---

5a Pàgina

Ara sí que ja som als inicis d'un nou any, d'un nou segle i d'un nou mil.lenni, i com sempre cal desitjar que el nou any sigui millor que l'anterior i que el que puguem viure i veure dels nous segle i mil.lenni sigui també millor que dels anteriors. De fet, cada any és millor que l'anterior, si deixem de banda les desgracies, les guerres i la fam que hi ha al món, i aquestes calamitats cada vegada són una mica més "humanes", ja que, com s'ha vist, la pressió de l'opinió pública va influint a poc a poc perquè les guerres no durin tant i els qui les pateixen tinguin oportunitats per fer-les un pèl més suportables. Amb tot, no deixen de ser guerres, i mentre aquestes segueixin, la humanitat no tindrà el nivell de respecte que caldria per a tot el planeta.

A casa nostra, si fem un respàs del que ha estat el segle XX, podem veure que des dels inicis fins ara el benestar ha donat un gran pas, i que actualment tenim unes condicions de vida impensables a les acaballes del segle passat; només cal pensar com vivien els nostres avis i besavis, i com vivim ara, tant en l'aspecte de les nostres llars com en la vida social. Ja no hi ha aquelles desigualtats tan abismals entre rics i pobres, i les persones tenen els mateixos drets i "privilegis", malgrat que el qui té diners sempre té molts més avantatges que el qui no en té tants. Però encara queda un llarg camí perquè les persones siguem més humanes, perquè no posem per endavant els diners, els càrrecs i el poder polític per passar per damunt dels altres, i perquè no discriminem les persones que no són igual que nosaltres per motius de raça, creences o sexe, ja que al final hom pot veure que aquestes discriminacions són bàsicament per motius econòmics. Pensem que no faríem cap rebuig a una persona, fos de la raça que fos, si vingués a la ciutat com un mister Marshall a posar una fàbrica que donés molts llocs de treball, i és que els diners, per desgràcia, són els que poden evitar discriminacions.

Així, cal seguir caminant perquè cada dia siguem més humans i que respectem les persones perquè són éssers humans simplement, sense pensar si són o no diferents. També cal respectar el medi ambient, que cada dia malmetem més, i si continuem així el propi medi ens passarà factura, perquè la naturalesa és més sàvia que els humans, i no calla ni aguanta com els qui discriminem. També cal que en aquest començament de segle apostem per les noves tecnologies, que sens dubte seran el progrés d'aquest segle. Per això cal que els nostres governants no s'adormin i facin tot el possible perquè pugem disposar dels nous avenços tecnològics, que és tant important com tenir bones carreteres o una bona via de ferrocarril.

Opinió

Ara sí que ningú posarà cap dubte que ens trobem al segle XXI. I m'escau o em plau d'escriure de famílies, personatges i persones que intervingueren en favor de les coses de Tàrrega, la seva comarca més propera i àdhuc, en alguns casos, projectant els seus ideals i esforços per les terres de Lleida o en l'àmbit de tot l'Estat. I així també complauré als que m'han suggerit una relació de noms que, algun dia, puguin ésser aprofitats i distingits en la trama urbana de la Tàrrega que s'eixampla.

Abans de res vull dir que em referiré a les famílies i noms, al meu entendre rellevants, de bona part dels finals i mitjans del 1800 i de primers del segle darrer. Sense renunciar en absolut als que continuaré descrivint de més cap aquí, mentre Déu em doni salut i em conservi la memòria. Que dels que avui relaciono, em valc de la memòria, en bona part oral, del que havien explicat la meva àvia Maria, nascuda el 23 de gener de 1860, que morí el 15 de febrer de 1953, i la del meu pare Josep, nascut el 3 de juny de 1883 i mort el 27 de gener de 1974, ambdós fills de Tàrrega. Cosa que repeteixo per avalar el que escric. Endemés del que es troba a la tesis doctoral de Tàrrega de villa a ciudad(1875-1923), de Joan Novell Balagueró. I en el cas dels primers que a continuació anotaré, el llibre de Natan-estudis La Nissaga Jover de Tàrrega, de Josep Maria Planes i Closa. O el publicat a URTX, o de converses amb Ramon Novell i Anton Gomà i Roca, el "Tonet del Gomà".

