nt3-4-1

Albert Pont

Se suposa que tot l'enrenou que han muntat alguns polítics de Cervera (estem en precampanya de les municipals) en contra que Tàrrega tingui un jutjat de primera instància deu ser per motius econòmics, és a dir, perquè els de Tàrrega i els de l'Urgell quan tinguem el jutjat deixarem de fer algun cafè, algun dinar i alguna altra cosa, i així sembla que deixarem buits els calaixos d'alguns establiments de la capital de la Segarra. Bé, si és per això, no entenem com fins fa poc alguns establiments de Cervera encara anaven en contra que es fes la variant de Cervera, i des del principi va ser molt significativa la defensa del desdoblament de l'autovia Cervera-Igualada. I diem que no ho entenem perquè el retard en la construcció d'aquesta artèria de vital importància per les comunicacions de Ponent sí que està perjudicant a l'economia de la Segarra, de l'Urgell i a la resta de comarques de Lleida. Els "quatre cafès" que puguin deixar d'ingressar no són res amb les pèrdues que està provocant el retard de l'autovia, i més quantioses podrien ser si es fa el desdoblament. Podríem estar dos anys quasi incomunicats amb Barcelona. Però el més lamentable és la pèrdua de vides humanes que s'estan produint quasi cada dia i que podrien ser moltes més si es fes el desdoblament. Cada dia veiem associacions que lluiten pels afectats de les coses que no fa bé l'Administració; així caldria una associació dels familiars de les víctimes dels accidents que passen al tram entre Cervera i Igualada, i que demanessin danys i perjudicis a les administracions i entitats culpables d'aquest retard (també és una idea per a les firmes asseguradores). Perquè aquí, a més de les pèrdues a l'economia de la zona, hi ha la pèrdua de vides humanes, que això no té preu, però si les famílies de les víctimes emprenguessin accions legals podria sentar un precedent que en el futur faria que les entitats que s'oposen a tot per sistema s'ho pensessin dues vegades a l'hora d'aturar una obra, perquè està molt bé que defensin el medi ambient, però abans de tot no hi ha res tan preuat com les vides humanes.

Cal recordar que Tàrrega fa uns vint anys que demana el jutjat i els alcaldes anteriors de Cervera, com és lògic, s'hi havien oposat, però no de la manera com ho ha fet l'actual alcalde, que tot s'ha de dir, ho és per una circumstància molt especial, i a més, com dèiem al principi, estem en precampanya electoral per a les municipals. Si a Cervera tenen necessitat de més serveis, que els demanin ja, perquè si aquí amb vint anys encara no hem aconseguit el jutjat, no sé quan tardaran a aconseguir-los ells, i a més si s'hi oposen els d'aquí, perquè no esperaran que els ho donem tot sense oposició quan ells s'hi oposen tan aferrissadament. Units podríem fer molt més per les nostres respectives ciutats i comarques.

Quan el 13 de març parlava dels fusters, la meva primera intenció era incloure també els ebenistes i tot el del ram de la fusta. Em vaig allargar massa i no fou possible. Però m'adono que va quedar incomplet. I avui intentaré acabar. No fos cas que se m'enfadés Sant Josep, que és el patró de tots. I sinó el sant, els qui treballen amb tanta dedicació.

Josep Castellà Formiguera

Abans de tot cal fer un aclariment molt precís o concret que esvaeixi qualsevol dubte. I que estimo molt important. Ara i des de fa un temps, en alguns casos de molts i molts anys, una bona part dels fusters, i pràcticament tots els citats que estan exercint l'ofici avui, en grans, petits i mitjans tallers o individualment, fan així mateix d'ebenistes, com ja ho proclamen en els seus rètols o publicitat. O encara que no ho anunciïn. I per cert amb una destresa, qualitat i perfecció com els millors dels millors.

Això vol dir que en l'enumeració que feia en el meu citat escrit del 13 de març vull que s'entengui que, com a ebenistes s'han d'afegir els qui ara treballen. Pràcticament tots. Amb la particularitat que més aviat eren ebenistes que no construïen la fusteria exterior o interior, sinó que els equipaments o mobiliari. I aquest, en moltes ocasions, en bona part com a magatzems o distribuidors. Amb tallers més o menys importants o secundaris. Si bé cuidant o perfeccionant acabats i muntatge. Amb un cert paral.lelisme que ha existit, especialment en armaris, cuines o complements adossats.

