C-240, arribar a Tàrrega, punt i cruïlla amb l'autovia i entrada a l'Eix Transversal. Amb tot sembla que aquesta idea es contempla a l'entorn de Cervera.

Mirem al mapa i no deixem que les carreteres les dissenyin els jutges i els polítics. Que siguin els tècnics qui determinin el pas d'aquesta via i si a la sortida de Montblanc es segueix, per Sarral o per Solivella. No cal dir que darrere hi ha els possibles lobys per aconseguir convèncer el nou traçat. De moment els aires corren amb energia positiva per la conca de l'Ondara, però fora del terme de Tàrrega.

Té raó la presidenta de la Cambra: «És una de les reivindicacions més històriques de la nostra ciutat i un eix natural per unir el Mediterrani amb els Pirineus» (N.T. 26-11-99).

A La Vanguàrdia (27-11-99) hi ha un comentari sobre les preocupacions de Tàrrega i el mateix periodista informa: «La partida se incluye en un real decreto aprobado ayer per el Consejo de Ministros que pretende pagar las futuras expropiaciones de esta vía y construir una autovía que partiría de Cervera, pasaría por Montblanc y llegaría hasta Tarragona».

S'han fet els estudis del traçat i les seves alternatives? Sense cap dubte una solució viable és la que proposà Castellà Formiguera per salvar l'únic pas de la serra del Tallat, «Àdhuc un petit túnel si convingués», i la resta seria un traçat fàcil.

Conclusions

No val a badar. Les reunions han de portar propostes clares, viables i consensuades. La visita al Sr. Vilalta, cal pensar que s'ha fet, és el millor pas per tal de saber la viabilitat de les inquietuds de les cambres de comerç i ajuntaments, de les decisions dels tècnics i no deixar, una vegada més, que els qui no han estudiat obres públiques i desconeixen la història i el terreny prediquin el color de la marinada i dibuixin el seu traçat.

Els romans es comunicaven de Tàrraco a Iesso per la línia més recta i propera atenent els desnivells. No varen deixar els plànols i per això els dubtes són cercar el pas entre Forés i Rocallaura.

Correu del lector

Sr. Director:

En la sessió del dia 4 de novembre de 1999 vaig adonar-me que aquests senyors, en el moment de votar a favor o en contra de l'expropiació d'una finca a fi d'eixamplar novament el camí que parteix la dita finca per la meitat, no van ser honradament informats per part del Sr. alcalde ni del Sr. secretari del delicte que es cometrà si es duu a terme aquest propòsit. Sobre això, doncs, vull informar els membres del ple i el públic en genral, sobre la veritat de l'afer.

El camí en qüestió va ser eixamplat l'any 1972 de la forma més vergonyosa: primer, sense el permís de l'Ajuntament; segon, sense respectar el document signat pel secretari de la Hermandad de Labradores y Ganaderos (autora d'aquests excessos) en el qual quedava palès que no podien tocar res sense la meva autorització, i tercer, sense l'obligada expropiació en aquests casos.

Com a conseqüència d'aquest eixamplament, se'm va enderrocar una paret de pedra de contenció de la terra de part de la finca que dóna al camí, d'una longitud de cent seixanta-cinc metres per dos metres a dos metres i mig d'alçada, més l'arrencament de vint-i-cinc ametllers en plena producció que hi havia a sobre de la paret.

En assabentar-me d'aquestes intencions, jo els vaig proposar de fer aquest eixamplament pel meu compte en les parts del camí que no tenien l'amplada acordada –per la part inferior del camí que només tenia un metre de desnivell aproximadament–, a fi de salvar la paret de contenció de la terra i els ametllers. Però als responsables d'aquests abusos no els interessava l'amplada del camí, ja que eren conscients que els quatre metres acordats del camí ja els tenia, sinó que volien la pedra per engravar-lo, més la terra que els va convenir, i van deixar un camí d'allò més bé i amb l'amplada que van voler, i tot a costa de la víctima.

