Per cert que la carta de Manresa acabava dient que els manresans que no van comprar entrades per l'obra local estiguessin alerta, que potser aviat podrien adquirir entrades per anar a veure El retaule a Barcelona. Nosaltres diríem que els d'aquí es preparin per comprar entrades, que l'obra guanyadora del concurs es podrà veure a la Fira de Teatre.

Des del 1902, llavors carretera de Vilagrassa, denominació que perdurà molts anys, encara que fos carrer de Ponent i ara avinguda de Catalunya, l'edifici de cal Sàrries m'atreveixo a dir i, n'estic convençut, que ha estat i encara és un dels més notables de Tàrrega. I no entro en el de Domènech i Montaner, Segle XX i Alonso Martínez, així com quatre o cinc més, perquè amb permís dels seus propietaris, que crec s'ha de demanar ni que sigui per gentilesa, els reservo per altres setmanes, si Déu m'ho permet, més o menys espaiades.

I a més de notable, sumptuós de veritat, des de l'escala fins a les principals dependències, fou construït en un temps breu, em diuen que no va arribar més enllà d'un any i pocs mesos. I amb materials de primera qualitat, possiblement també un dels primers amb la bigueta de ferro. I amb dues façanes, elegants i ben resoltes, en unes línies de balcons, columnes i portalades, de proporcions ben encertades. No em complico a definir ni explicar l'estil, que segur que no ho encertaria. Però entenc que l'important, en tota mena d'edificis i especialment en aquella època, era que oferissin una imatge que entrés pels ulls a tothom en demostració de riquesa i noblesa en tot el conjunt. Que, naturalment, em refereixo, per fer-me entendre, a l'edifici. Que evidentment sobresortia en tota aquella zona, en què la ja ciutat, apuntava a una Tàrrega que volia obrir-se. I escollia el camí cap a la plana d'Urgell. Un altre carrer, que des de la en aquell temps placeta del Pepe, igualment s'eixamplava i s'unia cap a Lleida i Madrid. Mentre cap a Barcelona, a partir de la plaça del Carme, el Pati, existien unes corbes i una estretor que en limitaven l'expansió. Que cal dir que no ha estat així. Perquè és ben cert que des de fa uns pocs anys tot aquell sector cap a l'est i Barcelona ha tingut una creixença molt notable. Cosa que fins ara, i no fa molt, no havia tingut la dita carretera de Vilagrassa, avui avinguda de Catalunya. Exceptuant més enllà del perímetre urbà, en la zona industrial, que ha tingut el ritme propi. Però així i tot, en plena efervescència constructiva, que s'intensificava últimament en la plaça del Pare Carles Perelló, i ara es multiplica de Santa Clara en avall, cap a la plaça El.líptica i els seus entorns, o bé el que es construirà on hi havíem tingut la prestigiosa indústria tèxtil dels Burgués, cal faixes, cal Sàrries continua essent un punt de referència dominant. Que insisteixo encara senyorial, es miri d'allí on es vulgui. Tot venint de Vilagrassa o en la plaçeta, que enllaça el carrer del Doctor Riu i el carrer d'Urgell. Façana que es pot comprovar amb la fotografia de l'any 1963 que publiquem quan encara quedava una reminiscència del que era el pou del Climent, del qual ja vaig escriure.

Crec però just i obligat dir que la família Solé i els qui han anat continuant la seva succesió han tingut especial interés en la conservació, com en les obligades mitgeres que és el que s'havia anat més deteriorant. Però el conjunt de la construcció, amb la seva solidesa i àdhuc amb l'excel.lent estat de tot el que és pedra o rajoleta, demostra no solament la bondat dels materials emprats, sinó que també de l'enginyer industrial, en funció d'arquitecte, Francisco Jesp, barceloní, com la majoria dels artesans i artistes que hi intervingueren, que fou l'autor del projecte i director de l'obra. De targarins em diuen que hi treballaren uns pocs paletes i manobres d'un equip o una "quadrilla" com en deien, que tenien per cap Ramon Sala Llobet, que després fou un acreditat empresari d'obres de Tàrrega. Insistint, però, com escrivia en el meu article publicat en aquest setmanari el 28 d'abril del 2000 –que aparegué amb títol equivocat– que durant molts anys, especialment al primer terç del segle darrer, en aquelles èpoques, generalment cada família important tenia els seus paletes, artesans o empresaris habituals. I que pràcticament tots treballaven a jornal, sense pressupost previ. I que dins de les possibilitats del que els encarregaven, tots treballaven i complien com els qui més.

