nt30-3-2

Senyor director,

Recentment en una publicació de la nostra ciutat es fa la pregunta ¿Què es cou a l'Escola de Música? Doncs bé, això és el que es cou a la Escola de Música municipal.

Ingredients per prop de dues-centes persones:

Il·lusió, experiència, ganes de treballar, objectius definits, pensament de futur, noves inquietuds, sentit comú, professorat de gran nivell, i el més important: alumnes, nens i nenes que han triat una opció, una educació paral·lela en un camp difícil, amb el treball, la constància, el bon gust, el sacrifici (si sacrifici ja que no és fàcil tornar anar a escola després d'una llarga jornada també d'escola) i sobretot il·lusió, molta il·lusió.

Cal dir que hi ha d'altres ingredients possibles, però si més no, n'hi ha un que no pot faltar: l'alumne, i amb ell no val a badar.

S'agafen els recursos econòmics:

La part que pressuposta l'Ajuntament per a l'Escola de Música al meu criteri és insuficient, malgrat que a algú li pugui semblar excessiva; ara que tothom s'omple la boca amb les prioritats de les despeses dels fons públics, per a un servidor l'educació, sigui del tipus que sigui, és una de les primeres prioritats que cal contemplar.

La part que aporta el Departament d'Ensenyament de la Generalitat de Catalunya no es mereix ni comentari: és ridícula.

La part que aportem els usuaris evidentment em sembla excessiva, sobretot si tenim en compte que en altres comunitats és gairebé gratuïta; significa una part molt important del pressupost de les famílies que fem l'esforç de procurar una educació al màxim de completa per als nostres fills, i una discriminació per a les famílies que potser no puguin, malgrat voler-ho.

Es barregen amb recursos humans:

No seré jo qui qüestioni el professorat ni les seves remuneracions, d'aquest ni de cap altre centre d'ensenyament, ja que suposo que els responsables de la seva contractació han de tenir el criteri suficient per fer-ho, currículums, oposicions, etc. Ara bé, amb els pocs coneixements que tinc al respecte, triaria aquell professorat que sabés ensenyar (de res no serveix tenir molts coneixements si després no els saps transmetre a l'alumnat), engrescar, il·lusionar, fer gaudir de la música... No triaria aquell a qui l'únic que importa fos el lluïment personal, no sabés entendre que no tothom és un geni i no per això pugui estimar tant o més que ell la música; no triaria el qui fa imprescindible que li facin la pilota, qui no vol perdre el temps treballant amb nens petits, qui no valora l'esforç, en resum, qui pot fer avorrir la música a qualsevol, etc.

"Truqui - 1":

Un dels objectius dels alumnes de l'Escola de Música, entre d'altres, és el fet de poder tocar a l'Orquestra de Cambra de l'Escola de Música o a la Banda de l'Escola de Música. Personalment crec que aquestes formacions han de ser representatives de la escola, han de ser el reflex tant de les seves virtuts com dels seus defectes, i si algú vol una orquestra simfònica a Tàrrega, en lloc de sortir corrents, que engresqui un pla seriós, i un servidor, com tants d'altres, l'ajudarem en el que puguem.

"Truqui - 2":

Mol sovint, en aquest tipus d'ensenyament i a partir de certs nivells, es parla de "escola de tal mestre" o de "tal altre"; és per això que alguns alumnes, no sé si amb bon criteri, decideixen seguir arreu certs professors. Diuen que en la varietat es troba el gust; no sé si aquest és el cas.

Nota:

Només em queda animar tots els professionals de l'escola perquè tirin endavant, ja que hi ha molta feina per fer, com per entretenir-se a veure qui diu què, i si hi ha algú que tingui noves inquietuds i idees, espero que pugui manifestar-les i posar-les a la pràctica. Personalment els donaré suport en el que em sigui possible.

Aquesta recepta, que segurament no és la millor, (vegeu recursos econòmics), té tota la pinta de ser un bon brou de Nadal del qual tots gaudirem.

