Tàrrega, 6 de febrer de 1999
Any LVI - Núm. 2.781 - Preu 175 ptes.

El grup de teatre BAT va fer el passat diumenge el sorteig de l'onzena edició del concurs de grups amateurs de teatre Ciutat de Tàrrega, en què participaran vuit grups de poblacions d'arreu de Catalunya i un grup d'Albelda, a la franja d'Osca. Grups que ens oferiran obres de totes les tendències i excel·lents actuacions. Però és allò que sempre hem de dir: no són actors televisius encara que puguin ser millors que algunes de les "estrelles" de la televisió. El passat dissabte es va tornar a omplir el teatre Ateneu amb l'obra L'hèroe de Santiago Rusiñol amb actors que participen en obres o sèries de la televisió autonòmica. El proper dia 20 de febrer actuarà el grup T de Teatre amb l'obra Criatures per la qual hi ha previstes dues actuacions, una a la tarda i una altra a la nit, una setmana abans de l'inici del concurs de BAT. Diem tot això perquè cada any hem de recomanar als targarins que vagin al teatre i en particular a les diferents actuacions del concurs de BAT, perquè com, dèiem, a les obres televisives no fa falta fer cam reclam, que la gent ja hi acudeix en massa. Per què serà que tot el que surt a la capsa boja es ven? I és curiós perquè a Tàrrega estem acostumats que per la Fira bona part de les obres de teatre siguin primícies sense gaires referències, i per tant anar a veure una d'aquestes obres sempre és una mica una aventura. Per això recomanem assistir a les vuit representacions del concurs amateur que segur no serà tanta aventura com anar a algunes de les obres de la Fira de Teatre. També cal pensar que si anem a veure teatre amateur ajudem que el grup targarí pugui continuar amb el seu concurs any rera any, que omple uns mesos de teatre i que no costa tants diners a la Regidoria de Cultura, o sigui que tot serà pel bé de la ciutat, de la cultura i de l'economia de l'Ajuntament.

Seguint amb BAT, els lectors hauran vist la setmana passada la convocatòria d'assemblea extraordinària del grup teatral targarí, en què el punt principal diu: "Informar de la decisió del Consell Central de l'Ateneu de donar de baixa el grup de teatre BAT com a secció de l'Ateneu". En principi cap de les dues part en conflicte va voler explicar massa els motius d'aquesta decisió. Amb tot, el passat diumenge a l'acte del sorteig vam poder esbrinar que el tema podria ser que el Consell Central vol que tots els setze membres de la junta de BAT siguin socis de l'Ateneu, mentre que actualment només ho són sis directius del grup teatral. Bé, sigui quin sigui el motiu, crec que caldria pensar-ho molt abans de fer fora de l'Ateneu una secció tan important i de pes com BAT, perquè si fan fora aquesta secció, ja em direu si no quedarà bastant "despullat" l'Ateneu. Aquesta entitat, si no recordem malament, no té afany de lucre i el seu objectiu és promocionar activitats socials i culturals.

Avui no escric d'un establiment desaparegut. Tot al contrari. Com el Café de l'estació, que jo he vist titulat així sempre, continua feliçment obert amb assídua i animada clientela. I que per molts anys. Però em vull referir a un altre aspecte. El del futbol. I com més d'una vegada he llegit, sóc dels qui prefereix retre honor als vius que als pòstums que han deixat d'existir.

Cal Tonet, que ho dèiem així sense el de cafè, sabíem tots que era l'estatge del nostre club de futbol. Sempre amb el Tàrrega. Fos club o unió esportiva, al qual ens obligà una trista maltempsada econòmica. Que, abans, també havíem tingut... Coses del futbol. I fou molts i molts anys. Amb escales, al rerefons, llavors de fusta, ens portaven a l'altell on es reunia la junta. Amb els entrenadors, o sense els entrenadors. Que en moltes èpoques del futbol primitiu –carregat de glòries– els entrenadors no existien. En tot cas, si no era el president el que se n'ocupava, era un membre de la junta. O un petit comitè dels assabentats, que confeccionava els equips o n'apuntava l'estratègia. Que eren els jugadors, o a vegades el capità, o el porter, qui en cada moment dels partits establien el sistema de joc. Més que res, anar-hi de veritat i buscar la porta als davanters, córrer les bandes dels extrems, ordenar el joc els mitjos, i barrar el pas als contraris o aturar la pilota, defenses i porter.

