Quan aquesta postal aparegui a Nova Tàrrega les vacances del 2001 –les d'estiu s'entèn–, estaran per molta gent properes a la seva fi. Per als uns hauran estat dies de repòs i carregament de piles; al contrari, d'altres deixaran al darrere dies d'agitació, disbauxa, fatigosos viatges. Perquè hi ha moltes maneres de fer vacances. Alguns ja no tornaran a casa perquè la mort els haurà enxampat per la carretera o bé practicant algun esport d'alt risc (aquest any hi hem d'afegir les motos d'aigua). I també es pot deixar d'existir al llit, de forma natural, perquè la mort sempre es passeja pertot arreu. Altrament no deixa de ser la forma més definitivament perfecta del que entenem per repòs. El lector perdonarà la meva forma d'expressar-me; en el fons és filla del fet que aquest any, com l'anterior, jo no he fet vacances, cosa que em produeix una sana enveja envers els qui sí han pogut fruir de semblant privilegi. Per altra banda, reconec que és un xic grotesc el fet que un jubilat parli de vacances quan en realitat el que jo feia cada estiu era canviar d'aires, d'ambient; en una paraula, fugir d'aquesta ciutat d'aire contaminat i calor xafogosa.

Serveixi aquesta postal com a epíleg de la que publicà a Nova Tàrrega el dia 27 de juliol l'amic Castellà Formiguera, i en la qual, a manera de pròleg vacacional, ens feia una narració de les seves estades a Palamós, Andorra, ben a prop de les meves, Sant Feliu de Guixols, la Seu d'Urgell, un sedant per al cos i per a l'ànima, amb el conseqüent canvi d'impressions amb els amics i coneguts de sempre, tal com ell diu.

A la Seu, els parcs del Segre i d'Envalira eren els llocs preferits, amb l'obligada escapada a l'Andorra rural (vull dir, la no comercial). A Sant Feliu –"la regina de la Costa Brava", segons Ferran Agulló–, ho era la seva platja, la "conxa" donostiarra en petit i, cap al tard, l'obligada visita al far per acabar en una cafeteria del passeig del mar. Obligada visita també a la multitudinària Platja d'Aro i alguna vegada al Palamós de què ens parla Castellà. Tot sigui dit sense la més mínima intenció de petulància del que avui són modestes estades, però sí amb una agredolça sensació de paradís perdut.

No puc finalitzar els meus records de Sant Feliu sense invocar la figura de Josep Irla, president que fou de la Generalitat a l'exili després de la mort de Lluís Companys l'any 1940. Home de robustos sentiments catalanistes, però de salut fràgil, es veié obligat a presentar la dimissió i transferir el càrrec al flamant president Tarradellas. En el precís moment de dimitir digué: "em veig obligat a fer-ho perquè sóc un home vell, malalt i pobre". En certa forma també morí màrtir. L'any 1981 el seu cadàver i el de la seva muller foren traslladats a Sant Feliu de Guíxols, on reposen. La visita al seu panteó hi és gairebé obligada.

Però les meves vacances per excel.lència foren les dels anys trenta al "poliesportiu" de Sant Eloi, com ja vaig descriure en una altra postal. Malauradament, quedaren bruscament interrompudes, aquell fatídic juliol del 36.

Entrevista

Sabeu què és el que em fa més mandra a l'hora de fer una entrevista? Doncs haver de començar sempre jo. Què us sembla si avui us presenteu vosaltres mateixos i així ens estalviem els preàmbuls?

Aleix: Doncs som els Busk'n'Baix, un grup de rock de Montfalcó Murallat. Quan hem sortit als diaris, moltes vegades ens han escombrat cap a l'Urgell o, quan ha interessat, cap a la Segarra; tot i això, insistim que som de Montfalcó Murallat, el poble que ens permet tenir un local d'assaig i tirar el grup endavant. Aquesta és la peça clau, perquè hi ha moltes bandes en aquestes comarques que han mort per manca de suport per part d'ajuntaments i d'altres institucions, que no els saben facilitar un lloc on tocar, motiu pel qual acaben morint...

Per tant, el principal problema dels nous músics d'avui en dia és la manca d'un local d'assaig.

Aleix: En el nostre cas no, però en el d'altres grups és evident que sí. Sobretot quan es comença, ja és prou difícil trobar-te i coincidir en un horari concret, i a més has d'afegir la falta d'un lloc on puguis fer soroll. Com que nosaltres no tenim aquest problema, volem que quedi molt clar que ens sentim de Montfalcó Murallat, que és el poble que ens ha facilitat aquesta complicació. I és que ens han dit que som de l'Urgell, de Montfalcó d'Agramunt, de Tàrrega... i no som ni de Cervera!

