Tàrrega, 6 de març de 1999

Any LVI - Núm. 2.785 - Preu 175 ptes.

Força concurrència al segon Mercat de l'Oportunitat

Responsables de Benestar Social visiten el nou Taller Alba

La Fira de Teatre inicia una nova campanya per incrementar els allotjaments particulars

Minguell decorarà amb murals el vestíbul de l'Ateneu

El Tàrrega es va emportar tres punts d'Andorra

---

5a PÀGINA

CARTA DEL DIRECTOR

Què hi ha al darrere de l'oposició
al jutjat de l'Urgell?

Després que la consellera de Justícia, Núria de Gispert, anunciés que l'Urgell tindria jutjat de primera instància l'any 2000 amb seu a Tàrrega, les reaccions contràries no s'han fet esperar per part de Cervera i Balaguer, seus de jutjats que perdrien territori en favor del de Tàrrega. Cal dir que en cap cas les dues capitals lleidatanes perdrien els seus respectius jutjats; el que sí passaria és que aquests veurien reduïda la seva activitat, en especial el de Cervera, ja que el vuitanta per cent dels casos que s'hi tracten o jutgen són de ciutadans o entitats de Tàrrega i l'Urgell.

L'actual distribució dels partits judicials data del segle passat i és una conseqüència del centralisme de l'Estat que va fer la divisió provincial. Així, en primer terme, defensar l'actual distribució dels jutjats és mantenir un concepte decimonònic desfasat i també la distribució de Catalunya en províncies, i malgrat que tothom parla de serveis territorials (eludint la paraula província), poc hem avançat cap a la Catalunya província única, ja que les províncies, lamentablement, encara són vigents. I és que en el tema de la província és on s'amaga el desllorigador d'aquesta oposició, o millor dit, en el tema dels diputats de la Diputació Provincial de Lleida. Actualment els membres d'aquesta corporació s'escullen en base a la territorialitat del partits judicials actuals. Així, amb la creació del jutjat o partit judicial de Tàrrega (no sabem ben bé com seria el nom), Cervera perdria un diputat dels dos que té actualment, i possiblement també Balaguer, i més si se'n formés un altre a Mollerussa. Pensem que Tàrrega fa unes quantes legislatures municipals que no té cap diputat provincial de cap partit: ni CiU, ni el PSC, ni el PP han designat un regidor o un alcalde de Tàrrega, i Cervera sempre l'ha tingut, sigui d'un partit o altre. A veure què ens diran aquest partits a la campanya per les municipals que s'acosta. I és que és molt important que Tàrrega pugui tenir un diputat provincial.

Però als opositors a la creació del jutjat de Tàrrega cal dir-los que amb la seva postura van contra les lleis del Parlament de Catalunya sobre la comarcalització del país. Com dèiem abans, no es pot mantenir una divisió que ve d'un centralisme estatal del segle passat, quan la societat i el territori ja no són el mateix de fa un segle i mig. Si Catalunya té autonomia i té una llei de comarques, creiem que, com a mínim, s'han de respectar i després s'ha d'afavorir l'atansament de les administracions al ciutadà, i més en aquells indrets on hi ha més demanda de serveis.

En aquesta secció dèiem allò de la comissaria dels mossos de segona per a Tàrrega perquè posaven el comandament de l'Urgell i la Segarra a Cervera, que és també on posaven més dotació, ja que segons hem pogut saber de fonts ben informades i oficioses (les oficials no van voler facilitar dades fins d'aquí a un any), els casos que han hagut d'atendre a Tàrrega es multipliquen respecte als de Cervera, o sigui que fan falta més agents a la nostra ciutat. I és que sembla que Felip V encara vetlla per la ciutat universitària de Cervera.

