---

5a Pàgina

És curiós que a l'arribada de l'estiu o en ple estiu sempre hi ha una queixa o altra per l'estat del parc. Ara és la queixa del guarda per la deixadesa d'una part del parc, la zona oest, on hi ha fonts i monuments en estat bastant lamentable, en molts casos fruit de l'incivisme i les bretolades, per regla general de gent jove. Altres estius han estat socis de l'entitat que cuida el parc, els Amics de l'Arbre, que demanaven de regar perquè no es veiés tan sec, o veïns de les zones properes que temien que aquesta sequera dels matolls i les herbes propiciés algun foc al parc. Suposem que deuen ser les calors que porten les sequeres a la zona verda, i la gent que estima el parc veu amb preuocupació o llàstima aquest marciment.

Ja sabem que la nostra ciutat és situada en zona de secà, i que les pluges hi són escasses, així que les plantes han de ser autòctones i que aguatin la sequera. De totes les maneres amb les noves tecnologies es pot regar sense gastar tanta aigua com abans, i per tant un parc una mica més verd ja no és tant una utopia i pot ser més factible. Cal pensar que a no esperar molt, així sigui, les aigües del canal Segarra-Garrigues canviaran el paisatge de la zona que envolta Sant Eloi, és a dir, que serà tot molt més verd que no pas ara, i per això caldrà mirar que el parc sigui més humit, que no hi hagi el contrasentit que quan érem de secà el parc era verd i quan siguem de regadiu, la zona d'esbarjo sigui menys verda que els camps que l'envolten.

En diverses ocasions hem demanat un projecte global d'actuació per a Sant Eloi, però fins ara, ni cas. Cada any els Amics de l'Arbre fan una actuació que inauguren el dia de l'aplec. Aquest any serà una zona de reg per aspersió prop de la creu dels Escolapis. Esperem que en segueixin més d'aquestes actuacions per millorar el verd del parc, però tot es fa sense aquest pla general o global que el parc necessita. A més també caldria una actuació de l'Ajuntament a part de l'aportació que fa cada any als Amics de l'Arbre, que no és gran cosa per tot el que fa falta al recinte. Bé, potser tenen por que ja no quedi res més a fer i ja no tingui sentit la continuació de l'entitat que cuida de Sant Eloi, però creiem que l'acció dels Amics de l'Arbre sempre serà necessària per moltes millores que es facin. Sempre hi haurà molt a conservar en aquesta zona que els targarins en cent anys de treballs han transformat de zona de gravera a parc urbà magnífic i de grans dimensions. Denunciar perquè millori el parc és una notícia positiva. No dir res i amagar el cap sot l'ala és negatiu.

Opinió

Hi ha llocs, establiments, entitats o institucions en la vida d'una ciutat com la nostra, que precisament per la importància i en la vinculació cultural que tenen o en la seva mateixa característica, que a vegades ens oblidem de destacar, si és que no ens ho recorden o insinuen. Que confesso que és el cas d'avui a l'escriure de "la biblioteca". Que poso entre cometes perquè és així com l'anomenàrem des d'un principi. Perquè, com acostuma a succeir en aquesta plana, no em refereixo a la que ara tenim, realment important i extrarodinària en tots conceptes, sinó a la que primer tinguérem.

Després de molts intents de distintes entitats targarines, i molt especialment des de Crònica Targarina que en els anys 1927-28 àdhuc en féu una intensa campanya, la primera biblioteca pública, realment com a tal i per aquells temps ben dotada, s'obrí el dia 2 d'abril de 1934, amb la inauguració de la Casa de Cultura i Biblioteca, la llavors Caixa de Pensions per la Vellesa i d'Estalvis, ara dita "la Caixa". I anoto la data gràcies a l'escrit en aquesta llavors Nueva Tàrreg de Ramon Robinat Cases, del 17 de febrer de 1945, que titulava: "Una institució benemèrita". I que de fet, assidu concurrent com fou sempre, només caldria reproduir, que és el que faré i traduiré en moltes línies, per descriure el que va representar per a la nostra ciutat l'arribada de l'esmentada Casa de Cultura i Biblioteca, ja que també oferia conferències, concerts, o petits concerts musicals, i era alhora present en qualsevulla manifestació cultural o artística, amb exposicions si calia.

