Diuen que comparar és odiós i, per tant, jo ho sóc, perquè estic a punt de fer-ho. Però a part dels prejudicis que aquest treball pot provocar, he de confessar que les diferències que es puguin trobar entre un pintor consagrat i un jove inquiet aviat s'uneixen en un mateix punt: el poder creador. Aquests dos grans artistes han estat escollits a l'atzar i no m'atreveixo a dir que cadascun d'ells representa la seva respectiva generació, perquè segurament seria un error fer-ho.

Antoni Tartera Irles, "Antonioti"

Nascut el 7 de febrer de 1924 a Tiana (Barcelona).

Fa més de vint-i-cinc anys que viu a Tàrrega, després d'haver voltat per ciutats com Barcelona, Girona, Gandia, Sevilla, Ainsa, Madrid, Nova York, Mainz, Colònia... A la nostra ciutat ha trobat l'ambient ideal per viure de la pintura i crear una família.

La grandesa de la seva pintura no fa ombra a la seva personalitat extrovertida i hospitalària, de la qual em sento satisfet d'haver gaudit.

Ramon Guixé Cirera

Nascut entre el dos i el tres de maig de 1970.

Viu a Puigverd d'Agramunt i als seus gairebé vint-i-nou anys ja té un currículum força extens. Ha exposat en llocs molt diversos i amb projectes molt ambiciosos.

Les seves intencions creatives no es redueixen al món de la pintura, perquè creu que per transmetre segons quines idees és millor crear altres llenguatges. Així doncs, ha practicat tamé l'escultura, el performance, la transformació d'espais...

Com definiria la seva pintura?

Antonioti: Jo em considero un neorealista. Hi ha gent que diu que el meu art és acadèmic, d'altres que faig un art d'avantguarda. De fet, ja m'han etiquetat de pintor de natures mortes.

R. Guixé: Encara que jo crec que tot art és realista perquè parteix de la realitat, potser jo em baso més en les emocions i els sentiments. Sóc bastant simbolista.

Quan va decidir que seria pintor?

Antonioti: Ja de petit, als deu anys, m'escapava de l'escola per anar a dibuixar barques, malgrat que la meva família s'hi oposava. Més de gran, a causa de les dificultats econòmiques, i durant nou anys, vaig haver de treballar en un magatzem de teixits per viure.

R. Guixé: Des de petit ja copiava els Mortadelo y Filemón, però fins que no he pogut tenir una certa autonomia econòmica (als vint anys) no he entrat a l'Escola d'Arts i Oficis.

En què s'inspira per pintar?

Antonioti: La pintura és l'ofici que porta més desenganys. Com que la musa no truca gairebé mai a la porta, el que faig jo quan no tinc ganes de pintar és obrir un llibre d'art i contemplar els grans mestres per tocar-me l'amor propi. A part, ens hem d'imposar un treball constant i diari.

R. Guixé: Per a mi l'art és una contínua recerca interior i un treball persistent. No es necessita gaire cosa, únicament llegint, observant, escoltant o estant en contacte amb la gent.

Quin preu té un quadre seu?

Antonioti: Cobro vint mil pessetes el punt. Però amb aquest criteri que imposen els galeristes no hi estic d'acord, perquè no té en compte ni la feina ni l'autèntica qualitat de l'obra.

Un m² és igual a 40 punts (aproximadament) que són vuit-centes mil pessetes.

R. Guixé: Per més de cent mil pessetes no he pogut vendre'n cap. Fins i tot n'he fet un de sis metres de llarg i en demanaria unes cinc-centes mil. Un metre quadrat costaria unes seixanta mil pessetes.

El que valoro és el treball, però també s'ha de ser coherent amb les dimensions.

L'artista, neix o es fa?

Antonioti: El pintor és com el cantant. S'ha de tenir bona veu però també una bona escola. I no em refereixo a l'Escola de Belles Arts, sinó a l'escola de veritat: bons pintors al teu costat que t'ensenyin.

R. Guixé: Jo entenc el concepte "artista" com a "creador", aquell que pinta perquè li surt de dins. Aquest només neix. A partir d'aquí, un va aprenent amb el treball i el contacte amb les persones. Les escoles són traumàtiques.

L'artista, ha de pintar per a l'art o per al públic?

Antonioti: L'artista, en començar, ha de viure una bona època pintant el que sigui, sempre que ho faci sovint i constantment i, de vegades, ha de pintar el que li demanin (això és el que té d'ingrat la pintura). Per arribar a pintar només el que sents, sense deixar de vendre i d'exposar, has de ser constant i honrat durant tota la teva vida.