Atentament,

Els avenços tecnològics no paren de succeir-se en un continuum massa accelerat, però... i la informació? Què fem amb la informació? També progressa? Algunes anàlisis sobre el tema:

– "Els mitjans de comunicació tenen una tremenda influència en tots els àmbits de la societat, sobretot en les opinions polítiques i els hàbits de consum." (M. de Aranzadi)

– "Què ens permet l'informatiu de televisió que sigui diferent de la premsa? Imatges. I ens dóna imatges, sí. Però imatges de farciment, sense valor informatiu per elles mateixes. Són imatges que amaguen les imatges que no es tenen. El telediari, al mostrar imatges, amaga que no dóna imatges: és la censura de democràtica." (Ignacio Ramonet)

– "La falta de mitjans de comunicació alternatius i la dominació dels media pels règims democràtics concrets limiten el fluix de les fonts d'informació alternatives i crítiques." (James Petras)

– "Hi ha llibertat d'expressió, però no d'impressió." (José Luis Sampedro)

– "Veure no és entendre. Romania, la guerra del Golf, Senegal, Kurdistan, Ruanda... han estat grans descarrilaments mediàtics." (Ignacio Ramonet)

– "El telediari està fet de tal manera que no pot informar: és una estructura-trampa per a la informació". (Ignacio Ramonet)

– "Que jo sàpiga, el periodisme existeix per a explicar el que passa, li agradi o no al públic, el seu destinatari. És a dir: per a informar. La grandesa del periodisme consisteix a informar a pesar de l'autoritat, però també a fer-ho a pesar que això li suposi impopularitat entre la seva clientela." (Maruja Torres)

– "El lliure accés a la informació no es basa només en la llibertat per a publicar o llegir qualsevol cosa que es vulgui, sinó també en l'accés equitatiu als media per presentar idees al públic." (James Petras)

– "El telediari no està fet per informar, està fet per entretenir." (Ignacio Ramonet)

– "És a les societats més lliures on l'art de controlar l'opinió és més refinat." (Noam Chomsky)

– "A través de les grans agències informatives, Reuter, France Press, CNN, la idea del món que el pensament únic consagra és vomitada cada dia sobre milions de televisors, ràdios i diaris a tot el món." (Jordi Sebastià)

– "El poder mediàtic és un poder falsament plural, en realitat significa l'oferta de diversos estoigs al servei d'un contingut gairebé idèntic, dins de l'estret marge d'allò que coneixem com a políticament correcte, culturalment correcte, ideològicament correcte. Aquest plantejament s'adreça a un referent social hipotètic: el gran consumidor, que seria el personatge que legitima la bondat dels missatges, de totes les propostes, en nom del qual es fan totes les ofertes de mercat, ja siguin de marques de cervesa o de política." (Manuel Vázquez Montalbán)

– "No hem d'abandonar el pensament; alguns han deixat de pensar. Jo segueixo pensant." (José Saramago)

Pensar és molt més que un plaer.

L'Anglo-Francesa com a pionera en el camp de l'educació a Tàrrega va iniciar el passat dia 21 de març un nou cicle de conferències amb el tema "Com afecten els problemes visuals a l'estudi", per la ponent Araceli García Cardona, optometrista. Aquest tema entra dins d'una de les línies d'actuació de l'Anglo-Francesa com és prevenir i combatre el fracàs escolar, en una de les seves vessants: el motivat pels problemes visuals.

La ponent va començar per diferenciar les capacitats visuals i els problemes que poden sorgir en les dues fases de l'aprenentatge: quan el nen aprèn per llegir i quan el nen o adult llegeix per aprendre.

Tots aquests problemes són els que l'Anglo-Francesa té molt en compte a l'hora d'aplicar un suport personalitzat i tècniques d'estudi a tots els seus alumnes.

Per cloure l'acte es va iniciar un animat col.loqui entre la ponent i els assistents a la conferència-col.loqui de l'Anglo-Francesa.