És cert, com crec que alguna altra vegada he dit, que entre el carrer de Ponent d'abans i la plaça del Carme, ara avinguda de Catalunya el primer i comunament el Pati l'altre, s'hi trobava Cal Nano. Un cafè-concert amb totes les de la llei, on les "senyoretes" de les atraccions que s'hi donaven no patien manies. I en certes èpoques més permissives ho havien ensenyat "tot". Tot tal com sona. I més d'una vegada, a la sortida dels escolapis, en la foscor de les nits d'hivern, hi havíem espiat, darrera les persianes de llibre. I vist de molt grosses. En la doble accepció de la paraula, ja què llavors, les senyores i senyoretes, entre cometes o sense, no es preocupaven tant dels pesos de la balança. Més aviat agraïen el bon pes. Com recordo, més cap aquí, que aquell tipus d'espectacle es va traslladar al que havia estat Cinemapol. Abans i després. I finalment cinema parroquial. I es titulava cabaret. Amb les implicacions que aital nom, mundialment, significava. Però que anava perdent pes. No elles, sinó la concurrència. Barcelona cada dia era més a prop. I també a l'Ateneu –sí, sí, a l'Ateneu– i a l'Aliança havien actuat companyies de revistes o números de varietats, que prodigaven "l'ensenyament", o l'esclat de la roba interior, que avui encara no han superat algunes de les desfilades de models que pertot es munten. Foren els anys del triomf de la "lligacama", com en l'argot l'anomenaven. Que de tots colors n'hi havia.

Quant a les dues cases de tolerància, és ben sabut arreu de les nostres contrades, i àdhuc fins als proveïdors o proveïdores de Barcelona, que a Tàrrega tenien prestigi i abundant clientela. Que a més de vigilies i festius, es mantenia al llarg de la setmana amb menys treball, però que es tornava a accentuar els dilluns. Les quatre estacions de l'any. D'anecdotari abundant, en què no abundo per aital de no esfereir o decepcionar les meves lectores. Però no puc deixar d'anotar les escapades que, de la vista dels pares escolapis, fèiem a dalt de Sant Eloi, quan hi jugàvem els dijous a la tarda, per veure algunes de les "senyoretes", que al redós del sol cosien o xerraven, al darrere de la "casa". O de la broma més que pesada, que feren uns nois de "bona casa", que s'emportaren el pollastre d'un sopar de Nadal que tenien preparat les "pupil.les", i se'l cruspiren amb xampany i tot –llavors no era cava– en un bar cèntric, com si fos portat de casa. O d'aquell senyor secretari de la Jefatura Superior de Policía de Barcelona, que explicava a un cosi meu que a Tàrrega s'havia perllongat la tolerància, molt més temps que en cap altre lloc de tot Espanya... Quin privilegi!

En el referent al "vici del joc i a les timbes", com Lluís diu, no en puc donar gairebé testimoni. No perquè sigui més o mens delicat, sinó que hauria d'ésser per xerrotegeries. No directe. I és un terreny que no vull trepitjar, i que en qualsevulla circumstància evito. Pels altres. I no és petita història que intento d'explicar. Però en canvi, puc escriure que havia sentit contar al meu pare que existí un local, no recordo si a darrers de segle o a primers d'aquest, on s'hi jugava fort i havia estat l'atracció de grans jugadors, àdhuc vinguts de molt lluny. Situat, si no vaig errat, damunt del que ara és sabateria Badies. A cal Bosch, després, casa senyorial. Carrer del Carme i el Pati. El nom, que no recordo, no fa la cosa. El que sí que tinc clar és que funcionava com a casino de joc. No en local de cafè públic o societat. Netament de joc i prou. I els àpats, quan es perllongaven o es celebraven les partides, els servien fondes o hostals aliens a la sala. Que tingué més d'una peripècia molt sonada. Quan s'havia presentat o descobert algun jugador d'avantatge. Com als westerns, que Lluís coneix tan bé, de pel.lícules.

Encara que on vull arribar és al següent, que si bé en el rerefons de tot hi ha existit l'afany o l'ocasió de guanyar diners, propi d'una ciutat de comerç, aquesta ho fou en raó d'ésser cruïlla de camins, com he sostingut sempre. I d'aquí la meva batalleta, que sovinteja aquesta plana, en favor de les carreteres del Mediterrani als Pirineus, i el tren de Barcelona-Manresa-Lleida. Perquè tots aquells moments de gran prosperitat i creixença –al nivel i proporció d'aquella època– vingueren en raó que Tàrrega fou el centre de pas cap a la muntanya, quan els embassaments de la Canadenca; els Pallars i la Vall d'Aran, i la Seu d'Urgell per altra banda. I Tàrrega fou com tantes i tantes... Ni més dissoluta o llibertina. Visqué la compàs d'aquells temps. I no vol dir res que fos l'última en la tolerància. Ha estat i és molt davantera en aspectes culturals de tota mena. Ningú ho pot regatejar o regateja. Brometa a part. També molt útil, qualsevulla mena de tolerància, entre uns i altres.

