---

5a Pàgina

Diem que el concert que es va celebrar el passat diumenge en honor de Santa Cecília al teatre Ateneu va ser esperançador, perquè després de deu anys que un grup de cantaires deixés l'Orfeó Nova Tàrrega, ara van tornar a cantar tots junts. Esperem que això sigui el principi d'un retorn als orígens amb el consegüent enfortiment d'una entitat amb tanta història com és l'orfeó.

Al concert d'aquest any van actuar conjuntament l'Orfeó Nova Tàrrega, la Coral Ramon Carnicer i l'Orquestra de l'Escola de Música de Tàrrega, que dirigits pel músic targarí Ramon Andreu van oferir una bona actuació que podria ser la base de futures actuacions conjuntes de les tres formacions, com la que per separat, amb altres cantaires i músics, ja ens havien ofert ambdós grups vocals.

Cal recordar que fa deu anys van sorgir discrepàncies al si de l'Orfeó Nova Tàrrega i en una assemblea molt tensa unes votacions molt ajustades van propiciar la marxa d'un grup de cantaires i dirigents que posteriorment van crear la Coral Ramon Carnicer, formació que ha donat molt bones actuacions i organitzat altres de memorables amb un gran nombre de músics i cantaires. Per la seva part l'orfeó ha tingut moments molts baixos i altres de millors, però ja mai ha tingut el nombre de components que requereix una formació vocal que es diu orfeó. Amb tot, també ha organitzat algun gran concert amb altres músics i cantaires. Fa uns dos anys des de l'Ateneu es va intentar fer un concert conjunt de l'orfeó i la coral, però segons es va dir en el seu moment, pel fort protagonisme dels respectius directors la cosa no fou possible. Ara ambdues formacions musicals han canviat de director i això sembla que ha propiciat les bones relacions entre les dues agrupacions. L'encaixada dels dos directors a l'acabament de l'actuació del passat diumenge és esperançadora, o almenys aquest és el nostre desig.

Tret de la Coral Infantil Mestre Güell, de la Cobla Tàrrega i de La Patolea, la resta de formacions tenen la major part dels seus components que ja han fet la primera comunió, és a dir que ja són madurets, així que sembla que els joves no es decanten de manera massiva, com anys enrere, cap al cant coral. Cal que les formacions actuals s'agrupin i procurin de fer proselitisme entre els joves perquè aquesta vessant de la música de tanta tradició a Catalunya no vagi a menys.

Opinió

No sempre, dels que escric, han de pertànyer a la vertent més política i social, més o menys destacada o poc o molt coneguda, de la nostra ciutat. Que és el cas d'avui. Com a persona que recordo tant per l'amistat que hi vaig tenir privada i comercial, com majorment per alguna de les seves facetes que mai pogué desenvolupar del tot. Que a vegades, per ignorades, poden desdibuixar persones i personatges. I quan dic desdibuixar, pel que explicaré després, potser és el més avinent.

Leonci Gómez Mill, que morí el dia 15 de novembre de 1982 als vuitanta-vuit anys, a diferència del seu pare Joan, que tan destacadament com eficientment va ocupar durant una munió d'anys, la presidència de la nostra Cambra de Comerç i Indústria, no fou persona immersa en les activitats polítiques o en alguna regidoria de l'Ajuntament, sinó que singular o afeccionat en altres aspectes. No per poc coneguts, com he advertit al proemi, per a mi menys importants. Sense entrar en el camp estrictament comercial, regint l'acreditada agència La Pallaresa, com a continuador de les activitats del seu esmentat pare, quan aquest les va anar deixant. Però aixó sí, vinculat especialment al transport ferroviari, abans de la Compañia de Caminos del Hierro del Norte de España i més tard RENFE.