R. Guixé: Jo pinto per a mi. Treballo amb el meu treball. M'és igual si no agrada. Segurament no agrada, perquè el meu art és molt dur.

Suposo que en el futur hauré de buscar una feina paral.lela per subsistir, perquè amb l'art no podré sobreviure, però ho intentaré. No obstant això, no evolucionaré cap a un art comercial.

Quin és el millor pintor clàssic de la història?

Antonioti: Per a mi Velázquez és el més gran que hi ha hagut. Però afegiria molts més com Rembrand, Mique Àngel, Goya, Picasso...

R. Guixé: Goya, en la seva etapa fosca, i Picasso, perquè fou un home que treballà molt i trencà amb tot.

I un pintor d'ara?

Antonioti: D'entre molts que hi ha, i mirant de centrar-me en la pintura realista (que és la que més m'agrada), hi ha l'Antonio López, el Vilaseñor, l'Eduardo Naranjo i, sobretot, el Torrents Lladó. A mi ja em mereix una consideració tot aquell que pinta (deixant de banda els nombrosos farsants de l'art).

R. Guixé: No crec en cap. Jo sols crec en obres en concret (pel.lícules, quadres, escultures...), però no penso que hi hagi un geni. A l'actual món de l'art hi ha caos.

Quin consell li donaria a un pintor jove?

Antonioti: A mi no m'agrada aconsellar, perquè segurament m'equivocaria. Jo el que li diria és que pintés al costat d'un mestre i s'hi fixés molt.

Quin consell demanaria a un gran pintor?

R. Guixé: Li demanaria que em transmetés vivències o, fins i tot, compartir amb ell el silenci, amb el qual et poden transmetre molt.

La frase

Antonioti: "Com que he estat molt malalt, ara aprofito el moment, ho assaboreixo tot.

Com diu Espriu: no deixis res per caminar, i mira fins a ponent, car en un moment tot et serà pres".

R. Guixé: "Tant en l'art com en la vida, és important no deixar indiferent".

Dakota és una comèdia divertida, basada en la història que el protagonista, Hipòlit, ens conta sobre els seus extravagants somnis, els personatges dels quals se'ls trobarà després a la vida real. La tècnica estructural es basa en l'escenificació dels diferents episodis onírics i reals. L'espectador es troba perdut fins que no s'adona d'aquest joc.

El muntatge escènic és senzill i eficaç: unes simples mampares als laterals i al fons serviran de límit a l'escenari, que s'anirà convertint en carretera, hospital, sala d'estar, consultori, parc públic, menjador de casa... amb l'ajut d'un senzill atrezzo, segons les necessitats de cada cas. Així es va resoldre el problema de les transicions entre escenes d'una manera eficaç en general, però no sempre. En el cas de la primera –somni de l'homicidi– a la segona –hospital– la transició va ser bastant lenta; si s'hi hagués intercalat un fons musical, el resultat hauria donat una major lleugeresa. Creiem que, tractant-se d'una obra còmica i de molts canvis, una sintonia alegre i lleugera durant totes les transicions hagués estat molt oportuna.

L'al·legoria USA va ser simpàtica: amb la bandera i l'himne de fons, van sortir uns personatges de pel·lícules i no hi podia faltar una mena d'animadora-majorette amb uns pits pronunciats i unes mitges molt fines que contrastaven amb les formes i amb la musculatura de les cames de l'actor –no actriu– que la representava. Tot era satíric i tot lligava.

Ramon Estévez va representar un metge que parlava com si fos un robot de pel·lícula de ciència-ficció; la seva entonació era absolutament artificial. Quan feia de Guillem encara conservava una certa artificiositat, sobretot en acabar les frases. El ritme de la parla era un pèl ràpid, la qual cosa dificultava la comprensió. En algunes ocasions, però, va accelerar molt encertadament la dicció, fins al punt que la resultant era d'una gran comicitat, més per la manera de dir que pel que deia, encara que no s'entengués. Però la seva gràcia, la seva expressivitat i el saber estar en escena van superar àmpliament les deficiències abans esmentades.

Sergi Ferrés se'n va sortir bé dels papers de guàrdia civil, de mutilat de guerra i d'infermer. Estava ben caracteritzat i a cada cas hi va donar un toc caricaturesc. Maria Rosa Perals va mostrar una versatilitat apreciable en els diferents papers d'assistent social, de núvia i de Laura. Una meritòria interpretació rica de matisos.