Si bé es nota una certa recessió, encara avui, amb l'oferta d'un diner barat per part de la banca, l'euro a la porta i el diner negre que fa nosa, la construcció està que no para. Ara, això sí, cada dia que passa resulta més cara la compra d'un habitatge. S'ha especulat tant amb el preu del sòl que aquest en poc temps s'ha doblat i triplicat. Cada cop intervenen més tècnics en el procés constructiu i la mà d'obra i el material estan pels núvols. L'aplicació de noves lleis com la LOE han repercutit també en el preu final. Davant de tant mercat, han augmentat els intermediaris que també volen la seva part. I l'Administració i els organismes oficials no cedeixen ni un cèntim en taxes i en impostos. Així doncs, la inflació en un producte de primera necessitat com és l'habitatge s'ha disparat enormement sense solucions polítiques al respecte.

Per acabar-ho d'adobar l'Ajuntament de Tàrrega ha anunciat que a partir d'ara l'impost que cobra per donar llicència d'obres s'aplicarà sobre el pressupost de referència que es contempla en la fitxa de característiques del Col.legi d'Arquitectes de Catalunya. Per entendre-ho, direm que aquest col.legi disposa d'una mena de fitxa resum, de caràcter intern i que anomena fitxa de característiques, on figura, entre d'altres dades, el pressupost d'execució material de l'obra projectada. Aquest pressupost és el que figura en la memòria del projecte i és la base sobre la qual s'aplica, en tots els ajuntaments, l'impost municipal corresponent a la llicència d'obres. Normalment aquest pressupost d'execució material correspon al vuitanta per cent del pressupost de referència indicat. Evidentment, això suposa un augment del vint-i-cinc per cent d'aquest impost. Amb aquesta camàndula, l'Ajuntament targarí s'atansarà molt més a la previsió dels 60.000.000 de pessetes que per aquest any 2001 pensa ingressar amb els impostos per llicències d'obres.

Finalment, si tenim en compte que els pressupostos d'execució material de les obres ja s'incrementen cada any, i que pel que fa al 2001 ho han fet per damunt de l'onze per cent, ens podem trobar, respecte a l'any anterior, amb un impost de llicència un vint-i-vuit per cent més elevat.

Us pregunteu quins preus hauran de baixar per mantenir l'IPC que els polítics actuals preveuen?

Li volem denunciar públicament que actualment ha de fer el local dels avis al costat del consultori i que ja està acabada la segona fase i que la primera autoritat no ens vol obrir aquest local.

Li hem escrit al Sr. alcalde i diu que farà tot el que podrà per tenir un local pels jubilats, però no ens diu la data.

Tenim unes vint-i-cinc signatures que avalen aquesta petició del casal d'avis al Talladell, però el Sr. alcalde no vol obrir el local que té.

Aquest fet l'hem denunciat al síndic de greuges, al president de la Generalitat, Sr. Jordi Pujol, a la presidenta del Consell Comarcal, al delegat de Govern a Lleida, Sr. Estanis Felip.

Hem intentat parlar amb el Sr. Gené amb l'anunci de la comunicació directa amb l'acalde de Tàrrega (dilluns, dimarts, dimecres, dijous, divendres i proper dimarts em pengen el telèfon) vol dir que aquest anunci de Nova Tàrrega és fals i no es pot parlar amb el Sr. alcalde.

Acutament tenim un local amb moltes escales i sense condicions.

Per totes aquestes raons, Sr. alcalde, quan ens obrirà el local dels jubilats?

Atentament,

teatre foto John Pielmeier, sobre la base d'uns fets versemblants, ens presenta un món que va més enllà del que la raó pot copsar. Només la investigació tenaç de la doctora Marta Livingstone conduirà l'espectador a l'explicació dels esdeveniments. L'interès de l'obra no rau en el desenvolupament d'unes accions més o menys interessants, sinó en el diàleg entre tres persones, que no sempre diuen o poden dir tota la veritat.

Els tres personatges representen una manera específica de ser: la doctora és la típica persona racional que no admet més la raó, rebutja tota explicació basada en el misteri religiós i en el misticisme. Aquest caràcter xocarà amb la madre Miriam Ruth, que intentarà colar misticismes i irracionalitats perquè el cas s'arxivi sense anar més lluny. Ambdues són persones intel·ligents en un duel constant per arribar a l'explicació final o a l'avortament de la investigació. S'hauran de valdre de llurs armes respectives per influir sobre la germana Agnès: la madre Miriam és la seva tia carnal i la seva superiora al convent, i la doctora ha d'anar guanyant-se-la amb delicadesa i la sotmetrà a sessions d'hipnosi per treure'n l'entrellat.

