Temps enrere vaig sentir en boca d'un periodista de la BBC resident a Barcelona des de fa uns quants anys una meticulosa anàlisi de la manera de fer i actuar dels catalans, no exempta de la fina ironia que quan estan de bones saben destil·lar els britànics. Establia una similitud entre els dos pobles, en base a allò que ell considerava com les dues institucions instintivament més estimades per part de britànics i catalans, a saber: monarquia per una banda i Barça per l'altra. Reconeixia que ningú com ells per ser tan críticament mordaços envers la seva màxima representació política i emocional, però que compte que no fos un estranger qui els posés en evidència; llavors tanquen files al voltant de la família que representa, sense ni ells mateixos voler-ho, el seu propi subconscient. Al més semblant a aquesta situació que aquí havia observat era la massa culer, fidel a colors i ideals sovint passats i repassats pel sedàs de la sàtira més ferotge. Quan ell, en tertúlies informals, s'hi havia volgut afegir, se li recordava la seva condició de forà i aviat s'adonava que havia de tenir cura de les expressions emprades com en cap altre tema li passava. I afegia que tot era degut a l'estima profunda, arrelada, autèntica, que entre la gent desperten els símbols més preuats, aquí, a Colòmbia o al Canadà. Aprofitant l'exemple, i en la mateixa línia, és semblant a la visió que entre pares es pugui tenir dels fills: una cosa és el que s'accepta des de dins de la família i una altra el que de fora estant et fan veure. Quantes tensions d'aquesta mena podríem explicar els educadors!

Doncs bé, en situació semblant a la dels britànics i afeccionats blaugrana ferits en el seu propi orgull m'he sentit tan bon punt m'he assabentat que el Sr. Pasqual Maragall va gosar titllar de "xulo de barri" al fins ara alcalde. Ep, algú em recordarà que el Sr. Frederic Gené era un candidat més! No ens enganyem, porta en el càrrec molts anys i pot ser que així continuï (escric aquestes línies el diumenge d'eleccions). Per tant, no és un ciutadà qualsevol, i cal entendre l'exabrupte com un afegitó que va més enllà del càlcul electoralista de qui se sap amo de la sala. No hi era i, per tant, ignoro la reacció que van tenir els assistents. Però n'hi ha perquè s'hagués quedat sol amb la seva bajanada; fins al moment aquí no les hem gastades d'aquest calibre... La campanya ha estat força entretinguda, neta i cadascú jugant les seves cartes, que és del que es tracta. Ens han de venir de fora a treure'ns els colors? Què té aquest comentari de cultura democràtica? Quina aportació hi fa a la política municipal? De veritat hi trobeu la gràcia que se li pot suposar? Conec gent de la candidatura socialista i no me'ls imagino gastant-les així.

És més, penso que es tracta d'una provocació barroera que s'autodesqualifica per si sola. Es podria ser benèvol si li hagués passat a qualsevol dels qui per primera vegada es presentaven, gent del poble i de poble que no té en la res publica el seu modus vivendi; com a novells, haguessin pogut acusar la temperatura electoral. En aquest cas, que algú se'n vagi de la llengua hagués estat fins a cert punt comprensible, humà... i excusable. Però per un personatge a qui se li suposa categoria política i que viu de la política, mencions grolleres d'aquest gruix no són de rebut. Fóra bo saber si es passeja per Catalunya repartint floretes d'aquesta mena a tort i a dret o si és que se la guardava en especial per deixar-nos-la aquí. Si així és, s'hagués pogut quedar a casa perquè vol dir que no coneix el nostre tarannà. A la llarga comportaments d'aquesta mena resten més que no pas sumen.

Dins l'argot polític del nostre país, l'expressió maragallada ja fa temps que té pes propi. El significat del mot depèn de qui el digui i del to amb què es digui: si és un simpatitzant es veu com una sortida personal i intransferible d'un personatge singular, i si no, es tracta d'una ocurrència frívola, irreflexiva, que busca titulars fàcils. Durant molt de temps els seus li han rigut les gràcies, tenint cura del personatge com si d'una criatura malcriada es tractés. Els educadors sabem per experiència que aquest és un camí perillós i injust que enlloc condueix. Perillós perquè al personatge en qüestió quan se li cantin les veritats no sabem com pot reaccionar; injust perquè en la seva maduració personal com a dirigent, no se li fa cap bé. Més d'una vegada els seus mateixos partidaris s'han quedat amb el cul enlaire, descol·locats, davant ocurrències que després han necessitat de precisions, quan no de rectificacions. És de suposar que un escrit aparegut en premsa comarcal per a qui té pretensions de presidència a la Generalitat no rebi la consideració de ser atès, però com a targarí al Sr. Maragall li demano una rectificació.

