5a Pàgina
5a Pàgina
Albert Pont
Del mal estat de l'accés al polígon industrial Riambau pel vial de darrere el cementiri ja fa temps que en vam parlar; millor dit, al setembre farà dos anys que es van iniciar les obres de la vorera del cemintiri i així s'ha quedat, com l'obra de la Seu. Un temps enrere hi havia uns clots tan grossos que era un perill per als turismes ja que s'hi podien deixar els esmorteïdors clavats allí mateix. Per sort hi van posar una mica de grava per tapar els bonys, però ja tornen a sortir. L'any passat l'Ajuntament va dir que esperaven fer una "llàgrima" o mitja rotonda per arranjar la zona, i apuntaven per a primers d'aquest any per iniciar les obres. Ha passat quasi mig any i res de res d'obres, tot i que estem en plena campanya electoral. Si no fan cas dels editorials d'aquest setmanari ni de les eleccions municipals, ja em direu de què faran cas. Cal dir que aquesta sortida és un perill ja que cada dia hi circulen més vehicles i qualsevol dia hi pot haver un accident que tots lamentarem. També hi ha carrers amb clots, no tants com temps enrere, però Déu n'hi do, i tampoc s'han dignat a tapar-los. Fa la impressió que ja tenen els vots segurs, ja que en molts municipis estan plens d'obres, en alguns casos de manera exagerada. Deu ser que Tàrrega és diferent.
Seguint amb el polígon Riambau, cal dir que segueix amb quasi el mateix estat de deixadesa de fa més d'un any. Diem quasi, perquè alguna cosa s'ha arranjat, però coses que depenien de propietaris de parcel·les, com la neteja de brossa o la disminució de vehicles per desballestar. Però la senyalització del trànsit, tant horitzontal com vertical està igual d'abandonada. Ja fa temps, potser més d'un any, l'Ajuntament va aprovar donar nom als carrers d'aquest polígon amb el nomenclàtor de diversos vents. Segurament els forts vents impedeixen de posar les plaques amb els noms aprovats pel consistori.
La zona verda o groga, millor dit, continua en el mateix estat lamentable de deixadesa. Caldria plantar-hi alguns arbres més d'alguna espècie autòctona que aguantin la sequera, i si no ho pot fer l'Ajuntament, potser ho faria el grup GEMA; és clar, pagant els plançons el consistori. Així es dignificaria una mica aquell sector, on el dia que es faci el pont sobre el Reguer i s'obri la via Lacetània cap a l'avinguda de la Mare de Déu de Montserrat el trànsit augmentarà de manera considerable, i especialment per vehicles de fora. Per tant, cal donar una bona imatge de la nostra ciutat als forasters, i més del polígon industrial per als futurs inversors, i en especial els japonesos que anys enrere "venien" per les eleccions municipals. *
Opinió
Josep Castellà Formiguera
Encara que les barberies i els barbers, es diguessin també perruqueries i perruquers, faig la distinció concreta pel que més avall es veurà. Que em situo en els anys vint i trenta fins al 1936. De fet, el que explico, té el seu principal origen en aquells temps amb alguna pinzellada cap als quaranta i cinquanta o més cap aquí, si s'escau.
Quant a les barberies, excepte el perruquer que diré, em refereixo a les dels homes, que fins farà molts pocs anys que aparegueren les dites unisex, no tenien altres clients que els del gènere masculí. Com després anaren sortint i multiplicant-se les dedicades a les senyores, que ara proliferen i dominen extraordinàriament sobre les dites antigues barberies. Aclarint, però, que avui gairebé totes, per no dir totes, són realment unisex. I ho fan de meravella per a elles i ells. O per a ells i elles. Però anem a l'ahir.