Aclariment, publicació del 27 de febrer de 1999 L'àvia vivia al carrer de les Piques, i Marsà nasqué al carrer de l'Hospital

Quan parlem de gènere periodístic ens referim a un discurs formal, objectiu, distant, impersonal... Podríem afegir-hi molts més qualificatius però, que carai! Per alguna cosa la premsa ha inventat seccions com l'editorial, opinió, cartes al director..., apartats on el periodista, l'advocat, el botiguer o la mestressa de casa poden escriure el que pensen.

Ja fa molt que ha plogut d'ençà que el director de Crònica Targarina va publicar al número 1, a mode depresentació, "Procurant conservar la nostra personalitat, no defensarem dogmatismes ni farem pràctiques de partit de cap manera, car la nostra missió consistirà a publicar tot ço que tingui un aire interessant" (maig de 1921).

Però, per què enganyar-nos? Qui té boca parla i qui té un bolígraf escriu (actualment ja ho fem amb un súper ordinador de milions de bytes de memòria). Així doncs, no cal amagar que darrere un escrit es dissimulen, o es mal dissimulen, unes idees que, després de molt de temps de ser escrites, fa certa gràcia llegir.

Quan Primo de Rivera el 1923 va donar un cop d'Estat militar que inicià una dictadura de set anys, la mateixa Crònica Targarina va publicar al número 108 que "el nou règim va produint al país els efectes saludables que era d'esperar del patriotisme i la recta atenció dels que, en un moment donat, posaren les seves vides al servei de la Pàtria" (setembre de 1923).

Però els republicans es van fer amb el Govern d'aquesta pàtria i van imposar un règim democràtic. No entenc que va ocórrer amb els militaristes d'anys enrere, perquè de sobte Crònica Targarina es va tornar una aferrissada defensora dels ideals rojos: "Benvinguda la República si Catalunya i Espanya hi han de trobar aquelles llibertats tan cobejades. Benvinguda la República si amb ella es logren aquelles aspiracions que han de tornar a Catalunya totes les arrabassades llibertants nacionals: visca la República Espanyola! Visca la República Catalana!" (abril de 1931). Quina emoció! M'ha posat la pell de gallina.

Però la premsa va iniciar el 1944 una nova etapa amb Nueva Tárrega ,i quina etapa! Ja s'havien acabat els darrers desordres i l'anarquia. Havia arribat el generalísimo per organitzar aquell caos republicà. Nueva Tárrega, que escrivia amb un digne i solemne castellà, s'encarregà d'obrir la publicació amb un discurs impactant: "Nueva Tárrega presenta su homenaje al Caudillo, que tras bélicas actividades salvadoras que no conocieron derrota, lleva nuestra Patria por senderos de paz y bienestar, feliz oasis en este mundo agitado. Dios quiera iluminar nuestra actuación para el bien de esta Tárrega, que regenerada del sufrimiento, resurge en la debida valoración de los únicos ideales: Dios y Patria" (maig de 1944). Em vénen ganes de cantar!

Però Nueva Tárrega també va ser, en els seus temps, un exemple de sensibilitat i tendresa quan la mort es va apoderar d'aquell vell que gairebé ja no podia parlar: "Francisco Franco, que lo dio todo por España, obteniendo para ella una larga y eficiente paz, ha tenido que dar su vida y su alma al Creador, sembrando el dolor en la Nación, que ahora, tras el fatal desenlace, eleva oraciones al Altísimo para que su alma sea acogida por Dios. Descanse en paz, como hombre justo, el que fue Don Francisco Franco y Bahamonde" (novembre de 1975). Les llàgrimes m'han ofegat els ulls.