Independentment d'aquesta circumstància comercial, que els qui em llegeixen ja saben que generalment, i fora excepcions, és la que poso en segon terme, el meu contacte i amistat amb Leonci vingué del llegir i de l'escriure. En el primer aspecte, perquè Leonci era un lector assidu, empedreït, perseverant i obstinat, de tota mena de llibres i tendències, en original o traduccions, dels autors més universals. No cal dir que dels francesos, com Zola, Stendhal, Victor Hugo, Benoit o Balzac, per citar-ne alguns. I dels russos, entre altres, Dostojevskij i Tostoi. I absolutament al dia del que es publicava en català o en castellà. De llavors o d'abans. Afecció que confesso que em va encomanar, per no dir contaminar, que sembla una definició més gruixuda i fora de lloc. Però que expressa una veritat. En el sentit de guarir, si és que val. Perquè, evidentment, el llegir entenc que sempre és un bon remei. Com així pensava Leonci.

Quant a l'escriure, la contaminació, com es pot comprovar en aquesta Nova Tàrrega, encara em dura, si ningú, o el temps, no hi posen remei. I tot just va començar assíduament, quan Leonci va formar part d'un petit grup, llavors com una projecció d'Acció Catalana (única incursió política que li recordo) que entràrem a Crònica Targarina durant una breu temporada. Quan la redacció es trobava a la plaça dels Àlbers, abans d'anar al carrer d'Alonso Martínez. Setmanari, però, en què ja hi vaig col.laborar sempre, a vegades signant i moltes altres no, com a redactor, exceptuant els períodes en què em trobava fora de Tàrrega per estudis o servei militar. Però avui el que m'ocupa és Leonci, que si bé de tant en tant anava escrivint, no ho feia amb continuïtat. I quan ho feia, a vegades amb el pseudònim, si no vaig errat, de «Llop de fusta», afinava sempre. I amb encert i ironia posava les coses al seu lloc. Escrits i opinions sempre imparcials i justos, que fins avui tindrien rabiosa actualitat.

Però si llegia molt, fins que per decisió del seu pare s'hagué de fer càrrec del negoci familiar, la seva gran afecció era el dibuix i conseqüentment la pintura. No en va havia anat a París i es perfeccionava, en el seu afany d'entrar en aquesta parcel.la fascinant del món de la pintura. Que sense cap mena de dubte es comença sempre pel dibuix. Del qual avui en reproduïm una de les seves obres primerenques. Precisament la del seu pare Joan. Afecció, professió i il.lusió que a l'entrar al món comercial i ferroviari fou truncada. Encara que mai, en els moments que podia, no volia deixar-la. I seguí pintant molt bé.

Prova del que dic anteriorment i de les possibilitats i qualitats que en ell apuntaven la tinguérem al Teatre Ateneu. Leonci, i especialment en aquells temps d'abans de 1936, era un ateneista permanent en tots els aspectes. Prop de vint anys més jove que ell, l'havia vist formant part d'aquell grup de Samuel Perenya, Ramon Andreu, els Escribà i Jaume Andreu, que són els primers que ara em vénen a la memòria. El primer i l'últim citats, excel.lents presidents, al seu dia, d'aquella casa. Però un altre més que important grup, dels que donaren alt prestigi a l'Ateneu, eren els que feien teatre. Al davant de tots, Cristòfor Minguell i Francesc Pané, per ordre alfabètic, ja que ambdos mereixen el primer lloc o les lletres més grosses, com en els cartells que anuncien l'obra i els actors. Sense desmerèixer el conjunt que ara no puc incloure. Minguell i Pané, que estic convençut que no els hem fet justícia. Però, avui és Leonci del qui escric. Per dir, en la seva faceta de dibuix i pintura, que fou un excel.lent escenògraf. Perquè, més d'una vegada, havia pintat els decorats d'alguna de les obres que el grup dels abans dits representaven. Una que em ve al cap, Mar i Cel de Guimerà, entre d'altres. Decorats que per la seva lluminositat, efecte i qualitat, eren molt superiors als que es llogaven. Aplaudits i destacats sempre. Dic rotundament, perquè els tinc a la memòria, que avui encara es distingirien. Segur de no equivocar-me.

Com deia, demostració d'una carrera, més que una afecció, truncada. I acabo publicant una fotografia molt encertada de Leonci, possiblement de l'època en què era un gran propulsor dels escacs i privilegiat escaquista. Un altre targarí a tenir en compte.