Quant als Jover, la referència més clara és precisament el treball més amunt citat de Josep Maria Planes. Però hauríem de distingir com a més propers i ficats de ple en la vida política i ciutadana Ramon M. de Jover i Viala, i Lluís M. de Jover i Fontanet. O simplement els Jover, ja que és més que evident la seva gran importància a la vida de Tàrrega, i la seva influència i presència provincial, que arribava fins a la cort espanyola en moltes tongades. Un cognom que no pot oblidar-se.

De cap de les maneres podem deixar tampoc Felipe de Codina, fill del Talladell però que visqué sempre a Tàrrega, que en el terreny polític fou en aquells dies el defensor de les idees diguem avançades. I que a la Diputació de Lleida, o diputat a Corts, o present sempre a les activitats targarines de tota mena, fou una altra figura senyera.

Altra de les famílies i cognoms injustament oblidats són els Puig, els de Cal Tano, ja que els Gaietà Puig, de la mateixa nissaga, per emprar la denominació que Planes utilitza en els Jover, des de primers de 1800, i concretament de la cèlebre Constitució de 1812, foren uns defensors aferrisats de les idees més liberals i fins i tot, quan calgué, republicanes. I la seva posició a la Diputació de Lleida, de la qual un d'ells va ocupar la presidència i la vicepresidència, sempre fou molt destacada, fins que el predomini polític va arribar a Enrique de Càrcer, el Sobies. Cal llegir únicament els dos volums de la Historia de la Diputación Provincial de Lleida de J. Lladonosa, o repassar simplement el seu índex, per veure la importància i l'activitat dels Gaietà Puig durant gairebé tres quarts de segle en aquella casa i a tot Lleida, fins l'arribada i el predomini de la política conservadora més activa.

Tampoc es pot menystenir dins de l'arc liberal més estricte, que a finals de 1800 i a principi de 1900 tingué un singular protagonisme, al cap més visible a la nostra ciutat, Antoni Roca Sanou, prestigiós advocat i terratinent, com gairebé tots els de llavors ho eren. No s'ha escrit pas massa, però si algú es vol endinsar en la seva petita història, es trobaria amb moltes sorpreses, ja que sense negar el que el conservadurisme i més tard el catalanisme, amb la fundació de la Lliga, feren per Tàrrega, l'esperit i l'impuls liberal d'Anton Roca, que com a advocat tenia fama de prudent i amic del pacte, contribuí d'una manera decisiva a l'hora de la Tàrrega més oberta.

Seria igualment una injustícia no recordar els Nicolau, que més aviat amb els Càrcer i els Carreño formaven un grup molt important. Però així Enrique justament l'hem recordat, del que n'era absolutament mereixedor sense cap mena de dubte, els Nicolau, que de pares a fills mantingueren el seu protagonisme, especialment Isidre, també mereixen citació i record. Com abans d'entrar en el protagonisme de la Lliga, ja citada, en què Magí Roca Sangrà i Ramon Novell foren els impulsors (i és tota una altra història a evocar amb minuciós detall), seria molt convenient tenir present Sebastià Solé, el "Sebastianet del Sàrries" que tant a Tàrrega i a fora, especialment a la cort alfonsina, tingué un singular prestigi. I advocat, que de fet no exercí a la ciutat com a tal, tenia un senyoriu indiscutible, essent també diputat a Lleida.

Hi ha però un altre nom molt important, de fet forjador d'una altra dinastia, que han estimat sempre a Tàrrega i no cal dir que a Sant Eloi: Francesc Pera i Roca, que fou Alcalde de Tàrrega des de 1906 a 1909. I primer president de la Cambra Oficial de Comerç i d'Indústria, en aquell període de 1905 a 1909. I no cal dir que s'hauria de tenir sempre molt present en l'entorn ciutadà.