Fets aquests aclariments, com és de costum en aquestes planes, em referiré més que res als records. Sense altra documentació que la memòria o algun anunci escadusser, ja que en les estadístiques d'últims de segle passat o primers d'aquest, en les que tantes vegades em recolzo –últimament les de Novell Balagueró– no especifiquen activitats separades i noms. I el primer que recordo és el taller del senyor Barceló. Que en el programa del XIII Congrés Agrícol de 1910 s'anunciava com a ebenista i magatzem de mobles i "Gran Fàbrica de Somiers", al carrer de Santa Anna, 10. Que després, amb la desaparició del cinema Saló Novetats, del qual tantes vegades he parlat, es va traslladar al local d'aquest, carrer de Santa Anna, cantonada carrer de Madrid, ara avinguda de Catalunya. Barceló, que si no vaig equivocat fou continuat pels germans Grau, durant molts anys, professionals del ram i magatzemers. Sempre al carrer de Santa Anna o als seus entorns.

És possible que en els anys de Barceló que dic, o anteriorment –no ho puc aclarir– treballessin en l'ebenisteria Vivé i una rama dels Viladot. Ambdós, en la meva memòria, al carrer d'Agoders. I el primer amb el taller a la part del darrere, on ara tenim la plaça de les Nacions sense Estat, aprofitant el desnivell. Però igualment estic convençut –no demano mai dades als interessats per guardar la sorpresa i en certa manera la imparcialitat– que aquells dies, sinó abans o poc després, els Roig Cunillera estaven o entraren en la construcció i venda de mobles. Que jo havia vist al fons del que ara és establiment al carrer d'Alonso Martínez, on llavors hi havia el Garatge Espanya. I amb contínua i renovada activitat.

Al carrer de Sant Joan hi treballaren amb singular dedicació, estrictament ebenistes i moblistes, els Salat Segura. Em sembla que ocupant uns baixos on hi havíem tingut l'oficina de correus, abans d'anar al carrer de Torras i Bages.

Com hem tingut Foguet, amb edifici d'alçada i acristallat, a l'avinguda de Catalunya. I els Serret, o Serret Vila, que foren els qui animaren també el carrer de Sant Pelegrí. O Tarragó, molt especialitzat en els acabats i vernissat. Sense deixar de citar el qui durant alguns anys s'introduí al mercat en creixença de l'ebenisteria i el moble, com fou en Cartañà, procedent dels acreditats tallers d'Anglesola, al carrer de Claret. O potser en aquest rengló d'artesania caldria col.locar el senyor Españó, pels seus treballs al torn, amb tota mena de fustes. Fugint del que ja és escultura o treballs absolutament artístics. I Enquadre en els marcs d'ebenisteria.

En el rengló dels mobles no conec els que avui s'hi dediquen, llevat dels qui ja existien i coneixia. Per tant m'excusaran que no els citi. Escric del pretèrit. Encara que no puc ignorar la presència a l'edifici situat en l'expansió extraordinària dels sectors del Riambau, com Expo-mobi, i Cal Petit i Morera i Pere Vidal com ebenista, Pere Serra.

Quant a magatzemers i serradores, tot és molt més fàcil. He vist treballar la del Peret del Capdevila, als volts del raval del Carme. La d'Anton Ros, al carrer de Sant Pelegrí, i la de Pujol al carrer de la Mallola. A les dues últimes hi anava sovint, encarregant treballs per al nostre magatzem. La primera era la del magatzem de les fustes, competidor nostre. Que treballàrem primer com a Mariano Castellà (cal Renan), Vda. Castellà i Fill de Mariano Castellà. I la serradora i magatzem de fustes de Lluís Farré i Briansó. I el magatzem de fustes de Ros Vicens, especialitzat en carreteria, que tots tocàvem amb clients de fora de Catalunya. I durant uns temps, a partir dels quaranta, tingué magatzem obert Joan Vidal on anuncia els tallers de fusteria. I avui té serradora, ara notablement ampliada a la sortida de Tàrrega, cap a Agramunt, el senyor Estadella. Que allí on la tenia, al final del carrer de Sant Pelegrí, des d'un temps té obert un magatzem de fusta.

No puc acabar sense insistir i reblar bé el clau que els fusters que vaig citar ha fet tres setmanes són i fan d'ebenistes en el sentit estricte de la paraula. No vull que quedi en dubte. Com el de vendre mobles, que crec és del ram de la fusta, si és que no són totalment metàl.lics. Que és una altra història.

Josep M. Giribet Alemany

Aquest qualificatiu ara l'hem canviat per turística, ja que és aprofitada per prendre uns dies d'esbarjo en que la devoció està perdent punts enfront d'una atracció, una atracció bastant laica però sana, un motiu per retrobar-se entre amics i l'enyorat entorn rural de cadascú, ja que la immensa majoria d'habitants de les grans ciutats procedeix de petits nuclis urbans en què hi havien deixat records entranyables de la infantesa i gairebé joventut.