Una obra, doncs, difícil: tres actrius han de conduir pas a pas l'espectador a l'explicació dels fets. Si el nivell interpretatiu no és elevat, l'espectacle s'enfonsa irremissiblement; no hi ha altres elements que el puguin aguantar ni alleugerir. És com el trapezi sense xarxa al circ: o l'èxit, o el fracàs. I fou un èxit.

Concha Santiago, com a directora, va aconseguir un bon ritme en les intervencions de les actrius i una remarcable fluïdesa en les transicions entre escenes; totes s'anaven encadenant amb lleugeresa: les del convent, les de la consulta i les dels monòlegs. Amb uns discrets canvis de llum i d'espai escènic n'hi havia prou.

L'aspecte més interessant, però, fou l'interpretatiu: les tres actrius van saber mantenir un altíssim nivell al llarg de tota l'obra. La caracterització per mitjà del vestuari, del maquillatge i del pentinat hi ajudava perquè era molt escaient en cadascuna. El públic va estar pendent i enganxat a l'obra durant l'hora i mitja. Concha Santiago era una psiquiatra que sabia trobar el matís adequat en cada moment i vessava autenticitat. Nena Rodríguez, sota la capa d'un hàbit religiós, traspuava les contradiccions internes de persona intel·ligent, coneixedora del món exterior del convent, però condicionada per la seva situació religiosa; la seva actuació, molt bona, encara podria millorar si en les intervencions llargues en què conta històries passades trobés matisos que fessin variar la dicció de les seves frases: canvis de ritme, de to de veu... I Marga Inclán va fer una exhibició artística matisant amb la veu, amb els ulls i amb tot el cos els diferents estats anímics per què passava: no era gens fàcil mostrar-se insegura, ingènua, mística, histèrica, contradictòria, aïrada... i ella ho va aconseguir.

El públic va assistir a un espectacle excel·lent, que uns professionals tindrien veritables dificultats per superar.

Anem de Palència a Cervera. Aquesta setmana el grup de teatre que participa al concurs no haurà de fer tants quilòmetres com la setmana passada. Són el grup Brot Escènic de Cervera, que representaran La república de Gog, una obra escrita i dirigida per Pep Oriol.

La república de Gog vol ser una metàfora d'un poble que, havent perdut l'ètica i la moralitat, acaba convertint-se al pragmatisme, és a dir, a fer en qualsevol cas el que és més pràctic. Aquesta situació en què es troben els personatges ha vingut sola, cedint cada vegada, per part del ciutadà, una mica més de potestat als qui més criden o més força acumulen. Tot plegat els portarà a parlar de la globalització, de genocidis militars sota la bandera de la llibertat, del Vaticà contractant taurons per dur les finances, d'execucions de retardats mentals, de la manca de control en la tecnologia d'avantguarda...

A La república de Gog hi viuen una cinquantena de personatges interpretats per una vintena d'acords envoltats d'una escenografia espectacular. S'ha de tenir en compte el gran esforç, tant econòmic com imaginatiu, que ha fet el grup per posar en escena aquest muntatge.

Brot Escènic neix el 1981 quan un grup d'afeccionats al teatre es reuneixen al casal de Cervera per tornar a representar Els pastorets. A partir d'aquí el grup va creixent i emprenent noves iniciatives. Van començar amb Els pastorets de Ramon Turull, i des de llavors han representat obres com L'Heroe de Santiago Rusinyol, El conte de Nadal de Charles Dickens o els espectacles al castell de l'Aquelarre.

Us esperem a tots, com cada dissabte, a dos quarts d'onze, al teatre Ateneu.