Tinc observat que, per la raó que sigui, en les denominacions urbanes de Tàrrega, quan s'ha tractat de persones o personatges que han actuat a Tàrrega, han estat menys recordats els polítics, als volts del 1900, de caràcter llavors liberal o molt liberals. Es pot corregir. I com escrivia, sé que me'n deixo, però continuaré. I tant que sí! I si trobo alguna fotografia, avui o un altre dia, la publicaré. Que, repeteixo, enceto el segle XXI.

Opinió

La nova Llei d'Estrangeria, per a la reina Sofia (comencem l'any amb alegria!). Durant les vacances em van preguntar si ja havia escrit la carta als Reis. "I tant!", vaig respondre. "I què els has demanat?", va dir encuriosit el meu interlocutor. "El mateix de sempre, a ella que torni a Grècia i a ell que torni a Itàlia... però mai em fan cas".

Doncs resulta que ara el nostre estimat Govern central, sempre i en tot moment imparcial, decideix expulsar unes desenes de milers d'"il.legals" de les seves fronteres imperials. Passades les vacances de Nadal, passats els dies d'amor i d'unitat, ja podem treure de taula els pobres que hi vam convidar. I és que sent bo un cop a l'any ja en tenim prou per anar tirant: amb aquesta filosofia es manté al poder el senyor Aznar.

Com està el pati! Quins fums! Qualsevol diria que l'Estat espanyol té una estabilitat social tan bona que es pot permetre el luxe de rebutjar algú. És irònic pensar que un poble que ha protagonitzat tantes emigracions, que ha hagut de fugir en tantes ocasions amb la cua entre les cames, ara faci fora els "il.legals" perquè li fan nosa. Suposo que França, Alemanya, Cuba, Mèxic o Argentina hi tindrien alguna cosa a dir.

Quin és el problema? El problema comença d'arrel, de la desconfiança de la gent envers allò que li és diferent o desconegut, i molt especialment d'aquella d'escassa cultura i d'avançada edat. "És que ens envairan una altra vegada!" És el vell record d'una lliçó mig oblidada i mig impartida, petita referència no massa ben situada en la història ni massa ben explicada per un funcionari de la "vella pàtria". El problema continua en les actituds diàries i l'exemple ofert a fills o néts, els poc afortunats comentaris, la transmissió d'aquesta rancúnia inexplicable però generalitzada que sembla advertir-los sense la intenció d'incitar-los al racisme. El problema, finalment, acaba arribant a la voluntat de joves i grans a l'hora de triar el seu model representatiu: les eleccions i els seus resultats. La ideologia governant, fruit i reflex d'aquesta manca de cultura i excés de temor del que és forà, necessita confeccionar unes lleis i normes que mantinguin viu aquest sentiment que els ha dut al poder (pur màrqueting, ja se sap). Així neix la malaurada i malanomenada nova Llei d'Estrangeria; malanomenada perquè l'adjectiu "nova" potser no li seria el més adient si tenim en compte la ideologia que conté.

Com se soluciona el problema? Si pogués, diria que se soluciona substituïnt l'actual Govern per un altre que sàpiga allò que es fa... Però no ho puc dir i, com que sóc molt formal i obedient, no ho diré! Doncs fingiré: el problema se soluciona amb l'incondicional suport cap als nostres governants i la comprensió d'aquells petits errors que, tot i que no sigui el cas, excepcionalment podrien arribar a cometre. Ja està!

I el cas és que potser sí que podríem fer una llei per expulsar gent del país, una llei de regularització dels residents imperials, una llei que accepti segons qui i no altri... Es podria dir, per exemple, la nova Llei de la Dignitat Humana. Els seus criteris els endevinareu de seguida, quan us digui que algunes de les persones afectades serien les següents: la Tamara, per personificar la baixesa humana, i tot el seu ramat de xoriços i verdulaires; el José Luís Moreno, per atemptar contra l'humor en les seves emissions terroristes; el pianista de "Cine de Barrio", perquè... però que l'heu vist bé? I aquests són tan sols tres exemples dels qui podrien ser expulsats, tot i això amb sentit de l'humor. Però, ara més seriosament, podríem plantejar-nos una senzilla i actual qüestió: èticament, mereix més ser expulsat d'un país un immigrant que un racista?

