---

5a Pàgina

Habitualment no comentem temes "d'alta política" perquè no ens és tan propera, però el tema reial que el castellà no va ser mai imposat és que clama al cel, i ja que Nova Tàrrega el va patir en pròpia carn hi fem referència. Jo, com la majoria de gent, no donàvem crèdit a les paraules del rei dient que el castellà no havia estat mai imposat. Cal recordar que aquest setmanari quan va sortir al carrer el 1944, la setmana que ve farà 57 anys, ho va haver de fer en l'idioma de castellà, i no va ser fins uns quants anys més tard que va poder començar a introduir algun article o alguna poesia en català. La cosa va anar en augment, però no va ser fins entrada la democràcia que es va poder dir Nova Tàrrega i deixar de banda allò de Nueva. Si això no és imposició d'una llengua sobre l'altra, ja em direu què és. Amb tot, hi ha altres persones que van viure aquella època que podrien parlar millor de tot el que va passar, de la imposició del castellà i, el més greu, de la prohibició del català. Perquè podria ser que imposessin una llengua sobre l'altra però va ser pitjor: la nostra llengua no es podia ni sentir parlar.

El que m'ha quedat gravat per sempre és el primer dia que vaig anar a l'escola i tot havia de ser en castellà; si sempre havia parlat en català a casa i amb la resta de gent del poble, per què aleshores havia de canviar, i parlar i aprendre el castellà? Després, un llibre en la nostra llengua era com una troballa arqueològica, però amb penes o treballs vaig poder anar aprenent a escriure el català pel meu compte i "risc". És quelcom que va patir tothom fins fa uns vint anys, quan es va començar a ensenyar el català a l'escola.

Ara que han donat o estan donant indemnitzacions als qui van patir la repressió franquista, potser caldria demanar danys i perjudicis, o sigui, una indemnització a l'Estat per no haver pogut aprendre el català a l'escola i el cost que va tenir per a molts haver de fer-ho en acadèmies o amb professors particulars. També moltes empreses que avui encara han de tenir un assessor lingüístic, no tant per vetllar per la puresa de la llengua, sinó perquè no fem massa faltes d'ortografia. Així, si demanéssim aquesta indemnització multimilionària, a ningú no li tornaria a passar pel cap de dir que el castellà no es va imposar. Per postres van aclarir que això tan sols es referia a iberoamèrica. Ja em diran, sense haver-lo imposat allí, si hagués tingut èxit l'idioma del imperio. El més penós de tot és que persones de tanta responsabilitat a l'Estat tinguin tanta incultura o es creguin en el dret de tornar a escriure la història, i per més inri pensin que tot el poble és més ignorant que ells.

Opinió

He escrit de distints carrers de la nostra ciutat, especialment de la part antiga, i encara me'n falten alguns, que si Déu m'ho permet aniré evocant, però estimo oportú i lògic que una vegada acabat, sense discussió, el segle XX, m'ocupi del carrer que porta el seu nom.

En realitat és dels que han canviat poc; sobretot des del tram que va del carrer d'Alonso Martínez al de la Indústria, o des de l'estació. I és possible que això sigui la causa que no me n'hagués ocupat abans. I avui intentaré de fer-ho, valent-me d'une fotografies de Llorenç Viladot, per establir comparació, i d'unes de meves de farà poc, evidentment sense comparació. Si bé, com dic, fins al carrer de Sant Roc és on menys o molt poc ha canviat.

També vull dir que encara que en la fotografia figuri sempre a primer pla el bell i magnífic edifici de l'arquitecte Domènech i Montaner, abans propietat de la família Balcells i ara dels Maymó, no és d'aquest que comentaré. Mereix molt més, i ben documentat. I és que també, a l'esmentada fotografia, està escapçat, i hi falta la torre en punxa que el remata i li dóna encara més categoria i esplèndid perfil.