Ara, el senyor alcalde i el senyor secretari s'assabenten que aquest camí és un perill, tot al.legant una reducció del pas i el perill per als vehicles que hi puguin circular ja que hi ha un desnivell molt important i no hi ha prou espai per al pas de dos vehicles, com si la culpa fos meva...

El senyor secretari no sap, o no vol saber, que si hi ha aquests inconvenients és per culpa de la tafanereia i l'orgull d'uns pocavergonyes promotors d'aquests abusos que es van negar a reconstruir la paret de nou tal com els ho exigia la sentència dictada al seu dia pel Jutjat de Primera Instància de Cervera, i que avui encara és pendent d'execució al Ministeri de Justícia de Madrid per ordre de sa majestat el Rei.

Correu del lector

Sr. Director:

En el decurs de les darreres setmanes, hem pogut seguir la pel·lícula (bastant dolenta, per cert) que ha tingut lloc a la nostra ciutat amb un argument de moda: la modificació de taxes i impostos municipals.

Hem vist en primer lloc com l'equip de govern format per CiU i PP presenta al ple de l'Ajuntament la necessitat d'un augment significatiu de la taxa de recollida d'escombraries i de l'impost de béns immobles. Aquesta pujada va ser aprovada (vuit més un sumen nou, majoria absoluta), i semblava que aquest era un fet inevitable. En aquella sessió plenària vàrem ser conseqüents amb el que vàrem dir i especificar en el nostre programa electoral, és a dir, la nostra negativa inicial a un increment impositiu superior al que indiqui l'IPC. Crec recordar (i parlo de memòria) que en el programa de CiU no es deia tal cosa, i recordo que es varen quedar a cinc vots de la majoria absoluta (algú els devia votar, no?).

De qualsevol manera, no enteníem llavors, i ara menys, que les posicions vers la situació financera municipal siguin tan diametralment oposades per part de l'actual responsable de les finances targarines i de qui ho ha estat en els darrers sis anys. Sobretot tenint en compte que formaven part del mateix equip de govern. El nostre grup pensa que és absolutament necessari que l'embolic format es desfaci. Cal que s'aclareixin i puguem esbrinar qui té raó.

Argumentar per una banda que la situació requereix mesures tan dràstiques com per efectuar aquest increment i per l'altra no aclarir com s'hi ha arribat no ajuda que la població ho entengui. No es pot demanar als ciutadans que paguen els seus tributs que suportin la càrrega d'aquells que no paguen. Per un altre costat, no creiem que el nivell de morositat que suporta l'Ajuntament de Tàrrega sigui superior al de ciutats properes que no han incrementat tant els seus impostos. Més aviat pensem que aquesta pujada té molt a veure amb el finançament de grans obres d'inversió endegades amb l'esperança de finançament a càrrec de la venda de terrenys que fins ara no s'han pogut vendre. Potser sí que la gestió del cobrament de l'IBI ha estat en els darrers anys poc eficient, però recordem que aquesta gestiò la tenim cedida a la Diputació de Lleida (protagonista recent en la premsa lleidatana pels seus desastres recaptatoris). Recordo altre cop el nostre programa electoral, on proposàvem que la gestió d'aquest cobrament retornés a l'Ajuntament (si més no sabríem llavors si cobrem bé o malament i qui n'és el responsable).

Ara, un cop a la Federació d'Associacions de Veïns ha fet mans i mànigues per reunir-se amb tots els grups municipals tot intentant treure'n l'aigua clara i després d'haver organitzat un "front comú" de defensa vers aquest atac a la butxaca del contribuent (sense grans resultats), i després que la Cambra de Comerç, representada per la seva presidenta, aixequés una veu de protesta en nom del sector empresarial (que mai de la globalitat de la ciutat), sembla que la fermesa inicial de l'equip de govern es transforma en un pacte arrencat a contracor de reducció a la meitat per l'any vinent i incrementat progressivament en anys vinents. Déu n'hi do!

