Tàrrega, 5 de desembre de 1998
Any LV - Núm. 2.773 - Preu 175 ptes.

FOTO: Jaume Solé

En la primera edició, els premis Culturàlia van ser lliurats els passat dissabte dia 28 en un acte digne i que, com totes les coses, pot ser millorat. En el transcurs de la vetllada es va fer referència en diverses ocasions que aquests premis volien ésser una continuació o recuperació dels que s'havien donat amb anterioritat. Com que no van fer cap més referència, suposem que al.ludien als premis "Targarins de l'any", i que després van passar a dir-se "Urgellencs de l'any", ambdós organitzats per la despareguda Jove Cambra de Tàrrega (és que ja no hi ha empresaris joves?). Bé, si es referien a aquests premis, crec que alguns premiats i nominats ja havien rebut un guardó en les convocatòries abans mencionades. Que quedi clar que tots els premiats i nominats es mereixen més d'un i més de dos guardons, i potser més reconeixement ciutadà, el que passa és que quan veus que hi ha persones i entitats que no han estat ni guardonades ni nominades, i que també s'ho mereixen moltíssim, penses que seria bo que abans de repetir premiats o nominats es fes un reconeixement a aquelles entitats i persones que també s'ho mereixen. També és clar que mai tots els guardonats seran del gust de tothom. Aquí cal dir en favor dels organitzadors, el Centre Cultural, que els nominats van sorgir de la votació popular en unes butlletes que es van publicar en aquest setmanari i que també es van repartir arreu; el que passa és que pel que hem pogut saber la resposta popular no va ser massa extensa. Esperem que en altres convocatòries augmenti la participació popular o ciutadana. I que quedi clara també la felicitació d'aquest setmanari a la iniciativa del Centre Cultural, que és mereixedor d'un dels guardons, però com que no seria massa coherent que ells mateixos es votessin, des d'aquestes pàgines els atorguem, modestament, el premi moral d'aquesta edició.

I passant a les enquestes, els nostres lectors hauran pogut saber per les informacions i la publicitat aparegudes a la passada edició que la Federació d'Associacions de Veïns de Tàrrega ha realitzat una enquesta per saber una mica el que pensen els ciutadans de diverses qüestions que afecten la vida de Tàrrega. Nosaltres no farem cap valoració de l'enquesta, però com a mitjà de comunicació independent ens reservem, perquè hi tenim dret, de titular la notícia com creguem més adient. Ningú ens pot "indicar, suggerir o imposar" cap titular si no vol anar contra la llibertat d'expressió. Si no agrada el titular o continguts, sempre hi ha el dret de rèplica. Però és una mica xocant que els qui han fet l'enquesta, i que no coincideixin en les seves valoracions, a la vegada vulguin que els mitjans de comunicació encertin el titular que més els agrada a ells. I seguint amb enquestes, direm que segurament subscriptors, lectors i altres ciutadans hauran rebut alguna trucada preguntant-los sobre aquest setmanari i altres mitjants de comunicació. No s'extranyin, és un estudi d'audiència que ens fa una empresa especialitzada i en el seu moment donarem a conèixer els resultats.

No puc acabar l'any sense facilitar noves dades del creixement o expansió industrial de la nostra ciutat corresponent a l'any 1920. En el que ja es perfila un sector, o dos, en els quals ara estem molt amunt. I quant al de les adoberies, torno a insistir que no té res a veure amb els treballs que han fet i publicat amb magnífic rigor, en aquest setmanari, els arqueòlegs Oriol Saula Briansó i Jaume Badias Mata sobre les excavacions del Molí del Codina. Que mereixen també el "cum laude" per la documentació, opinió i mètode. Únicament, un aclariment.

És ben sabut que, actualment, a la nostra ciutat destaquen entre altres de l'alimentació, de serveis o sumptuaris, els grups industrials de la transformació de l'oli o altres productes i les empreses metal.lúrgiques, en el camp de l'automoció o vehicles destinats als serveis públics o al transport de líquids i altres matèries. O acabats derivats del ferro o el metall o de la siderúrgia en general. A més dels nombrosos tallers que supleixen equipaments per a la construcció, els elements de tota mena que aquesta comporta. No deixant de banda els de la rama dels sanitaris, l'electricitat o l'aigua. A part dels que es dediquen al ram de l'automòbil o la planxisteria.