Adverteixo que llevat d'un document referent a horaris i dies, de l'octubre del 1922, no donaré noms. Familiarment lligat a una de les barberies de llavors, qualsevol adjectiu o també omissió em posaria en una situació per a mi delicada, que vull defugir. Perquè tots, també sense deixar-ne cap, mereixen igual consideració. En un treball, com es veurà, de sol a sol i tots els dies de la setmana, llevat de diumenge, que plegaven a primeres hores de la tarda, que era realment abnegat. I no exagero, si es té en compte que a més comportava treballar en un ambient enrarit. No per la condició o diversitat dels clients, que cadascun en tenia de tots, sinó que llavors ningú deixava de fumar. De l'ordinari cigar de petaca, que confeccionaven els bons fumadors a mà, amb el tabac i el paper que enrotllaven amb singular perícia, fins als qui ho feien de paquets. I molts i molts, amb caliquenyos... i ben pocs cigars havans. I rars? amb pipa. I el fum no es tallava ni amb la navalla, que és l'estri que utilitzaven per afaitar. Després de l'abundosa ensabonada a la brotxa. Que sempre requeria un parell de passades. Dic de l'afaitar, no del fum.
Els dies de més treball eren els dissabtes i el diumenge al matí. I no té res d'estrany, perquè com no existia la setmana anglesa, o sigui que fora dels diumenges i festes, tot eren dies, matins i tardes de treball, n'hi havia molts que no tenien altre moment per anar a la barberia que aquells dies, si exceptuem els que plegant en determinades èpoques a les set del vespre, aprofitaven algun altre dia per afaitar-se o tallar-se el cabell. Aquesta última operació no sovintejava tant com l'afaitar. Encara que uns determinats clients ho fessin a cada afaitada. O almenys cada setmana o quinzena. Diria que una minoria, fins que arribaren els moments o els costums que, en determinades professions, gairebé fos obligatori anar sempre ben afaitat i impecablement pentinat. Eren els que comercialment o per professió, o simplement perquè els agradava d'anar molt polits, havien adoptat aital costum. Fins que vingueren les maquinetes d'afaitar, dites gillete, sense desig de publicitat, perquè tothom les anomenava així. I molt més tard les elèctriques. Com també havia conegut que ells mateixos utilitzaven la navalla com el millor barber. Sense oblidar el tall dels cabells a la mainada. A vegades al zero.
N'hi havia que acudien a l'establiment dues vegades a la setmana. Que acostumava ésser el dimecres. Encara que els de professions liberals o comerciants procuraven evitar l'aglomeració dels dissabtes. Una mica difícil, perquè llavors el diumenge no podien lluir una cara sense gens de pèl. I era el dia que calia fer més goig. En gran manera el jovent, ja que era el moment de presumir... sobretot amb nòvia fixa. O simplement alternant, o anant al cinema amb les colles d'amiguetes, era convenient d'aparentar el millor. En aquells anys vint i trenta, la barba era un adminicle que sols portaven alguns senyors de molt respecte i edat.
Si el fum dominava l'ambient de les barberies, les xerrades i àdhuc les discussions, sobretot les referides al futbol en gran proporció, planaven damunt dels assistents. I els barbers, amos o dependents, procuraven acontentar a tots. Exceptuant algun cas, que eren decidits partidaris d'un determinat equip. Però, del Tàrrega, tots sense excepció. I més d'una vegada havien hagut de posar pau... si no fos que era el mateix sentir del qui afaitava o tallava els cavells. I si arribava algun esdeveniment important, sobretot referit a catàstrofes, accidents o robatoris, que generalment es produïen als volts de Nadal, o quan les nits eren llargues, no cal dir que clients i barbers hi posaven cullerada i era el motiu general de la conversació. I, entre les famílies, es parlava del que "havien dit a la barberia". Com a prova de tenir bona informació.
Avui no entro en altres aspectes d'aquells establiments, dels seus assidus i dels grans professionals que foren tots. Com deixo de banda els moments de les lluites polítiques que s'evitaven en moments de tensió. Però he de parlar del perruquer de senyores. Que del meu record, i el que va trasbalsar la fesomia, en el bon sentit de la paraula, de les senyores i senyoretes de la nostra ciutat, fou l'Anton Escribà. I si abans algunes, especialment les de classe més adinerada, tenien la seva pentinadora, l'Anton Escribà fou l'introductor de les perruqueries d'avui. No ja solament amb la tallada dels cabells a la garçon, que va revolucionar el país. Perquè a més, va dur a Tàrrega el sentit i el clima de la millor perruqueria actual per a l'element femení. I se'n podia escriure planes i planes i anècdotes mil. Que serien un espill de la Tàrrega de llavors.