Ernest Bosch va interpretar un Hipòlit obsessionat i tossut en capgirar els fets per veure'ls segons les seves cabòries. Una actuació notable, que hagués pogut ser excel·lent si no hagués tingut tanta pressa, especialment en els monòlegs. Semblava com si anés a preu fet. El ritme ideal de la parla és un tema delicat: sempre s'ha de donar vida al que es diu, però això no vol dir córrer; la rapidesa de la dicció s'ha d'aturar quan comença a haver-hi problemes de comprensió. Una intervenció –monòleg o no– no resultarà mai pesada per la quantitat de paraules que s'hagin de dir, sinó perquè aquestes es diuen sense vida i massa de pressa. Les pauses són com un trampolí necessari per elevar el nivell d'expressivitat; la seva rendibilitat és gran; val la pena servir-se'n.

Una obra divertida i una representació àgil i d'un bon nivell, que l'Elenc Dramàtic encara pot millorar si treu el peu de l'accelerador.

El canvi climàtic és degut a l'acció de l'home. El mar és un gran acumulador d'energia, però no pot refrigerar-se. L'home l'hi ha tallat venes i artèries, els rius, aigua fresca que baixa de les muntanyes i equilibra la temperatura del mar. L'home ha construït grans preses al final dels rius, ha construït centrals nuclears on l'aigua entra a deu graus centígrads i surt a vint-i-cinc graus centígrads o més. Aigua calenta cap al mar, milions de litres... Esclaus del "progrés", construïm centrals i fàbriques. Creixen les ciutats. Tot això és aigua calenta i contaminada cap al mar. I el mar està que bull. El canvi de corrents marines va produir el fenòmen del Niño. L'aigua s'evapora a més ritme del normal i, com a conseqüència, l'huracà Mitch. No som conscients del perill que correm tots. L'aigua calenta arriba als pols nord i sud i provoca que el gel es fongui i, amb això, puja el nivell del mar. El mar busca l'equilibri. L'aigua que li fa falta dels rius la recupera als pols. Tot això desestabilitza l'ecosistema marí, i les balenes, entre altres espècies, moren o van a "suïcidar-se" a les platges en no ser capaces d'adaptar-se a l'esmentada desestabilització del seu medi. La cadena alimentària es trenca, els peixos desapareixen i la humanitat és cada dia més a prop de la seva fi. Siguem conscients que el mar és com el motor d'un cotxe, en el seu interior es produeix calor que surt a través de circuits. Si trenquem els circuits, explotarà. Cada dia, i cada cop més, veiem inundacions, terratrèmols i tot tipus de desastres naturals en qualsevol lloc del nostre planeta. Desastres que costen la vida a milions d'éssers humans. La Terra es defensa de les nostres agressions perquè busca l'equilibri de tots els seus ecosistemes que l'home desestabilitza cada dia més violentament. La Terra no és ximple, no entén de sentiments i, el més important, no perdona. Arribat aquest extrem, és difícil frenar el progrés econòmic, però cal reflexionar i adonar-nos que, en breu, pagarem massa car el preu del nostre propi progrés.

Eren tres quarts de quatre de la tarda del divendres 19 de març darrer. A la plaça Major ens aplegàvem els qui havíem estat convocats a la Cambra de Comerç per assistir a la informació que brindaria al respecte la senyora Tocino a la junta del Canal Segarra-Garrigues i a la comissió de suport a la dita obra, formada per un reduït grup de targarins.

Tot esperant la distingida visitant i acompanyants, dialogava jo amb Pep Vall. De sobte, aquest s'encaminà cap al portal del carrer del Carme i parlà amb un vailet d'uns deu o dotze anys que aparegué per allí, el qual tot seguit es dedicà a la recollida del paperam esbarriat al llarg de la vorera de l'església parroquial, enfront de la Cambra. El dipositava a la paperera existent en aquell indret.

En acabar la tasca el noi s'apropà a Vall. Alguns contertulis del nostre entorn que havien observat l'activitat del noi el felicitaren. Aquest, atabalat pels elogis, renunciava a la gratificació monetària que Pep del seu peculi li va oferir, i que finalment li féu acceptar.

És el cas que els qui van ordenar la preparació del marc que requeria la presència d'una persona destacada del panorama polític nacional no van capir que la plaça Major a més d'estar lliure de vehicles també havia d'estar neta de brossa, almenys en el lloc on havia de parar el cotxe de la il·lustre viatgera.