Altell i escales, on gairebé no hi cabia la junta, o sentíem el trepig dels qui pujaven, que en els dies –vull dir anys– que fou president Ventura Gassol, d'excepcional qualitat humana i que, endemés, tenia un olfacte privilegiat en el futbol i amb els jugadors, s'hi va debatre acaloradament la polèmica de Boni o Fusté, davanter centre. Sense arribar la sang al riu... però sí guanyant partits. L'un i l'altre.

Cal Tonet jo el vaig viure molts anys amb els Gallinat, fervents esportistes. Perquè si el senyor Tonet no va regatejar mai esforços i ajudes de tota mena –vull dir també de calerets o calerassos– al futbol i als esports, va continuar, mantenir i fins i tot augmentar l'esmentat suport Josep Maria. Que no dic perquè fos excel.lent amic meu i de la mateixa lleva. O company i col.laborador extraordinari en l'Agrupació Fotogràfica, i en la fotografia, que tant estimava, sinó per fer justícia. Que tots els qui el tractaren i les juntes i jugadors que transitaren durant tants anys i temporades per aquella casa ho reconegueren sempre. I els qui vivim encara en podem donar fe absoluta. Sense necessitat del senyor notari.

Tocant al futbol, recordo com si fos avui que el senyor Tonet, en el primitiu camp de futbol, situat prop d'allí on ara tenim el Col.legi Àngel Guimerà, un autèntic petit estadi, amb tribuna i tot, va instal.lar un quiosc, molt ben acabat, on a més de servir begudes de tota mena, oferia i compràvem uns entrepans, deliciosos. Que eren fets amb el petit i autèntic pa de Viena, mantega i pernil, dels de casa. "Xavalets", i amb la "colla" dels escolapis, que mai faltàvem al futbol o els nostres pares, els cruspíem com un extra del diumenge. I al cafè, en el local que després durant molts anys va ocupar l'Alsina Graells, vàrem fruir de la primera pianola de Tàrrega. Senzillament bocabadats i entusiastes. Que, com diu el diccionari, era "piano mecànic accionat per un mecanisme controlat per un rotlle de paper perforat".

Com a estatge del futbol, cal Tonet ho ha estat fins ara fa poc. Posem-hi setmanes o mesos. Que després dels Gallinat han cuidat del Cafè Estació, els Salvadó. Em sembla que sense interrupció, i familiars del Gallinat. Amb la mateixa dedicació, bon tracte i esperit de servei. Amb el tauler del futbol en la categoria del Tàrrega fruïa. Resultats i classificacions. I atenent diligentment per telèfon la consulta dels resultats. Davant i darrere del taulell. On quan m'hi trobo –naturalment davant–, encara em sento a l'estatge del futbol. Encara que ara sigui al propi camp d'esports. Que és lògic. Però els vells –i no me n'amago– sentim sempre enyorances. Però igualment esperit i sentit d'agraïment i justícia. I no he parat fins que escric aquestes ratlles. Que ignoro si algú o altre hi ha pensat o s'ha fet o es vol fer. Crec que caldria que a cal Tonet hi figurés en algun indret o altre, dins o fora, el signe o el recordatori que fou l'estatge del Tàrrega. El de les grans victòries o les petites derrotes. Els de casa no voldríem perdre mai. Seria un acte de targarinisme i noblesa. I assenyalaria el que fou un punt neuràlgic del nostre futbol. Dels equips, dels jugadors, de les juntes, dels presidents, dels encarregats del material, dels de la farmaciola... i fins i tot, dels àrbitres, que de tot hi hagué a la vinya del senyor... futbol.

Vull dir una cosa més. També el cafè d'Espanya i el Bar Joventut foren reductes de grans afeccionats als esports i al futbol. Els Campabadal, amb tot i per tot. I Anton Perelló. Addictes incondicionals. Com alguns encara continuen, i s'ha de dir ben alt. Però tracto, únicament, de posar al racó corresponent de la nostra petita història un establiment emblemàtic del nostre futbol.

Aquests últims dies la justícia espanyola ens ha proporcionat dues notícies desconcertants, la primera es tracta d'un pare acusat de violar les seves filles, que en va deixar una d'embarassada. El fiscal demana quaranta anys de presó, però a l'encausat després de dos anys de presó preventiva l'han deixat en llibertat. El tribunal justifica la decisió considerant que l'alarma social amb el pas del temps s'havia diluït.