I acabo amb l'extracte del document signat a les sis de la tarda del 20 d'octubre de 1922. S'establia que des de l'1 d'octubre al 31 de març, les perruqueries s'obririen a les vuit del matí i es tancarien a les vuit de la nit. I des de l'1 d'abril fins al 30 de setembre, s'obririen a les set del matí i es tancarien a les nou del vespre. Els dissabtes, a les set i vuit del matí, segons temporada, i es tancarien a les dotze de la nit (dic les dotze de la nit). I els diumenges, tot l'any, des de les set del matí a la una de la tarda. I les festes d'entre setmana que caiguessin en dimecres, es considerarien com dissabtes. Signava com a patrons Celestí Bonjoch, Antoni Escribà, Josep Carulla i Bonaventura Melé. I com a obrers, Francesc Camacho, Josep Sangrà i Fernando Vilar. Signat per l'alcalde Ramon Roca i el segell de l'Ajuntament.
Que jo extrec del document 69, de la tesi doctoral de Joan Novell Balagueró, Tàrrega de villa a ciudad (1875-1923). Document a l'arxiu històric comarcal de Tàrrega.
Com deia, sí que de veritat treballaven... *
Albert González Farran
El Partit Indepent Liberal dels Treballadors Respectuosos Amb el Fenomen de les Aranyes (PILTRAFA) torna a presentar-se a les eleccions d'enguany encara que la gent de Tàrrega ignori la seva existència, perquè tothom parla de set candidatures per a les municipals del 13 de juny, quan en realitat n'hi ha vuit si comptem el PILTRAFA.
El programa que el partit ha presentat a cada campanya sempre ha estat el resultat d'un somni que arrossego des que sóc petit. Ja quan tenia deu anys sabia del cert el que volia ser de gran: un famós i esplendorós metge. M'encantava la idea de voltar per amples passadissos d'un hospital, pujar a aquells ascensors de vint places i parlar amb els meus subordinats sobre la llista de malalts que encara queden per visitar, enamorar les infermeres que veuen en mi un ídol, rebre felicitacions i agraïments per part de la gent a qui salvo la vida... A mesura que m'anava fent gran i quan podia veure que el resultat dels meus estudis no acompanyava aquesta pretensió tan malaltissa, començava a desanimar-me de manera brutal.
Però en la política, en aquest món tan complex, tan divers i tan divertit alhora, vaig trobar una sortida a aquesta dura insatisfacció. La carrera de medicina estava per sobre de les meves miserables possibilitats, però l'ingrès i afiliació a un partit del meu poble em permeté conèixer gent, aprendre dels grans líders i mirar d'anar escalant posicions en aquesta piràmide de poders.
| "Aviat vaig fundar
PILTRAFA i davant l'electorat em presentava com un ferm candidat a l'elecció" |
Un cop vaig ser alcalde, vaig començar a treballar en el projecte i a plantejar-lo als plens municipals. Amb la majoria absoluta que vaig aconseguir, no se'm presentà cap problema per aprovar-lo, encara que els regidors de l'oposició em titllaven injustament d'autoritari i dictador. Però jo, que estava decidit a complir els meus irrefrenables desitjos i a fer feliç les necessitats del poble, continuava endavant i vaig fer ràpidament la concessió de l'obra a una empresa que tenia força renom. Però sobtadament, com si la mala sort m'acompanyés traïdorament, va resultar que aquesta companyia que s'encarregaria de la construcció d'aquest gran projecte la portava un cosí valencià que no havia vist mai en la meva vida. Els membres dels partits contraris, i tot tipus de gent que no creia en aquest centre mèdic, van dur-me a judici per tràfic d'influències. Vaig haver de passar tres anys guardant el projecte al congelador, perquè el jurat mai veia clara la meva innocència i sempre allargava el veredicte. Quan per fi decidiren absoldre'm, ja havia passat tota una legislatura sense que jo hagués pogut emprendre el meu ambiciós desig.