Fent un incís, penso que pel que fa a la netedat a les vies urbanes, estem d'acord que generalment el personal no anem pas massa sobrats de civisme quant a l'ús que cal fer de les papereres.

Vull expressar-te, amic Pep, el notable sentiment d'admiració que em va causar el teu gest. En aquell moment, observant el terra net de paperassa et mirava a tu, que ets de talla mitjana, i et veia alt talment com els jugadors de bàsquet. A l'ensems pensava amb els responsables de la neteja del municipi, els qui ho manen i els qui ho realitzen i, lligant caps, me'ls imaginava menuts com una formigueta.

Proclamo la teva sorprenent lliçó de civisme, amic Pep, perquè als ciutadans, i jo el primer, ens serveixi d'exemple.

El passat dia 24 de març es celebrà el Dia Mundial de la Tuborculosi, malaltia que es defineix en patologia mèdiaca com "infecció crònica, produïda pel Bach de Koch, que evoluciona a brots".

Publicacions vàries han procurat mentalitzar la societat sobre aquesta pandèmia, més greu als països del Tercer Món, i que a Espanya afecta un promig de trenta-vuit persones de cada cent-mil habitants, la xifra més alta d'Europa.

Del total dels malalts coneguts (no sempre es declara) el 52,7% són homes i el 24,9% dones. Són xifres d'un estudi fet entre el maig del 1996 i l'abril del 1997, coordinat per l'Institut de Salut Carlos III de Madrid (Dra. Mercedes Díez) amb participació de les direccions generals de salut pública de tretze comunitats autònomes, entre elles la catalana.

Els números també possen en evidència que entre nosaltres afecta més els joves entre vint-i-cinc i trenta-quatre anys, i té un altre increment després dels setanta-cinc anys, quan les defenses orgàniques decreixen i la reacció defensiva és menor, la qual cosa els fa més perrillosos com a contaminants al presentar pocs signes o símptomes clínics.

Recordo el consell d'un catedràtic de pediatria (professor Ramos) que ens deia que quan trobéssim un infant amb tuborculosi penséssim primer en els avis.

En els joves la major incidència es relaciona directament amb la SIDA, atesa la greu afectació del sistema immunitari produïda pel virus per aquesta infecció, de la qual també tenim el trist "privilegi" de ser percentualment els primers d'Europa.

Per ajudar a entendre una mica això descrit, pot ésser útil explicar la patologia del procés tuberculós, recalcant les paraules de la definició.

Infecció: Robert Koch a finals del segle passat va descobrir el bacil Microbacterium Tuberculosi, per ell batejat, com a responsable de la malaltia, contradint rotundament el concepte anterior de que la malaltia era hereditària, perquè solien estar malalts diferents membres de la mateixa família (sabem ara que per contagi familiar intern).

Aquest criteri hereditari interpretava la malaltia com una tara familiar, la qual cosa provocava un refús social, i per això es procurava amagar el diagnòstic amb diferents noms, mentre es podia. Era una posició negativa en no fer-se el tractament adequat.

Crònica: perquè el microbi és poc virulent, i si les defenses de l'organisme són bones, no li permeten el seu desenvolupament dins de l'organisme, on sol arribar primer per via respitatòria al pulmó.

Són molts els casos en què tot i arreglant en el pulmó les defenses dificulten la seva expansió provocant molt pocs o cap síntoma i acaba bloquejant el focus infecciós, que així i tot té gèrmens inactius encapsulats.

El procés pot haver curat per si sol, passant desapercebut, i per això s'ha pogut dir, a pessar de la por, que és la malaltia més curable espontàniament.

Així i tot quan baixen molt les defenses orgàniques per diferents motius (desnutrició, excessos orgànics, etc.) especialment per infeccions com la grip i especialment la SIDA, si hi ha nous contagis o perquè reviscolen focus anteriors, en no haver-hi defenses adequades, es desenvolupen fàcilment pel pulmó o a través de la sang, s'escampen per l'organisme provocant nous focus en diferents parts (raquis, meninges, genoll, etc.)

Afortunadament els antibiòtics en inhibir la virulència dels gèrmens ajuden les defenses facilitant la curació clínica, si bé en l'aspecte histològic poden quedar gèrmens residuals encapsulats que poden provocar un nou brot en el futur.

Veient doncs que hi ha un paral.lelisme evolutiu entre tuborculosi i SIDA, i si bé el contagi del bacil de Koch és difícil d'evitar per la seva difusió i transmissió generalment aèria en el cas del SIDA que en la major part de casos la transmisió és per un greu dèficit de responsabilitat personal en la juventut envers si mateixa i la societat que l'envolta. Per això que amb caràcter de prevenció des de tots els nivells familiars i diferents administracions cal procurar corregir.

