5a Pàgina

L'Ajuntament ha anunciat que vol fer un gran parc, més extens que el de Sant Eloi, a la zona on s'està construint l'edifici de serveis del nou càmping municipal. Aquest càmping tindrà una part estable, és a dir, que funcionarà tot l'any, i una altra part molt més extensa que servirà per ampliar la instal·lació de tendes de campanya durant la Fira de Teatre. Aquesta part més extensa és la que es plantarà d'arbres i es dotarà de serveis com barbacoes i altres a la manera d'un parc d'oci que per la Fira podrà servir per plantar els milers de tendes del jovent que ve a veure el certamen teatral. A la zona també hi haurà circuits per a activitats de motor, com ara autocros, que de fet ja estan funcionant, i també circuit de bicicletes de muntanya. La novetat és l'adaptació d'un gran espai per a actes multitudinaris, concerts o espectacles de teatre, per la Fira i altres dates concretes com la Festa Major, que la resta del any seria un aparcament de camions, cosa de què la nostra ciutat no disposa, mentre que ciutats properes com Mollerussa i Cervera sí en tenen. Aquest espai, segons l'alcalde, serviria per treure el soroll i les aglomeracions de vehicles i de persones del centre de la ciutat quan es fa un concert, especialment dels anomenats de risc. Veiem que és una idea encertada, però potser hi falta el que sempre hem dit, un espai cobert polivalent, perquè no hem d'oblidar que tant el mes de maig com el de setembre són propensos a les pluges, que poden fer suspendre un d'aquests concerts o espectacles. Així, no sabem si hi quedaria bé un edifici cobert a la zona, però s'hi podria pensar perquè ja sabem que no som país de pluges, encara que els mesos de maig i setembre poden ser especialment plujosos i per tant l'edifici podria evitar la suspensió d'algun espectacle o concert.

?Amb aquest espai la ciutat disposarà de més zones verdes per al benestar dels targarins. Pensem que ja hi ha en projecte el parc esportiu del Reguer, o sigui, on van totes les instal·lacions esportives; també el parc d'oci al costat d'aquest i tota la zona verda de la llera del Reguer. Amb tot, seguirem gaudint del parc de Sant Eloi, que és la taca o pulmó verd de la ciutat i que es veu de tots els costats. Per altra banda, sembla que fa anys que ens hem oblidat d'una plantada d'arbres que va fer el grup GEMA a la partida de la Calafa i que volia ser un altre parc de la ciutat, però de tipus més natural i rural.

?Tot això és un bé, però l'arranjament de l'antiga N II al seu pas per Tàrrega fa deu anys que espera, i sembla que per ara no han servit els bons oficis del primer tinent d'alcalde i militant del partit que governa a Madrid, Antoni Ribalta.

Opinió

Crec que avui el títol és el més adequat que puc anotar. Perquè al meu juí és la fotografia la que m'ho recorda, explica i suggereix tot. M'ha estat facilitada per la senyora Maria Alba Albareda, vídua de Delfí Robinat. I estimo que és única en el seu context, ja que m'evoca una situació que havia sentit explicar al meu pare més d'un cop. I em proporciona unes dades per a mi molt importants, sobretot pels noms en llapís que es troben al dors, i una anotació, també en llàpis, que és posterior i que em proporciona l'exacta situació.

No estranyi el llarg proemi d'avui. Calia explicar el perqué de la importància que té per a mi, i crec per un episodi de la petita història política de Tàrrega, al començament del segle passat. Al dors, i en llapis gairebé esvaït com he dit, hi figuren uns números i uns noms: 1, Ramón Maymó; 2, Josep Elies (no Elias com caldria); 3, Francisco Pera Roca; 4, Pere Rubiol (a) "Pere el Gomis"; 5, Manel Pera; 6, Ramon Vidal (a) "Ramon del Carlos" (Pagés). I en l'anotació, que repeteixo és posterior, s'hi diu: "Festa en el seu favor? Felipe Rodés (diputat o senador).

Doncs bé, el meu pare m'havia explicat, com una lliçó de respecte i tolerància que sempre s'havia de tenir en política, que quan vingué el senyor Rodés a Tàrrega, els dels partits polítics o tendències que no eren dels seus es plantejaren la qüestió de si anaven o no al banquet que li oferien els més afins a les seves idees. I que finalment, tant els qui eren a l'Ajuntament, com els més representatius dels partits que no eren del diputat, acordaren acudir-hi, prescindint de tota altra consideració. I així es féu. I d'aquí la fotografia, una estupenda mostra d'aquella època.