Els camins de l'ambició personal són inescrutables i ell sabrà per què ho fa, però per sobreviure políticament hi ha maneres més elegants que no el de la desqualificació barata. Es pot ser i s'ha de ser crític sempre que les coses no vagin prou bé, sempre que es pensi enl'existència d'altres alternatives o propostes per aconseguir allò que es pretén, però sempre, també, argumentant el sentit que se li doni a la crítica, això és, procurant formular una crítica constructiva. Bé prou que ho sap més ell que no pas jo mateix, però no ens ho ha demostrat. Li ha pogut més la necessitat de quedar bé amb no se sap qui, que els imperatius de la pròpia consciència.

Ah, me n'oblidava! No s'hi val a fer servir allò de políticament correcte, expressió de la qual se n'abusa per excusar qui sap lo: ja se sap, quan s'està en campanya val a tot, no hi ha escrúpol que valgui. Hi ha pautes i normes que haurien de privar per damunt de les modes. La del respecte a la persona i als càrrecs públics (màxima expressió de la voluntat popular!) hauria de ser una d'elles. Una altra vegada que ens vingui a veure, Sr. Maragall, posi'l en pràctica. Manin o no els seus.

En memòria

Benvolgut Josep:

És a tu que em dirigeixo per última vegada; és per a tu que escric aquestes lletres; és amb tu que vull reflexionar. A la vegada vull que serveixin aquestes línies per mostrar-te el meu darrer homenatge a tu, amic, al qual he estimat i pel qual m'he sentit estimat.

Vull reflexionar en veu alta, perquè com a ésser humà en tinc necessitat, com a amic en tinc el deure i malgrat que a alguns els cogui, vull fer-ho. Què saben els qui s'atreveixen a jutjar quina era actualment la nostra relació?

Sí, amic, ningú no entén el que has fet; només tu ho saps i t'has endut la resposta a la pregunta que tots ens fem. Tu i únicament tu saps el perquè.

Allà on siguis, vetlla pels qui estimaves; vetlla per l'Àngels, l'Alexandre i la Júlia. Sempre seran amb tu.

Aquells amics que fa dotze anys que et vam conèixer i als quals juntament amb tu i els teus vam caminar plegats i varem viure moments inigualables: aquelles vetllades al vostre pis, arreglant tantes i tantes coses, al redós d'una taula, junts l'Arantxa, en Xavi, la Mònica i el qui et redacta aquestes lletres; aquelles vesprades junts, que mai no ens feia por l'hora, que ningú no trobàvem el temps llarg; aquells dinars, aquell anar a la platja etc. I tantes i tantes vivències i records que plegats vam fer part de les nostres vides. Tu i els teus éreu i sou la nostra família, i nosaltres la vostra. Les teves alegries eren les nostres, els teus maldecaps els nostres.

Recordo amb els companys el naixement dels teus fills, recordo la teva alegria, recordo quin infant vaig canviar per primera vegada uns bolquers. Ara, Josep, tot són records, ara tot són vivències, ara tot són preguntes sense resposta.

La BAT ha estat una part important en les nostres vides. Alguns, pels avatars de la vida, van haver de deixar-la, però sempre va ser el punt de partida de moltes de les nostres converses. Recordes que algun de nosaltres fins i tot s'oferia per ser president i amb quatre cops de puny tot ho voliam posar al lloc? Ara, mirant endarrere, fins fa riure.

Ara sí, Josep, de ben segur que tot ho veus clar, sense cap mena de dubte; ara sí que deus riure, amb una rialla plena, del que succeeix aquí a la terra.

Allà on ets recordat dels teus pares, germana, pares polítics i, com no, aquelles tres noves germanes que, quan vas decidir unir-te a l'Àngels amb tot i per tot, has tingut, juntament als seus marits, al teu costat. Vetlla des d'on ets per ells i elles.

Bé, Josep, les meves lletres estan arribant a la seva fi. Voldria, com he dit al començar a escriure, que fossin un homenatge cap a la teva persona.

Els teus amics hem quedat i tenim clar que caminarem al costat de l'Àngels, l'Alexandre i la Júlia, per ajudar-la quan ella en tingui necessitat.

L'Arantxa, el Xavi, la Mònica i jo restarem units junt als teus, però sense la presència física d'aquell qui hem estimat. Serveixin aquestes línies per trametre una vegada més el condol als teus pares i germana, als teus sogres i cunyats i cunyades, i com no, a la teva esposa i fills.