Aquest dissabte es presenta el llibre Blayais&Urgell a les sis de la tarda a l'Ajuntament de Tàrrega. A dos quarts de vuit, al Museu Comarcal, s'inaugura l'exposició comparativa entre ambdues comarques. La publicació d'aquest llibre suposa un pas més en l'agermanament de dues comarques que, des fa trenta anys, han anat estrenyent llaços d'amistat i de relació, i que van culminar amb l'agermanament oficial de les ciutats de Tàrrega i Blaye l'any 1984.

Fa trenta anys, ciutadans d'ambdues poblacions, de països i cultures diferents, van començar a conviure i a estimar-se. Va ser la Jeune Chambre Economique de Blaye, a inicis de l'any 1971, qui cercava una jove cambra espanyola per agermanar-se. La Jove Cambra de Tàrrega li contestà manifestant el seu interès. El mes de novembre de 1971 una delegació de Tàrrega visita Blaye. L'any següent, el 3 d'abril de 1972, es va realitzar a Tàrrega l'agermanament oficial entre ambdues joves cambres, i un mes més tard, es va repetir el mateix acte a Blaye. Aquell mateix estiu començà l'intercanvi juvenil, i més tard per la fira de Santa Caterina començà a Blaye l'intercanvi comercial.

Vam ser una vintena de noies i nois de Tàrrega d'entre dotze i quinze anys els qui vam anar a petar a Blaye aquell estiu del 1972. Fins llavors, no havia vist gens de món, el meu francès d'escola era esgarrifós, i era la primera sortida a l'estranger. Mai he après tantes coses i en tant poc temps com aquell estiu. D'aquella primera estada a Blaye, recordo el verd del paisatge, les capbussades dins la immensitat fangosa de la Gironda, les marees atlàntiques que feien jeure els vaixells del petit embarcador de Blaye, la Citadelle imponent, les pronunciades costes amunt o avall de la vila, l'amabilitat i el savoir faire de la gent, l'educació dels nostres companys de Blaye, la naturalitat de les relacions entre nois i noies, i una sensació de vitalitat i llibertat, llavors impensable en el nostre país. Però pel damunt del tot va ser el rock&roll allò que més em va impressionar.

Arreu i a tothora es ballava el rock, a les festes, fossin al camp o a les cases. Es feien concursos, s'assajaven nous passos, tot era rock. Tal fou l'impacte, que quan vam tornar cap a Tàrrega, la moda del rock ballat a la francesa va arrasar a les sales de ball de les nostres contrades.

No hi ha res millor per a la convivència i per a l'amistat entre els pobles que el reconeixement mutu. Avui tant Blaye com Tàrrega som dues comunitats unides, dins l'Europa dels pobles, per veritables llaços de simpatia i amistat. Han passat ja trenta anys d'enriquiment personal i col·lectiu, de diverses generacions de blaiencs i targarins, i continuem mantenint la força i la il·lusió dels inicis l'any 1971.

Vagi el nostre homenatge i reconeixement per totes aquelles persones que amb la seva dedicació, el seu esforç i la seva voluntat han fet possible, any rere any, aquesta realitat de trenta anys d'amistat.

Fent al.lusió a les sovintejades sortides del Vaticà Joan XXIII va dir: "Diuen que surto massa durant el dia. Molt bé: sortiré de nit".

Ja no es tracta de discutir el que ha de ser un home de bé, sinó de ser home de bé.

Tot és opinió, i de tu depén la teva opinió. Desterra-la del teu esperit quan vulguis, i, com el navegant que doblà un cap, trobaràs una mar tranquil.la i un golf sense onatge.

Cobreix-te amb el mantell de la pobresa. Els vianants no et saludaran, però sentiràs cantar en el teu cor tots els rossinyols del cel.

La raó és com una olla de dues anses: se la pot agafar per la dreta o per l'esquerra.

Es nota molt aviat que tenim la gana més gran que el ventre, i més curiositat que capacitat.

No hi ha refrany, Sanç, que no sigui vertader, perquè sentències són fonamentades en la mateixa experiència, i n'hi ha un que diu: on una porta es tanca, una altra s'obra.

Les meves paraules pugen volant; els meus pensaments es queden aquí a baix; paraules sense pensaments mai arriben al cel.

Si tanques la porta a tots els errors, deixaràs fora la veritat.