No els enumero en raó que són molts i molts. I per no establir distincions de cap mena. En l'entramat industrial d'avui, no hi ha cap indústria, taller o artesà insignificant. És un sistema en què tot s'enllaça. I de vegades la peça més petita o l'obrer especialitzat esdevenen claus o persones indispensables. Però sí que vull advertir que en la relació de tallers o fàbriques en el "Quadre número 43", del treball de Novell Balagueró, referit a l'any 1920, apareixen unes activitats i uns noms que foren els mestres o els inicis de la qualitat, la perfecció i els fonaments de les empreses, velles o noves, avui en expansió. I no em cansaré de dir que en el petit o mitjà taller d'avui, o en les grans empreses, s'hi troba el fruit de la llavor ben escollida i assaonada d'aquells anys vint. Anem per la relació, a vegades, al posar F. o fàbrica, és més aviat un taller: "–F. de fundición de hierro, J. Trepat, calle Ardevol. –F. de hierro, José Queralt, calle Poniente. –F. de hierro, José Prats, calle Poniente. –F. de jabón, Jaime Garriga, calle Poniente. –F. de jabón, José M. Salla, calle gobernador Padules. –F. de chocolate, F. Fitó, calle gobernador Padules. –F. de harinas, Cucurull y Cañellas, carretera de Verdú. –F. de pastas de sopa, Maymó y Escriba, calle Poniente. –F. de pastas de sopa, Luís Maymó, calle Agoders. –F. de pastas de sopa, Francisco Maymó, calle Agoders. –F. de gaseosas, Francisco Minguell, calle Poniente. –F. de gaseosas, Doncel y Pera, calle Poniente. –F. de gaseosas, Cristobal Roure, calle Poniente. –F. de gaseosas, José Novell, calle Mallola. –F. de tinajas, Miguel Vila, afueras. –F. de tinajas, Antonio Roca, afueras. –F. de tejas, Secanell (Vda. de), afueras. –F. de tejas, Ramon Candalia, afueras. –F. de tejas, José Perelló, afueras. –F. de tejas, José Alsina, afueras. –F. de sulfuro, José Anguera, afueras. –F. de fajas, José Parareda, calle Poniente. –F. de géneros de punto, Antonio Pijuan, calle Urgel. –F. de géneros de punto, José Folch, calle siglo XX. –M. de aceite extra, José Anguera, afueras. –M. de aceite, José Gené, calle Urgel. –M. de aceite , Coloma Civit, calle estudio. –M. de aceite, Blas Felip, calle del Siglo XX. –M. aceite, Antonio Pont, afueras. –M. de aceite, Bofill y Bas, afueras." També, en la relació de "talleres artesanos", al "Quadre número 41", a l'any 1920, però sense noms, s'hi troben, dos caldereros, tres cerrajeros, dos cuberos, siete herreros i quatro hojalateros, que, en alguns casos, també han derivat a tallers o empresaris dels rams que més amunt apuntava, en el creixement metal.lúrgic, I així mateix els prou coneguts de l'oli.

En les adoberies que citava el 7 de novembre, com "F. de curtidos y pieles (cabras y ovejas)" i el "M. de corteza de árboles, destinado al curtido de pieles", a nom de "F. Soleras, plaza de Urgel", en realitat és el de Francisco Soteras. Nom que em vingué netament a la memòria, perquè aquella casa i hort on vivien els senyors Aguilar era la casa Soteras, avui carrer d'Urgell, 50. I així el rètol que jo recordava, al darrera. Amb tota seguretat Soteras; nom ben conegut al carrer d'Urgell en la meva època. Cosa que he fet saber a l'amic Novell Balagueró, perquè no és per afany de correcció que ho dic. I a més, comprensible, perquè el 1875 s'escrivia a ploma. I era fàcil de prendre una t per una l.

Quedo tranquil i satisfet. Perquè, amb tot plegat, crec que es veu més clar el salt de Tàrrega. I també la seguretat d'aquelles adoberies del 1875, que pocs anys més tard desaparegueren. A finals del segle XIX. Que es al XX quant Tàrrega realment progressa.

Cal Talaveró acomiada aquest any amb el lliurament, a tots els subscriptors, de la litografia original de Subirachs dedicada a Montserrat i amb les exposicions personals «Moviments» d'Andreu Fresquet i «Llum» de Josep Minguell.