El mur del ferrocarril, al nord, com una mena d'estrep de Sant Eloi, després de vies, és un dels elements dominants, al llarg de tot. I així sí que és pràcticament idèntic de quan es va edificar l'altra part. Evidentment mirant al nord, que el fa una zona d'ombradiu. Però, altrament, ha mantingut la línia d'altures dels altres edificis, predominant el que ja nosaltres de més cap aquí en dèiem del Virgili. Que si no vaig errat era dels pocs, en aquells temps, que encara que no es denominessin així, era un bloc de pisos. L'entrada i els habitacles els vaig conèixer principalment perquè hi vivia Francesc Camps Calmet, el fundador i editor durant tants anys d'aquesta Nova Tàrrega. Que dic així, encara que fos Nueva, perquè Camps sempre l'hauria volgut en català, aprofitant aquesta avinentesa per a dir-ho.

Un altre dels edificis o sistema d'habitatge i indústria que acreditaren el carrer del Segle XX, cantonada a Sant Roc, fou la fàbrica dels Gomà i després Solà, que he citat en algun dels meus articles, que igualment no és el meu objectiu d'aquesta setmana. I el molí d'oli dels Balcells, més tard Felip i ara Robinat, per successions. Com recordo que en algun dels edificis, com que escric de memòria no preciso quin, hi visqueren els Gómez Mill. Però tampoc vull entrar en la relació de famílies, que m'hi perdria, sinó que en la petita història, per a mi coneguda, del carrer. No sense dir que els qui hi vivien en aquelles llargues èpoques de tants i tants trens, molt abundants els de mercaderies, les maniobres i les consegüents arrencades, parades i els xiulets dels trens, segur que eren uns vertaders testimonis del segle del soroll i del progrés. Lluny de la carretera, però no del soroll.

Com es pot comprovar per les fotografies de Llorenç Viladot que publiquem, el tros del carrer que més modificacions ha tingut és el comprès entre el de Governador Padules i el de la Indústria. A la cantonada del primer, i Segle XX, durant molts anys hi havia un descampat, fins que es construiren els actuals edificis. I també de Padules a Indústria, durant molts espais del segle darrer, no s'hi havia construït res més que un lateral del dit corral del Tàcies, per cert sempre molt ben arranjat i cuidat, interiorment i exteriorment. Però, com es pot comprovar, ara també habitatges i una sala de festes o pub. Que no puc descriure perquè no hi he estat. I no és que estigui en contra de cap, però com ja saben, tinc vuitanta-vuit anys, i certament la ballaruga o l'ambient ja m'ha caducat. I excusin la digressió.

Evidentment, i per sort, repeteixo que en la línia general, les modificacions que he dit fan que tingui poc a explicar. Si no fos que els qui vivíem als finals de l'avinguda de Catalunya, abans Ponent, i aquell sector de Santa Clara, era el nostre camí per anar a buscar el tren o a les oficines de facturació i liquidació dels serveis ferroviaris. I a causa de l'ombradiu, per altra banda, era un carrer molt fred o d'abundant gel. Però, en canvi, a l'estiu s'agraïa, perquè ens estalviàvem l'implacable sol de l'esmentada avinguda. I faré un altre afegit. Abans de pavimentar-lo amb llambordius, era un dels carrers més impracticables de Tàrrega. I ens felicitàrem de quan ho fou. Però, uns temps després, possiblement perquè el llit del carrer no s'havia fet prou bé, o per la humitat que tenia davall, o com a conseqüència del trànsit que va haver de suportar quan arranjaven l'N-II (avinguda de Catalunya), esdevingué una mena de muntanyes russes o circuit de moto cross, a prova dels més agosarats conductors. Fins que, juntament amb el d'Indústria, es va tornar a arranjar.