Vós, Senyor, em manteniu la llàntia encesa; Déu meu, claror en les meves nits.

Si plores perque perds el sol, les llàgrimes no et deixaran veure les estrelles.

En memòria

Segon aniversari

Ja han passat dos anys, dels quals els dies ens han semblat un somni, d'altres se'ns han fet durs i llargs, i creiem que és hora de donar les gràcies a tothom per totes les mostres d'afecte rebudes a l'entorn de tu, Joan Marc.

Des d'aquell 28 de març del 99, en què casa teva es va envair de tots els teus familiars, la teva nòvia, els teus amics, professors, veïns, companys: de la construcció, dels pubs, de les institucions d'on havies format part i d'amics i amigues de tot arreu. En un moment la teva llar es va convertir en un santuari ple de flors, i en mig de totes resplendia el teu cos ja sense vida. Gràcies a tots.

Aquella frase que tant et repetia, Joan Marc: "es estimant que seràs estimat", aquest dia va quedar plasmada d'una manera espectacular.

Des de llavors fins el dia d'avui no han parat de repetir-se les manifestacions d'afecte envers tu, sigui mitjançant poemes, escrits, fotografies, retrats, frases, paraules, rams de flors, etc.

Però tot això ha estat possible gràcies a tu, Joan Marc, perquè et vàrem tenir, et vàrem conèixer i et vàrem estimar, i amb tu vàrem compartir els millors anys de la teva curta vida.

Sàpigues que el teu cos ens ha deixat, però la teva ànima viurà sempre entre nosaltres.

T'estimem i no t'oblidarem mai.

Els teus pares i germà

Tàrrega, 28 de març de 2001

Postal fora vila

Apartats momentàniament de Companys, tornem-hi per situar-lo al 6 d'octubre de 1934, el dia que proclamà uniliteralment l'Estat Català dintre la República Federal Espanyola, a l'empara dels sagnants successos laborals d'Astúries, decisió que fracassà estrepitosament i que significà la pèrdua de totes les conquestes catalanes, estatut inclòs, de la seva pròpia llibertat i la de molts patriotes catalans, que no la recobraren fins al 16 de febrer del 1936 amb el triomf del Front Popular. S'ha dit que aquells fets foren el preludi de la guerra civil, però la veritat és que si busquessim els seus orígens, ens hauríem de remuntar al malestar que a les acaballes del segle XIX causà la pèrdua de les darreres colònies, la guerra del Marroc amb la conseqüent Setmana Tràgica del juliol de 1909 i el malestar social d'una Espanya empobrida i, més que ingovernable, ingovernada pel fer i el desfer d'una successió de governs liberals i conservadors que políticament no aportaren res de positiu. A Tàrrega les conseqüències d'aquell 6 d'octubre també s'hi deixaren sentir. Van tancar molts establiments i es va requerir l'Ajuntament, aleshores regit per Trepat Galceran, perquè lliurés el comandament a l'esquerra. Els milicians prohibiren que se celebrés cap missa (era diumenge) i, d'entre altres desordres de menor quantia, assaltaren l'establiment del Sr. Antonino Casanelles al carrer de Santa Anna i decomissaren l'armament que hi havia en aquell moment. D'aquella feta el Sr. Casanelles abandonà l'armeria i es dedicà al seu negoci bàsic. El que no recordo exactament és si aquests darrers fets es produïren aquell 6 d'octubre o al juliol del 1936. Això ens ho podria confirmar el bon amic Manuel, que, juntament amb el seu germà, foren els continuadors del negoci.

Però la decisió més discutida de Companys fou que, una vegada esclafada la sublevació, el dia 21 de juliol, un Companys més vençut que vencedor cedia a les exigències dels milicians i donava el vistiplau a la creació d'un comitè central de milícies antifeixistes, i tot per imperatiu dels qui es consideraven vencedors dels sublevats, quan en realitat ho foren les forces governamentals amb la col.laboració impensable de la guàrdia civil i fins i tot d'una facció de l'exèrcit que es mantingué lleial al Govern de la Generalitat. Tot i això, Companys conservà el seu Govern però els qui manaven eren en realitat la gent de l'extrema esquerra, que es dedicà preferentment al triomf de la seva revolució amb les seves matances, més que a la necessitat imperiosa de continuar la lluita per guanyar la guerra.