Les meves ratlles d'avui no han volgut fer present altra cosa; que si bé des d'uns anys estem vivint uns moments en què tothom busca la perfecció i el millor i existeixen uns elements i materials i una construcció que busca els avenços i les comoditats en tots els ordres, encara queden edificis i construccions que tenen una personalitat indiscutibles. I donen una fesomia característica a distints indrets de la ciutat que l'ennobleixen. Però que també hem de celebrar el que està venint ara.

Opinió

En arribar l'hora acordada, el batlle va fer cap a la cabana mig derruïda on nit rera nit s'havien anat trobant aquells il·lustres ciutadans, grans propietaris rurals, nous caps industrials, antics aristòcrates de la vila de Tàrrega. Amb les baixes que ja coneixien, exceptuant la recent mort del capellà, tots hi eren, expectants. El batlle, en entrar al recinte, els donà la notícia: «És la primera mort que succeeix abans del ritual, no ho entenc, i a la pròpia església! Sembla que no ens en sortirem...». La seva veu reflectia la desesperació que tot d'una envaí la totalitat del consell ciutadà, vestit al complet amb túniques negres i amb els ciris ja encesos. «Hi has vist algú més, a l'església?», va preguntar-li un dels presents; la resposta fou negativa. Els següents minuts foren un caos, tots i cadascun dels membres del consell es plantejaven el fet de fugir de la ciutat, d'abandonar negocis i famílies, de posar punt i final a aquells ritus que estaven acabant amb les seves vides... I, d'entre els més catastrofistes, en Jordi Gimenells digué el següent: «És possible que encara no us n'adoneu? És un càstig diví! Des de que vam començar amb aquestes pràctiques, cada matinada, en tornar a casa, un de nosaltres ha mort brutalment. Fins on hem d'arribar? Ja hem entregat aquell pobre diable d'en Puigpinós, i els seus acollidors, a qui carregarem la culpa ara?», l'exaltació no fou menor veure que els crims continuaven i continuarien.

El vigilant de la vila, home de pocs escrúpols, decidí per una vegada fer una proposta sense fer parlar el batlle en el seu nom, i digué: «Ara ja és tard per a tornar enrera, hem de continuar fins el final, costi el que costi, mori qui mori... El poble s'assabentarà de la mort del capellà ben aviat, i cal justificar-la. Oi que en Gimenells té relacions amb la senyora del ferrer? Direm que el capellà ho descobrí i l'acusà d'adulteri!»; un altre digué: «Quina bona sortida! En Gimenells, tement un escàndol públic, l'assassinà abans que pogués parlar». En sentir tot això, en Gimenells ofegà un crit de ràbia i sortí a corre-cuita de l'estança, marxant entre les ombres de la nit vers el nucli urbà. «Ràpid, mobilitzem-nos, hem de trobar aquell desgraciat abans que no ho confessi tot», digué el vigilant, prenent el sable del sacrifici i sortint a la recerca del jove aristòcrata, el traïdor que donaria a conèixer a la població la pràctica d'aquells ritus satànics, on tots els il·lustres homes de la vil·la eren implicats...

La ciutat de Tàrrega dormia, reposada, després de la mort del presumpte assassí i dels seus dos còmplices: el matrimoni Paner. Tot havia passat de llarg, els culpables havien rebut el seu càstig i el malson no era més que un record a oblidar. Gran és la felicitat de l'ignorant, del qui no coneix la veritat que l'amenaça. I sota aquestes circumstàncies, en Gimenells arribà a casa i, en explicar-li breument la situació a la seva esposa, prengueren el més bàsic i marxaren en carruatge cap a Barcelona. «Estic convençut que ells mateixos ven eliminant els qui decideixen abandonar les misses negres de la nit, com ara jo...», tan sols va poder dir abans d'exclamar l'arri de sortida.