El meu cosí valencià va marxar als Estats Units i vaig haver de concedir l'obra al cunyat d'un regidor de l'oposició. Quan es va procedir a emprendre la primera fase, va resultar que dins la terra on havien de muntar els fonaments hi havia les restes d'un Menatosaurus Rex Diplodocus, i quan els experts van catalogar aquell fastigós esquelet d'una peça d'incalculable valor, van declarar la zona monument artístic. Però, i el meu hospital? Quina culpa en tenia?
Vaig haver de suar unes noves eleccions abans de poder reprendre l'empresa que ja començava a donar-me maldecaps. Per fi havien trobat uns terrenys que, encara que estaven ubicats sobre uns terrenys plens de basses i moviments, oferien una rendibilitat considerable. Però el pressupost per arreglar el sòl i fer-lo habitable s'anava encarint a mesura que els tècnics anaven trobant-se amb complicacions. La gent començà a criticar i menysprear el meu noble interès per fer de la ciutat una capital de la ciència i ja no ningú volia pagar més impostos per destinar-los a una idea que no anava endavant.
Quatre anys més van passar per poder trobar el lloc ideal per a la construcció del que seria el Centre Mèdic Piltrafa. Quan ho volíem fer als boscos dels afores, els ecologistes van desplegar tot un arsenal de pancartes i manifestacions que ho impediren; si preteníem edificar-lo a l'antic casal d'avis, mig poble va lligar-se amb cadenes a les portes per evitar la seva destrucció; si ens passava pel cap fer-lo en algun barri, les associacions de veïns no permetrien que s'hi fessin obres durant anys i compliquessin la seva qualitat de vida...
Fins i tot, tothom criticà la meva idea d'abandonar la tasca definitivament i els ciutadans ja manifestaven la poca credibilitat vers les meves propostes electorals. L'oposició em criticava perquè creia que tot aquell absurd projecte havia estat una pretensió per treure'n un ús partidista i un profit econòmic. Les altes administracions van tancar les aixetes i creien que el pla de l'hospital no era viable. I fins i tot, els metges sense fronteres i els col.legis de medicina m'acusaven de covard i poc ambiciós vers una idea tan noble.
En fi, ara ja em trobo retirat de la política, cansat de lluitar, exiliat del meu poble i jugant amb el meu nebot a construir un hospital de joguina. I a les nits, sempre se m'ocorre la possibilitat de cursar els estudis de medicina. *
Correu del lector
Sr. Director del setmanari Nova Tàrrega:
En resposta a la carta de l'Agrupació de Terratinents d'Altet, ens fem diverses preguntes:
Qui és l'Agrupació de Terratinents d'Altet? A qui representa? I la junta? Qui els ha escollit?
Ens ho preguntem perquè la majoria de veïns d'Altet, representats per l'Associació de Veïns de la Torre d'Altet i única organització legal que de moment té aquesta funció, no ens sentim representats per aquesta Agrupació de Terratinents i tampoc compartim les seves queixes respecte al local social i el seu funcionament.
Sí que és cert que el terreny i el local social estan inscrits al registre de Cervera a favor de l'Ajuntament de Tàrrega, però també és cert que l'any 1985 no hi havia cap associació legal ni cap entitat amb personalitat jurídica que representés el poble i es pogués inscriure el terreny en nom del poble d'Altet.
Aquesta junta de l'Agrupació de Terratinents també afirma que no pot fer ús del local, cosa completament falsa ja que tota persona que es consideri d'Altet pot disposar-ne sempre que vulgui, posant-se d'acord amb els responsables actuals del local social.
Suposem que l'Agrupació de Terratinents deu estar integrada pels qui en el seu dia, l'any 1985, van anar també en nom dels terratinents d'Altet, sense ser-ne els representants legals, al Bisbat d'Urgell a comprar la rectoria d'Altet, terreny on actualment hi ha el local social, i que també llavors van fer que l'Ajuntament de Tàrrega figurés com a propietari com a solució a la manca de representants legals del poble d'Altet.