Francesc: Un cop, a Vic, ens van posar com a nom del grup "Montfalcó".

Aleix: Sí, em sembla que vam insistir tant en això que ens van batejar amb el nom del poble.

Anem per parts, si us sembla. Com va començar Busk'n'Baix?

Aleix: Això, si ho publiques, seràs el primer que ho explica... Bé, la nostra història comença un dia en concret, que ara no recordo, al pub Àmbit de Cervera, on tocava el grup barceloní Elefantes. Hi vaig anar amb el Manel i, quan van acabar, li vaig dir: "Jo vull fer el que fan aquests". Va ser un concert en un petit pub, amb quatre gats, però el més intens que he vist mai. Jo llavors estava amb els Distrets, de Castellnou, i el Manel tocava amb els Mala Idea; a mi ja m'agradava el que feia, però m'estimava més fer rock amb l'energia que havia vist aquella nit. El Manel va acceptar fer alguna cosa, però érem només bateria i veu.

Dues o tres setmanes després hi va haver un altre concert, perquè llavors això era una cosa corrent que ara està desapareixent. Aquella nit va arribar el David, que tocava amb els mítics Biosca Herzegovina, i jo havia sentit a parlar que estaven molt aturats, que ja no assajaven. El Manel i jo, sense saber ni com es deia, li vam proposar que provés amb el nostre nou grup, a la qual cosa va dir que sí. Aquest és l'origen més primitiu del grup, cap a l'any 97.

Manel: Sí, devia de ser a finals de l'hivern o durant la primavera del 97.

I, a partir d'aquí, comenceu a assajar...

Aleix: Doncs assagem a Cervera, compartint local amb els Mala Idea. Com que era un projecte, tothom provava: va entrar-hi el meu germà, que era el guitarra dels Distrets, va fer alguna cosa el Xavi, baixista dels Mala Idea i el primer que vam tenir els Busk'n'Baix... Recordo que a la meva escala hi vivia el Francesc, que tocava la guitarra, i jo pel celobert el sentia cada nit assajar; doncs un dia li vaig proposar que vingués al local i, efectivament, ja teníem guitarra.

Arriba el moment de fer el primer concert i, caram!, falta el baix...

Manel: El nom no ens el vam posar nosaltres, perquè buscàvem molts noms en anglès i no ens decidíem. L'Edu, un amic nostre que tenia un local a Tàrrega, ens hi va convidar a tocar una vegada, i nosaltres, com que no teníem baix, li vam dir que no. Doncs el que va fer és posar un cartell a la porta on hi deia: "Els que busquen baix".

Aleix: Aquella nit mateix, en veure-ho, vam començar a donar-hi tombs i tombs... Doncs ens vam quedar amb Busk'n'Baix, tot i que al Josep Tió dels Sopa de Cabra no li agradi. El primer concert, per això, el vam fer sense baixista i t'asseguro que quan el veus en vídeo fa pena. El Ramon va venir a veure'ns, tot i que aquella nit no s'hagués pogut imaginar que seria el nostre proper baix.

Ramon: Bé, jo sóc professor d'institut i durant una excursió amb la canalla vaig estar parlant amb el conductor de l'autocar. L'home era de Torà i em va parlar d'algú que tocava molt bé la guitarra i que, per casualitat, va coincidir amb tots dos en una festa posterior a Calaf. Em van presentar el David i vam estar parlant del grup una estona, però va ser a Balaguer on em va insistir i em va convèncer per anar a un assaig. Jo ni tenia baix ni el sabia tocar: sóc acordionista!

Aleix: Hi ha una anècdota genial que va passar a la botiga del Musical de Mollerussa, on el David coneix molt bé l'amo. Un dia que el David hi va anar, l'amo li va comentar: "Aquesta tarda ha vingut un noi molt estrany que s'ha mirat els baixos i s'ha emportat un munt de llibres de tècnica". El Ramon va demanar llibres d'iniciació al baix i d'altres de tècnica molt avançada, explicant que era acordionista però que havia d'aprendre a tocar el baix. Quan el David li va descriure com és el Ramon i l'altre el va reconèixer, va dir: "Però si aquest és el nostre nou baixista!".

I ara ve quan vau participar al concurs Salta a la fama de Tàrrega?