Crec però que per continuar aquest comentari és obligat conèixer la personalitat que fou Felipe Rodés Baldrich. De la qual si bé en sabia alguna cosa a través del meu avi Formiguera de Linyola, que havia actuat en política al districte de Balaguer on Rodés desenvolupà la seva actuació durant molts anys, estimo convenient veure el que es troba a l'Enciclopèdia Catalana. I allí es diu que nascut a l'Hospitalet de Llobregat el 1878, llicenciat en dret i vinculat a Esquerra Catalana, essent el 1906 secretari del Centre Nacionalista Republicà, arran del moviment de Solidaritat Catalana, el 1907 fou elegit diputat pel districte de Balaguer, càrrec que renovà fins al 1923. I el 1917 va participar a l'Assemblea de Parlamentaris de Barcelona. Col.laborà amb la Lliga Regionalista, per anar contra el sistema canovista. I fou ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts el 1917-18. I el 1936, fou nomenat diputat per Barcelona. Com poden veure, Rodés fou una coneguda i activa personalitat política. Evidentment distinta a la que teníem al districte de Cervera, feu dels Alonso Martínez, durant molts anys. Que si bé es catalogaven com a liberals, ho eren del sentit més monàrquic i menys nacionalista.

És lògic que a Tàrrega es plantegés el dubte, ja que encara que aquí ja s'iniciava el moviment de la Lliga Regionalista, per persones tan actives com Magí Roca Sangrà, Ramon Novell Andreu i Francesc Serés, la realitat era que, a la nostra ciutat, el republicanisme, que anys enrere havia estat actiu, es trobava en franca minoria. I, evidentment, com dic més amunt, els nostres polítics, fossin a l'Ajuntament o representant les seves formacions, més o menys liberals, dretanes o catalanistes, obraren amb el màxim respecte i consideració. El que ara en diríem diàleg.

Voldria, però, precisar que els temps han canviat molt. Llavors la presència d'un diputat o un senador era tot un esdeveniment. Les visites no es prodigaven com ara, sinó que eren molt poques i molt espaiades, àdhuc en les campanyes electorals, on el que predominaven eren els apoderats o representants. Que, per cert, eren uns magnífics organitzadors de les actes en blanc, o per endavant assegurades. No em refereixo totalment a Tàrrega, però també una mica, i sobretot a determinats pobles.

Torno, però a la fotografia. Malgrat els números no tinc cap garantia ni indici de com estaven col.locats. Millor dit, com per exemple el senyor Francesc Pera no pot ésser aquell senyor més aviat baix. Si bé això no treu qualitat de document verídic d'aquell banquet d'homenatge. I quant al local, pel que havia sentit dir, era a cal "Serenito", que en els meus anys regentava Enric Subirats, i ara es Cal Ponet, amb les reformes que s'hi feren. I no estranyin els cortinatges, ja que encara em sembla recordar el mirall que s'endevina a la dreta.

La data no podia ésser més enllà del 1909, que fou l'últim any que Francesc Pera Roca fou alcalde. I en aquells anys, del 1906 al 1909 eren regidors Josep Elias i Manel Pera Castelló. Pere Rubiol (a) Pere el Gomis, que després fou el "Peret de Tupinamba" i "Ramon del Carlos", devien representar algun grup d'aquells dies. Ramon Vidal, "el Ramon del Carlos" havia estat alcalde el 1901, i era el membre més destacat dins de la pagesia i amb gran prestigi, del partit liberal del meu avi Mariano, que fundaren en el seu dia el Casino mes de mayo, contra de l'espai de don Enrique de Càrcer.

Vaig per acabar. Per segona o tercera vegada insisteixo en la vàlua de la fotografia. I el que em plauria sobremanera és que algú em pogués donar més aclariments, tan en les persones com en les circumstàncies. És un període, el d'aquells anys de primers de segle passat, que la vida política de la nostra ciutat fou més tensa del que ara sembla. De testimonis orals desgraciadament no en queden, si no és com el meu, recollit de pares i avis, en el meu cas àvia. I buscant el que anat escrivint-se, no trobo documentació fefaent o més aclaridora. A més que molt escasa, ens hem anat refiant dels seminaris d'aquella època, que eren excessivament partidistes. Però m'ha satisfet molt poder explicar l'esperit de tolerància que va reganar amb motiu d'aquella visita. Perquè a partir dels anys 1910 i cap als 1920, sí que imperà l'esperit d'anar més junts i treballar tots per Tàrrega. Que crec que Joan Novell Balagueró, en el seu treball que he citat tant en anteiors ocasions, també ho apunta.