Conta la història que en Jordi Gimenells prosperà en la seva fugida a Barcelona, que establí fàbriques de cotó i llana amb la fortuna que pogué recuperar de la seva família, tot venent les seves immenses propietats agràries a pagesos i d'altres interessats. Des de Barcelona, i gràcies a un rumor que havia anat corrent a l'ample de Catalunya, sabé que tot el govern de la ciutat de Tàrrega havia estat trobat mort als afores del nucli urbà. Conegué, a més, les circumstàncies del crim: un suposat atac de gossos salvatges, donades les condicions en què trobaren els cossos. Però en Gimenells sabia que, de gossos salvatges, res de res... «És curiós, senyoreta, i no en va quedar cap de viu?», preguntà a la seva interlocutora; «Ai, no! Senyor, van morir tots i cadascun d'ells, no en quedà cap de viu ni de sencer», assegurà la veu d'aquells rumors. El jove empresari no ho podia entendre: qui era, doncs, l'autor d'aquells esgarrifosos crims del carrer Major?

La història conta això, i res més, tot i que en alguns manuscrits de l'època consta un estrany fet, sense precedents a la vila: durant els següents set anys, darrera de l'altar de la Parròquia, l'anomenada Santa Espina lluïa amb llum pròpia i com no ho havia fet mai, com d'alegria o de satisfacció. Un curiós efecte òptic? Una ridícula rondalla popular? El fet és que, encara avui i sense conèixer l'autor dels successos narrats, podreu veure la Santa Espina lluir amb llum pròpia la nit de Sant Joan, la més curta de l'any.

Quants cops ens hem lamentat del passotisme que obeservem en els nostres joves vers la vida ciutadana? Estic segur que molts, possiblement massa.

Aquest regidor de vostè és mestre i, potser per això sempre davant de qualsevol constatació de passotisme, individual o col·lectiu, intenta vèncer la causa més comuna del "tant-me'n-fotisme", la ignorància, amb una acció educadora. Ningú neix ensenyat.

No importa l'edat, ni el nivell cultural, ni el grau d'intel·ligència, ni tampoc allò que en diem "... és què en els temps d'ara...", si hom no coneix, hom no pot valorar.

Quan dic valorar, vull dir disposar de les dades suficients que ens capacitin per fer un judici de valor, i així, apreciar, mantenir-nos en la indiferència o descartar.

Solament després de conèixer, de tastar, apreciarem o rebutjarem.

Solament en acabat de saber de què va, ho trobarem emocionant o avorridot.

Solament quan en tinguem dades suficients ens decidirem a fer-nos-en seguidors, ens mantindrem com a espectadors o, senzillament, ho ignorarem perquè no ens interessa gens ni mica.

Tot això ve a tomb perquè l'Esbart Albada, el nostrat Esbart Albada, celebrarà el seu cinquantenari de vida.

Els targarins d'una certa edat saben que en aquells anys de foscor de llibertats i d'opressió de la nostra cultura autòctona l'Esbart Albada era "més que un grup dansaire".

Molts targarins, de qualsevulla edat, coneixen l'existència d'aquest veterà grup targarí de dansa.

Els joves targarins, i els nous targarins vinguts de fora al llarg d'aquests anys, coneixen l'Esbart Albada?

La dansa tradicional, la que perpetua una manera d'entendre i viure la festa, es redueix a un melangiós exercici de "salvar" antiquats records, o per contra, té per ella mateixa prou força per a engrescar i agradar a les noves generacions dels internautes?

Un esdeveniment d'aquesta mida, com és un cinquantenari, és una ocasió ideal per a concitar forces que convergeixin en una gran moguda ciutadana a favor no solament del propi esbart, sinó del coneixement i pràctica de la dansa.