Josep, acabo amb aquella lletra que junts havíem cantat tantes vegades i que a tu sempre et posava la pell de gallina.

"Dolça Catalunya, pàtria del meu cort,

quan de tu s'allunya, d'enyorança es mor."

Les campanes van repicant...

Cada vegada que assajàvem aquesta escena de La Puntaire de la costa, el Josep ens feia plorar.

Aquesta vegada les campanes han repicat per ell i a tots se'ns ha encongit una mica l'ànima. La gent del teatre som, pot ser sí, més sensibles del que caldria. Què hi farem...

En Josep se n'ha anat cap allà on no cal ni pa, ni diner, ni sarró. N'hi ha prou amb el bordó del pelegrí per emprendre la via de la pau... la pau que ell tant cercava.

Amic de tots, es posava en tot i amb tots: teatre, diables, joves... Coses i més coses. Projectes i més projectes; tants que l'havíem d'anar frenant. Perquè ell anava buscant més i més.

Les estones passades amb ell seran fàcils de recordar i difícils d'oblidar. Dialogant, discutint (perquè era apassionat), però treballant per la BAT que tant estimava. Volia que creixés com un arbre, a cop de pluja, a cop de sol, a cop de vent.

Quin repte ens deixa ara? Quin mutis farem ara tots? Doncs de fi d'acte... i prou! Perquè la funció ha de continuar. És el que ell voldria. El guardarem dintre del cor i serà sempre prop nostre. I quan passi la boirina que ara tots sentim, tornarem a començar de nou, mirarem al firmament, hi veurem les espurnes del seu últim castell de foc i direm: el Josep és l'espurna que més brilla. El Josep és al cel que ell volia.

L'enyorarem.

En memòria

El món, la nostra societat, nosaltres... Estem atents i a voltes sorpresos, per les noves que hom contempla, llegeix i pensa en els diferents mitjans d'informació. Aquests dies i amb motiu del teu traspàs hem estat molts ciutadans i coneguts de Santa Engracia, lloc on treballaves, els qui molt ens ha entristit la teva mort.

Guardàvem, però, viu record del teu pas entre tots, ja sigui formar part com a minyó de l'Agrupament Escolta Roger de Llúria (era un dels seus inicis i se't donava la benvinguda) i que també bons records teníem de tu en les sortides o campaments que vàrem fer. Destaco la teva valentia per realitzar tasques socials i que també per aquest motiu et va portar com a persona adulta a treballar a la marina mercant.

Deixen recordar les paraules del poeta Maragall:

Més enllà veig el cel i les estrelles,

i encara allí voldria ésser-hi hom:

si heu fet les coses a mos ulls tan belles...

Josep, sempre estaràs en el nostre record!

Teu en l'esperança de retrobar-nos a la Nova Vida.

En memòria

Recordem com va començar tot. Per a tots nosaltres al principi eres una persona llunyana que, a poc a poc, amb el teu caràcter, els teus ànims i la teva força, vas anar marcant els nostres camins.

Recordem quan venies a assajar la Passió, amb el teu paper al sanedrí. A partir d'aquí, ens vam adonar compte que eres una persona amb la qual s'hi podia passar llargues estones animades.

Recordem l'any que vas venir a colònies, amb l'Àngels, de cuiners. Allí ens vau donar la vostra amistat, confiança i generositat.

Recordes com ens feies anar als monitors de bòlit amagant-nos les plates de menjar i les coca-coles per les nostres reunions de la nit? Vas participar com un monitor més en algunes de les activitats, i preparaves amb cara i ulls les típiques i mítiques nits de por. Amb la teva ajuda en aquelles colònies vam aprendre a compartir part de la nostra vida amb uns pares voluntaris; fruit d'això va iniciar-se una amistat llarga que ha durat i durarà per sempre.

Recordem quan vam decidir tornar a tenir consell de pares i tu en formaves part. Les reunions, una mica difícils entre monitors i pares, on tu, Josep, ajudaves a aconseguir un objectiu comú: estimar l'esplai. Va ser a partir d'aquí quan vas formar part important de nosaltres, del nostre esplai.

Recordem els moments d'incertesa dins l'equip de monitors i tot el que vas fer, amb la resta del consell de pares, per tirar l'esplai endavant; donant-nos suport dia a dia, ajudant-nos en tot moment i donant-nos el millor de tu: la teva amistat!