I gràcies, moltes gràcies, a l'amiga Alba, vídua de Delfí, que m'ha facilitat aital fotografia. Que per molts anys pugui guardar-la.

Aquí, un regidor de vostè

" Tu, Tous, no et canses d'escriure..."

" Joan, com t'ho fas per tenir temes cada setmana?"

" A tu et deu agradar això d'escriure, en tens molt de rotllo..."

Constato que els continguts dels comentaris va per tongades.

Aquesta setmana alguns heu coincidit a fer-me arribar comentaris referits a la constància i assiduïtat d'un article setmanal. Fins i tot, algú què és protagonista en més d'un dels meus articles setmanals ha tingut a bé d'ironitzar, de manera intel·ligent i amistosa, sobre la possible causa d'una meva puntual i, ja superada, fluixera de salut: "Joan, escrius massa, fas mala cara, no et pot ser bo això d'escriure tant".

A tot això s'hi suma que la setmana passada el meu article va ser publicat ben bé pels pèls. El vaig entregar a l'equip de professionals d'aquest setmanari just quan passaven vuit minuts de dos quarts de vuit de la tarda dels dimarts, quan l'hora límit, molt límit, és a dos quarts. Si no l'haguessin inclòs m'hagués dolgut molt, però la raó estava de la seva part, per tant, gràcies a tot el personal de Nova Tàrrega per la seva paciència. Tinc tota la setmana per presentar-lo i habitualment aquest regidor de vostè ho fa els dimarts a darrera hora.

Per acabar-ho d'adobar, l'altre dia, cap allà a dos quarts de sis de la tarda, em trobava en un bar prenent un tallat descafeïnat. Vora meva, algú estava llegint Nova Tàrrega. Intentant dissimular el costum tan lleig de llegir per damunt de l'espatlla, vaig comprovar que el veí ocasional de barra estava llegint el meu article. Vaig sentir com un desassossec d'incomoditat. Aquell article que tant m'havia costat d'escriure, confegit en la càlida intimitat del capvespre d'un diumenge fred i tristoi, ara algú l'estava llegint dins d'aquell brogit d'atabaladora música ambiental i embolcallat per una atmosfera carregada d'una forta olor de fregit. De tant en tant, ell aturava la lectura, feia un glop llarg de "quinto", clavava una profunda i increïble mossada a l'entrepà de llom amb ceba i tornava a la lectura. Un seguit de dubtes em va fer observar-lo amb atrevida i interessada atenció. De què era més conscient aquell desconegut, de la bondat de l'entrepà i la cervesa, o bé de la del contingut de l'escrit? L'estil del text s'adiria amb l'estat d'ànim puntual d'aquella persona? No vaig esperar veure si feia algun comentari postlectura al cambrer o si algun gest del seu rostre delatava un senyal d'aprovació i indiferència. No m'hi vaig veure amb cor.

Tot plegat m'ha fet reflexionar llargament.

He fet introspecció de cap de setmana. M'han sorgit uns quants interrogants, tots ells prou inquietants i descoratjadors i, ja ho avanço, una única conclusió.

- Per què, per a qui i, per a què escric?

- Com és que tinc tant poc pudor, sobretot davant de tants desconeguts com em deuen llegir?

- A qui intento convèncer o, simplement, fer passar una estona agradable, amb la meva prosa?

- És possible que aquest regidor de vostè sigui un exhibicionista i, tot escrivint, experimenti una mena d'ignot plaer eròtic?

- Si no guanyo ni un cèntim d'euro i, per contra, puc perdre alguna amistat, per quins setze sous escric?

Havent meditat, he arribat a una conclusió: no hi ha conclusió. Escric i prou.

Em prometo no reflexionar mai més sobre causes i finalitats de la meva setmanal persistència literària. Faig aquesta promesa, entre altres raons, perquè he passat una estona ben desagradable. La possibilitat de fer el ridícul, la por a resultar pesat o pedant, el temor de no agradar, m'ha produït més angoixa que no pas serenor.

La capacitat de portar a terme tan impúdic exercici deu ser com la necessària per sortir a escena, fer una exposició pictòrica, cantar en públic o donar una conferència. Si t'ho penses massa acabes no fent-ho.

Recordeu aquell sonet que Violante li va manar fer a Góngora? Doncs aquesta setmana aquest regidor de vostè, si fa o no fa, ha fet el mateix.