Conec, coneixem, molts dels projectes que s'estan preparant i veig que els components de l'Esbart Albada estan treballant d'allò més.

Des de la meva situació de regidor sense responsabilitat de govern, poc hi puc fer. Poca és la meva capacitat d'ajudar. Però com que no vull esperar que hagi passat l'any de celebració per analitzar i valorar, vaja, criticar el que s'hagi fet, gosaré fer un parell de suggeriments per si serveixen a algú.

Primer suggerimet. Fer una crida als pares i mares perquè responguin amb entusiasme a l'oferta que s'ha fet des dels col·legis per atansar els seus fill a la dansa. Motiveu els vostres fills i animeu-los a fruir d'aquesta oportunitat única de pasar-ho bé. Goso desmentir enèrgicament que "avui en dia això de la dansa no els agrada". Als nens i als joves els agrada molt i molt ballar. Som els grans els qui, per les moltes ignoràncies que patim, tenim por de potenciar a casa propostes com aquesta.

Segon suggeriment. Seria convenient dedicar un número de la col·lecció Natan a la història de l'esbart. Ara mateix tinc davant el número set, Història del Club Natació Tàrrega 1946-1996. És tot un tresor. El llibre posa a l'abast de tots un seguit de dades, de vivències, de fotos i de personatges, que en qualsevol moment poden arribar a col·lectius o particulars que vulguin conèixer millor la nostra ciutat, en aquest cas, a través del Club Natació.

Un llibre sobre l'Esbart Albada donaria per a moltíssimes incursions en àmbits targarins més enllà els propis de la dansa. Resitència cultural, viver de ciutadans compromesos amb la seva ciutat i el seu país, fotografia d'uns temps que no es poden oblidar.

En tinc més de suggeriments, algú diria que massa, i em poso a disposició de qui correspongui.

Crec sincerament que l'esbart ha estat "més que un esbart" per a Tàrrega, i crec que els targarins que no coneixen la seva història ni el seu present es perden una valuossísima dada per saber per què els targarins som com som.

Sense l'Esbart Albada, com sense Sant Eloi, o sense el Club Natació, o "el Pati", o.... Tàrrega no seria així.

Correu del lector

Més sovint del que sabem, la gent dels pobles agregats ens trobem momentàniament sense aigua i sense llum. És una situació que coneixem. Anem a obrir l'aixeta i no surt aigua o surt a menys pressió, i pensem: "hauré de deixar el que anava a fer per després".

Tenim la convicció que les coses que passen als pobles no tenen ressò. Ningú el prohibeix, però es veu dificultat per una manca de canals. Nosaltres volem ser un canal, una via de comunicació de queixes com les anteriors, tant pels pobles agregats com per aquells barris de Tàrrega que tenen queixes d'abandó públic.

Resulta que la dificultat més gran per aquest ressò dels nostres problemes rau en els nostres mateixos habitants: ens hem habituat als serveis mínims i precaris. Podem portar dos dies sense aigua i ningú haurà trucat a la companyia per notificar-ho. I, evidentment, la companyia té més errors i deixadeses amb aquells col·lectius menys exigents i reivindicatius. La gent dels pobles agregats ens hem tornat resignats. Sabem, per exemple, que la nostra aigua és de dipòsits de dubtosa salubritat i sabem que hi ha projectes a massa llarg termini, que han costat moltes i pesades negociacions per solucionar el problema. Sabem que el present serà així per llarg: talls d'aigua cada cop que s'asseca un dipòsit que la companyia descuida i, posteriorment, una aigua més tèrbola o clorada que normalment; talls en el subministre d'electricitat, petits, de segons, però que aconsegueixen deixar sense servei les màquines que funcionen amb programació, recollida mínima de brossa a preu de ciutat, enllumenat pobre dels carrers que en alguns llocs és encara de 125w...

És curiós que restem silenciosos, conformats, com posseïts per una saviesa i un convenciment que, si no fos que té uns 30 anys, pensaríem que és mil·lennari.