Si és així doncs, no creiem correcte generalitzar d'aquesta manera i fer veure com si tot el poble estigués recolzant aquestes opinions en contra dels responsables i del funcionament.
En nom, doncs, de la majoria de veïns, representats per l'Associació de Veïns de la Torre d'Altet, recolzem el funcionament i els responsables actuals del local social del poble i el treball de la pròpia associació, esperant que continuï així durant molts anys.
Associació de Veïns de la Torre d'Altet
Integrada a la Federació d'Associació de Veïns de Tàrrega
Distingit i benvolgut senyor:
No trobo paraules per expressar-li, el seu comportament personal, i dels seus regidors, tal i com voldria saber-me expressar.
Estem tan i tan contents, que tot allò que diria em semblaria poc.
No ens vàrem equivocar, quan vàrem elegir la ciutat que vostè tan dignament representa. És més, ens vàrem quedar curts, amb els elogis i atencions de tota mena que hem rebut. Ha sigut un èxit, sobretot per vostès, que ens han honorat la nostra agrupació. Gràcies, senyor batlle; gràcies, ciutat de Tàrrega.
En la nostra tasca no és freqüent trobar una persona que reuneix tanta senzillesa, humilitat i a la vegada fermesa. Vostè, senyor batlle, reuneix aquestes qualitats humanes i, a més, el saber fer i estar.
La ciutat de Tàrrega farà molt bé de conservar-lo, i a l'hora de la veritat, estic més que segur que rebrà el seu suport, confiança i la moral per conquerir una ciutat encara millor.
Encara que en el món de la política existeix, de vegades, manca de reconeixement, i el que avui és negre demà és blanc. Li desitgem sort i suport de la ciutat.
També voldria demanar-li que transmeti el nostre reconeixement als membres de la comissió organitzadora, senyors Batalla i Pont, i de manera especial al senyor Castellà i senyora Cristina, que sense el seu ajut personal no hauria pogut conquerir aquesta tasca amb èxit, per la qual cosa és compartit. Voldria fer-li constància del bon treball d'aquestes dues persones. «De buen rey, buenos vasallos» diuen els llibres de castellà.
Per últim, rebi en nom del nostre president, de la totalitat de l'agrupació i en nom d'aquesta humil persona, els més calorosos sentiments d'afecte, admiració, cap al bon senyor alcalde, que té la sort de tenir aquesta meravellosa i volguda ciutat.
Molt atentament,
Josep Massamunt Marqués
Vicepresident i delegat territorial
de l'Agrupació Lleva Biberó 41
Correu del lector
Senyor director,
En relació a les observacions que realitza la Junta de Terratinents en la seva carta publicada el dia 27 de maig de 1999, cal precisar el següent:
Primer. En data 5 de desembre de 1985 el ple de l'Ajuntament, presidit per l'aleshores alcalde senyor Eugeni Nadal i Salt, per unanimitat dels seus membre va acordar, segons consta al llibre d'actes de l'Ajuntament, acceptar l'aportació econòmica, de caràcter voluntari, dels representants de les associacions i agrupacions ciutadanes del poble d'Altet, a títol de donació i per un import de dues-centes mil pesetes, per destinar-les a la compra al Bisbat d'Urgell de l'antiga casa rectoral d'Altet, per destinar-la a la construcció d'un centre social i recreatiu del poble.
Segon. Aquesta adquisició es va formalitzar amb el Bisbat de la Seu d'Urgell en escriptura pública signada davant el notari de Tàrrega, en data 19 de maig de 1993, signant en nom de l'Ajuntament jo mateix, com a alcalde, atès que la representació de l'Ajuntament la té en cada moment la persona que ha resultat elegida per a aquest càrrec públic i, com no podia ser legalment d'una altra manera, el ple de l'Ajuntament en què es va acordar l'adquisició facultava expressament l'alcalde perquè, en representació de l'Ajuntament, signés els documents necessaris per a formalitzar la compravenda i procedís a la inscripció de la finca a l'inventari municial i al registre de la propietat, com així es va fer.