La segona notícia diu: «rebaixen la condemna a un home que va clavar setanta punyalades a una dona». El tribunal al.lega que no hi va haver acarnissament, puix la víctima a la meitat de les punyalades ja era morta, per tant ja no patia, per tant, al no patir no hi va haver acarnissament.

D'aquestes notícies en surten molt sovint a la premsa i les comencem a acceptar com a normals ja que de tan repetitives ja no escandalitzen a ningú.

Si la justícia de la democràcia es basa en aquests arguments, que vingui Déu i ho vegi.

Passem directament d'una fèrria dictadura a una tova democràcia que en la primera es condemanva sovint sense passar per un tribunal, i en la segona els dolents abrigats per les toves decisions judicials campen al seu aire burlant-se de la societat.

Ja fóra hora que al Parlament s'hi presentés un debat envers aquesta qüestió, ja que no es pot creure que la majoria de parlamentaris vegin correcta aquesta actuació; una persona amb cinc dits de front no pot acceptar aquestes burles judicials.

Les absurdes declaracions judicials no poden tenir credibilitat; inclús fan pensar que hi ha hagut una mala interpretació dels fets.

A més de les interpretacions que se'n deriven del Codi Penal n'hi ha una altra extraoficial que contempla la tendència a afavorir tant per tant el desfavorit o sigui donar opció a l'encausat per la seva rehabilitació mitjançant redempcions per bona conducta.

Dit amb altres paraules, que la justícia a part del càstig, té un punt de benevolència envers el més dèbil.

Però en aquests casos, qui és el més dèbil? L'agressor que va abusar d'una nena o la mateixa víctima?, o bé el salvatge que va clavar setanta punyalades a una dona indefensa o l'assassinada?

En aquestes circumstàncies crec que el més dèbil és el perjudicat. S'al.legarà que són uns desgraciats, víctimes d'una societat desmesurada, però no és argument per aminorar la sentència.

La reinserció té una intenció molt humana però la justícia hauria de parar més compte a aplicar-la.

FAO

Drets humans de l'alimentació (2a part)

Proclamem que:

9. La llibertat de comerç per als productes alimenticis ha de ser la norma general. Les limitacions a aquest dret només podran considerar-se quan es comprometi l'alimentació dels pobles o la subsistència del sector primari.

La comunitat internacional, els organismes internacionals, els governs i els poders públics han de promoure els mecanismes precisos per evitar les fluctuacions erràtiques de preus dels productes bàsics que contribueixen a la pobresa i al subdesenvolupament dels pobles.

10. Els agricultors, els ramaders i els pescadors han de rebre una consideració econòmica i social similar a la resta de la població, dotant-los de serveis d'educació, cultura, sanitat i infraestructures no discriminatòries.

11. Les lleis han d'incorporar els drets i els deures alimentaris de l'home i permetre la participació democràtica i efectiva dels grups afectats en la formulació i l'aplicació de solucions apropiades als problemes de l'alimentació.

12. La comunitat internacional, els organismes internacionals, els governs i els poders públics han d'impulsar una política alimentària basada en l'educació des de les primeres edats sobre temes alimentaris i nutricionals, així com fomentar la formació de personal expert en nutrició, higiene i qualitat d'aliments.

Així mateix, han de desenvolupar estratègies d'educació i formació que corregeixin la situació desfavorable de la dona, especialment als ambients rurals.

13. Els subjectes d'aquesta declaració han de contribuir a garantir la seguretat alimentària, basada a:

–Resoldre pacíficament els conflictes.

–Crear les condicions apropiades per obtenir un desenvolupament econòmic continuat i equitatiu.

–Facilitar la solució al problema del deute exterior i l'intercanvi comercial.

–Abolir gradualment les mesures proteccionistes.

–Establir programes internacionals integrats contra la pobresa.

–Aturar la degradació ambiental.

–Reforçar la cooperació internacional.

–Augmentar la contribució al desenvolupament i a l'ajut alimentari.

–Facilitar i enfortir el camí cap a la democràcia.

–Afavorir un respecte superior als drets humans.

14. Els subjectes d'aquesta declaració han d'augmentar els seus esforços i coordinar les seves actuacions per eradicar la fam i aconseguir un món més just, més coherent i més solidari, que garanteixi els drets alimentaris de l'home.

Què és la FAO?