Opinió

Que la Generalitat de Catalunya posseeix una Llei de Política Lingüística insuficient és un fet evident i perfectament palpable després de l'afer Harry Potter, aquest simpàtic personatge que encara no parlarà en català el proper Nadal. Encara recordo aquella campanya publicitària on apareixien un català i un japonès (sembla el començament d'un desafortunat acudit) i el primer d'ells, de manera diferent en cadascun dels anuncis de la campanya, formulava un breu discurs amb una incorrecció lingüística; el japonès, després de corregir-lo, anunciava: "el català és fàcil!". Realment el català és fàcil? Doncs que li ho expliquin al petit i màgic Harry...

La Llei de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, aprovada el 7 de gener del 1998, resulta coixa per a una comunitat de parlants que quasi arriba als deu milions, tenint en compte els territoris que pertanyen a l'Estat espanyol, Andorra, França i Itàlia. Tot i les lloances a la llengua catalana que el text de la llei realitza en el preàmbul, decep en gran mesura el fet de comprovar que l'ús d'aquesta llengua no té prou garanties, que els usuaris no tenen ni la seguretat de poder-s'hi expressar ni la de poder-ne gaudir. Aquest és el cas, sense anar més lluny, de la recent pel·lícula que no tan sols ha tingut un esplèndid ressò mediàtic per la qualitat del producte, sinó pel trist fet que els catalans no la podran veure en la seva llengua pròpia per la impotència d'una llei que, en el moment en què és infringida, obliga els seus creadors a suplicar en lloc de multar. Aquesta és la principal mancança de la Llei de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya: resulta absurda perquè no té cap mena de poder judicial.

La pel·lícula que ha alçat una nova polèmica entorn de la fragilitat del català enfront de les llengües més majoritàries, com ara l'espanyol o l'anglès, és el film de la productora nord-americana Warner Bros. Harry Potter, la història d'un nen que és escollit per assistir a una escola de màgia. La temàtica de la producció, tal i com es pot deduir de l'argument, va dirigida a una públic infantil que, en el nostre cas, estudia i parla freqüentment en català. Les novel·les en les quals es basa la pel·lícula també estan completament traduïdes i el seu consum s'ha incrementat, cosa que han constatat llibreters d'arreu del país, pel que fa a les edicions catalanes. És estrany, doncs, que Harry Potter digui "renoi" arreu excepte al cinema? Doncs no tan sols és rar, sinó que és vergonyós i intolerable perquè no compleix allò de "normalitzar i fomentar l'ús del català en [...] les indústries culturals", tal i com afirma la Llei de Política Lingüística del 7 de gener del 1998 (capítol preliminar, article primer, segon punt, apartat c).

En el cas que ens ocupa, l'article clau de la llei és el número 28, titulat "Les indústries culturals i les arts de l'espectacle". En aquest article i a banda d'insistir per enèsima vegada en allò d'«afavorir, estimular i fomentar» la llengua catalana, es parla de totes les variants culturals que poden ser expressades mitjançant la llengua: la literatura, les publicacions periòdiques, el cinema, els enregistraments sonors, el material audiovisual, les arts de l'espectacle, la música cantada, el material escrit i auditiu destinat a persones invidents i qualsevol altra manifestació cultural pública. Si bé no podem negar que el català ocupa una notable posició pel que fa a algunes d'aquestes variants, el cinema encara és la gran assignatura pendent de la Generalitat de Catalunya, que no hauria de demanar el doblatge de films al català sinó d'exigir-lo en benefici de la comunitat de parlants que governa per voluntat popular.

Dins d'aquest article número 28 de la llei, i més concretament en l'apartat 'c', es diu textualment que "el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d'afavorir, estimular i fomentar [...] la producció cinematogràfica en català i el doblatge i la subtitulació en català en pel·lícules d'expressió oral no catalana, i la distribució, en qualsevol format, i l'exhibició d'aquests productes". En primer terme, cal tenir clar que el cinema de producció pròpia actual pràcticament no passa dels curtmetratges de reduït públic i escassa promoció; en segon lloc, el doblatge de cinema no català a la llengua pròpia de Catalunya podria dir-se que es duu a terme solament a la televisió, ja que les estrenes rarament les hi podem; i per últim, pel que fa a la subtitulació, ha estat una sortida accelerada en l'afer Harry Potter però no és ni ha d'ésser la solució.