Aquella ancestral devoció que regnava en l'època dels nostres pares en què la Setmana Santa era un temps trist i seriós en què no es permetien grans disbauxes sols dedicats a commemoracions fúnebres ja que no eren ben vistes les diversions ni cap manifestació lúdica com per exemple ballar, que representava una demostració de despreci al recolliment d'aquells moments.

Ara la societat actual ha canviat les actituds severes per unes altres més espontànies, o sigui, que s'adona que es pot tenir fe encara que sigui ballant, i es poden tenir bons sentiments encara que sigui rient i sense vels negres al cap.

S'està comprovant que seguir unes normes estrictes i severes més aviat comporta una negació i rebuig per part de la societat que vol manifestar el seu sentir d'una manera lliure i espontània, sentint respecte per aquelles celebracions sense perdre l'alegria de viure.

Ara les poblacions competeixen amb serietat no exempta d'intenció turística aquestes tradicionals rememoracions, en què s'hi barregen el respecte amb la curiositat, donant-los un aire més modern i positiu conservant allò tradicional però al mateix temps cuidant un reclam turístic que no és burla sinó una necessitat per la promoció de cada comunitat.

L'únic negatiu d'aquesta Setmana Santa és l'obcecació que tenim de voler matar-nos abans d'hora en absurdes presses per arribar en lloc en perillosos avançaments de carretera, sols per guanyar uns metres estem possant en perill la nostra vida i allò que és més sensible la dels altres.

La millor manera de demostrar una seriositat i respecte a la vida aquests dies de recordança seria aconseguir rebaixar a zero el compte de suïcidis voluntaris en carretera.

Amb motiu d'aquestes celebracions no és qüestió de cultivar la mort, sinó d'exaltar la vida.

Després de llegir amb sorpresa les diferents notes de premsa i comentaris que ha anat publicant el diari Segre durant aquests dies sobre la polèmica creada arran d'unes declaracions de l'alcalde de Cervera i algun regidor de la seva corporació envers la legítima aspiració de Tàrrega a tenir un jutjat i crear així el seu propi partit judicial a la comarca de l'Urgell, no puc menys que manifestar públicament la meva modesta opinió i que crec i espero –permeteu-me la gosadia– que compartim molts ciutadans tant de Tàrrega com de Cervera, professionals del dret, usuaris i no usuaris dels propis jutjats avui existents.

El Sr. Joan Miquel Camacho (AIPN) i consistori de Cervera –ho dic amb el millor dels respectes– s'equivoquen i no estan prou encertats. Tant, com per no adonar-se de la realitat avui a les ciutats de Cervera i Tàrrega, ja que des d'un punt de mira tant judicial com comercial ja no és pas la que tenia fa trenta anys enrere.

Avui tots sabem que els ciutadans ja no es mouen necessàriament pel que diuen els polítics; més aviat hauria d'ésser i és tot el contrari, puix són els electors qui els han votat i a ells es deuen, no al revés.

Els ciutadans entenen de serveis i de facilitats, que és el que s'ha de procurar per cada comarca; per això els vàrem elegir. Sense que tingui sentit buscar qüestions de territorialitat, pèrdua o adquisició de territorialitat, pèrdua o adquisició de poder o competències, interessos de partit o fins i tot personals, etc., com per criticar negativament una comarca veïna.

Han de saber i no poder ignorar les autoritats de Cervera que són molts els targarins i urgellencs que si han d'anar a Cervera al jutjat és perquè ve imposat, no pas per ganes, i els és un greu inconvenient, amb les consegüents molèsties que comporten els desplaçaments, despeses de locomoció, llargues esperes, pèrdua de temps, etc., que es podrien suprimir amb un apropament dels jutjats als ciutadans, com a objectiu principal, al marge de qüestions polítiques i interessos partidistes que encara que siguin prou respectables i també legítims no haurien d'estar mai en un primer pla i per damunt en perjudici dels propis usuaris o ciutadans als quals es deuen els governants. Si fps així es contradirien amb tot allò que es pregona i després no es fa.

Per raó d'ofici fa més de vint anys que vaig als jutjats a Cervera i allí on faci falta, però ja és hora que, al menys, tingui dret com a advocat i targarí a demanar un jutjat per la ciutat de Tàrrega i comarca de l'Urgell, com vàrem fer al seu dia el col.lectiu de companys de la ciutat i les seves autoritats, sense ofendre a ningú.