Però com que la premsa també es regenera i permet una certa flexibilitat de les seves idees, Nova Tàrrega va decidir escriure en català i fer un petit gir als seus pilars ideològics tot dient al número 1.820 que "Ja tenim Estatut! Totes aquelles reivindacions que seran nostres i ben nostres, han estat plasmades en l'Estatut. Amb ell comença una nova era en la història de Catalunya. Pensem, targarins, que ara tenim novament l'Autonomia de Catalunya que tant havíem somniat" (agost de 1979). Es tracta d'un canvi que em desconcerta un pèl, perquè sembla haver-hi un contrast força curiós amb els escrits d'anys enrere. Però sempre és bo canviar!

Perfecte Gimpera es va enfadar molt després del cop d'Estat de 1981 (vulgarment anomenat "El tejerazo") i no va poder evitar escriure que "amb cinc anys no hem demostrat que la Democràcia val la pena viure-la. Un cop hem aconseguit la llibertat, ara no sabem què fer-ne" (març de 1981).

Amb aquest article vull animar aquells que no estan d'acord amb el que es llegeix a les pàgines d'aquest setmanari. Les idees canvien segons bufa el vent i, per tant, sempre hi ha èpoques per a tot i per a tothom. Aquest advertiment també serveix per a aquells que estan entusiasmats amb les opinions que s'escriuen a Nova Tàrrega. Que no es confiïn...

El passat dissabte s'inaugurà el XI concurs de grups amateurs de teatre amb L'enterrament és a les quatre, de Carles Valls. El president de la BAT, Josep Solà, dirigí unes paraules de benvinguda als espectadors, tot dient que enguany s'hi incorporava un grup d'Andorra i un de la Franja, i agraint la col·laboració de les entitats que hi ajuden. A continuació, el director de l'obra, Ricard Pelló, va explicar que no es tractava d'una simple comèdia, sinó d'un fet real ocorregut en una família benestant de Sabadell; un nebot dels personatges representats l'havia presenciada i, malgrat que mostra el cantó roí i mesquí dels familiars, li digué que en realitat havien passat coses molt més grosses que les esmentades a la comèdia.

Tots els fets se situen en l'habitació-estudi de la neboda de la Sra. Perpètua, que acaba de morir. El muntatge escènic és, doncs, relativament senzill: un llit, un telèfon, uns seients, alguns quadres penjats i una porta de sortida. El conflicte sorgeix a través dels diàlegs entre els familiars que s'estudien per veure si poden aconseguir l'herència, i l'única acció que s'esmenta és la que no es veu: registre de calaixos i d'armaris, intent de prendre les claus de la mà de la difunta... Resultat: una comèdia lenta, especialment la primera meitat. I com es pot contrarestar aquesta lentitud? Donant una gran vitalitat als diàlegs: canviant el to de veu, el ritme, movent-se, expressant-se amb tot el cos (ulls, cara, mans...); dinamitzant al màxim els recursos expressius. Aquesta va ser una deficiència de la representació, sobretot durant el primer acte.

Concretem i precisem. La Nuri va situar-se bé en el seu paper de neboda que havia aguantat aquella tia de caràcter difícil i menyspreava la cobejança dels cosins i de Sor Pilar; però hagués pogut conferir més vitalitat a les seves intervencions; durant el segon acte va anar millorant. El mateix podríem dir del nebot Marcel. El cosí Pau va mantenir-se en un to gris i apagat, que contrastava amb la cosina política Mercè, sempre vivaç, sempre expressiva i encertada en el to de veu i en la mímica facial i corporal; sabia estar en escena. Sor Pilar, molt ben caracteritzada, no va acabar de trobar la dicció adient: no feia les pauses necessàries i no acabava de trobar l'entonació adequada.

La direcció hauria de concentrar esforços a alleugerir l'obra, especialment la primera part, i a lligar una mica millor algunes escenes. Ens referim concretament a dos mutis sobtats, secs, de Sor Pilar, i a l'última escena del primer acte, en què la Nuri i el Marcel inicien una relació amorosa. També es produïren alguns moments de buit escènic; encara que durin pocs segons, es fan llargs i pesats. És una qüestió de ritme i de temps cronològic i psicològic.

La representació va ser digna, però guanyaria bastant si s'eliminessin aquestes deficiències.