Però tot i que sembli que el cinema en català ha de captar tota la nostra atenció pel que fa a les mancances de la Llei de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, cal saber que el forats que el text presenta són molts i molt variats, com per exemple el preocupant cas de les noves tecnologies. Sembla mentida que tota una Llei de Política Lingüística tan sols contempli en tres escassos apartats el que serà la comunicació del segle XXI. És aquest el català de l'era informàtica que volem? L'article 29, titulat "Les indústries de la llengua i la informàtica", arriba a afirmar a l'apartat b que "el Govern de la Generalitat de Catalunya ha d'afavorir, estimular i fomentar [...] la producció, la distribució i la comercialització dels programaris informàtics [...] i la traducció, si s'escau, d'aquests productes al català". Si s'escau? Podríem saber qui tria el fet que s'escaigui o no traduir un programa informàtic al català? Si la resposta té cap relació amb els fabricants, de parla anglesa la gran majoria, sembla que el segle dels ordinadors passarà per sobre de la llengua catalana; si, per contra, som els usuaris de la llengua els qui hem de decidir si volem programes informàtics en català, senyors parlamentaris, rotundament puc afirmar que s'escau.

Sembla clar, doncs, que la Llei de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, aprovada el dia 7 de gener del 1998, és insuficient i escassa en l'actualitat, no arriba fins allà on els parlants de la llengua catalana exigeixen exercint el seu dret com a usuaris, no garanteix els drets i deures en referència a la llengua, no multa els infractors ni els sotmet cap mena de càstig penal... Sense cap necessitat de patir un altre afer com el de Harry Potter, sembla evident que el text de la llei resulta desfasat i cal que sigui renovat al més aviat possible, abans que les noves tecnologies i la comunicació de darrera generació, on sembla que la ciència estigui per sobre de la llengua, es mengi el català i el redueixi a la producció escrita que cada vegada es preveu més reduïda (els temps canvien).

Correu del lector

Il·lustre senyor batlle de la ciutat Tàrrega

Senyor, els sotasignants som un grup de ciutadans que volem manifestar la nostra preocupació pel present i per l'esdevenidor de la nostra ciutat i sentim la necessitat d'explicitar-ho.

Per tant, i pel fet d'haver rebut de la majoria dels votants de Tàrrega la confiança suficient per a fer-la progressar, i entenent que això no s'esdevé de manera clara, amb tot el respecte i consideració.

Manifestem

Que es pateix una gravíssima mancança pel que fa al servei d'aigües. És insegur pel subministrament, ja que s'esdevé massa sovint que la ciutat es quedi sense aquest servei. Hauríeu d'entendre que això no pot passar: simplement. Tampoc es pot aconsellar al ciutadà, que paga els seus impostos, que hagi de disposar d'un servei alternatiu (cisternes, etc.), servei que a més no sempre és possible. És senzillament vergonyós, com ho és el fet que com a única explicació es digui als ciutadans que despenen massa aigua, tot i que ja no som a l'estiu, que és l'època en què se'n consumeix més. Com es vol potenciar la ciutat i el seu creixement si no hi ha capacitat per garantir mínimament un servei de primera necessitat tan elemental?

Que tampoc estem massa cofois de l'alegria amb què nes despenen els diners públics per mitjà d'inversions de necessitat força dubtosa, com és ara la gespa del camp d'esports, la plaça dels Comediants, el nou càmping, etc., quan hi ha necessitats que són prou clares i no reben l'atenció corresponent per part del consistori que presidiu.

Que no entenem que la ciutat hagi d'oferir gairebé sempre un aspecte de deixadesa i brutícia que no diu gran cosa a favor dels seus habitants.

Que no entenem tampoc que el trànsit hagi de ser un aspecte caòtic del nostre viure quotidià, que concretament en alguns punts és literalment tercermundista.

Que veiem que és molt difícil de justificar l'augment d'impostos que heu anunciat, ja que, ben mirat, de diners no us en falta pas. El que ocorre és que no els administreu com cal, i sobre això en teniu una greu responsabilitat, àdhuc moral.