No es preocupi, alcalde Camacho, que això no implica, com sap molt bé, que Cervera es quedi sense jutjats. Fins i tot la delegada del Departament de Justícia a Lleida, Contxita Tarruella, els ha promès que es mantindrien els dos actuals. Tot i això, penso que no és la quantitat, sinó més bé aconseguir una millor qualitat, funcionalitat i operabilitat: aquestes serien les paraules i els criteris que haurien de primar sobre qualsevol altre.

Jo no sóc qui he de dir el que ha de fer el consistori cerverí envers la iniciativa dels seus companys de Tàrrega de crear un nou partit judicial per la comarca de l'Urgell, però estic convençut que no és la millor manera de defensar els jutjats de Cervera negant-li a Tàrrega una legítima aspiració i dret que té a demanar-ho i que li sigui reconegut.

Es parla de boicotejar el comerç de Tàrrega. No hi veig pas raó de cap mena barrejar el comerç amb el jutjat. Una decisió política amb el comportament natural dels ciutadans, que sens dubte –no ens enganyem– com passa en totes les coses, buscaran i compararan allà on els vingui de gust, es doni un millor servei i més bon preu, no perquè hi hagi un dictat de caire polític que digui què és el que s'ha de fer. Al comerç, criteris comercials i prou. Estem en un món de lliure mercat i competència.

No és just que tan anhelada aspiració de Tàrrega i comarca de l'Urgell es vegi truncada per l'oposició aferrissada de les autoritats de Cervera (que no vol dir pas necessàriament els seus ciutadans) i hagi d'enfrontar dues poblacions germanes que tenen més que oblidat qualsevol enfrontament (diria més bé animadversió absuda avui exitent), que miren cap endavant buscant el sentit positiu de les coses i compartint interessos comuns. No hi ha, doncs, cap incompatibilitat, ans al contari: tot el que beneficiï Tàrrega també directa o indirectament ajudarà Cervera, i a l'inrevés. Estem massa a prop l'una ciutat de l'altra i ens hem d'ajudar. El temps i la realitat quotidiana ens ho han demostrat. No conec ningú, afortunadament, que faci distincions entre procedències o orígens per decidir un comportament determinat, perquè sigui de la Segarra o de l'Urgell.

No es tracta que Cervera perdi poder o importància. Som a les portes del segle XXI i la història va canviant. No es pot caure en la temptació que per defensar allò que és propi s'hagi de desqualificar el contrari. S'han d'argumentar motius de fons, tenir rigor, respectar al Sr. alcalde de Cervera la representació a la Diputació de Lleida, a no ser que hi tingui un interès partidista, i encara que es pensi o digui que això pot perjudicar la comarca de la Segarra, tampoc hauria de ser així. Siguem positius d'una vegada.

Cervera no serà ni deixarà de ser menys o més important perquè tingui un o dos jutjats. Els paràmetres evolucionen i una ciutat avui també es medeix pels serveis de què disposa i la qualitat de vida dels seus habitants, a més de la seva història, de la qual forma part. No us estranyeu, doncs, de les aspiracions de Tàrrega, que sempre ha alardejat de ser una ciutat de serveis. Avui ningú vol dependre de ningú, i sembla que l'Ajuntament de la capital de la Segarra no ho accepti quan es tracta dels altres. Tampoc s'hauria de barrejar altres qüestions i problemes que té plantejats, com serien el CAP, variant de l'N-II, etc., per citar-ne alguns, que tots coneixem i son en el transfons de la buscada polèmica, com perquè Tàrrega n'hagi de pagar els seus plats trencats.

Per acabar, desitjaria, com també suposo que molts ciutadans, que les nostres autoritats fossin més prudents, evitessin qualsevol declaració amb afany de protagonisme i, si és possible, encendre els ànims de crispació on no n'hi ha ni n'hi hauria d'haver hagut mai, ja que és una desafortunada manera de fer campanya preelectoral que no beneficia ningú.

Faig meves les paraules de Joan Barril (El Periódico 25-03-99) quan diu que governar exigeix rigor, tant en el fons com en la forma. Els missatges d'un govern han d'unir eficàcia i respecte. Però quan es confon governar amb el simple fet d'estar, pot passar de tot.

Ll. Padulles i Augé advocat del partit judicial de cervera i targarí

Borges farà una jornada de portes obertes per la Festa Major

Els de Cervera caldria que demanessin l'autovia ja

Ebenistes i altres

Setmana Santa?

Jutjat a Tàrrega