Aleix: No, primer vam gravar un concert a Agramunt i vam treure un CD casolà per donar als pubs; una autèntica relíquia.

Manel: Llavors sí que vam anar al Salta a la fama, quedant segons en la final.

Recordo que hi vaig anar... Ho van fer al pub Zak, oi?

Aleix: Exacte, amb els Motorcycle Mama's, que van ser els guanyadors. Encara tinc aquell concert gravat en vídeo; era impressionant: gent pertot arreu! A partir d'aquí va acabar una època, amb la inclusió al grup de la Gemma, que aleshores cantava als Passanvant. La Gemma també va provar, com tots, i s'hi va trobar de gust. Nosaltres no creiem que un grup hagi de ser un contracte o una obligació, sinó un conjunt de gent que es troba bé fent música junta: si agafes els millors músics de cada província, res et garanteix que allò funcionarà bé. Si hi ha amistat, en el directe es nota.

Això deu de ser imprescindible a l'hora de treballar plegats.

Aleix: Sí, és clar... Doncs, quan va arribar la Gemma, va ser entrar de cop a l'estudi: es va haver d'aprendre totes les cançons en molt poc temps per gravar el primer àlbum, anomenat Potser demà, que presentaríem al nostre segon Salta a la fama. En aquella ocasió sí que vam canviar el nom del grup; ens dèiem Mai Tips i vam guanyar el concurs sota aquest nom.

Manel: És que l'entrada de la Gemma va canviar-ho absolutament tot.

Gemma: Però és que abans de gravar el Potser demà vaig actuar en un parell de concerts en una setmana per aprendre'm les lletres i els acords de les cançons. El meu primer concert va ser patètic...

Aleix: Doncs el Ramon encara estava aprenent a tocar el baix!

I després comença l'ascens de la fama dels Busk'n'Baix, perquè vau arribar a participar a concursos de gran importància.

Aleix: A l'Arca Rock, el mes de juliol del 99.

Francesc: Però el mes d'agost ja ens van confirmar que érem per primera vegada a la final del concurs de la revista Enderrock, cosa impensable si tens en compte que allò que vam enviar s'havia fet ràpid i corrent.

Aleix: A partir d'aquí van començar a venir concerts bons, el ritme d'assaig es va incrementar... La Gemma també va començar a portar cançons pròpies, que demostra la seva bona integració al grup. Però el més important és que vam moure'ns i vam conèixer què es coïa en l'ambient de la música catalana, relacionant-nos també amb la cúpula de la revista Enderrock.

Recentment heu estat contractats en moltes i molt bones ocasions, com per exemple a Arbúcies. Això és un gran pas endavant!

Francesc: Sí, però si no podem tocar a casa nostra... Aquí, si no fas versions d'altres grups, estàs perdut.

Gemma: Només cal veure com es contracten els grups per les festes majors! Qualsevol conjunt que consta d'un teclat electrònic i una dona cantant ja et costa dues-centes mil pessetes, i el millor és que ningú no diu res. Potser d'altres que fan temes propis animen més que aquests conjunts de versions, però ja no els volen.

Manel: No hi ha cultura musical; qualsevol envelat que muntin amb música màquina ja li està bé a la gent.

Aleix: Els de l'Enderrock ja ho deien que Ponent està molt abandonat en el terreny musical. Busk'n'Baix ens vam haver de pagar un autocar per anar a tocar a Leganés. A ningú li interessava ajudar-nos.

Manel: No hi ha ni locals on tocar en condicions; si fins i tot a Lleida ciutat els han tancat perquè feien soroll!

I ara com està el grup? Quins projectes teniu entre mans?

Aleix: Principalment, la promoció del nou CD, el Per sempre més... És un disc que reflecteix la part de cadascú dels Busk'n'Baix, i això és molt important per a nosaltres. Al mes de setembre, si tot va bé, també apareixerem en un disc recopilatori de rock lleidatà amb un tema inèdit que es diu Anar tirant, promogut per l'IlerRock.

Però el que ha de quedar molt clar és que els Busk'n'Baix no som el millor grup del món, ni tan sols ho volem: simplement som un grup de sis amics que toquen junts, que s'ho passen bé junts. Mentre això duri, que no sé quant temps serà, res no pot fallar.

Religió

La meva filla petita té tres anys i va a P-3 en un col.legi de Tàrrega. Un dia al tornar de l'escola em diu que vol portar floretes a la Mare de Déu. El col.legi al qual ella va és catòlic i tenen aquesta tradició i a la seva mare (no la de Déu) i a mi que n'érem conscients quan la vam apuntar no ens va deixar de sorprendre que anomenés Maria d'aquesta manera.

