---

5a PÀGINA
CARTA DEL DIRECTOR

18 anys de Fira

Per a una persona arribar als divuit anys vol dir aconseguir totes les prerrogatives dels drets i dels deures davant de la societat. Divuit anys, encara que no arribin a un terç de la vida de moltes persones, és una etapa molt intensa i de molts canvis. És quelcom semblant a aquests divuit anys de la Fira de Teatre, abans Fira del Teatre o de les trifulgues i xim xim al carrer. Els qui em vist néixer la Fira podríem dir que va venir al món com un nadó no esperat, ja que en principi es tractava de fer una festa major de Sant Eloi o de setembre diferent, d'acord amb els aires de nova democràcia que bufaven aquell any de 1981. Va ser en veure els resultats d'aquella primera edició que es va començar a anomenar Fira del Teatre, malgrat que la contractació de grups no es contemplava a les primeres edicions de manera oficial.

Els primers anys de vida d'aquest nadó anomenat Fira van ser molt improvisats d'acord amb la idiosincràsia dels seus "pares naturals", Comediants. El qui subscriu recorda perfectament el director de Comediants, Joan Font, i algun altre personatge del món de la faràndula als baixos de l'ajuntament distribuint els altres "comediants" pels pocs escenaris de carrer que hi havia. Era una mena de trobada d'amics del món teatral, i com a tal, tots s'avenien a actuar on i com fos per poder mostrar les seves arts de Talia.

Quan els pares naturals van deixar el petit de quatre anys en mans d'un tutor, en aquest cas l'administració local, és quan es va començar a demanar més al tutor, tant per part dels artistes com pel públic i principalment els targarins.

Podríem dir que la petita Fira va fer el pas cap a la pubertat d'una manera primerenca i una mica traumàtica als onze anys, quan els seus tutors li van voler corregir algunes "desviacions", com ara l'excés de música rock. Tots recordarem els fets del 1991. Uns fets que encara són pendent de judici, que si algun dia surt, seran molts el qui ja no sabran de què anava el tema i ja no tindrà massa sentit.

Si el primer tutor va ser l'ajuntament, ben aviat li'n va sorgir un altre que podríem dir que li pagava el fort dels seus "estudis": la Generalitat, que sense cap mena de dubte ha permès que anés a un col.legi de "pago", però sembla que aquest segon tutor, la Genaralitat, no està massa disposat que aquest jove de divuit anys pugui anar a la universitat a fer una carrera, ja que no incrementa gaire la paga al seu protegit. Com dèiem en una anterior carta, a veure si pels divuit anys li regalen un cotxe, que es podria traduir en una inversió addicional per millorar o crear noves infraestructures. Tots els qui fem Nova Tàrrega us desitgem una bona Fira de Teatre.

No sé exactament en quins moments de la primera Guerra Mundial, del 1914 fins al 1918, o immediatament després, corregué l'alenada de comprar marcs. El paper moneda de l'Alemanya que fou vençuda. Deien que seria un bon negoci. Però fou una de les més estrepitoses i ruïnoses ensarronades o inversions d'aquells temps. Tanmateix que molts i molts hi deixaren la pell, com vulgarment es diu. Alguns els estalvis, i fins i tot, s'havia sentit a dir, més d'una fallida important.

També, experts d'aquella època, en veu baixa o com una conversió o bé inversió segura, aconsellaren que fos en una mena de deutes de l'Estat. Ho reprodueixo exactament: Abloensungsanlehie des Deuschen Reiches. I alguns de Tàrrega ­pocs­, ho feren així. Entre ells a casa. Tot plegat va anar donant tomballons fins que després de la segona Guerra Mundial, la de Hitler, pràcticament es quedà a zero. Però l'anecdòtic i per a mi interessant era que tant el Deustche Bank com el nostre banquer, en Francesc Segarra Vives, aquest últim al desembre del 1928, i el Deutsche Bank, al novembre del 1934, s'ocupaven i contestaven, amb diligència i professionalitat, sobre la qüestió. Per tant, és àdhuc possible que la inversió no fos massa equivocada. Com així mateix ho aprofito per reblar la meva excel.lent opinió dels serveis que donava la popular i targarina Banca Segarra. Van les dues cartes. O part de la del Deustche.