Va començar a prestar els seus serveis al primer pis de l'ara "la Caixa", amb entrada per Agoders. I és allí on acudíem amb fruïció i interès els qui a més de llegir-hi, teníem necessitat d'alguna consulta. Sempre ben rebuts i atesos en un ambient d'autèntica llar de cultura i estudi. I escriu Ramon Robinat, en l'esmentat article: "Fa un mes aproxiamadament que foren inaugurades les obres d'ampliació i millora de la nostra biblioteca, amb una sala exclusivament infantil, la primera de les organitzades per "la Caixa" fins a la data, i és amb aital motiu que volem patentitzar la nostra gratitud i el nostre reconeixement per l'important obra cultural que ve desenvolupant a Tàrrega des del citat any 1934." Paraules i opinió que subscric totalment tot i comentant, com escrivia Ramon Robinat a continuació, que si bé en aquells moments la biblioteca només disposava d'un fons de 3.085 volums, "En canvi avui dia compensa aquesta sensible limitació el servei de préstec establert amb la Biblioteca Central de Catalunya, que posa en mans dels lectors de Tàrrega el copiós tresor bibliogràfic de la primera biblioteca catalana." I continua amb elogis.

Però entenc que tots eren pocs, ja que gràcies a les previsions, a mesura que va anar creixent, als baixos d'on ara es troba "la Caixa", i després de les magnífiques instal.lacions del carrer de Sant Roc, va augmentar més i més el seu fons i ens permeté, com succeeix en la seva continuació (de la qual repeteixo que avui no me n'ocupo) poder disposar dels elements de la nostra premsa local, sigui la que sigui, dels que en sorgeixen o es recolzen els nostres comentaris, ampliant o corroborant el que ens ve a la memòria. En veritat , a part del que es troba a l'Arxiu Comarcal, o al Museu Comarcal, un vertader tresor per a Tàrrega. Que en molts casos no hauríem tingut tant a l'abast sense el que ens ha proporcionat aquella primera Biblioteca i Casa de Cultura. Seria una injustícia no reconèixer-ho. I és el que avui dic i proclamo, com un dels tants i tants n'hem rebut beneficis.

Hi ha un altre aspecte que encara que sembli colateral entenc que no és negligible. En aquells temps, de bona part del segle passat que no es disposava de tantes comoditats a les llars, els dies de fred, excessiva calor o de continuades boires, les dependències de la biblioteca, a causa de les seves comoditats, eren un bon refugi. A la vegada s'hi estava bé i s'aprenia. Sempre amb l'atenció, el bon ordre i la discreta vigilància de la bibliotecària de torn. Actitud i col.laboració molt apreciables, ja que fos la que fos en cada moment i època, des d'un principi, les esmentades bibliotecàries es multiplicaven per tal d'atendre les consultes que es feien. I seria un bon moment per citar-les, que en no disposar el nom de totes estimo que és una feina molt delicada. Però crec que ningú s'haurà de molestar si en cito només una, d'acreditada família de grans artesans targarins, els Domingo, que si no vaig errat va dedicar-hi uns trenta anys. I rebi la meva més cordial felicitació, que trasllado a totes sense excepció, amb el més pregon afecte, pel que anàrem rebent i rebem d'aquella primera biblioteca i la seva continuació.

La fotografia que publiquem, quan la biblioteca encara es trobava als baixos de la plaça Major, m'han estat facilitada per l'amic i exdirector, per jubilació de "la Caixa", Joan Prat Badia. És emocionant. Era un dia de conferència. Molts i moltes ja no es troben en l'actual presència targarina. Al cel siguin. Però entenc que és una mostra evident de la gent i la societat d'aquells temps, que acudien a la biblioteca, i com tots, l'estimàvem.

Correu del lector

El mar que sempre recordo és un mar net i quasi sense gent.