XI

Després d'haver fruït de la primera representació d'aquesta edició del concurs, passem a presentar la segona obra que podrem veure aquest dissabte a l'Ateneu.

Es tracta de Golfus de Roma, representada per la companyia d'Albelda Quin Nyap! Una agrupació teatral que va néixer l'hivern de 1996 quan tretze joves d'aquest poble d'Osca van transformar un taller de teatre en una companyia amateur. Amb l'obra de Molière, Doctor a garrotades, i sota la direcció de Jaume Belló, l'actor lleidatà que els impartia el curset, van començar a fer teatre seriosament amb una gira per les terres de Ponent. Van fer-ne vuit representacions dins la Roda de Teatre, de la Coordinadora de Teatre Amateur de les Comarques de Ponent, però també la van representar a Llívia i en poblacions de la Franja.

Ara representen la seva segona obra, un musical basat en tres farses escrites al segle II abans de Crist per Plaute, adaptat pel director d'aquest grup, Jaume Belló.

Són 19 actors que donen vida als 24 personatges de Golfus de Roma, una obra que fa alguns anys va popularitzar el cantant i actor Javier Gurruchaga. La trama se centra en un barri molt elegant de l'antiga Roma, on viuen tres famílies de tendències i jerarquies diferents. Tot ho embolica un esclau que busca la llibertat.

Es tracta d'un ambiciós projecte de la companyia, que hi ha invertit gairebé mig milió de pessetes i les moltes hores d'assaig que es necessiten per fer un musical.

De fet també és una representació especial en el sentit que els actors provenen d'Albelda, Osca, i ens parlaran amb el peculiar català amb l'accent de la Franja de Ponent, més concretament de la comarca de la Llitera.

L'obra té una durada aproximada de 105 minuts i consta de dues parts separades per un entreacte musical a la recta final del desenllaç.

En definitiva, aquest dissabte podrem veure una comèdia amb format de musical dotat d'alguns tocs de farsa. Tots els ingredients per passar una vetllada molt divertida. Com cada setmana, a dos quarts d'onze de la nit al Teatre Ateneu.

L'origen de la cervesa és remot. Per als egipcis la cervesa ja era una beguda habitual, i com recentment hem pogut veure a la premsa, els poblats ibèrics (1100-1000 aC.) de Lleida ja l'elaboren. No obstant, van ser els alemanys els qui van aconseguir expansionar aquesta beguda en els temps moderns i es diu que a Espanya fou introduïda per Carles V al segle XVI. Actualment el consum mitjà aquí és de uns 67 litres per persona i any (1997), la meitat del consum mitjà alemany.

L'elaboració de cervesa ha passat al món occidental de ser un mètode artesanal a un procés industrial, encara que es pot elaborar bona cervesa perfectament casolana.

Els ingredients: La cervesa s'elabora a partir de gra d'ordi maltejat, llúpul, llevats i aigua. La cervesa és una beguda alcohòlica obtinguda per fermentació de l'ordi maltejat.

L'adició de llúpul aporta propietats aromàtiques, facilita la conservació i dóna el sabor amarg tan característic. Antigament la cervesa s'elaborava sense llúpul.

La diversitat dels components i de les tècniques d'elaboració permeten d'obtenir diferents tipus de cervesa i, com els vins, cada un té les seves pròpies característiques.

El maltejat de l'ordi consisteix bàsicament a posar-lo a estovar perquè germini i es desenvolupin els enzims que transformaran el midó del gra en sucres simples. Després s'assecaran els grans per tal d'aturar la germinació, eliminar l'aigua i torrar el gra. L'ordi així transformat s'anomena malta.

Els tipus de cervesa:

Atenent al tipus de fermentació en l'elaboració de cervesa, n'hi ha de tres tipus:

· Cerveses de baixa fermentació, anomendaes també lager, dins de les quals hi ha l'estil pilsen, que són fermentades amb uns llevats que treballen a baixa temperatura (5 i 10 ºC) i deixades madurar algun temps. És la forma potser més coneguda per nosaltres.

· Cerveses d'alta fermentació, anomenades també ale, de fermentació a temperatura més alta, entre 15 i 25 ºC, amb una aroma més afruitada.