A més, fent-nos venir a la memòria el to tatcherià més dur, tot condicionant eventuals pujades d'impostos al fet que siguin dedicades exclusivament a finançar inversions, oblidant que la gestió municipal també inclou àrees educatives, sanitàries, culturals i sobretot socials. És clar que cadascú ha de defensar el que li toca, però és increïble veure la Càmbra de Comerç vetllant per aquests interessos.

Sense oblidar que apareixen irades cartes (signades i tot) en aquest setmanari, que amb un to certament agressiu protesten enèrgicament i recorden als nostres governants que l'elector executarà una terrible venjança d'aquí a gairebé quatre anys si no rectifiquen i deixen d'ofendre a qui tan obedientment els ha votat. Alhora sembla que algunes de les persones que hi apareixen obliden misteriosament que no fa pas massa temps varen acudir a l'Ajuntament a exigir en nom del futbol targarí disset milions de pessetes (evidentment sense preguntar d'on sortirien). Segons va comentar a cau d'orella algun membre de l'equip de govern, fins i tot podria ser que si qui ho pot fer agafa un rampell de valentia suïcida i es decideix a fer pública una relació d'Alí Ba-Ba i els quaranta principals morosos municipals, alguna galta irada envermelliria. (Vejam...).

De totes maneres, tornant al tema principal, la nostra opinió és que cal ser més seriosos amb tot plegat, i que aquest debat, tot i que tothom té el dret a fer el que més li convingui, s'ha de reconduir necessàriament a l'Ajuntament. Els grups polítics han de decidir i posicionar-se, i en funció de la seva actuació ja veurem quin serà el resultat de les properes eleccions. Però per arribar a aquest punt, pensem que és imprescindible aclarir quines accions de govern o quins forats han de cobrir possibles pujades impositives. Difícilment podrem decidir on dedicar els diners si no sabem els que s'hi poden dedicar, i no ho podrem saber si no es coneix exactament la situació actual. Per tant, proposem al Govern municipal que sigui valent i assumeixi sense cap por la realització d'una auditoria completa i seriosa de les finances de l'Ajuntament. El grup del Partit Popular em sembla recordar que en va fer bandera a les eleccions municipals d'aquesta possibilitat, i ara no diu res.

A partir d'aquí, podrem valorar si les propostes de pujades d'impostos són o no necessàries, i en funció de la finalitat que es vulgui donar als recursos, potser trobaran el suport d'altres forces polítiques i dels ciutadans i ciutadanes; o no.

Fins una altra, i ja en seguirem parlant.

Correu del lector

Sr. Director:

Després de llegir la carta titulada «Una vetallada espatllada» i signada amb les inicials N. P. C., publicada en el darrer número de Nova Tàrrega, el personal que treballem a la Regidoria de Cultura ens veiem en l'obligació de respondre a les dures i injustificades acusacions fetes per aquest espectador d'El sopar dels idiotes. Vagi per endavant que els fets són descrits per N. P. C. amb demagògia, parcialitat i inexactitud.

Per què vostè (N. P. C.) no va assenyalar en el seu escrit que va arribar vint minuts tard a la representació? Vint minuts! Sàpiga vostè, i això ja li ho vam explicar amb detalls, que tot just abans de començar la funció, dos espectadors van arribar al teatre i ens van comunicar que havien perdut les entrades i que no recordaven els seients que els corresponien. Amb els llums de la sala apagats i amb l'obra començada, i sempre amb l'única voluntat de donar un bon servei a tothom, ens vam adonar que a la fila set hi havia dos seients buits. Atès que l'obra ja feia deu minuts que havia començat, vam col.locar les dues persones als dos seients buits.