Tercer. El projecte del local social d'Altet es ca construir en dues fases; la primera referent a la construcció del propi local, per un import de 10.449.886 pessetes, amb el següent finançament: 4.500.000 pessetes aportades per la Cambra Agrària d'Altet (segons document signat en data 24 de juliol de 1989), 4.008.047 pessetes, aportades per l'Ajuntament i 1.941.839 pessetes, amb càrrec al Pla de Cooperació de la Diputació Provincial; la segona referent a la urbanització de la plaça de davant del local social, per un import de 2.725.281 pessetes, amb el següent finançament: 2.225.281 pessetes, aportades per l'Ajuntament i 500.000 pessetes, aportades per la Diputació Provincial.
Quart. Una vegada finalitzada la construcció del local social d'Altet, i davant la necessitat d'encarregar la prestació del servei de bar i la seva custòdia i neteja, la Comissió de Govern del dia 26 de juliol de 1990, presidida per l'aleshores alcalde, senyor Delfí Robinat i Elias, va acordar la formalització d'un contracte d'arrendament amb la senyora Maria Lluïsa Armengol i Ariasol, persona que actualment encara gestiona aquest bar amb un contracte administratiu mixt, de gestió de servei públic de bar del local social, mitjançant la forma d'arrendament amb aportació de mitjans personals pel gestor, i de serveis quant a la neteja del local social i del consultori mèdic, i d'agutzil del nucli agregat d'Altet.
Cinquè. L'any 1995, concretament el dia 4 de juliol, els veïns i propietaris d'Altet constitueixen l'Associació de Veïns i Propietaris, anomenada "La Torre", inscrita amb el núm. 1.891 de la secció 1a del Registre d'Associacions de la Direcció General de Dret i d'Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya i amb el número 15 al Registre Municipal d'Associacions Veïnals. S'elegeix com a president el senyor Albert Duocastella i Torres, càrrec pel qual va ser ratificat, segons consta per certificat del secretari de l'associació per l'assemblea general ordinària de 12 de maig de 1996.
Sisè. Aquesta alcaldia, amb el criteri que cal nomenar representant de l'alcalde en el nucli agregat la persona que els mateixos veïns escullin com a president de l'Associació de Veïns i Propietaris (cal tenir present que el nucli agregat d'Altet no és una entitat local menor i que, consegüentment, no exiteix la figura d'alcalde pedani) per evitar confrontacions, mitjançant decret, va designar el senyor Albert Duocastella i Torres per a tal càrrec.
Setè. Actualment i des de fa aproximadament quatre mesos, determinats veïns del poble, al marge de l'associació veïnal, i que s'autonomenen representants dels terratinents, demanen que l'Ajuntament anul.li l'acord de compra i la consegüent escriptura pública de formalització, atès que el local social es va adquirir amb diners dels terratinents.
Vuitè. Amb aquests representants s'han mantingut tres reunions a l'Ajuntament i ens consta almenys una al Bisbat d'Urgell, formalitzant-se la postura conjunta del Bisbat i de l'Ajuntament en l'acord de la Comissió de Govern de data 3 de maig de 1999, en què es reconeix als terratinents la seva aportació per a la compra d'aquests terrenys, s'assumeix el compromís de no alienar per cap concepte el local social sense el consentiment de la majoria dels terratinents del nucli agregat i se'ls comunica que quan vulguin utilitzar el local social per a reunions, primer ho ha de sol.licitar al president de l'Associació de Veïns i en cas que se'ls denegui ho hauran de sol.licitar a l'Ajuntament amb quaranta-vuit hores d'antelació.
Novè. Considero que en cap moment en les reunions mantingudes vaig realitzar cap mena de maltractament, ni demostració de prepotència als veïns. Altra cosa és que es consideri que no acceptar les pretensions esmentades constitueixi una d'aquestes circumstàncies, quan en últim terme per dirimir qualsevol controvèrsia coneixen prou bé que existeixen els tribunals.