La litografia original Montserrat és la tercera de la col.lecció Art-Visió i ha estat realitzada amb sis planxes amb les quals Subirachs, gran coneixedor de la temàtica montserratina, ens fa una representació del realisme i esoterisme de la muntanya.

En la temporada 99 Cal Talaveró obrirà la subscripció de la quarta litografia original d'Art-Visió que realitzarà J. M. Subirachs dedicada a la ciutat de Tàrrega.

Andreu Fresquet ens presenta la seva investigació del moviment d'objectes en natures que no podem classificar de mortes, sinó de molt vives. Encara que aquesta terminologia no s'avingui a la nomenclatura tradicional de l'art, l'autor ens deixa contemplar una instantània d'objectes o bé figures en ple desplaçament, tractant-les tècnicament amb l'experiència de qui porta trenta-cinc anys d'ofici.

L'exposició que ens presenta Josep Minguell està formada per obres de taller en què l'artista transporta l'espectador a una de les tècniques més clàssiques de l'art, el retaule, en què aconsegueix unes qualitats impossibles en els suports actuals. El tema tractat és l'excusa per investigar sobre el difícil i etern repte de plasmar la llum plàsticament sobre un suport.

Sens dubte Minguell és un dels joves valors en alça, dins de l'art contemporani, amb més seguidors de la seva obra (entre els quals figura Subirachs després de visitar l'Espluga Calba).

Aquestes exposicions podran ser visitades fins al 3 de gener. La galeria romandrà tancada els dies de Nadal, Sant Esteve i Any Nou.

Josep M. Bosch

Escriure sobre Francesc Rufes i la seva obra recent se'm fa imprescindible després de veure els paisatges representats. Ho vaig fer l'any passat en aquest setmanari i ho torno a fer ara, empès per la necessitat de transmetre als lectors ni que sigui una guspira de la llum que irradien aquests quadres a l'oli. Quan vaig conèixer l'artista arran d'un curset a l'Escola d'Arts Ondara, vaig descobrir una persona de caràcter reservat, senzill, patidor i extremadament sensible. Em parlava de la seva passió per pintar i el veia un enamorat de l'aire lliure, del cel i dels amplíssims horitzons del nostre entorn obert i omnipresent.

Ja vam dir l'ocasió anterior que els paisatges de Rufes fan sentir l'olor de les herbes i que el seu mèrit és fer-nos descobrir la bellesa incontestable dels nostres rodals senzills, que ell transforma de manera sublim. Vam insinuar que pintar un bell paisatge de muntanya pot donar un gran resultat, però el mèrit del nostre pintor rau en el fet d'extreure de la terra aspra, dels camins humils, del rostoll ressec i de les herbes corrents la gràcia i l'encant que amaguen quan passem veloços i distrets amb els envitricolls de cada dia.

Però, és clar, Rufes, amb una sensibilitat a flor de pell, ara trepitja amb l'aurora el camí silenciós, ara es confon entre la boira, ara sent la fiblada dels rajos solars, mentre cerca la lluïssor més subtil d'un marge o capta la llum difícil de definir d'uns núvols esblaimats en un cel blavós. I per reproduir el que sembla impossible, l'artista pateix. Cada quadre és una íntima malaltia que es resol en un esclat interior quan està acabat. Cada obra és una lluita contra la dificultat de capturar la llum, l'instant, la fugacitat dels tons...

I de totes maneres ho aconsegueix: el visitant endevina el temps, el mes de l'any, el moment del dia, i s'interroga com es pot reproduir la boira intangible sense que l'amagui la mateixa pinzellada. Però és que Francesc Rufes hi aboca un gran ofici, après en la lluita contra la superficialitat. Perquè no treballa per complaure gustos, sinó que, com a artista sincer i autèntic, es complau en el treball i l'esforç. Així, ens presenta un paisatge en estat pur, sense figures humanes, desocupat del món animal, tot ell aire i camp. Un paisatge esdevingut nota de color, llum captada, pinzellada desobedient. Pinzellada que vol dominar el món exterior i situar-lo en unes notes de color, reflex de la preocupació interior. El resultat és magnífic. Aneu al Museu Comarcal i badeu una estona, que els ulls us ho agrairan.

Aquest 29 de novembre serà recordat en l'àmbit musical targarí com el dia d'homenatge a Àngel Sans, l'home que ha dirigit l'Orfeó Nova Tàrrega durant els darrers trenta anys de la seva història. Una llarga etapa farcida d'un generós lliurament a l'entitat i als cantaires, d'uns sacrificis a voltes necessaris i, per damunt de tot, d'un amor insubornable vers la música en general i el cant coral en particular.