Exposicions

Amb motiu de celebrar el proper dia 7 de febrer el 77è aniversari del seu naixement, i alhora els trenta anys de residència a la nostra ciutat, aquest gran artista pintor de natures mortes ha volgut commemorar ambdues efemèrides de la seva vida personal i artística presentant una gran mostra dels seus treballs a les sales del Museu Comarcal i Sala Marsà, respectivament, entre els quals hi figuren més de trenta obres de caràcter antològic, procedents de col.leccionistes i afeccionats a la pintura, que han estat cedides pels seus propietaris per aquest fi especial, a més d'una cinquantena de quadres de més recent producció que són a disposició dels interessats en la seva pintura.

Hem d'agrair molt sincerament aquesta important aportació del nostre artista i l'esforç organitzatiu, que ha suposat la més àmplia exposició de la seva obra, en uns moments de delicat estat de salut, com ell mateix va manifestar en l'acte d'inauguració, però no mancat d'il.lusió i de ganes de continuar la seva llarga i exitosa labor professional, recent encara la mostra exhibida a la Sala Diagonal-418 de Barcelona, on va ser objecte de comentaris molt favorables per part de la crítica de la ciutat comtal.

En repetides ocasions, gairebé sempre amb motiu de les seves ja tradicionals exposicions nadalenques a casa nostra, hem comentat a bastament la qualitat del treball que fa Antonioti a través d'unes pintures de gran verisme que donen als seus quadres de natures mortes una sensació de perfecta execució i domini d'ofici, com pocs professionals poden assolir en aquesta especialitat. Són impactants les composicions en les teles de gran format, que abunden i donen relleu i categoria a la mostra.

Antonioti sempre s'ha distingit per la seva actitud de generosa i admirable col.laboració ciutadana, principalment per causes de caràcter benèfic de la nostra ciutat i també de la comarca, fent donació desinteressada de nombrosos quadres de certa importància per ajudar a les bones obres que li han estat requerides, la qual cosa –pel que es veu– té molt pocs imitadors i diu molt a favor de la seva persona. Recordem que en reconeixement a la demostrada generositat, mèrits artístics i exemplaritat ciutadana, Antonioti va ser nomenat fill adoptiu de Tàrrega en acte solemne celebrat el passat dia 13 de maig, on no va poder assistir-hi ja per problemes físics.

Des d'aquestes pàgines fem vots perquè l'amic i excel.lent professional com és Antoni Tartera, l'artista Antonioti, normalitzi ben aviat la seva situació física i ens pugui seguir delectant per molts anys amb el seu reconegut mestratge i amb la seva estimada obra.

Correu del lector

El Museu Comarcal i la Sala Marsà, del 24 de desembre al 7 de gener, ofereixen conjuntament, perquè tothom en puguem gaudir estèticament i cultural, una selecció de l'obra pictòrica més recent de l'artista. Aquesta mostra anual, durant les dates nadalenques, ha esdevingut un ritus quasi tradicional per a la ciutat de Tàrrega, i no per això deixa de sorprendre'ns any rere any.

Les natures mortes, tan característiques i elaborades són el tema més recurrent i el que dóna renom a l'autor. Amb gran naturalitat i realisme pinta fruites de tota classe, rams de flors de tots colors i formes; però una novetat a destacar, en aquesta ocasió, són les noves natures mortes, ben assortides de peix i de marisc, d'una composició acurada i que, per una profunditat major de l'escenari interior, mostren una variada gamma de colors.

Enguany, però, els seguidors incondicionals, "els antonians", que per cert som molts, hi descobrirem una altra interessant i important novetat. Fa trenta anys que el pintor de Tiana decidí establir-se de forma definitiva a la ciutat de Tàrrega. Durant aquest temps aquí, ha treballat i ha anat gestant el seu propi i personal lleguatge pictòric.