Aquest rampell d'introspecció de ben segur que es deu a la proximitat de la Setmana Santa. Aquest regidor de vostè va viure, en la seva infantesa i joventut, moltes setmanes d'exercicis espirituals, va escoltar moltes prèdiques quaresmals, va aguantar aquelles llargues i enceses exegesis sobre les "set paraules", va fer llargues hores de torn de vetlla davant el monument, va resistir l'Evangeli més llarg, el del Diumenge de Rams, i a més a més, cantat!. Eren altres temps i, tot i que no voldria pas que tornessin, no els recordo amb rancúnia i no els vull oblidar. Són el nostre passat, i el passat és l'únic que ens pertany plenament.

Opinió

El món ha vist escandalitzat com els taliban han destruït fa poc amb explosius i artilleria pesada els budes gegants de Bamiyan, una regió central de l'Afganistan. No solament això, sinó que totes les estàtues preislàmiques han estat destruïdes (o venudes amb anterioritat) per aquella facció fonamentalista que ha portat el país a una situació de precivilització, gairebé com la que s'observa en alguns programes de televisió de les cadenes peninsulars.

L'avinentesa és adequada per rescatar alguns documents de la nostra història recent, com el memoràndum que el ministre Manuel de Irujo va presentar en una reunió del Govern de la república l'any 1937 a València, ciutat en què s'havia refugiat l'executiu, ja en retirada davant de la pressió de les tropes franquistes. Diu així, traduït del castellà.

"La situació de fet de l'Església a partir del juliol passat, a tot el territori lleial, excepte el basc, és la següent:

»a) Tots els altars, imatges i objectes de culte, excepte comptades excepcions, han estat destruïts, la majoria amb vilipendi.

»b) Totes les esglésies han estat tancades al culte, el qual ha quedat totalment i absolutament suspès.

»c) Una gran part dels temples, a Catalunya amb caràcter de normalitat, han estat incendiats.

»d) Els parcs i organismes oficials han rebut campanes, calzes, custòdies, canelobres i altes objectes de culte, els han fos i n'han aprofitat els materials per a la guerra i per a la indústria.

»e) A les esglésies han estat instal.lats dipòsits de totes classes, mercats, garatges, quadres, casernes, refugis i altres formes d'ocupació diversa.

»f) Tots els convents han estat desallotjats i suspesa la vida religiosa. Els edificis, objectes de culte i béns de totes classes han estat incendiats, saquejats, ocupats i derruïts.

»g) Sacerdots i religiosos han estat detinguts, sotmesos a presó i afusellats sense formació de causa, a mils, fets que, si bé han minvat, continuen avui, no solament a la zona rural, on han estat objecte de caça i de mort salvatge, sinó a les poblacions. Madrid i Barcelona i les altres grans ciutats sumen a centenars els presoners sense altra causa coneguda que llur caràcter de sacerdots o de religiosos.

»h) S'ha arribat a la prohibició absoluta de retenció privada d'imatges i objectes de culte. La policia que practica registres domiciliaris [...] destrueix amb escarni i violència imatges, estampes i tot allò que es relaciona amb el culte o que el recorda."

Si no és veritat, ja sortiran testimonis a desmentir-ho, però pel que sé i he vist, la cosa va per aquí. Altra forma de talibància actual és el desmantellament absolut de la cultura religiosa, aquella imprescindible per interpretar una obra artística en un museu, o una pàgina literària qualsevol de la majoria de les obres escrites des de fa mil anys fins ara mateix. No cal que es facin complir els primers divendres de mes; només demanaríem uns coneixements mínims per entendre els nostres passos al llarg de l'any, a través del cicle de festes i celebracions, i per entendre una mica com som des de les pròpies arrels.

Doncs resulta que, encara que no ho sembli, tenim el següent: uns responsables polítics i unes autoritats acadèmiques protalibans, que han desmantellat el coneixement de les nostres arrels, i una jovenalla que viu als llimbs de la inòpia. Però, qui sap avui dia què són els llimbs?

Correu del lector

El passat diumenge 25 de març, l'abat emèrit de Montserrat Cassià Just dirigí el recés quaresmal als cristians de les parròquies de l'arxiprestat de Tàrrega.

Un grup de persones assistents, sorpreses i dolgudes, es fan ressò de l'estranyesa que ha causat l'informació que en donà el diari Segre al dia següent, el dilluns 26, ja que no hi veuen pas reflectits els temes tractats ni a la conferència ni al col.loqui que la seguí.