Aquests darrers anys vas fer que l'esplai formés part de tu, i alhora, tu de tots nosaltres i tot el que això comporta; amb els pares vas ser una peça clau, intentant engrescar-los a participar en tot, com un dia vas fer tu, Josep. Amb els Nens t'ho passaves molt bé mullant-los amb la manguera enmig d'una pista americana; amb els monitors, obrint a tothora les portes de casa teva, quan necessitàvem algun consell o, senzillament, passar una estona divertida.

Recordem... hi ha tantes coses a recordar! Tants moments, tants sopars, tantes reunions, tantes discussions, tantes trucades, tantes rialles, tantes bromes, tantes experiències viscudes, tants sentiments...

Per tots els records, per tot allò que ens has donat, per tot allò que hem viscut, per tot allò que hem compartit, gràcies, moltes gràcies!

Els nens i nenes, els pares i mares, el consell de l'esplai, la comunitat carmelitana i tot l'equip de monitors et diem: a reveure, Josep!

Estones de lletra

Jutjem les accions humanes segons la pena o el plaer que ens causen.

La veritat que es troba en els llibres és una veritat que ens descobreix a vegades, no són les coses com són, sinó que els coses no són.

Sols s'exerceix una forta acció sobre les persones acudint a les seves passions o als seus interessos, no a la seva intel.ligència.

Perquè no hi ha més remei que matar el temps, i encara això, si un ho pensa, és la única ocupació de la vida.

Hi ha dos mobles que es tenen un gran estímul i són el llit i la taula. La taula que plena, ja de llibres, ja de viandes, ostenta l'aliment de l'ànima i del cos; i el llit propici al dolç repòs i al cruel amor (?)

Es pot dubtar del que es veu, però no de les paraules d'un home honrat.

La timidesa és una gran pecat contra l'amor.

No cal lligar-se massa als bens mortals d'aquest món i cal saber abandonar allò que ens abandona.

Veient pare i fill arribant al final de la cursa contents de poder haver acabat, vaig pensar com de contents estaran els teus pares, germana, família i amics quan tu acabis aquesta cursa cap a la vida que estàs lliurant. Els teus pares aporten tota l'energia que tenen en aquesta lluita i mai es podrà saber quanta ha estat.

Es fa difícil imaginar la soledat que deus estar patint, però tots et podrem explicar que mai ningú ha estat tan acompanyat com tu; encara que al teu costat no vegis cap cos present, el pensament i l'ànima marxen soles cap allà on ets tu. Crec que serà la cursa més llarga i difícil que mai he vist; la vida té una curiosa manera de posar-nos a prova i tu les has anat superant totes, aquesta també; encara pots anar més a poc a poc si vols, però sense parar-te, ja que cada cop que tu t'atures, s'aturen massa coses al teu voltant.

Estem pendents del teu esprint final, no tenim pressa, però tenim ganes de veure't i tornar-te a sentir entre nosaltres. Ànim, campió, tu pots.

Correu del lector

Crec que a totes les famílies hi ha hagut una matrimoniera. A la meva sí que hi era. Ella es preocupava, si hi havia noies solteres a la família, de buscar-nos el pretendent.

Jo era una noia jove i no pensava en nois ni res que s'hi assemblés. M'agradava viure i tot ho trobava meravellós: el món, la joventut, la vida...

Un dia va vindre a casa i em va dir que ja m'havia trobat "nòvio". No sé si va anar casa per casa a trobar-lo, això no ho sé. Me'l va pintar així: "De diners estaràs bé, no et faltarà res. És molt treballador i pensa que té la força d'un camió". Reina, quan vaig sentir això! Vaig quedar esfereïda. Recordo que li vaig: "I per què necessito la força d'un camió?"

Pobra de mi! Aquesta presentació del meu futur em va fer més por que goig. Així que el "no" va ser rotund.

Bé, va passar un temps sense que la matrimoniera digués res, fins que un dia es presentà a casa dient que ja tenia un xicot per a mi. Jo llavors encara no festejava, tenia vint anys i això per a ella era molt, vint anys i sense "nòvio".

Així és que va començar dient: "És molt ric, estaràs molt bé, no et faltarà res". Els meus pares escoltaven tota aquesta lletania tan atraient... Quan va acabar de donar l'explicació de tot el que tenia (en cap moment vaig sentir que digués que era una persona de bons sentiments, d'una manera de pensar com la meva, no: sols diners, diners i diners) es va sentir la veu del meu pare que va preguntar: "Bé, i quina edat té aquest noi?". La parenta va contestar. "Crec que uns cinquanta i pico". No va caler que digués el "pico" perquè el meu pare va contestar ràpid: "No, això sí que no, la mateixa edat que jo, no".