Però una cosa vull dir. Encara que, com escrivia farà unes setmanes, crec que m'havia arribat l'hora de no posar-me en qüestions locals, ja que és cosa dels qui ara han d'actuar, crec que a l'esmentat carrer s'hauria de mantenir la doble circulació. Ja sé que és estret, perquè hi condueixo, i a la banda nord és per aparcar, cosa que s'ha de mantenir, però si com ho fem gairebé tots ara, quan trobem un altre vehicle, disminuïm la velocitat i ho fem amb precaució, el carrer del Segle XX proporciona una via per fugir, en molts casos, de la circulació cada dia més complicada de la tan repetida avinguda de Catalunya i accés o vinguda de la barriada de Fàtima. Ja ho he dit. És possible que tothom no pensi igual, però si sabem tenir prudència i tolerància, dues virtuts del conduir, crec que la doble circulació es pot mantenir.

Opinió

El dia del treballador... treballa, patró. Aquest era un possible eslògan per a lluir el passat dimarts dia u de maig, una diada no tan sols per a fer turisme, compres o per a planxar el sofà, sinó també per a reivindicar els drets del treballador i els deures del seu patró. Tot i que les primeres opcions de lleure són les predilectes i més practicades, tan sols cal anar a Andorra o a Port Aventura per a comprovar-ho, és necessari extreure el sentit més profund de la jornada: les manifestacions i demandes dels principals sindicats envers la patronal.

El treball, que ens fa més dignes i persones, pot ser alhora un perillós passatemps amb què podem caure tots i cadascun de nosaltres en les inescrutables xarxes del consum, de la globalització econòmica, de l'explotació, de l'abús de la condició humana... El treball és, en definitiva, allò que ens permet aportar quelcom a la societat que ens envolta, extraient-ne, a canvi, el que ens és necessari per a formar-ne part. I això vol dir un intercanvi de béns, una producció a canvi d'un benefici i, amb aquest, d'altres béns produïts per d'altres membres de la mateixa societat. Aquest bucòlic esquema, raonable i sincer, es trenca en el moment en què certs membres de la mateixa societat sobresurten, destaquen, en benefici a canvi d'un menor esforç d'aportació. La igualtat d'intercanvi de béns es veu malmesa, sorgeixen les diferències socials emmascarades sota el capital, s'encén l'espurna de la lluita de classes, la tensió, l'enveja i l'odi. Aquests individus, trencadors de l'harmonia social i econòmica, botxins de la convivència pacífica, creadors de les classes socials, complidors de part dels set pecats capitals, són els anomenats patrons. "En una paraula, la burgesia ha substituït l'explotació envoltada d'il·lusions religioses i polítiques per l' explotació franca, directa i adusta", deia el principal ideòleg del socialisme del segle XIX, Karl Marx.

Les classes obreres, sota el poder de les econòmicament dominants, se sotmeten a unes lleis que els són desfavorables, que les converteixen en submissos del poder, de la política, de l'Estat, de la fàbrica... I si la pressió no és suficient, les classes dominants o burgeses encara juguen amb l'economia, amb el préstec i la usura, amb els crèdits i les campanyes de consum massiu i compulsiu que estan esquerdant els pilars més bàsics de la societat civil, harmoniosa i innocent en un principi. La banca i les multinacionals, en aquest sentit, són els principals culpables de les diferències econòmiques entre certs sectors de la humanitat, del planeta, i alhora dels membres d'una mateixa societat nacional. El deute dels països en vies de desenvolupament, principal factor que impedeix la seva evolució social, cultural i tecnològica, és ben bé fruit de la cobdícia, però no tan sols de les classes dominants autòctones, sinó també, i en major grau, de les colonitzadores. L'explotació infantil, la desigualtat horària, els accidents laborals, el decreixement econòmic, la pobresa, la mort per inanició de milions de persones, l'endeutament i mil mals més de la societat actual, els principals fets que condueixen a estúpides guerres i vergonyoses morts, són majoritàriament culpa dels patrons, burgesos i banquers dels països desenvolupats (europeus i nord-americans).