El que van poder sentir, reflexionar i dialogar quedà enregistrat en unes cintes magnetofòniques i es pot resumir en els quatre punts següents, exposats amb un caire existencial, senzill, entenedor i amè.

1. La vida cristiana és fer camí a la recerca de Déu i de la terra promesa. Mirant Jesús, centre del nostre interès, anem cap al futur, fins que es realitzi plenament el projecte de Déu en cadascun de nosaltres i en tota la humanitat. Aquest camí l'hem de fer sense por, distingint el que és vàlid del que no ho és, aventurant-nos a descobrir noves rutes amb la radicalitat i esponjament de cor. Escoltant la veu de Déu i sent generosos es va fent experiència de la pau, del sentit de la vida i de la joia de viure, malgrat les lluites. El missatge cristià ho exigeix tot, sense límits, i ens mou a ser radicals en l'amor –del qual sempre en som aprenents– i a no ser mai rígids amb els altres, respectant sempre la gradualitat en l'apropament a Déu de cada persona.

2. Aquest camí el fem junts en i amb l'Església, tots, formant la família de fills i filles de Déu en comunió, estimant-la i millorant-la, des de dins, en tot allò que no rutlla prou bé i agraint-li tot l'essencial que ens ha transmés i el seu ajut en el nostre caminar.

3. La Quaresma és un temps fort, en el camí. És temps d'aprofundir en el sentit de la vida, de saber-nos estimats, d'enfortir l'esperança, de superar la por fiant-nos de Déu, de ser agraïts i de respectar la gradualitat dels camins personals en la recerca de Déu.

4. És camí vers la Pasqua, que es fa mirant la realitat amb lucidesa i sabent que Jesús ja ha vençut. Creiem en el futur perquè creiem en Jesucrist, i per això caminem amb amor i confiança, i tots junts.

El pare Cassià acabà llegint un text recent i encoratjador escrit per Joan Pau II a l'inici del tercer mil.lenni: «El Crist contemplat i estimat ara ens invita una vegada més a posar-nos en camí».

D'un temps ençà hem pogut comprovar en el nostre barri una proliferació de gossos pel carrer, fenòmen que considerem detestable en qualsevol punt de la resta del municipi i que augmenta amb l'arribada del bon temps.

Vagi pel davant que no voldríem que en cap moment s'entengués aquesta apreciació com un atac als animals ni a les persones que gaudeixen de la seva companyia, però sí que volem destacar que existeix una ordenança municipal de control i tinença d'animals que cal ser respectada per part dels propietaris, i que cal fer respectar escrupolosament per l'autoritat competent per tal de garantir els drets de tots els veïns i per una correcta conviència ciutadana.

Dissortadament, avui per avui, a ningú li provoca sorpresa el fet d'ensopegar amb una tifa de gos en mig de la vorera i, molt menys, la probabilitat real de veure's espantat per les presències canines incontrolades –incloses les de races considerades com a perilloses– que deambulen per la ciutat i, en algunes ocasions, fins i tot, sota la mirada impassible del seu "propietari" que sembla gaudir del lamentable espectacle que provoca la impotència de sentir-se amenaçat en mig del carrer, quan el que un volia era, únicament i senzillament, passejar tranquil.lament. Tot això, sense oblidar-nos dels gossos que amb nocturnitat i, possiblement, amb algun tipus d'alevosia es dediquen a obsequiar el desesperat veïnat amb concerts que impedeixen el seu merescut i necessari descans.

Considerem, doncs, convenient i exigible que l'Ajuntament endegui una campanya ferma i decidida per acabar amb aquest seguit de despropòsits que cohibeixen la llibertat de molts ciutadans; sense que ens serveixi de pretext eximent la coneguda cançoneta de manca de mitjans per dedicar-nos a aquesta tasca, ja que resulta prou evident que per segons què hi ha recursos exagerats.

Si es té la suficient clarividència per detectar problemes, la suficient capacitat per dictaminar ordenances per mirar de corregir-los, també cal tenir la suficient determinació per fer-les complir; no siguem "gossos".

De res no serveix sembrar si no hi ha cap intenció de collir.

Correu del lector

Els quatre elements principals, del que ha de ser el futur canal Segarra-Garrigues, són ja a punt d'executar-se. La casa de transport del canal, amb una inversió de 6.000 milions, que ha de captar l'aigua del pantà de Rialb per dipositar-la a la capçalera del canal. El canal principal, d'una longitud de 87 quilòmetres, que transportarà l'aigua en tot el seu recorregut. La xarxa de distribució del rec en tota la zona de regadiu, i la promoció de la concentració parcel·lària.