A la Sala Marsà, del Centre de Cultura, s'hi ha instal.lat una selecció, cap mica ambiciosa, que intenta mostrar alguns exemples de l'evolució pictòrica d'aquests darrers trenta anys. Els qui seguim la seva obra estem d'enhorabona car podrem contemplar pintures i teles força meritòries, i difícilment tindrem altra ocasió de fer-ho, ja que són de col.leccions particulars. Cal agrair la col.laboració dels propietaris en cedir les obres per a aquesta ocasió.

En la mostra antològica hi podrem contemplar una mica de tot, tant pel que fa a les tècniques com a la temàtica: hi són presents els clàssics bodegons de l'artista, però també hi ha interessants marines, perquè, com tots, Antonioti també descobrí la llum de la Mediterrània que transforma els colors i incrementa els volums. No hi manquen escenaris targarins, alguns pintats amb intensos i expressius colors, que acompanyen llunyans paisatges holandesos i alemanys. A Picasso, el pintor més significatiu del segle que s'acaba, l'homenatja amb una obra de gran format. Per a finalitzar, ressalto tres interessants temes de finals dels seixanta i principis dels setants, que mostren paisatges de Tàrrega i dels voltants, fortament sacsejats per la pluja torrencial o per les ventades que embolcallen la realitat fins absorbir les imatges i la llum, i proporcionen als quadres un moviment i un ritme que arrosseguen la mirada i l'alè.

En resum, l'exposició "Antonioti, trenta anys de pintura a Tàrrega", és una relaxant mostra de vitalisme i de realisme d'un pintor entregat amb generositat a la seva obra.

Correu del lector

Sembla ser que l'agudesa visual del nostre estimat alcalde, Frederic Gené, ha detectat la presència de certs elements "paràsits" entre els membres del ple de l'Ajuntament que presideix.

Però anem a pams!

Segons va afirmar el Sr. Gené durant el darrer ple celebrat el dia 22 de desembre de 2000, el Sr. Mayora (o sigui, un servidor) és un "regidor paràsit" que "no aporta res a la ciutat de Tàrrega" i que "s'aprofita del sou que l'Ajuntament de Tàrrega li paga, perquè assiteix a poques comissions, dinars i inauguracions". Però el Sr. Gené va oblidar, com sempre, matisar aquestes greus acusacions i dotar-les d'un sentit seriós, madur i del nivell i profunditat que el càrrec que ocupa moralment li hauria d'exigir.

En aquest punt del debat ja detectem que l'agudesa visual del nostre alcalde comença a fer figa i que, més aviat, sembla que obeeixi més a la rabieta provocada per les coherents intervencions d'un sector important de l'oposició, que no pas a un interès real per la dedicació que la resta de membres de la corporació inverteixen en les seves tasques polítiques.

Intentaré ser clar en la meva exposició.

El que primer de tot han de conèixer els ciutadans de Tàrrega és que, per sort o per desgràcia, no tots els regidors podem viure de la política i, en alguns casos, com el meu, sovint hem d'anar a guanyar-nos "les garrofes" lluny de casa, a més de cent vint quilòmetres de Tàrrega. Sembla del tot lògic i natural que la meva dedicació a les tasques d'oposició a l'Ajuntament de Tàrrega no pugui ser tan dilatada com jo voldria i que, en moltes ocasions, em suposa uns desplaçaments llargs i forçosos, però que, sempre que m'és possible, realitzo molt gratament.

El que també ha obviat "inconscientment" el Sr. Gené és que el regidor Mayora, com tots els altres regidors de l'oposició, només percep sou en funció dels plens i comissions a què assisteix. Mai no cobra "ni un duro" per cap reunió, comissió, ple... al qual no hagi assistit. Per tant, quan l'atrofiada agudesa visual del nostre alcalde li fa afirmar que "m'aprofito del sou que l'Ajuntament de Tàrrega em paga", rotundament puc afirmar que està mentint. I qui menteix públicament, pot ser titllat, també públicament de mentider.