I així va quedar el meu futur matrimoni desfet. Quina llàstima, veritat? Quan més tard va saber que ja anava amb un noi, ja no em va molestar més. Gràcies a Déu!

Correu del lector

Noves reflexions crítiques sobre la informació en general, i la televisió en particular:

"La televisió hauria d'estar només en mans d'artistes, i l'han entregada als venedors de fum. Lamento que hagin destrossat la possibilitat de tenir una finestra al món real i plural. No a un món de pacotilla única." (Margarida Rivière)

"A la televisió mana la publicitat." (Almudena Grandes)

" La televisió és una finestra des de la qual es pot veure el pitjor d'un mateix." (Juan José Millás)

"La informació sempre genera opinió. L'opinió mai no genera informació." (José Luis Morales)

"El messianisme neoliberal que se'ns presenta com un únic missatge és per a mi un nou maoisme. Dit d'una altra manera, desacredita els messianismes aliens però no deixa de presentar-se com un nou messianisme." (Manuel Vàzquez Montalbán)

"Quan s'atansen eleccions autonòmiques i generals hauríem de tenir present que també hi ha en joc un model i uns càrrecs directius de televisions concret. En aquest sentit, també cal exigir als nostres polítics molt més del que els exigim, si no després de què serveix queixar-se? On és la nostra credibilitat a l'hora d'atorgar el vot?" (J. Borda)

"La televisió és l'espill on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural." (Federico Fellini)

"La premsa rosa representa el sistema econòmic." (Mercedes Fernández Martorell)

"Els mitjans de comunicació no es preocupen per la democràcia ni per la llibertat." (Noam Chomsky)

"Les xarxes virtuals van teixint la trama de la vida quotidiana i absorvint la seva substància." (Víctor Gómez Pin)

"Mai no s'havien tingut tantes eines per al pensament i mai no havien servit tant per al contrari." (Maruja Torres)

"Si en lloc de tenir tres televisions, la gent tingués una finestra oberta a casa, no necessitaria tants diners per viure." (Joaquín Torres)

"La televisió només idiotitza els idiotes." (Manuel Delgado)

"L'audiència televisiva és peresosa, no ho oblideu." (Alfonso Duran)

"Que sap el qui, en lloc de la cosa, només li'n deixen veure la imatge o, com passa en les notícies televisades, una abreviatura de la imatge o, com passa en el món de les xarxes de comunicació, una abreviatura d'una abreviatura?" (Peter Handke)

"Apagui el televisor i llegeixi." (Fernando Sánchez Dragó)

"Internet no ens ha tornat ni millors ni pitjors. Amb la tele va passar una cosa semblant." (Ferran Sàez)

"El paradís, no ho dubteu, el portem dintre. Només cal cercar-lo." (Josep A. Calvo)

Pensar és molt més que un plaer.

Correu del lector

La parròquia de Santa Llúcia de la Fuliola, al Pla d'Urgell, celebrarà el darrer dissabte de maig la Nit de Maria. Aquesta celebració és la cloenda del mes dedicat especialment a Maria. Enguany se solemnizarà especialment el rosari cantat pels carrers de la població, ja que aquesta serà la Nit de Maria celebrada durant l'Any del Rosari, convocat pel Papa Joan Pau II.

La celebració comença a les nou del vespre amb l'exposició del Santíssim Sacrament. En aquesta hora d'adoració eucarística, els fidels que ho desitgin poden rebre el sagrament de la reconciliació.

A les deu té lloc la solemne concelebració eucarística. Tot seguit, en acabar la missa, es fa la processó pels carrers del poble, resant i cantant el rosari. Aquest any dedicat al rosari es portarà en la processó la imatge de la Verge del Roser, recentment restaurada.

Quan acaba la processó de torxes, es torna a l'església i allí es canta la lletania lauretana i els fidels renoven la seva consagració a Jesús per Maria. Després del cant de la Salve, a la plaça de l'Església hi ha un petit refrigeri per a tothom.

Tots queden contents i renovats per aquesta experiència. Hi participen fonamentalment els feligresos de la parròquia, però també devots de Maria vinguts d'altres indrets de Catalunya.

Cada any en la Nit de Maria es prega per algunes intencions en particular. L'any passat es pregà per les vocacions del sacerdoci. Aquest any, acollint la petició de Joan Pau II, es pregarà per la pau i la família arreu del món i, a nivell diocesà, pel nou bisbe, Mons. Joan Enric Vives, a l'inici del seu ministeri, perquè experimenti especialment la protecció i guia de Maria en el seu servei pastoral.