Un acte d'aquestes característiques forçosament havia d'omplir la platea del teatre Ateneu l'última tarda dominical d'aquest mes de novembre que acabem de deixar. I fou així. Un nombrós públic s'aplegà per retre taxa de gratitud a l'exdirector de l'orfeó.

El concert també constituïa la cloenda de l'onzè Cicle Coral de Tardor (cicles, per cert, promoguts pel mateix Àngel Sans). El concert en qüestió va tenir tres parts. En les dues primeres, l'agrupació vocal convidada fou el Cor de Cambra Joliu, de Lleida, fundat l'any 1990, i format per onze membres de gran versatilitat interpretativa i que, amb el seu peculiar vestuari heterogeni, pretenen gaudir i fer gaudir del cant, noble aspiració de tot bon cantaire.

El programa que varen presentar estava format per cançons espirituals negres, tradicionals catalanes i melodies nordamericanes de fàcil digestió, algunes de les quals tingueren una interpretació força interessant.

L'extensa tercera part representà l'acte honorífic dedicat a l'Àngel Sans. Un magnífic "gobo" de llum anunciaba en el teló l'instant solemne. No hi podien pas mancar els discursos de consuetud. Per ordre d'intervenció parlaren Josep Sansegundo, delegat de la Federació Catalana d'Entitats Corals a les terres de Ponent; Joan Lluís Tous, regidor de Cultura de l'ajuntament targarí; Pere Grau, president del Consell Comarcal de l'Urgell; Frederic Gené, alcalde de la ciutat; Joan Grau, president del Consell Central de l'Ateneu, i Maria Ramos, màxima responsable de l'Orfeó Nova Tàrrega. Tots ells destacaren les qualitats de l'Àngel i varen comunicar-li de manera eloqüent el seu desig que aquest no fou pas un comiat definitiu, sinó només temporal. Per la seva banda, Joan Grau, en el seu parlament, afegí una crida apassionada en favor de la unitat de tots els cantaires targarins.

En l'apartat d'obsequis a l'homenatjat cal ressenyar que de mans de l'alcalde va rebre una placa commemorativa. També la societat Ateneu li regalà una placa amb l'escut forjat de l'organisme. Per la seva part, l'orfeó, per mitjà del seu nou director Lluís Maria Virgili, li atorgà una batuta d'argent amb una adient inscripció, i en nom de tots els cantaires, la contralt Montse Serra col.locà a la solapa de l'Àngel una agulla d'or de l'entitat.

L'exdirector de l'Orfeó Nova Tàrrega respongué amb l'ànima emocionada totes aquestes mostres d'afecte i adhesió, i tingué també paraules de gratitud vers la seva esposa, Maria José Viñuales, pel suport i el coratge que ha rebut d'ella durant tots aquests anys, per la qual cosa fou obsequiada amb un ram de flors i una agulla d'argent, gentilesa de l'orfeó.

I en tot això no hi podia pas faltar la música. Naturalment, res millor que dues composicions del mateix Àngel Sans per completar el solemne acte. En primer lloc, fou interpretat L'himne a l'orfeó, dirigit per l'autor, amb acompanyament pianístic de la soprano Rosa Maria Tarruella i solos vocals de Rosa Andrés i Marta Sans, filla de l'homenatjat. La segona peça interpretada fou la Fantasia per a una veu (que en aquest cas fou per a dues) amb intervenció de les mateixes solistes, direcció de Lluís Maria Virgili i amb Àngel Sans al piano. L'acte va cloure amb gran cant orfeonistia (cor Joliu, Orfeó Nova Tàrrega, antics cataires, etc.) tot escampant les notes de composicions tan conegudes com L'hereu de Riera i El rossinyol, aquesta dirigida pel famós Lluís Virgili, pare de l'actual responsable artístic de l'Orfeó Nova Tàrrega.

Tot completant la informació cal dir que al vestíbul de l'Ateneu s'hi col.locà un llibre de signatures per a totes aquelles persones que volguessin escriure el seu missatge d'adhesió. Nombrosos amics ho varen fer. L'emotiva vetllada continuà amb un sopar de germanor al restaurant La Granja que aplegà vuitanta-cinc comensals.