La solució a tots aquests conflictes no és en mans de Déu ni de cap sant salvador, sinó del propi ciutadà que dia darrere dia treballa, feineja i aporta la seva llavor a una societat putrefacta que tan sols el condueix a l'abisme de la devolució. És el treballador, o proletari, que ha de reclamar els seus drets i els d'aquells qui no tenen prou veu per a fer-ho; és ell qui ha de pressionar l'Estat (representant, en principi, del ciutadà) per a redreçar la societat, per a reconvertir-la en una harmonia de gent que treballa per a l'altra gent, i que rep a canvi el treball de l'altra gent. La societat caciquista, on el favoritisme i la desigualtat són la tònica dominant, ha de morir, de la mateixa manera que morí el feudalisme i, amb més impediments, l'esclavitud. Tan sols l'obrer, la classe majoritària, pot pretendre aquest canvi; tan sols la burgesia, la classe minoritària tot i ser més poderosa, ho pot impedir. Per una societat millor, protesta al carrer en dates tan escaients com el dia u de maig, diada per a reclamar els drets del treballador i els deures del patró.

Opinió

Aquí, un regidor de vostè

Sembla que va ser ahir i pràcticament ja som a l'equador de la present legislatura municipal.

Han passat dos anys des que CiU decidí pactar amb el PP per tal d'obtenir majoria absoluta i així formar l'equip de govern de la nostra ciutat.

No necessiten ningú més.

Tots els èxits en la gestió de govern municipal són mèrits seus.

Totes les omissions en l'acció de govern són inoperàncies seves.

Tots els errors, espifiades i nyaps solament a ells se'ls han d'imputar.

Segons el números legals, no necessiten ningú, tenen majoria absoluta, i pel que vaig veient, no volen ningú.

Talment fa la sensació que no volen donar ni així de joc a l'oposició, especialment als AIPN, el grup d'aquest regidor de vostè.

Déu me'n guard de tenir mals pensaments, però no he pogut treure'm de sobre la sensació, la sospita, que no ens volen deixar cap ocasió de demostar la nostra voluntat i capacitat de servir Tàrrega. Prefereixen equivocar-se sols que encertar-la acompanyats.

Col.laborar, tenir presència activa a l'equip de govern, suposa, a més de treballar pel bé de Tàrrega, tenir presència pública, tenir presència mediàtica, i si hom ho fa bé, augmenta la popularitat entre la ciutadania, que al final és qui vota.

Després de l'espectacular resultat electoral del nostre grup, els AIPN, traient ni més ni menys que cinc regidors, cinc, algú devia concloure que potser seria perillós possibilitar encara més protagonisme en donar-nos "canxa" . Millor serà no jugar amb les coses de menjar, no se sap mai què pot passar d'aquí a dos anys. Si els AIPN arribessin a les eleccions amb un bagatge de bona col·laboració en la governabilitat de la ciutat, qui sap si obtindrien majoria absoluta. Millor serà no arriscar-se i matenir-los a l'ostracisme. La popularitat cal mantenir-la, malgrat que parlin malament. La qüestió és que parlin d'un.

Com que aquesta seria una pobra i sectària raó, hi cap la possibilitat que no sigui veritat.

Tàrrega, com totes les ciutats, viu moments transcendents i cal aplegar el màxim de capacitats i voluntats. No és el moment de prescindir de ningú que hagi demostrat la seva predisposició i capacitat de col·laboració, talment com el meu grup ha demostrat a bastament al llarg de sis anys de pacte de govern. Pacte de govern establert precisament amb CiU i que en aquells moments ells en feien bandera de voluntat de servei a la ciutat.

Busco totes les raons que puguin convèncer-me que no deu ser mantenir-nos a l'ostracisme de l'oposició la causa per què rebutgen totes les ofertes de col·laboració en momentes puntuals i per aquells assumptes que afecten de manera important el futur de la ciutat. Les actes dels plens en són testimoni. Però què voleu que us hi faci? No hi puc fer més. Cada dia que passa n'estic més convençut, més tristament convençut .

