---

5a Pàgina

Possiblement a la sortida d'aquesta edició de Nova Tàrrega ja tinguem un nou govern municipal, o potser haurem d'esperar uns dies més. Al moment d'escriure aquestes línies, el dilluns, sabiem de la reunió que van mantenir el dissabte anterior els tres grups que segurament formaran el govern municipal: AIPN, PSC i ERC. Així d'aquesta reunió, i segons va explicar Amézaga, en va sortir un principi d'acord que s'hauria de concretar i signar el dimecres dia 4 de juny. Amézaga, va explicar que no es distribuiran les regidories per grups, sinó que "es crearan cinc grans àrees en què tots els partits tindran representació, i així serà una acció de govern conjunta cohesionada i coordinada, cap grup tindrà una regidoria al marge de la resta de formacions".

Pel que sabem, no solamen els AIPN, la força més votada, ha mogut fitxa, sinó que també CiU ha llançat les seves propostes, que per ara no han trobat el terreny abonat. Un terreny que potser hagués estat abonat si a les municipals del 1999 Frederic Gené hagués pactat amb els AIPN i no amb el PP, segons va explicar un membre de la Plataforma o AIPN. És a dir, aquest membre va dir que si hagués pactat llavors amb ells, ara segurament Gené seguiria sent alcalde. Bé, són moltes equivocacions, segons sembla, del fins ara alcalde, perquè si al l999 les paperetes anul.lades perquè hi havia ratllat el nom d'Aligué el van fer perdre la majoria absoluta, ara segurament li han fet perdre que la seua llista no fos la més votada, a part que una quantitat dels vots de CiU hagin anat cap a altres formacions, com ja vam dir. Només es cal preguntar, si a les autonòmiques i a les generals a Tàrrega sempre guanya CiU per àmplia majoria, com és que a les municipals obtenen uns resultats tan baixos? Si la cúpula de l'ara federació en el seu moment va posar Gené en lloc de Nadal, ara també hauria d'analitzar el tema de Tàrrega. Bé, a Verdú tampoc no van prendre cap decisió dràstica i ara ja sabem: la cosa treu foc. Quan no hi ha bases, o aquestes es deixen de banda per "un líder local", hauria d'actuar més dràsticament la cúpula, encara que aquí sembla que no van deixar actuar una part de la base per decidir la llista.

Ara, a esperar el pacte tripartit i l'elecció del nou alcalde, que com dèiem, i si no hi ha cap daltabaix, serà Joan Amézaga i Solé, que va entrar de regidor pel PSC el 1983 i des de llavors no ha perdut mai la credencial de regidor, amb el PSC o amb els AIPN, i ha tingut tasques de govern en el mandat de Delfí Robinat i posteriorment amb el mateix Frederic Gené. O sigui que coneix perfectament la problemàtica del nostre ajuntament, i en especial a l'àrea de Finances. *

Opinió

En el meu article del 4 d'abril, "Un llibre i una revista trimestral. Mollerussa i Verdú", deia que en tornaria a escriure. Que més que una promesa, ho faig amb el gust en ambdues coses, donada una nova circumstància. I amb publicació passades les eleccions municipals, per evitar que suposés cap implicació interessada. Si puc, ja saben que és el que evito sempre en aquestes planes.

És admirable i sorprenent, per la seva extensió i qualitat, el que es publicava a la revista Xercavins de Verdú, de l'11 de novembre de l'any 2002, referit a l'especial del motor, tant pel documentat text com per les no menys excel.lents, curioses i històriques fotografies, relacionades amb els temps del motor, començant pel cinquantè aniversari del Museu d'Automòbils Bealieu, i continuant amb altres no menys curiosos i interessants. Tot molt alliçonador; que no he sabut trobar qui ho va recollir, classificar i ordenar, ja que li donaria i li dono, àdhuc en l'anonimat, la meva personal felicitació, enamorat com sóc de tot el que es refereix al món de la benzina, i ara del gasoil i altres carburants. Perquè, si ho recorden, ja vaig explicar l'arribada els anys 1920 d'un Ford T a Tàrrega, el B-6027, dels tripartits propietaris, Marí, Prats i Castellà. I si l'autoria, a Xercavins, és de més d'un, vagi el meu aplaudiment al coordinador, al director i a l'equip de la revista, en tantes altres coses il.lustrativa i ben feta.