L'oratge suau del matí em feia tancar les parpelles, mentre mirava les ones embadalida per l'espectacle meravellós que contemplava.

Tota jo quedava impressionada.

Les ones, esvalotades per la força del mar, feien, acompanyades per la característica remor del mar, fantasmagòriques figures d'escuma blanca i platejada.

Les gavines volaven majestuosament i el seu crit estrident acompanyava el passeig per la platja.

Tot era meravellós: el temporal, la pluja... A vegades mirava lluny, molt lluny, i semblava que mar i cel s'unien en un bes.

Fa temps que no veig aquell mar. Va ser un somni?

Sovint penso en el mar que vaig veure ja fa molts anys.

El Club Ciclista Tàrrega posa novament en marxa la nit màgica, d'històries, de contes, bruixes malèfiques, però per una nit els mites ens donaran pas als ciclistes de totes les edats.

Una sortida de lluna plena, plena d'encants, curiositats i tertúlies, i després de l'esforç, un petit resopó al restaurant Petromiralles.

El preu és de 1.500 pessetes.

L'horari d'inscripcions, de nou a deu del vespre, al Pati.

Correu del lector

Obligacions professionals, que no vacacionals, m'han convertit amb un targarí fora-vila temporalment, per tant no he pogut correspondre al bullit provocat per algun dels meus arguments escrits.

Aprofitant l'etapa vacacional de Nova Tàrrega he pogut reflexionar i valorar les conseqüències i he arrivat a la conclusió que vista la visceralitat d'algunes de les respostes, a la vora del poc -per no dir gens- debat provocat sobre temes de profunda transcendència per a la nostra ciutat, apuntats de diversa manera en els meus escrits, m'he sentit tentat de deixar-ho correr. Per això havia preparat un darrer escrit o carta de comiat que finalment he optat per arxivar, perquè no puc treure'm del cap l'escrit signat per F.P.R. el 6 de juliol passat al número 2.901 de Nova Tàrrega ja que més que una resposta mereix una seriosa advertència.

És molt greu que sobre la base de la pura especulació i només que especulació, és pugui perjudicar una persona –per altra part fàcilment identificable– que jo he de defensar i defenso, per principi i per autèntics mèrits propis, al marge de suposats problemes i dificultats a què tots estem exposats i a la qual demano públicament perdó per la meva involuntària e indirecta inducció del lamentable paràgraf del citat escrit.

Al "ciutadà disgustat - F.P.R." que va escriure en ple deliri rabiós, com ell mateix reconeix, se li podrien recomanar moltes coses, però només vull dir-li que aquest no és el camí. Jo no vull saber ni com es diu, ni qui és i naturalment el dia que vostè sàpiga la meva identitat de veritat, més haurà de blindar el seu oportunista i mesquí anonimat.

És fàcil comprovar la militància inquisidora d'alguns ciutadants que es mouen amb prestesa quan "alguna cosa" s'escapa del seu històric domini. De fet, com s'ha pogut constatar per la forma, l'estil i el contingut de la majoria de les respostes als meus escrits, la Inquisició, amb majúscula, n'ha estat la constant de les mateixes. Això és un mal símptoma i molt perillós donada la dimensió de la nostra col·lectivitat ciutadana. És més, aquesta és la pitjor lacra contemporànea que té Tàrrega i que li embafa molts dels seus àmbits negant-ne la llibertat i el progrés. No són ningú i són masses. Estem pagant molt car el nostre conservadurisme filo-reaccionari. Només se salven els "maquiavèlics" sempre que no surtin del seu paper. Amb tot, cada dia hi ha més consciència de que en política sóm massa dependents i febles i que això no pot durar pel be de Tàrrega. Hem castrat tant els partits polítics i la política que, per no tenir no tenim ni polítics de recanvi, o al menys a mi m'ho sembla.

Fins ara, la meva modesta intenció, ha estat abocar elements –potser massa dispersos– per fer pensar i com un primer pas per a poder debatre qüestions i temes, que confio argumentar de manera gens farregosa, en propers escrits i amb el permís de Nova Tàrrega.