· Cerveses de fermentació espontània, més semblants a com es feien les cerveses primitives. De sabor un xic exòtic per a nosaltres i conegudes també com a cerveses làmbic.

Industrialment, un cop elaborada la cervesa se sotmet a operacions de filtrat per millorar-ne l'aparença i s'envasa i pasteuritza per millorar-ne la conservació.

Així tenim al nostre abast una beguda amarga disposada a "endolcir" la nostra vida, si la prenem amb moderació.

El Llúpul

El llúpul (Humulus lupulus), és una planta perenne, amb tijes emparradisses, cobertes de pels en forma de ganxo.

Les flors masculines i femenines estan en plantes separades. Floreix a final d'estiu.

Les flors femenines són les que un cop recollides s'utilitzen en l'elaboració de cervesa.

S'adapta bé a climes templats-freds. Prefereix l'exposició al sol però tolera l'ombra.

Es desenvolupa bé en terrenys profunds, argilosos i amb matèria orgànica abundant.

Es fàcil multiplicar-la en primavera per esqueix.

Planta adequada per a exteriors, rústica i de fàcil conreu, els brots joves, comestibles, es cuinen igual que els espàrrecs.

Càritas Catalunya, juntament amb Justícia i Pau, Mans Unides i Unió de Religioses de Catalunya, amb el suport d'altres entitats socials, ONG, sindicats, etc està promovent una campanya per a la condonació del deute extern als països del Tercer Món. Aquesta campanya forma part d'una campanya més àmplia que s'està duent a terme a tota Europa. Els objectius a aconseguir són:

a) Informar i sensibilitzar els ciutadans.

b) Crear un estat d'opinió favorable a la condonació del deute dels països més pobres.

c) Pressionar amb èxit el Govern i el Parlament espanyols, i també els bancs privats.

Molts de nosaltres ens preguntarem: de què serveix moure's? Què pot fer una persona sola davant d'un tema tan complicat? Es pot aconseguir quelcom amb la pressió de la gent? Es pot canviar amb aquesta iniciativa una situació tan complexa com l'explotació econòmica del Tercer Món?

No exisiteix una resposta fàcil per a aquestes preguntes. L'únic segur és que si no fem res, res no canviarà. Tots som importants per a canviar el món.

De cada mil persones convidades a moure's per un tema, només cent creuen que pot valer la pena. I al final només una és mobilitza. Aquesta una pots ser tu. I pots sumar molts d'altres uns que acabin fent possible que la campanya sigui tot un èxit.

El món no canvia mai perquè sí. Sempre hi ha persones darrere de cada avenç de la humanitat. La campanya "Deute extern, deute etern?" pretén iniciar el nou mil.lenni posant fi, o almenys reduint, la càrrega feixuga que suposa el deute per als països més pobres del planeta.

És molt important per aconseguir els objectius de la campanya que prèviament els partits polítics incloguin en els seus programes electorals una posició sobre el deute que contingui les línies directives sobre la postura que pensen adoptar en aquesta matèria. I que desprès de les eleccions es recordin d'aplicar els programes!

Ja sabem que anul.lar el deute dels països més pobres no resoldrà tots els problemes mundials, però farà més que qualsevol altra alternativa per reduir la pobresa.

Des de fa un temps informem a les pàgines d'aquest setmanari sobre la nostra associació i les activitats que anem realitzant.

Com tothom ja sap l'Associació Sant Antoni d'Amics de la Residència de Gent Gran de Tàrrega està formada per una junta escollida en assemblea i per un grup de socis. A més a més cal destacar que està vinculada a la Residència Sant Antoni-Hospital de Tàrrega.

Principalment l'associació està orientada per donar a conèixer la Residència-Hospital de Tàrrega i per buscar recursos econòmics, materials i personals per millorar el centre a través del benestar dels residents.

Actualment hem endegat una campanya de captació de socis. Volem posar en coneixement de tothom, que enviarem cartes personalitzades per tal d'informar de la nostra associació i demanar la col·laboració de nous socis.

Si necessiteu més informació podeu adreçar-vos a la Residència-Hospital de Tàrrega, telèfons: 973 31 07 60 i 973 50 16 79 (aquest últim, de dilluns a divendres de 9 a 13 hores).

Gràcies per la vostra atenció.