Deu minuts després, arriba vostè i ens demana si us plau que el deixem entrar a la sala. Sàpiga que la normativa de la temporada de teatre impedeix l'entrada a la sala un cop començada la funció; davant els seus precs, li permetem l'accès (la nostra voluntat sempre ha estat tenir tothom content), i tot seguit l'acomodem en dues butques que quedaven lliures a la fila catorze. Vostè parla de "vetllada espatllada" perquè tenia uns quants "cap al davant", quan la vetllada ja se l'havia espatllat vostè en perdre's els primers vint minuts d'obra.

El personal de la Regidoria de Cultura mai no ha actuat ni amb lleugeresa, ni amb preferències ni amiguismes. Per tant, les manifestacions fetes per N. P. C. són del tot injustificades i li preguem que, abans d'acusar tant durament, examini amb equanimitat els fets, ja que amb les seves declaracions ha fet molt de mal a uns professionals que tenen l'únic objectiu de donar un bon servei a tothom (regidors i no regidors), i que el públic targarí frueixi plenament del teatre.

Senyor:

Confesso que estava temptat de felicitar públicament CiU per l'èxit obtingut a Tàrrega en les dues darreres conteses electorals. Tot això malgrat les eleccions al Parlament.

Dic "malgrat" perquè no em sembla gens bé que el nostre batlle, el batlle de Tàrrega, vencedor indiscutible a les eleccions municipals, anés en setè lloc a la llista de la circumscripció, ben darrere els cracs de torn i les cares de sempre, alguna de les quals s'havia permès fins i tot parlar públicament de forma poc respectuosa del Parlament de Catalunya. Misteris de la política.

Doncs bé, tot i ser un sentiment noble, aquest de la felicitació per l'èxit, em temo que ara em neguitejaria força si ho hagués fet.

Manifesto això després d'haver llegit la notícia recollida per La Vanguardia de dissabte passat, segons la qual es dóna per fet que la tan esperada autopista (o autovia, que això no fa el cas) que havia d'unir Montblanc amb Tàrrega finalment es farà, però des de Cervera, com a perllongació de l'Eix Transversal. Fou aprovat al Congrés dels Diputats, amb el vot favorable de CiU. És a dir, que de Montblanc anirem a Cervera i després a Tàrrega, i no pel dret, com s'havia dit sempre i com aconsella la lògica més elemental, i demana, segons sembla, la pròpia orografia del territori que s'ha de travessar. Ja se sap, però, que només cal que una cosa sigui lògica perquè això sol sigui motiu suficient per tal que això no s'esdevingui. No s'explica i menys s'entén.

És a dir que es dóna prioritat als qui des de Tarragona vulguin anar a Vic o Girona, malgrat que passar per l'eix en aquest cas els suposi una marrada considerable i una despesa encara més considerable en temps. No s'aguanta per enlloc!

Tot això, a més, negligint l'autèntic i justificat interès que des de sempre s'ha manifestat a Tàrrega per aquesta ruta. I no parlem de l'inconvenient que s'afegeix al tan conegut eix Andorra - França - Costa Daurada.

D'altra banda, a qui se li ha ocorregut aquest desori, que només es pot qualificar amb una paraula que no em sembla bé de reflectir en aquest escrit. És a dir, ara s'han despertat unes expectatives a Cervera que no les havien ni somiat, en un exercici de demagògia de la pitjor mena. Així, de passada, s'aconsegueix un bon embolic i tal vegada l'enfrontament de dues ciutats, sense cap necessitat.

Si el que es pretèn és això, endevinada. Però pregunto, i desitjo fervorosament que algú em doni respostes: per això votem aquests polítics, que ens perjudiquen de forma tan palmària? Es farà alguna cosa més que amagar el cap sota l'ala a Tàrrega? Ens quedarem creuats de braços i ho acceptarem com una fatalitat indefugible?

Estic per assegurar que a Tàrrega a l'hora de votar es valora la simpatia i altres superfluïtats molt per damunt de l'eficiència. Aquella que ens faria anar bé, que no n'anem. No s'enganyi.