Que per tot això, sol.licitem

Que feu el favor d'esmenar tot el que us hem manifestat, encara que només sigui per pura coherència amb el que vau prometre en el seu moment.

Que si no us en veieu capaç, ja sabeu el que cal fer, i per favor, no ho allargueu més de l'estictament necessari.

Tot el qual estem ben segurs d'assolir de vos.

Visqueu molts anys.

Correu del lector

Amb les festes nadalenques a punt d'arribar, som al llindar de l'època consumista per excel·lència. És també la temporada dels contenidors vessant de brossa i embalatges, de tot allò que hem comprat i no volem: els embalatges, restes de menjar, ampolles buides i fins i tot arbres agonitzants. Afortunadament tenim una gamma de diferents contenidors perquè puguem selecionar i separar els diferents materials per al posterior processament, ja sabeu, el blau, groc, verd i marrón que trobem a (gairebé) tots els carrers. Suposem que tothom fa més o menys esforç per reciclar. De fet l'any 2000 a l'Urgell es van reciclar 378 tones de vidre, 354,16 de paper i cartró, 98,78 de envassos lleugers (brics, llaunes, plastics), 1,32 de piles i 1,42 tones de medicaments. A Tàrrega eren 87,8 tones de vidre, 133,08 de paper, 35,58 de plàstics, etc., 710 quilos de piles i 5,60 quilos de medicaments.¹ Enhorabona, urgellencs! Tot un esforç per protegir l'entorn i aprofitar al màxim els recursos.

Desgraciadament, malgrat que semblen xifres importants, hem de mirar les xifres globals. El mateix any 2000, els serveis de neteja van recollir 13.008,89 tones de brossa. Això vol dir que 12.170,20 tones de brossa que no s'havien separat per reciclar! Només un 6,45 per cent de la recollida va ser selectiva. En el cas de Tàrrega, les xifres eren 5.937.97 en total, de les quals 5.679,34 tones no eren selecionades. Dit d'altra manera, només vam ser capaços de reciclar un 4,36 percent de les nostres deixalles. Menys del cinc per cent. Enhorabona, urgellencs!

La recollida selectiva no funciona. Hi ha persones que fan un esforç, però moltíssima gent no fan l'esforç, o no saben com fer-lo o no tenen la possibilitat de fer-ho bé. Em sembla que tots hauríem de reflexionar sobre aquestes xifres. Si ja reciclem, hauríem de mirar si podem reciclar més, i aquí s'ha de considerar si podem reduir la quantitat de dexalles que fem.

Des de les institucions competents, principalment el Consell Comarcal, caldria una reflexió sobre com fer arribar el missatge del reciclatge al ciutadà, i si s'hauria pogut dedicar més temps i diners a promocionar aquest servei. Han mancat campanyes per explicar clarament a la població els raons que hi ha darrere el reciclatge. Tanmateix seria convenient estudiar la distribució dels contenidors i la freqüència del servei, ja que una de les queixes més comunes entre els usuaris dels contenidors de recollida selectiva seria el fet de trobar els contenidors plens o que no hi ha contenidors a prop (això és també una excusa per a algunes persones per no reciclar, mentre no s'ho pensen dos cops abans d'agafar el cotxe i fer quilòmetres per adquirir els productes que després no reciclen).

Des dels venedors de deixalles, els comerços, caldria flexibilitat i consciència ambiental. La indústria d'embalatge no ha conegut una recessió i sempre creix. Ara gairebé tot el que comprem ve embalat, empaquetat i plastificat. Comprem carn, fruita, verdura, tot en safates blanques de plàstic, i cada vegada és més dificil evitar això. Per exemple, recentment Caprabo ha començat a obligar a posar-ho tot dins de bosses de plàstic. Ara tenim prohibit agafar un enciam o un manat de porros, que es ven a preu per unitat, sense posar una bossa de plastic que després no podem ni tan sols reutilitzar. Excusa: les caixeres no saben els preus! Tot un exemple de com el sistema comercial obra en contra de la limitació efectiu de residus.