Vosaltres, amics, no oblideu que ells, CiU i PP, tenen majoria absoluta i solament a ells els heu d'atribuir èxits, omissions i fracassos. Per tant, independentment de les causes i motivacions del perquè i el com s'ha arribat a la present majoria absoluta CiU-PP, no oblideu de felicitar l'equip de govern actual pels seus èxits, reclamar-los les solucions adients a les omissions i exigir-los el redreçament d'errors i nyaps que endarrereixen la construcció de la Tàrrega del tercer mil.lenni.

El raonament deu anar més o menys així: qui dies passa, anys empeny. Quan arribin les eleccions, si les coses no pinten gaire bé, ja farem venir el "molt honorable avi" acompanyat pel clenxinat "hereu", i la bona gent, que sempre vota aquell partit que és més que un partit, oblidaran un cop més les espifiades que puguin haver comès els d'aquí. Tornaran a votar el partit que no és partit, sinó moviment que fa país. Tornarem a vèncer, tornarem a sobreviure. Tàrrega i els targarins poden esperar. Hem de fer país.

Nosaltres, els de l'oposició, prou que fem crides des de la Plataforma Independent per Tàrrega. Nosaltres prou que ens esforçem per promoure la participació ciutadana. Nosaltres prou ens movem a favor del diàleg. Nosaltres no hi podem fer més. Som a l'oposició i treballem amb il·lusió positiva. Les votacions als plens ho demostren.

Com a regidor de vostè, permeteu-me fer-vos, una vegada més, una crida a la participació. Us esperem a la sala de Cultura, propietat de tots els targarins i targarines. Us hi esperem, almenys mentre els companys regidors, i els seus partits, que no han presentat al.legacions a l'antidemocràtic i penós reglament d'usos de les sales municipals, ens ho permetin.

Per acabar, si us plau, quan algú digui si funciona o no funciona l'Ajuntament, que distingeixi entre els qui tenen capacitat de fer-lo funcionar, dels que no tenim capacitat d'intervenir-hi directament. Si se'ns fica a tots al mateix sac, nosaltres seríem els "banyuts que a més paguen el beure".

Salutacions a Jaume-Valeri d'Urgell, i dir-li que de cartes de navegació en tenim a bastament.

Correu del lector

La democràcia, l'ètica, el progrés o la justícia són paraules o conceptes que sovint són utilitzats com l'aigua, de vegades per designar el contrari del que volen dir, i gairebé sempre per ocultar que només se'n vol una part. En qualsevol cas, les millors i més valuoses persones de la nostra societat no les trobem al capdavant de les institucions públiques ni, per descomptat, decidint en la macroeconomia; això ens hauria de fer reflexionar una mica a tots plegats.

Paraules a l'entorn del fet democràtic i del seu abast:

– "No pot haver-hi democràcia sense democràcia econòmica." (Anònim)

– "La democràcia està segrestada, oprimida, intoxicada i deformada pel sistema econòmic i social que tenim. El capitalisme demana competitivitat, lluites, guanyadors i perdedors; demana que hi hagi explotadors i explotats, jerarquies, decisions inqüestionables... I tot això no és compatible amb la democràcia, que és voluntat popular, consens, solidaritat...

»Què passaria si la televisió tingués un caràcter democràtic i fos possible retransmetre programes on diferents col.lectius i moviments socials poguessin expressar-se? Realment la gent continuaria acatant i donant suport a aquells qui els condemnen a la misèria?