No puc entendre que amb lel que ha avançat la teologia catòlica,¹ que ja no és la teologia supersticiosa de l'Espanya de la inquisició ni del franquisme² encara se li digui a Maria la Mare de Déu, quan a la Bíblia no se li diu en cap lloc ni per remota casualitat. La Bíblia diu que Jesús és fill de Déu, nascut de Maria, i que Jesús és diví i és Déu (Joan 1: 1) però no que Maria fos la Mare de Déu el Pare, del fill i molt menys de l'Esperit Sant. Maria va ser solament la mare de Jesús, una dona senzilla, profundament creient en el Déu creador de l'univers (del qual no era mare sinó criatura d'Ell com tots nosaltres) una dona jueva que estimava la justícia i que desitjava que el regne de Déu vingués a la terra. Una dona que va creure la paraula de Déu de tot cor, i que es va posar a la seva disposició, però que no va ser immaculada ni va ascendir al cel, ni és intermediària entre Déu i els homes, ni li poden resar ni demanar res, perquè tampoc no és la nostra mare; va ser, solament (com si això fos poc) la mare de Jesús per la voluntat de Déu.

Potser que sí sigui cert que Espanya (Catalunya inclosa) s'hagi de tornar a evangelitzar una altra vegada, i no solament pels ateus i indiferents, sinó pels "cristians" que encara viuen dels catecismes espanyols dels anys quaranta i cinquanta. Potser sigui necessari dir-los que llegir la Bíblia no és pecat (com ho era abans pel poble) i que s'imprimeix en català, castellà, basc, gallec i fins i tot en Caló (l'idioma dels gitanos) i que no és un llibre màgic, ni científic que la gent del carrer no pugui entendre.

Suposo que avui dia a molta gent tant li fa si la Verge Maria va ser mare de Déu, de Jesús, de Sant Pau, o si ni tan sols va ser mare. Que és el mateix creure en la Verge com totpoderosa, com creure en Déu, o com no creure en res si això et fa feliç. Ara, a la nostra Europa democràtica,³ el que més interessa no és si quelcom és veritat o fals, sinó si ho creu la majoria que és el jutge suprem. No interessa molt ni la diferència entre el bo i el dolent ni entre allò veritable i allò fals, tot és relatiu, depèn de cadascú, si un creu que a Cervera tenen les veritables espines, doncs les tenen, que els bascos són una raça superior, que dos més dos són tres o cinc depèn de si pago o cobro, que totes les religions són iguals, que tots els partits fan el mateix, etc.

Però pels qui no són tan relatius, pels qui creiem que hi ha coses falses i veritables a part del que pensi la majoria de torn. Pels qui som cristians i creiem en la Bíblia com a paraula de Déu, és molt important que l'estem ensenyant als nostres fills i que estem creient nosaltres: supersticions o veritats que surten de la Bíblia.

Hi ha moltes coses que no puc explicar encara a la meva filla; però el que sí puc dir és que Maria va ser mare de Jesús, que el va estimar molt a ell i als seus germans, més o menys com l'estima a ella la seva mare i jo. Però que encara Jesús va estimar més la seva mare i tota la humanitat complint la missió que el seu Pare li va encomanar, poder ser Camí, Veritat i Vida per als homes, dones, nens que confien en ell.

L'alcalde de Tàrrega, Frederic Gené, va anunciar la passada setmana l'existència d'un contracte de compromís de compra-venda segons el qual l'Ajuntament de Tàrrega adquirirà, de forma imminent, terrenys en ple centre de la ciutat per a la construcció d'un nou pàrquing públic. El contracte, signat el passat dia 17 d'agost, haurà de ser efectiu abans del proper dia 30 de novembre, fet que l'alcalde veu possible.

Els terrenys, que pertanyen a un sol propietari i estan ubicats a l'avinguda de Catalunya, tenen una superfície total de 1.450 metres quadrats i el seu preu es de quasi vint-i-dos milions de pessetes. Gené va valorar que "res és prou car si és en benefici de la ciutat, per tant, aquest preu és una ganga".

Aquest nou pàrquing podrà acollir fins a una setantena de cotxes, tot i que s'ha plantejat la idea de construir un primer pis per a doblar-ne la capacitat fins a quasi cent cinquanta. A més, segons la situació de la finca, hi ha la possibilitat de realitzar diverses compres més en un futur per a establir una altra sortida al carrer d'Alonso Martínez i, d'aquesta manera, connectar aquesta cèntrica via amb l'avinguda de Catalunya.