Ara que arriben les festes, a veure si tots fem una mica més d'esforç i que d'aquí un any puguem reflexionar sobre com ha augmentat el reciclatge. A veure.

Des de fa un temps pels carrers de Tàrrega veig força persones negres i mai no n'havia vistes tantes com ara.

La primera vegada que vaig veure un negre de veritat, dic de veritat perquè sols havia vist negres en una caixeta penjada a la paret de la classe del col.legi on tiràvem algun cèntim per ajudar-los; la primera vegada, repeteixo, va ser en un casament, per cert molt lluït i de molta elegància. Era el casament d'una noia de cal Sobies. Recordo que hi havia una catifa des de la casa Sobies fins a l'església dels marquesos de la Floresta i moltes flors...

Molts altres detalls em van passar per alt, perquè quan va sortir la comitiva dels convidats els meus ulls sols van veure aquell jove negre, amb les seves dents blanques que somreien contínuament en veure l'expectació que causava, amb el seu vestit de color cru clar, el seu barret del mateix color i la seva corbata. No li faltava detall. Anava elegantíssim. Estava tan admirada que sols tenia ulls per a aquell jove.

Jo solament havia vist els negrets d'aquella capsa penjada a la paret de la classe del col.legi i anaven despullats, i jo pensava: és que hi ha negres vestits i negres despullats?

Correu del lector

Paraules de crítica o de blasme del consum:

– "Fa temps que vàrem perdre la categoria de ciutadans; som mers consumidors. I allò que abans en dèiem societat ara en diem mercat, i la quimera de la justícia social ha caigut sota el pes de la llei de l'oferta i la demanda.

»Hem passat de la Internacional Comunista a la Internacional Consumista. Militem tots en un monolític partit la ideologia del qual és, precisament, la negació de totes les ideologies, el sacerdoci de l'acció per l'acció, el culte a l'individualisme més voraç. Trencats els llaços de la comunitat, atrapats com estem en l'espiral de la producció i el consum, queda avortada la possibilitat d'una reacció social." (Carlos Fresneda)

– "La veritat del consum és el canibalisme." (Rafael Argullol)

– "Un nen nord-americà dirigeix una mitjana de vint mil anuncis l'any a la televisió. I això per no parlar de l'atac des del ciberespai, que no ha fet més que començar: el 1997 es va descobrir que Kellog's utilitzava el seu lloc web per treure als infants informació privilegiada com el sou del pare, la professió de la mare o l'aniversari de tots els membres de la família." (Carlos Fresneda)

– "Els telèfons mòbils serveixen perquè cadascú parli amb la seva vanitat." (Joan Brossa)

– "No hi ha radicalitat més extrema que la del foment de l'estupidesa, la vulgaritat i la incultura pròpies d'un consumisme exacerbat." (Joan Borda)

– "Les multinacionals ens conviden a viure compulsivament i es lucren de la nostra ingenuïtat." (Carlos Fresneda)

– "En absència d'un Estat autoritari orwellià (G. Orwell), les grans corporacions assumeixen el poder. El mercat és Déu, i per imposar el culte les multinacionals aprofiten tots els instruments de control social: mitjans de comunicació, tècniques de marqueting, mecanismes de vigilància interactiva. El procés és tan subtil i gradual que no ens n'adonem." (Rick Crawford)

– "La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural." (Federico Fellini)

– "Un univers regit per aquests quatre verbs, produir, consumir, racionalitzar i dominar, és un univers de malson." (Cornelius Castoriadis)

– "L'oci que es paga –el futbol, per exemple– deixa de ser oci per convertir-se en un negoci." (Rafael Sánchez Ferlosio)

– "George Orwell es va equivocar. Al Gran Germà no li interessa vigilar els nostres passos; en té prou de programar-los. El Gran Germà no vol amargar-nos l'existència; prefereix que visquem feliços i ingenus, que consumim sense límit, que no pensem. El Gran Germà és el qui mou els fils del mercat opressor envers el qual caminem, parent no gaire llunyà de l'Estat autoritari." (Carlos Fresneda)

– "A mesura que augmenta el nivell material de la vida, disminueix el nivell de la vertadera vida." (Octavio Paz)