»I què passaria si treballadors i aturats, com a majoria social que són, poguessin decidir democràticament quines relacions laborals i quin funcionament econòmic volen que hi hagi a les empreses?" (Anònim)

– "Ho hem dit mil vegades i encara ho repetirem mil més, tantes com convingui: no és només democràcia l'exercici lliure del vot en les convocatòries electorals. Democràcia és, sobretot, una forma d'entendre les relacions entre persones, de manera que cada individu –pel simple fet de ser-ho– o cada col.lectiu d'individus tingui igual oportunitat de desenvolupar la seva força creativa, la seva capacitat de gestió, la seva responsabilitat en l'indret on viu, es diverteix, treballa o estima." (Francesc Pané)

– "No m'agrada la democràcia de fang amassat, dúctil a les pressions dels dits i de les mans que se n'enfanguen i es tornen matusseres." (Francesc Pané)

– "La pluralitat, la diferència, el respecte a la minoria, que són conceptes a la base mateix de la democràcia, no només han restat inalterats pel poc ús, sinó que cada cop són més desconeguts. Vull dir que l'aplicació pràctica de la democràcia en les relacions humanes –polítiques, econòmiques o qualssevol altres– segueix essent un gravíssim dèficit en la nostra vida quotidiana." (Francesc Pané)

– "La falsa democràcia no és democràtica; la democràcia és una altra cosa que, forçosament, va molt més enllà." (Joan Borda)

– "Per que un sistema tan rar fa trenta anys en el món com la democràcia és ara el majoritari en tot el món? Dissortadament perquè és una democràcia devaluada. Ara democràcia implica privatització dels béns de l'Estat, és a dir, lliurar al capital financer tot el que l'Estat posseeix." (Ignacio Ramonet)

– "La democràcia és com la cultura, hi ha gent que mai no se la treu de la boca i la utilitzen a tothora per justificar qualsevol decisió pròpia, sigui una atzagaiada o no." (Rosa Regàs)

Amb motiu de la concessió, el dia 23 d'abril, del Premi Nacional Miguel de Cervantes a l'escriptor Francisco Umbral, el cap de l'Estat espanyol, al pronunciar el parlament, va afirmar que no s'ha obligat mai ningú a parlar la llengua castellana.

Sóc un ciutadà català nascut a Tremp i, actualment, veí de Tàrrega. Amb els meus anys m'ha tocat viure la guerra civil; un esdeveniment de molt mal record, per als espanyols d'aquella època, i especialment per a nosaltres els catalans, que contínuament podíem albirar pertot arreu, i per tots els indrets de Catalunya, uns grans escrits a les parets sota el lema: «Si eres español, habla en español».

En dues ocasions vaig ser insultat, amenaçat amb una pistola al cap i agredit per individus del llavors règim franquista. Conseqüentment trobo fora de lloc i mancat de memòria pronunciar i constatar les dites afirmacions, quan tots sabem del cert que, com jo, hi ha molts ciutadans que van patir les mateixes humiliacions, tan sols per expressar-nos en la nostra llengua materna que tant ens identifica: el català.

El grup de Mans Unides Tàrrega vol donar les gràcies a tots els pares i nens que el passat dia 22 d'abril van participar i col.laborar en l'espectacle infantil De patac al Teatre Ateneu de Tàrrega.

Els nens mitjançant els jocs i les danses van entendre una mica millor la realitat del nostre món. A l'acabar l'espectacle cada nen va escriure un missatge en una enganxina i la enganxaren a un globus que finalment tots junts deixarem enlairar.

Els diners aniran destinats al projecte de Mans Unides d'enguany, que és l'ampliació d'una escola a Nigèria i la compra de material mèdic a l'Ecuador.

Una vegada més, moltes gràcies a tothom.

Correu del lector

Em diu l'amic Ramon Boleda de Verdú que, del tossal del pla de la Ruda, esmentat en l'escrit "Passeig de primavera" de fa algunes setmanes, se'n diu també "lo tossal de Guàrdia". Certament, la seva immillorable posició estratègica i geogràfica permetia vigilar en un punt proper a les viles de Tàrrega i Verdú una gran porció de territori.