Caldrà comprar també la propietat que dóna accés a la zona

Gené tan sols va plantejar un problema respecte a la culminació del projecte, que és la compra de la propietat que hi dóna accés, ja que la finca és situada enmig d'una illa d'edificis.

El terreny d'accés en qüestió és actualment una zona cedida per un particular a l'Ajuntament de Tàrrega que s'usa com a pàrquing provisional, d'imprescindible adquisició per a completar el projecte. "S'està negociant la compra d'aquest terreny amb el propietari que ens el va cedir, tot i que no crec que sigui un especial inconvenient", va afirmar l'alcalde.

La iniciativa pal·liarà les protestes de manca d'aparcament pronunciades per Foment Targarí

D'aquesta manera, l'Ajuntament de Tàrrega dóna resposta a les queixes rebudes recentment per Foment Targarí, entitat que associa la majoria dels comercinats de la ciutat, pel que fa a la manca de zones d'aparcament. Foment Targarí ha iniciat

fa escasses setmanes una recollida de signatures amb què demana a l'Ajuntament una immediata solució perquè la ciutat sigui capaç d'acollir la creixent demanda comercial que pateix.

També cal destacar que, amb aquest projecte d'imminent realització, l'Ajuntament de Tàrrega abandona per ara la idea de construir els polèmics projectes de pàrquing subterrani a la plaça del Carme i a la dels Escolapis.

Joan Almodóvar, un paleta de 31 anys procedent d'Agramunt, s'encarrega des del mes d'abril de cuidar i protegir la part més visitada del parc de Sant Eloi, a la capital de l'Urgell, que correspon al terreny que s'estén des de l'ermita fins a la creu del nord-oest, incloent-hi els dipòsits d'aigua i el passeig que uneix la gàbia dels animals amb el finestral gòtic.

Les protestes del nou guarda es dirigeixen directament a l'Associació d'Amics de l'Arbre, presidida pel regidor Jaume Aligué i encarregada de gestionar el parc, que presenta al seu parer un estat de conservació lamentable.

Segons Almodóvar, "la part de dalt està perfecta, però la zona de baix està totalment descuidada, ja que no es té cura de les males herbes i les fonts estan seques i plenes de pedres".

La solució a aquest problema seria un major interès per conservar aquelles zones ja existents al parc

Almodóvar creu que l'associació targarina que vetlla pel parc no es vol preocupar de la seva conservació, afirmant que "tenen quatre milions de pessetes de pressupost que es volen gastar a plantar més arbres i instal·lar nous regs d'aspersió que, actualment, no són necessaris".

En aquest sentit, la solució que el guarda veu a aquest problema és un major interès per la conservació del terreny que el parc ocupa en l'actualitat, enlloc de crear noves zones i no tenir cura de les existents. "Haurien de mantenir el que ja han fet, perquè està de qualsevol manera", va afegir Almodóvar. El guarda, a més, opina que l'associació no té en consideració el benefici que comportaria per al complex el fet d'arreglar i mantenir els accessos, com és el cas d'escales i rampes per a minusvàlids.

L'habitatge que l'Associació dels Amics de l'Arbre li va proporcionar no reuneix les condicions mínimes per a viure-hi

Casat i pare de dos infants, Joan Almodóvar protesta també perquè "els Amics de l'Arbre em van prometre unes condicions d'habitatge que no han complert".

Segons el contracte laboral que Almodóvar manté, l'associació targarina té l'obligació de proporcionar una casa dins del mateix recinte del parc, adjunta a l'ermita. "És inhumana, la cuina està podrida, hi ha esquerdes a la paret mestra i aluminosi a les bigues", afirma Almodóvar, que reconeix haver reclamat en moltes ocasions la millora de l'edifici sense haver rebut una resposta clara per part de l'Associació d'Amics de l'Arbre.

El guarda es planteja el fet de renunciar al càrrec si l'associació no respon a les seves demandes

En aquests moments, Joan Almodóvar, quatre mesos després d'iniciar la tasca laboral al parc, es planteja el fet d'abandonar les seves responsabilitats, ja que se sent "enganyat amb falses promeses que segurament mai es compliran".

Tot i això, el guarda del parc de Sant Eloi afirma que, després de la seva marxa, "el proper que vingui es trobarà en la mateixa situació i amb els mateixos problemes que m'he trobat jo".