La FAO (Food and Agriculture Organization) és un organisme internacional fundat per les Nacions Unides el 1945. El seu principal objectiu és el d'elevar el nivell de vida de la població, millorar la nutrició i augmentar els rendiments de l'agricultura i les explotacions pesqueres i forestals. Basa la seva tasca principalment en la investigació i la informació tècnica i comercial (aconseguir nous mercats per als excedents agrícoles, intercanvis entre els diferents països, etc.). El seu servei d'informació agrària proporciona dades a més de cent països. Col.labora activament amb l'ONU, la UNICEF, l'OMS i altres organismes. És important també la seva col.laboració amb l'Associació Internacional del Desenvolupament (AID) per a la promoció de projectes nous d'agricultura, ramaderia, pesca i alimentació.

Conta la llegenda que quan Buda va arribar al cel li varen obrir les portes i va ser invitat immediatament a entrar. Però ell va reflexionar abans d'entrar, i va dir: "Com puc entrar quan n'hi ha tants encara a fora? És el meu deure ajudar-los que trobin el camí i arribin a la porta. Després que tots hagin entrat, ja entraré jo".

Buda havia proclamat com el seu primer manament la compassió per a tots els éssers, i aquesta profunda compassió que ell sentia el porta a retardar el seu repòs definitiu fins que tots l'hagin aconseguit. El precepte té força i credulitat quan se sent en donar-lo i es practica fins a la fi.

La compassió ens atansa a tots i ens agermana tots quan la necessitem en el sofrir i la sentim en el compartir. És la virtut que suavitza l'existència, urgeix els cors, ennobleix el gènere humà i ens acosta a Déu. La compassió ens fa persones.

I la major compassió és la que s'estén a la necessitat del més gran bé, que és trobar el camí i la porta última que ens obren l'eternitat. Tota l'ajuda en aquest camí és el més noble que l'home i la dona poden fer per als seus semblants. Un servei d'avui amb un abast per sempre. Tasca d'amor etern.

Heus aquí els quatre vots al final de la diària oració budista: "Per innombrables que siguin els éssers vivents, prometo salvar-los a tots. Per enceses que siguin les passions, prometo extingir-les totes. Per difícils que siguin els manaments, prometo complir-los tots. Per inassequible que sigui la il.luminació de l'esperit, prometo aconseguir-la".

"Els EUA, que s'han pres a si mateixos com a baluard de la llibertat, en realitat, la seva democràcia es va fundar segons el principi –destacat per James Madison a la Convenció Constitucional de 1787– que la funció primordial del govern és "protegir la minoria d'opulents de la majoria". Madison va advertir que a Anglaterra –l'únic model quasi democràtic del moment–, si se li donava veu a la població en general per tractar assumptes públics, aquesta implantaria la reforma agrària o altres atrocitats, i que el sistema americà havia d'anar molt en compte per "evitar aquests crims contra el dret a la propietat". Abans de res, aquest dret havia de defensar-se. De fet acabaria per imposar-se." (Noam Chomscky)

"El gran èxit de l'economia lliure de mercat no seria possible sense la pressió diabòlica dels serveis d'espionatge i del control militar total que, des de sempre, exerceixen els països occidentals. Santa innocència!" (J. Borda)

"Hi ha coses que són clares: allò que el liberalisme destrossa ho arregla l'Estat. Les fallides bancàries, les reconversions industrials, els dèficits de serveis. Tot això, com les infraestructures culturals, en qualsevol lloc del món, sigui de dretes o d'esquerres, s'acaba pagant amb diner públic. Fins i tot als EUA." (Oriol Bohigas)

"El que li manca al món no és el subministrament de la veritat, sinó la seva demanda. El mateix passa amb les respostes. N'hi ha; només que alguns no les volen." (Anònim)

"Aquells que desprecien la cosa pública i la justícia real, sols admeten la solidaritat (la caritat d'abans)." (J. Borda)

1. Objecte. Es tracta de construir un embassament capaç d'encabir un volum d'aigua que serveixi per a les finalitats que es diran, atès que, segons el criteri del qui sotasigna, és possible acomodar les necessitats dels dos ens interessats, amb la qual cosa només caldria bastir una sola obra, de manera que el cos global fóra sensiblement més baix, i per tant de més bon repartir.