I des de Verdú estant val la pena aturar-se i dedicar-hi una bona estona per contemplar les joies arquitectòniques que la vila veïna ha sabut conservar, i que avui tots podem gaudir. La bellesa del castell, la sala gòtica i la seva imponent torre defensiva. Passejar pels seus carrers i places, de porxos i cases senyorials. Endinsar-se pels tallers de ceràmica i entrar a la Galeria d'Art de Cal Talaveró. Impregnar-nos d'art, tradició i creativitat. Deixar-se impressionar per la magnífica església parroquial de Santa Maria de Verdú, síntesi dels millors romànic i gòtic de les nostres contrades.

El cap de setmana passat va tenir lloc la quarta edició del Cantirfesta. Dissabte al vespre vam assistir a la mateixa església de Santa Maria a la presentació del vídeo La ceràmica negra de Verdú. El treball, produït per l'Ajuntament de Verdú i coordinat pel Museu Comarcal de l'Urgell, sota el guió i la coordinació d'Oriol Saula, és un document històric i etnològic de gran interès.

El vídeo recull la història i el procés d'elaboració de la ceràmica negra de Verdú. Són imatges que ens mostren l'extracció i la preparació de l'argila, el treball al torn en mans del terrissaire i la part més espectacular, i per a molts inèdita, de la fornada. L'obrador del terrissaire Josep Font és el darrer forn que treballa la ceràmica negra de Verdú a la manera tradicional, tal i com es feia antigament.

Mentre contemplava l'excel·lent treball fet, per salvaguardar en imatges una part del patrimoni cultural de les nostres contrades, pensava en tants altres oficis artesans que han anat desapareixent els darrers cinquanta anys, i en la sort d'haver estat a temps per enregistrar i conservar unes imatges que recomano veure.

Tanmateix la transformació de la tradició terrissaire de Verdú compta amb exemples d'artesans que, com el cas de Roca Caus, fan de la tradició un art. La mostra de les peces de ceràmica negra, a la sala d'exposicions de l'ajuntament, em va sorprendre molt agradablement per la perfecta síntesi d'art, bellesa i tradició que transmet el treball

Verdú, amb el seu patrimoni arquitectònic, artístic, històric i artesà, en procés de consolidació, millora i transformació, incrementarà en el futur l'interès i l'atenció d'un major nombre de ciutadans que cerquen indrets inèdits per descobrir. Qualsevol iniciativa és bona per donar a conèixer arreu els tresors que Verdú conserva.

Per aquest motiu seria bo i desitjable que el diàleg ciutadà entre les diferents opcions i sensibilitats polítiques i socials de Verdú fos una realitat.

Sense cap dubte, Verdú s'ho mereix.

Li fem referència al Sr. alcalde de Tàrrega el tema del casal d'avis del Talladell. El passat dia 23 d'abril aquest tema li vaig demanar al Sr. Mayora que és regidor dels Independents pels Pobles, que fes la pregunta al ple de l'Ajuntament, ja que des de l'alcaldia no tenim cap resposta ni concreta ni positiva, solament llargues al tema. Crec que no és lògic que el Sr. alcalde es pugui comportar d'aquesta forma de cara als ciutadans i concretament als jubilats del Talladell.

Sr. alcalde ens mereixem aquest tracte, i no tenir ni poder disfrutar del local que està al costat del consultori, els ciutadans i lectors del setmanari Nova Tàrrega es preguntaran què passa al Talladell...

També li recordem que aquesta petició està avalada per vint-i-cinc signatures per fer-li memòria. Crec que tenim el dret a tenir un local pels jubilats digne i no tenir d'aguantar el tabac i les escales del local actual ja que actualment hi ha bastants persones amb problemes per pujar les escales i també amb problemes de ser fumadors passius.

Per tot això li recordarem públicament la mancança d'aquest local, fins tenir-lo els jubilats Sr. Gené.

Atentament,