Parlant de bitllets i acollint-me al que explicava l'amic Ramon Boleda a "les cabanes", n'insereixo un de cent pessetes. No dels que expedien o fabricaven ajuntaments, comitès o Generalitat, sinó dels del Banco de España. No falsificat; autèntic. Que per tant era bo, però no dels "bons". Ja que no era dits de Burgos, perquè si bé emès el 1925 era de les sèries anul.lades. Precisament pel Govern de Burgos.

Déu em lliuri que algú pensi que dubto de l'euro. De cap de les maneres. Crec que la màxima garantia és precisament la d'ésser comú i avalat per tota la Unió Europea. Però em plau d'oferir les mostres, d'uns moments econòmics determinats del segle que aviat a tancarem. I que els lectors, joves o vells, hi trobin interès. No monetari sinó que de la petita i personal història.

Aquesta pregunta, com moltes altres que ens vénen davant d'admiració de les grans possibilitats que ofereixen les noves tecnologies, no té una resposta única ni encara menys definitiva. En un nou món, en què han canviat els paradigmes i s'han transformat les dimensions de temps i espai, els dubtes sorgeixen pertot arreu i les respostes no arriben tan fàcilment.

Les opinions respecte de si hi haurà més llibertat o més control, gràcies a les alternatives de comunicació que ens ofereixen les xarxes, són molt diverses. Seguint la denominació proposada per l'investigador italià Umberto Eco, van des dels apocalíptics, que vaticinen una societat absolutament controlada, fins els integrats, que veuen les xarxes com la panacea i l'oportunitat de llibertat que el món necessitava.

Ara bé, davant fenòmens tan complexos, el que cal és matisar i adornar-se que tecnologies com ara Internet poden ser una gran possibilitat o un gran perill. Com assegura l'escriptor Antonio Muñoz Molina, això dependrà de qui utilitza les xarxes i per a què les utilitza.

Per a Rafael Ordóñez Valverde, de la revista Red (2-04-98), sota la promesa de llibertat il.limitada d'Internet, s'amaga un gran perill de control, perquè ­assegura­ allà per on passa un navegant d'Internet, hi queden registrades les seves recerques, els seus gustos, i pot conduir a un món més vigilat i no pas més lliure.

Ara bé, d'altra banda, és indubtable que molts espais, fòrums i llocs d'Internet són veritables indrets per a l'exercici de la llibertat d'expressió. Les possibilitats que ofereix per a l'educació a distància, la investigació, la participació ciutadana, la creació de mitjans de comunicació alternatius, el teletreball, l'oci i els teleserveis, com la medicina, no es poden perdre de vista com a opcions positives per al desenvolupament del progrés.

És responsabilitat de tothom restar atents per adonar-se si ens dirigim a un món més lliure o més controlat.

En aquest sentit, són enormes les possibilitats d'acció i de participació ciutadana, però en tot cas val la pena assenyalar l'advertiment de l'escriptor mexicà Raúl Trejo, per a qui aquesta acció ciutadana no es pot reduir a la simple enrabiada electrònica d'alguns sectors, sinó que s'ha de convertir en una acció eficaç que propugni una participació real de la societat en el seu conjunt.

La vigilància de les xarxes perquè esdevinguin un mitjà d'acció lliure i responsable és un treball que compromet a tothom, però d'una forma especial els sectors d'educació i ciència, les organitzacions no-governamentals i totes aquelles entitats que vetllen per la dignitat de l'ésser humà, les quals han de donar suport a la democratització i l'ampliació de l'ús d'aquestes noves tecnologies, especialment a països en desenvolupament com ara els de l'Amèrica Llatina o l'Àfrica.

En tot cas, és responsabilitat de tothom restar atents per adonar-nos si ens dirigim cap a un món més lliure o més controlat, la qual cosa només depèn dels usuaris mateixos i de la possibilitat que sorgeixin forces socials que resisteixin el possible control. Com assegura Raúl Trejo, cal intentar assumir una proposta més humanista i positiva que posi l'èmfasi en la utilitat de les xarxes en la creació de noves formes per a la propagació de la cultura, l'art i l'expressió ciutadana.