2. Ens interessats. Són la ciutat de Tàrrega i la Comunitat de Regants de l'Alt Urgell, en endavant Canalet.

3. Objectiu. La situació actual, per bé que diferent en un principi, pel que fa als dos ens interessats, és confluent amb la necessitat de disposar d'una reserva considerable d'aigua en uns moments molt puntals. Així doncs:

3.1. Ciutat de Tàrrega. La font d'abastament és el canal d'Urgell, en el punt quilomètric 69,1. La destinació de l'aigua és el consum domèstic, que se subministra als consumidors des dels dipòsits de Sant Eloi, situats a una cota 88 metres més elevada que la del punt des d'on s'eleva, vora el canal. Té una capacitat pròpia d'emmagatzematge teòric d'aigua d'uns 26.000 m³, repartida entre els dipòsits de Sant Eloi (11.000 m³), i el dipòsit annex a l'estació de bombeig (15.000 m³).

Canal d'Urgell ha decidit unilateralment prohibir (i penalitzar els municipis usuaris que ho compleixin), els embassamts dins el propi canal en els períodes en què no hi baixi aigua, tot i que això es repeteix sis vegades l'any, amb una durada mínima de vint dies cada cop. Així, les reserves pròpies de la ciutat, ja esmentades, són insuficients per a afrontar sense dràstiques reduccions el consum diari, que s'estableix actualment en 4.000 m³/dia, quantitat que és fàcil de preveure que anirà creixent.

Resumint, la ciutat de Tàrrega ha d'emmagatzemar aigua per tal de disposar-ne quan no en baixa pel canal.

3.2. Canalet. La font d'abastament és el canal d'Urgell, en el punt quilomètric 68,8. La destinació de l'aigua és el reg teòric del perímetre regable de 4.526 Ha que li pertoca (encara que actualment només n'hi ha donades d'alta per reg, escassament 1.500). El periode de regs s'esdevé entre els mesos de febrer i març, encara que és més que probable que en un futur relativament proper també es pugui regar durant l'abril. El sistema consisteix en l'elevació de l'aigua fins una cota 105 metres més alta, per mitjà de sengles grups electrobombes. D'allí parteix un canal que transporta i reparteix l'aigua per gravetat. L'elevació és cara, però durant algunes hores del dia és insostenible, mentre que durant la nit el cost és força més raonable, perquè les tarifes es redueixen a la meitat del preu base.

Resumint, el Canalet ha d'emmagatzemar aigua per tal de disposar-ne unes quantes hores, però mentre en baixa pel canal.

4. Motivacions. Les dels dos ens referenciats són les següents:

4.1. Ciutat de Tàrrega. Necessita una reserva mínima de 80.000 m³, ja que, com s'ha dit, es tracta d'assegurar el consum de 4.000 m³/dia, durant vint dies. És fàcilment previsible que en el futur podran augmentar sensiblement.

4.2. Canalet. Atès que el cabal que eleva cada grup electrobomba és de 1.980 m³/hora (0,55 m³/seg), i els regs es dosifiquen amb el cabal que subministra un sol grup, cal poder elevar durant el periode de tarifa nocturna (vuit hores), l'aigua suficient perquè durant les setze hores restants es pugui seguir regant sense haver d'elevar l'aigua, o sigui, un mínim de 31.680 m³ (1.980 m³ per setze hores). Si es tracta d'assegurar el bombeig d'un segon grup, la cabuda necessària es multiplica per dos: 63.360 m³. En augmentar la superfície regable, això serà imprescindible.

5. Particularitats. L'embassament adequat per al Canalet no necessita revestiment especial, perquè les pèrdues, tenint en compte que caldria fer-lo amb argila compactada, foren mínimes, i més encara considerant que el temps de permanència de l'aigua fóra molt reduït. En el cas que s'emprés per al subministrament de l'aigua potable, lògicament, aquesta hauria d'ésser la reserva que es consumís en primer lloc, per les circumstàncies esmentades.

Caldria connectar la canonada d'impulsió del Canalet amb la canonada d'impulsió d'aigua potable, per mitjà d'una canonada de pressió de no gaire més de tres-cents metres de llargària. El sobrecost que això implicaria possibilitaria que si en el futur es pogués fer un tractament o potabilització de l'aigua sota pressió, la diferència de cotes faria que l'aigua embassada pel Canalet anés "sola" a Sant Eloi, per vasos comunicants, perquè la cota dels dipòsits d'aigua potable, sembla que és disset metres més baixa que l'embassament de què es tracta. Tot això sense negligir que la canonada d'impulsió del Canalet té una cabuda, per tant una reserva, de més de 1.800 m³.