Ningú no ignora avui dia el drama que sacseja el continent africà. La dictadura, la pèssima gestió política, l'anarquia i la corrupció han provocat inútils conflictes polítics abans de desembocar en greus conflictes armats que continuen empobrint els països africans i abocant a la selva nombroses poblacions que generen milers de víctimes.

Aquesta deplorable situació ha afavorit sens dubte l'arribada massiva de refugiats africans al continent europeu.

Els europeus, per la seva banda, han de fer front a aquesta situació de l'arribada massiva d'africans al seu continent. És per això que molts governs de països europeus han endurit les condicions per regularitzar la situació dels immigrants anomenats clandestins, la major part dels quals són africans. Cal assenyalar també que en el marc de l'aplicació de la política antiimmigració clandestina practicada per diversos governs de països europeus, molts africans han estat retornats per la força als seus països, esdevenint d'aquesta manera víctimes d'una llei que no ha tingut en compte les realitats africanes actuals en matèria política.

Tanmateix, malgrat que totes aquestes mesures han estat preses per descoratjar l'arribada d'immigrants al continent europeu, el nombre d'arribades no ha fet altra cosa que augmentar. Això simplement vol dir que les causes de l'arribada massiva d'immigrants africans a Europa es banalitzen o bé són ignorades completament pels governs europeus, que opten encara per la repressió com a mitjà per lluitar contra la immigració clandestina. Aquesta pràctica desestabilitza perillosament la vida dels immigrants i compromet sensiblement totes les oportunitats que tenim d'integrar-nos en les nostres noves societats.

Nosaltres, els africans, no som pas immigrants normals i corrents, és a dir, nosaltres no tenim d'entrada un projecte real de marxar del nostre país per venir a instal.lar-nos a Europa. Per això, és clar que nosaltres no hem estat preparat per fer front a les dificultats lligades a la vida que un ésser humà pot portar qun decideixi voluntàriament de viure fora del seu país natal. Nosaltres hem estat forçats a abandonar els nostres països i deixar darrere nostre les nostres famílies i els nostres béns per anar a la recerca, ben incerta d'altra banda, de la garantia de continuar vivint, de viure en pau.

És precisament pel fet d'haver estat forçats a deixar els nostres països que entre nosaltres n'hi ha de ben joves, dones i infants. D'altres no saben llegir ni escriure, no coneixen cap altra llengua que no sigui la seva materna i no entenen cap de les llengües europees. Encara més, els africans pertanyem a una part del món on l'administració, la llei i la societat mateixa són molt diferents del que hi ha a Espanya i a Europa. En aquest context, fins i tot per als africans intel.lectuals resulta difícil d'amotllar-se ràpidament a la manera de viure d'Espanya si no se'ns ha iniciat.

Per respondre a la pregunta inicial sobre com un immigrant africà pot contribuir a la vida econòmica del país que l'acull, nosaltres responem amb força pragmatisme que si totes les consideracions assenyalades més amunt es tinguessin en compte, sí que podríem jugar un paper positiu a la nostra manera en la vida econòmica d'aquest país, donant-nos una possibilitat de formar-nos, d'iniciar-nos en l'estil de vida d'Espanya per comprendre bé el funcionament de l'administració, l'aprenentatge de la llengua i l'orientació cap al mercat de treball.

Aquest programa d'enquadrament que podria ser dut a terme per centres de formació i orientació per a immigrants a tot l'Estat espanyol, ajudaria els immigrants africans a expressar-se i a manifestar tots els valors culturals que posseeix el continent africà, dels quals en som una bona mostra.

Per altra banda, creiem que si un programa d'enquadrament, de formació i d'iniciació es posés a la nostra disposició, els africans ben formats i ben informats podrien contribuir positivament en la vida econòmica d'Espanya, i també participar activament en la recerca d'una solució a la crisi politicoeconòmica que pateix l'Àfrica, que és l'única possibilitat d'aturar l'èxode dels africans cap a Europa.

Nosaltres som una joventut africana coratjosa i forta, capaç de treballar d'acord amb la llei d'aquest país.

També els africans hauríem de saber que el respecte a la llei i a les institucions d'aquest país és una cosa bàsica, i la integració en el si de la població és del tot necessària perquè la nostra vida aquí sigui reeixida.