Però això no és tot, amics! Ni de bon tros... Ara bé el més greu.

També "inconscientment" (quantes vegades hauré de repetir avui aquesta paraula?) el Sr. Gené oblida recordar als ciutadans de Tàrrega (als quals va tractar de "clients" en el fatídic ple del mes de desembre) que ell, l'alcalde, assiteixi o no als seus compromisos amb els ciutadans de Tàrrega, cada mes cobra en concepte de dietes un sou de cent cinquanta mil pessetes, a part del sou que, també cada mes, cobra com a parlamentari del Parlament de Catalunya, i que estic segur no tindrà cap problema a fer públic.

I jo tampoc no tinc cap problema a fer públics els ingressos mensuals que la meva dedicació a la política em comporten. Tot i ser una xifra que oscil.la cada mes (no com la del nostre estimat alcalde Gené), puc fer un barem aproximatiu i comunicar als ciutadans que aquesta oscil.lació va de les cinc mil a les deu mil pessetes mensuals. Amb un senzill càlcul matemàtic tots podem comprovar que el Sr. Gené, només en concepte de dietes a l'Ajuntament de Tàrrega, obté en un sol mes les mateixes retribucions que un servidor en tot un any i mig de dedicació a la política local.

I el més trist de tot això és que en les dues darreres setmanes de desembre tot un seguit de ciutadans de Tàrrega han hagut de veure com cada cop que anaven a l'Ajuntament de Tàrrega per requerir els serveis del Sr. Gené havien de marxar amb la cua entre les cames perquè l'alcalde no era a Tàrrega (la ciutat que cada més li proporciona uns ingressos molt superiors als que qualsevol família humil de les nostres contrades necessita per a viure dignament).

I encara té la poca decència i moral política d'acusar-me a mi de "regidor paràsit"?

No cal ja parlar de les absències del Sr. Pere Grau, soci polític del Sr. Gené i amb una cartera tan delicada i de tanta responsabilitat com és la de finances. Si el mateix president de la Comissió de Finances no assiteix a les seves comissions... de què m'acusa, Sr. Gené?

O és que potser no li agraden les meves intervencions als plens i no troba cap altre argument seriós, coherent i de pes per rebatre-les?

Reflexioneu, estimats ciutadans. Reflexioneu i reflexionem tots si aquesta és la mena de política que els targarins i targarines ens mereixem.

Jo, mentrestant, continuaré realitzant les meves tasques a l'oposició tan bé com puc, participant als plens, proposant solucions i idees, i mostrant la meva rotunda disconformitat amb la política que estan duent a terme a l'Ajuntament de Tàrrega els grups de Convergència i Unió i el Partit Popular.

Ara bé, no penso deixar passar per alt els insults que Frederic Gené (i permeteu-me ara que no el tracti de senyor) em va dirigir públicament a la sala de plens de l'ajuntament de Tàrrega el passat divendres 22 de desembre de 2000 a les 23,00 hores. I com a acte de protesta, i sense renunciar als meus deures com a regidor dels Independents dels Pobles a l'oposició, no assistiré a cap acte oficial que organitzi l'alcalde Frederic Gené mentre no rebi d'ell públiques disculpes per les mentides, insults, falses acusacions i tracte maleducat que em va propiciar al darrer ple.

Entenguin tots els ciutadans la meva acció, ja no com a regidor de l'Ajuntament de Tàrrega, sinó com a targarí dolgut, com a mostra de rebuig i disconformitat a totes i cada una de les acusacions que Frederic Gené va improvisar i falsejar vers la meva persona.

Per acabar, us animo, tots els targarins i targarines, a visitar més sovint la nostra casa de la vila i a requerir els serveis de l'alcalde sempre que els necessiteu! Així podreu comprovar vosaltres mateixos com es guanya les mensualitats i esbrinar si realment existeixen "paràsits a l'Ajuntament de Tàrrega".