6. Conclusió. Atès que els dos ens necessiten ara un embassament de cost i cabuda considerables, per bé que en intervals de temps no coincidents, considero que valdria la pena aprofundir en el contingut d'aquest "avantprojecte", tant per l'estalvi intrínsec, com per la percepció d'ajuts institucionals que, tractant-se de finalitats tan diverses, probablement foren acumulables.

No cal dir que si la construcció interessés als dos ens, caldria consensuar i posar a punt un document on es recollissin tots els aspectes de la utilització temporal conjunta, de l'embassament i les instal.lacions de bombeig del Canalet.

Es pot argumentar en contra que l'aigua s'haurà d'elevar dues vegades, però per una banda la primera elevació fóra molt econòmica, i d'altra banda, cal pensar que l'estalvi en la pròpia construcció i finançament probablement és més important. A més, que en el futur es pugui aprofitar, com s'ha dit, el desnivell per tal de poder realitzar el transport des del nou embassament fins a Sant Eloi sense cost.

Ha mort el Ramon Lluís de cal Salisi!

Aquest mot omplí de consternació la vila de Verdú el matí del passat dijous 28 de gener.

De qui parlem?

D'un home jove, 46 anys.

El seu nom: Ramon Lluís Salisi i Clos.

El seu ideal: fer el bé.

El seu afany: treballar.

La seva ilusió: la família.

La seva amistat: tot un poble.

El seu enyor: una filleta de tendra edat que un desafortunat accident li arrencà la vida i se l'endugué dels seus braços.

Característiques

Un home servicial que no tenia un "no" per a ningú, (aquest era el seu gran patiment). El seu esperit servicial el portà a fer imprudències treballant infinitat d'hores.

No sé dir que no –deia–. Voldria acontentar tothom, i no puc.

Conseqüència

Tot aquest camí de bondat i esforç el portà a la mort. Segur que va morir pensant en el treball, planificant la seva jornada, un dia més, però aquest, sense fi. La seva última mirada als seus estimats fou aquella tendresa tan sublim que acabà dient: ...«no puc més!».

El Ramon Lluís: un home de Verdú!

Quan hi havia una necessitat a la vila i a les seves llars, el Ramon Lluís hi era present. La seva presència, efectiva, discreta i humil empenyia les activitats més arrelades de la nostra vila: ajuntament, parròquia, Amics de Sant Pere Claver, residència, Festa de la Verema i el Vi, banda de tambors i trompetes, APA del col.legi, en el temps que es féu ensenyament de sardanes: Pla saltem i ballem. I qui no recorda el seu entusiasme i bon fer amb motiu de l'abillament del carrer de Santa Magdalena. Aquella majestuosa i artística catifa, amb aleatoris de Verdú, per homenatjar Sant Pere Claver el dia de la seva festivitat durant la tradicional processó de les torxes.

Tot un poble, i àdhuc la comarca, l'estima i el plora!

El seu treball, com a bon professional, el portà a ser conegut per tota la comarca; ací es manifestà el dia del seu enterrament; el silenci i el dol eren presents en els rostres dels verdunins i amics vinguts foravila.

Una gran multitud de gent omplia els carrers, i la parròquia de Santa Maria fou petita per acollir-hi tanta gent. En les seves naus, la veu del sacerdot, fora to, meitat emoció meitat impotència, es fonia en terrible lamentació.

No hi ha dret! Estem indignats! La mort és cruel i no té compassió!

Però, rebel.lar-nos? Contra qui? Contra què! La vida, Déu, l'home. Hi ha moments tan durs que són difícils d'entendre.

Hem perdut un home bo. Hem perdut un amic!

No cal pas recòrrer a poetes i artistes per emmarcar-lo amb versets més o menys estrafolaris. L'home que mor dempeus no té necessitats d'epitafis prescrits o sonats; ens demana fidelitat al seu record. Ni tan sols allò que moltes vegades solem dir per consolar-nos, "al cel sia", li cal, perquè sabem, d'antuvi, que el Ramon Lluís gaudit sempre de la pau dels justos.

Esposa, fills, pares, germà, tots... segur que aquestes paraules també us sobraran. No valen les paraules. Teniu tota la raó.

El nostre compromís és: ajudar-vos, fer-vos companyia, seguir el seu exemple, que el seu testimoni sigui el millor record i perduri sempre en el cor aquells qui l'estimem.

Gràcies, Ramon Lluís!