La solidaritat entre nosaltres i l'amor al país que ens acull hauria de ser la nostra preocupació quotidiana, perquè d'això depèn l'èxit de la nostra estada aquí. Igualment la tolerància cap a la gent del país, l'obediència a les autoritats i el compromís amb la feina seran la prova de lanostra competència, educació i sobretot de la nostra dignitat com a africans. Aquest comportament ens facilitarà la convivència amb la població local i ens permetrà una integració ràpida sense incidents.

Tal com ja us vam informar, la campanya Deute extern, deute etern? pretén iniciar el nou mil.leni posant fi, o almenys reduint, la càrrega feixuga que suposa aquest deute per als països més pobres del planeta.

La pregunta que plantegem ara és: com podem col.laborar en la campanya aquí a Tàrrega?

Assistint a la conferència que impartirà Arcadi Oliveres el dimarts, 30 de març a les nou del vespre al Teatre Ateneu de Tàrrega. Al final de la conferència es podrà firmar per demanar al Parlament espanyol la permuta del deute, per la qual cosa caldrà el DNI.

L'Arcadi Oliveres és professor d'economia mundial de la Universitat Autònoma de Barcelona i sotspresident de Justícia i Pau a Catalunya.

Un cop més, la Coral Infantil Mestre Güell, juntament amb pares i amics, està afinant les seves veus per poder cantar l'arribada de la primavera i tot el seu esclat. Ja comença a guarnir les cistelles de cintes per poder-les omplir d'aromes de timó que portarem a totes les cases acompanyades de belles cançons.

Pasqua és la festa de la resurrecció i els infants la volen cantar amb goig i alegria pels carrers de Tàrrega. Esperem que surti ben lluïda i que a tots us porti una il.lusió.

Padrins i padrines, petits i grans, prepareu ous, botifarres o diners, que amb un carro i els músics per Pasqua us despertarem.

Que la mona us faci bon profit!

No fa gaires dies en un programa radiofònic, on els oients truquen per dir el seu punt de vista o la seva opinió referent a un tema concret, em van sorprendre les opinions tan complexes sobre la Setmana Santa i el sentit cristià d'aquests dies.

Tothom, cadascú a la seva manera, farà festa aquests dies. Les carreteres s'ompliran de cotxes, els hotels de turistes, les agències de viatges de clients, d'esquiadors les pistes de neu... en fi, hom busca un lloc per passar-ho bé i gaudir d'aquests quatre o cinc dies de vacances.

El sentit del Triduum Pasqual, és la celebració de la Pasqual del món cristià. Però pregunto on comença i fins on arriba aquest món? Afinant una mica, distingeixes entre els qui, d'alguna manera, relacionen aquests dies amb la mort i la ressurrecció de Jesús, i els qui en prescindeixen. Malgrat tot, la continuïtat d'actes massius com les representacions de la Passió o les processons, que afloren en tants creïents ambigus... resten un punt de referència sòlid.

Hi ha altres cristians a qui la vivència participativa en les celebracions litúrgiques i el diàleg amb el Senyor (la pregària) els ajuda a fer més càlida la celebració de la Pasqua.

En la Pasqua del món cristià hi som tots els batejats, d'una manera o d'una altra: els de les vacances de setmana santa i prou, els de les velles processons... i els qui cerquen un nivell més profund en la seva fe. Tots ens mereixem un gran respecte i no hem de menysprear ningú.

La celebració de la Pasqua (aquest pas de la mort a la vida) continua sent signe en aquesta societat d'homes i dones batejats... Perquè la litúrgia de la nit pasqual és la més bella de l'any cristià. El ciri pasqual encès significa la presència del Crist gloriós i del Crist ressuscitat.

Amb goig pasqual, recordem aquesta estrofa d'una de les cançons que canten les caramelles la nit i el dia de Pasqua.

Desitgem per al nostre poble
i per a tots els catalans
una Pasqua ben florida
com la cara dels infants!

Bona Pasqua a tothom!

A Claravalls encara es conserven algunes tradicions de Setmana Santa, com són les processons camí del calvari, tot fent el Via Crusis. Al cim del turó hi ha les tres creus fetes amb curres de pedra, des de fa ja uns vint anys. Ara la associació de veïns, amb la col.laboració de tot el poble, han volgut simbolitzar la resta de les estacions. Estan fetes amb una curra i una creu a cada una, unes curres que són antigues eines dels nostres pagesos, que encara restaven abandonades pels camps, i que des de ara sempre estaran allí exposades fent un servei al nostre poble, tant religiós com artístic.