Després de tot, a qui queixar-se? Als veïns? A l'alcalde pedani? A l'Ajuntament de Tàrrega? A la companyia que toqui? Ni per aquesta darrera opció ens decantem. El grup de pertinença, diu la teoria, no sempre equival al grup de relació. Sabem que pertanyem al nostre poble o barri i que hem de tenir, com diem normalment, relacions forçoses o, fins i tot, habitatge a Tàrrega. Quin acaba essent el nostre grup de relació, doncs? Per una banda, el nostre poble per voluntat, i se'n necessita molta quan el poble és majoritàriament gran, envellit, potser dividit, potser cultural i socialment mort o aturat en la seva lluita per la supervivència i, en tots els casos, depenent a nivell de serveis. Per una altra banda, el nostre subministrador aleatori de mitjans per aquesta supervivència, Tàrrega, per força.

No importa massa quin grup de relació triem. Perdre la possibilitat de regir-se per un mateix debilita l'empenta i crea dependència, discussions i campi-qui-pugui. Debilitat i dependència, dos termes que tristament ens defineixen.

La setmana passada l'Escola de Música es va traslladar per una temporada a l'antic Col.legi del Carmel, situat al carrer de Comabruna.

El Col.legi del Carmel, que fins fa poc sempre ha estat una escola religiosa, s'ha venut a l'Ajuntament perquè per voluntat de les germanes que el dirigien l'han volgut vendre al consistori perquè en pogués fer ús la ciutat de Tàrrega.

Ens hi hem traslladat perquè el conservatori pugui començar d'una vegada per totes les obres d'ampliació que des de fa bastant temps parlen de fer, ja que l'edifici no està en gaire bon estat.

L'edifici de l'escola de música havia estat l'antic consultori de la nostra ciutat, i des que es va traslladar i el conservatori va ocupar el seu lloc, no s'hi han fet reformes.

Des que està en funcionament, molts alumnes han après música, alguns han arribat a fer una carrera musical i altres tenen les nocions a la música, però des de ben petits ja hi comencen a anar. Al conservatori es donen classes de música de tot tipus, ja sigui de llenguatge musical, de cant coral o de qualsevol instrument.

Un cop estiguin acabades les obres (previstes pel proper curs), tots esperem de tenir una escola renovada, ampliada, i els alumnes, més ganes d'estudiar.

Correu del lector

El proper dia 3 d'abril, a les 6 de la tarda, tindrà lloc a Guimerà l'acte de presentació del quadern didàctic Descobreix. L'Urgell Medieval.

Aquest quadern va adreçat a alumnes d'ensenyament secundari obligatori i batxillerat. És fruit del treball realitzat pels components del Seminari d'Història Local i Comarcal de l'Urgell. Aquest seminari està inclòs en el Pla de Formació de Zona de la Subdirecció General de Formació Permanent i Recursos Pedagògics del Departament d'Ensenyament.

El material didàctic que es presenta conté informació gràfica i escrita sobre l'època medieval a l'Urgell. S'hi desenvolupen tot un seguit d'activitats que ajuden a conèixer i a divulgar la riquesa històrica, cultural i artística de la nostra comarca. El contingut se centra fonamentalment en l'observació i l'estudi de diferents indrets i edificis relacionats amb l'època medieval: el castell de Verdú, l'església de Santa Maria d'Agramunt, el monestir de Vallbona de les Monges, la ciutat baixmedieval de Tàrrega i la vila medieval de Guimerà.

Aquest material didàctic ha estat publicat pel Departament d'Ensenyament a través del Centre de Recursos Pedagògics de l'Urgell. A més han col·laborat en l'edició el Consell Comarcal de l'Urgell, l'Institut d'Estudis Ilerdencs i l'Institut de Ciències de l'Educació.

En la presentació d'aquest material es compta amb la presència del Sr. Pere Led, Subdirector General de Formació Permanent i Recursos Pedagògics del Departament d'Ensenyament, a més de diferents autoritats i càrrecs de les institucions que hi han col·laborat.

Un cop acabada la presentació del quadern a la sala de plens de l'Ajuntament de Guimerà, es farà un recorregut comentat per la vila medieval de Guimerà.