A tot això cal preguntar: si Companys després d'agrair la col.laboració revolucionària, hagués decomissat el seu arsenal d'armes i enviat aquella gent a casa: què podria passar? Tal vegada –dic jo– una altra guerra civil dintre de la que ha hi havia, com ocorregué el maig del 1937.

L'escàs tacte polític de Companys es posà de relleu més que res per allò de l'home i les circumstàncies, i aquestes en diversos moments del seu manament foren les de cara o creu d'una moneda a l'aire. Per això quan, fa uns dies, Ainaud de Lasarte deia que Companys amb la seva ja esmentada decisió havia regalat la guerra a Franco, exagerava. Com també ho feia Francesc A. Picas en una recent publicació mensual, quan diu que "Companys i la seva revolució del 1936 intentaren desfer a bocins les arrels cristianes que són el fonament de la pàtria. Quan vençut s'escapà per la Vajol –continuà dient– al febrer del 1939, deixà una Catalunya mutilada culturalment, oprimida políticament, trossejada econòmicament, amb catalans empresonats, assassinats, exiliats i dividits".

No hi ha dubte que, mentre per a un sector de catalans, Companys constituí el símbol de Catalunya, per altres fou el seu destructor. I el més paradoxal del cas és que aquestes opinions tan contraposades són filles de gent de contrastat catalanisme.

Finalitzo amb una matisació al marge. Si bé és veritat que els polítics d'avui són més aptes per governar per la seva més eficaç preparació, formació i dedicació, també he de fer constar que aquells homes de la república foren honestos a l'hora de presentar comptes. Un sol intent de corrupció seriosa, que s'avortà immediatament, costà el càrrec a Lerroux i al Govern. I tot per un intent corruptiu d'un nebot seu que fracassà de bon principi. Malauradament ara no podem dir el mateix. I és que avui es necessiten molts calés per viure. Per viure bé, s'entén.

M'oblidava de dir que Companys va morir pobre.

El passat divendres dia 23 de març un combinat de deu alumnes i tres professors de l'Institut Manuel de Pedrolo va representar l'obra teatral Historia de una escalera, del dramaturg Antonio Buero Vallejo. El magnífic teatre que posseeix l'institut com a saló d'actes, i que cedeix sovint a la ciutat de Tàrrega per fer-hi representacions, sobretot durant la Fira de Teatre, va servir per a la posada en escena d'una obra fonamental del teatre realista de postguerra.

Buero Vallejo, recentment traspassat, es va donar a conèixer com a dramaturg precisament amb aquesta obra, estrenada l'any 1949. El seu teatre, d'accent tràgic, se centra en els grans interrogants sobre la condició humana i en els problemes de l'home actual. És un teatre de denúncia i crítica de l'Espanya de la segona meitat del segle XX. Els temes existencial i social hi són sempre presents, amb un enfocament ètic.

Historia de una escalera és la primera obra important del teatre espanyol de postguerra. L'any de l'estrena ja va guanyar el premi Lope de Vega i es va convertir en el referent de tota la producció teatral realista posterior. En escena es presenten la història i les frustracions de tres generacions de famílies modestes al llarg de trenta anys. Tots lluiten per sortir d'aquell ambient, simbolitzat per l'escala de la casa de veïns, i tots fracassen. Els protagonistes, com els protagonistes de la novel.la Nada, de Carmen Laforet, i com els del poemari Hijos de la ira, de Dámaso Alonso, són éssers turmentats i abocats a la frustració.

Sota la direcció de Miquel Millà, amb vestuari i maquillatge de Rosa García, i la col.laboració de Ramon Farré i Miquel Orobitg pel que fa als efectes de llum i de so, aquesta segona representació va ser premiada amb un càlid aplaudiment d'un públic que omplia tres quarts de sala. La primera representació es va fer al Casal de Gent Gran de la nostra ciutat.