Igualment crec que és injust acusar l'Ajuntament d'apropiació fraudulenta i de fer una explotació econòmica i un ús partidista del local social quan els veïns saben perfectament, i així s'explica en aquesta mateixa carta, que hi ha uns fonaments jurídics basats en els acors adoptats pel ple i la Comissió de Govern de l'Ajuntament, i fonamentals en l'existència d'una associació veïnal que participa en la gestió de l'ús del local social.
Atentament,
Frederic Gené i Ripoll
Alcalde
Correu del lector
Sr. director:
Fa pocs dies, vàrem llegir en aquest setmanari que: "Els veïns d'Altet, acusen l'Ajuntament de Tàrrega d'apropiar-se del local social d'aquest poble i designar el president de l'Associació de Veïns d'Altet i la seva espossa perquè l'administrin".
Nosaltres som veïns d'Altet, poble tranquil i assolellat; ens considerem d'aquí, paguem impostos com tothom i si cal també donar un cop de mà, arrimem l'esquena; tenim la casa oberta per qui vulgui i ens necessiti; però també, senyors, tenim un cervell! I pensem i som suficientment aptes per poder vocalitzar els nostres pensaments, siguin o no polítics, per la qual cosa els agrairia que en el proper article no ens posin a tots barrejats en un sac, perquè no tothom som del seu mateix parer, i si és un local social, és obert per tothom qui vulgui passar-hi una estona fent la partida de cartes o la xerrada, i no un «mal rotllo» com volen fer creure als pocs que els escolten.
A. G. Ll.
Sr. director:
Al nostre poble del Talladell a 3 km. fins a Tàrrega actualment ens fa falta un consultori mèdic, un autobús urbà per anar a Tàrrega i una cabina de telèfon públic. Respecte al consultori del metge, hem fet deu cartes a diferentes autoritats i de moment ens han contestat el següent:
-Síndic de Greuges
-Delegat al Govern a Lleida, Sr. Giné
-President del Consell Comarcal de l'Urgell
-Delegat de Sanitat, Sr. Antoni Mateu
-Alcalde, Sr. Gené
La Conclusió de les respostes és que tots estan d'acord de fer el consultori, però quan comencen les obres ningú ha contestat la pregunta aquesta?
Si mirem el programa electoral de CiU de l'any 1995 es comprometeren a fer el consultori mèdic que passa als governants quan els demanen el que ells prometen al programa electoral. Tenim un regidor dels pobles agregats que ha fet aquest senyor sobre aquest tema que ha hagut d'esperar quatre anys per fer el projecte i aprovar-lo.
Nosaltres som un grup de jubilats que tenim una pensió petita. Només volem saber quan comencen les obres del consultori i això ho demanem publicament als polítics que governen la ciutat de Tàrrega i pobles agregats.
Ens mereixem aquest tracte...
Un grup de jubilats del Talladell
Sr. director:
Hem rebut alguna queixa sobre la forma i manera que portem la protectora envers a la recollida de gossos, i ens volem explicar:
Som uns quants amics als quals ens agraden els animals i dediquem el nostre temps lliure (i no tan lliure) a la cura d'ells, intentant de trobar-los una nova llar.
Heu de saber que això no és fàcil i ens agradaria molt que tothom fos conscient de la nostra tasca.
El refugi té una capacitat concreta. Quan la superem ens trobem els gossos morts o mossegats (i no és agradable morir mossegat per quatre o cinc gossos).
És previst que el Consell Comarcal ens faci unes noves instal.lacions a l'abocador; per això no fem ampliacions al refugi actual.
La protectora està oberta a tothom, per ajudar-nos en tot.
Nosaltres estem contents de la tasca que fem i sabem que no ho fem bé per a tothom, però estem oberts a qualsevol proposta i ajuda.
Què més voldríem que poder-nos fer càrrec de tots els gossos abandonats, però nosaltres intentem solucionar-ho. Nosaltres no som els culpables.
Aprofitem per agrair a tots els socis la seva col.laboració. Sense ells no podríem tirar endavant.
Protectora d'Animals
 |
 |