Les previsions d'inversió fan preveure que l'any vinent el canal principal estigui tot en obra i que, en el termini de quatre anys, un 80% de les terres del Segarra-Garrigues es puguin regar.

Les 50.000 noves hectàrees de regadiu seran una realitat l'any 2005. La transformació de l'activitat agrícola de les terres regades pel Canal suposarà una millora sense precedents en les condicions de vida de la nostra pagesia i permetrà una diversificació i uns rendiments de les explotacions agrícoles, desitjables i positives per a tothom.

El canal comportarà canvis en el conjunt de l'activitat econòmica, i també en l'entorn natural i paisatgístic de les nostres contrades. Molts d'aquests canvis seran positius i milloraran, en el futur, el desenvolupament econòmic i social dels nostres pobles i ciutats. Caldrà estar a punt, en el moment oportú, per treure profit de totes aquelles sinèrgies que el canal ens aportarà, alhora que haurem d'evitar un creixement salvatge i no respectuós amb l'entorn.

Hom preveu una major activitat econòmica i industrial, que afectarà la demografia dels nostres pobles i ciutats. Hem de preparar-nos de cara a un major creixement demogràfic procedent de la immigració i, en conseqüència, a una major demanda d'habitatges, de sòl urbà i de serveis de tot tipus, així com preveure l'adaptació a tots els nivells, i en condicions dignes, de la futura població immigrant.

Hem de planificar com es realitzarà l'abastament urbà d'aigua potable per a ús domèstic i industrial. Cal estudiar les necessitats futures d'aigua per a ús industrial, ja sigui per a empreses de transformació de productes agrícoles, o d'altres que requereixin un ús intensiu d'aigua. També cal preveure la futura demanda de sòl industrial, fruit de la disponibilitat d'aigua per a l'ús i consum.

Hem de ser conscients de la importància que, per al futur de les nostres terres, tindrà el desenvolupament de l'oci i del turisme rural. Cal definir i inventariar quins atractius naturals i paisatgístics hem de mantenir i potenciar. No podem ignorar l'impacte que el canal i les seves infraestructures (nous camins, moviments de terres, desaparició de marges i cabanes, ponts, aqüeductes, xarxes de distribució, etc.) provocaran en el medi ambient, en el patrimoni rural i en el paisatge. Cal preveure zones i plans de protecció de la flora i la fauna autòctones, polítiques de protecció i conservació del paisatge i de l'arquitectura rural, plans urbanístics de salvaguarda del patrimoni urbà i arquitectònic dels nostres pobles. En ple segle XXI, estem obligats a fer compatible el desenvolupament econòmic amb la preservació del medi rural i natural de les nostres contrades.

Cal que les administracions públiques, locals i comarcals, iniciïn polítiques actives i preventives davant les conseqüències, de tot tipus, que suposa la construcció i posta en marxa del canal Segarra-Garrigues. Hem de decidir amb temps, quines coses positives cal fer, promoure, mantenir i protegir, i quins perjudicis cal preveure i evitar.

Només així el futur ens considerarà amb dignitat.

En l'edició d'aquest periòdic del 23 de març passat publicàvem la correspondència del conseller de Medi Ambient de la Generalitat, Sr. Felip Puig i Gades, a l'escrit del Sr. Prats que figura a Nova Tàrrega del 16 de febrer últim.

Recentment, també el president de a Generalitat s'ha adreçat al nostre comentarista en els següents termes:

"El president de la Generalitat de Catalunya –Barcelona, 7 de març de 2001– Sr. Antoni Prats i Sàrries. Distingit senyor, em plau agrair-li l'amabilitat que ha tingut de fer-me arribar les dues cartes al director que li han publicat en els diaris Segre i La Mañana sobre el Pla Hidrològic Nacional. Aprofito l'avinentesa per a saludar-lo ben cordialment. Signat: Jordi Pujol."

Al final, amb lletra manuscrita afegeix: "25 III. Li adjunto unes declaracions meves d'avui sobre el P.H.N." (torna a signar). Acompanya fotocòpia a tota plana de les manifestacions que el president va fer al Diari de Tarragona el 25 de març darrer en què glossa àmpliament la problemàtica econòmica de les comarques del tarragonès, especialment de les terres de l'Ebre.

---