Vulguis o no, per a mi Verdú, tan recordada per les seves fires, que crec que es volen tornar a incentivar, ha estat sempre un punt de referència per moltes coses de la nostra ciutat, possiblement donada la seva proximitat. Però per damunt de tot, perquè molts fills i molta gent de Verdú han estat presents i han impulsat activitats econòmiques, agrícoles, comercials, culturals i socials de la nostra Tàrrega, en la qual mai en res han faltat.

Però parlant de fires i sobretot automòbils, em salta vivament al record, i més al tractar-se d'uns treballs sobre el motor, la que iniciàrem a la nostra ciutat com a Mercat de l'automòbil usat, i afegint-hi poc després del tractor, que ininterrompudament aguantàrem 25 anys, i que després (i també me'n faig culpable) no sabérem continuar. No sabent esperar que després de la bufada, o boom, del vehicle nou, esdevindria una necessitat revendre el que poc o molt s'havia utilitzat. Com en totes les coses de la vida i el món, l'important és, en molts casos, saber perseverar. Que humilment res més que com un nonagenari, que n'ha vist moltes, aconsello als amics de Verdú, si és que necessiten consell, ja que crec que en bastants aspectes, agrícoles, comercials i culturals ens poden ells més que aconsellar. Valgui la redundància o joc de paraules.

M'ha dut, en aquest cas sentimentalment, a l'evocació del nostre mercat o fira de l'automòbil, l'esquela a La Vanguàrdia de la defunció a Granollers el 24 de febrer d'enguany d'Isabel Altimira i Miravet, vídua de Pere Font i Juanola, que era el qui regentava el Garatge Eloi d'aquella població vallesana, que des del primer dia fou un concurrent assidu, important i propulsor, en tots els àmbits del nostre mercat o fira. Principalment quan era difícil trobar vehicles suficients per a vendre, ja que escassejaven. I, els del garatge Eloi els buscaven i muntaven, així mateix camions i vehicles de transport, que eren rars de trobar amb garanties en aquells anys, per la precarietat de molts dels seus elements bàsics. I més tard vingué amb models que sorprenien. No en va fou en aquells temps un venedor dels Citroën. Morí jove, no recordo en aquests instants si com a conseqüència propera o llunyana d'un accident que tingué. Però fins que pogué, ens donà suport sempre als de Tàrrega. Generós i entusiasta com era el seu caràcter, que potser és el que ens va faltar a la gent de casa.

Entre el paperam que recullo i de vegades guardo, pocs dies enrere m'he trobat amb alguns articles o informacions sobre aquells mercats a la prensa barcelonina de mitjans dels anys seixanta del darrer segle.

No són tants com sembla, ja que no arriba encara al mig. I és lògic que m'hagi vingut la dèria de tornar a escriure'n. No ho faré avui, però és possible que un altre dia, comptant amb les fotografies que Llorenç Viladot em consta que té. Ara he d'acabar amb el segon tema del títol que avui encapçalo.

Tinc al meu davant el llibre acabat d'editar aquests dies, generosament i efusivament dedicat a mi pel seu autor: Les fires i mercats de Mollerussa, de Miquel Polo Silvestre. I com ja deia en el meu article del 4 d'abril, al referir-me al seu anterior: Mollerussa. De poble a ciutat. 1939-1988 és senzillament magistral en el que toca. Des de 1877, que arrencaren les primeres iniciatives de cara als mercats i fires de Mollerussa, fins avui, amb la diversitat, èxit en augment i dades de les que se celebren a la ciutat veïna. Novament és agradable i sorprenent que Polo Silvestre, amb les dimensions d'un llibre normal de 366 planes, de fàcil maneig i poc pes, sàpiga i pugui explicar amb dades contundents i precises tot el que han estat les fires i mercats de Mollerussa. Endemés, document i prova palesa de com han sabut fer-ho la gent i els homes de Mollerussa. Exemplar, el llibre, com a perspicàcia, voluntat i esforços, sempre encertats i ben conduïts, que els han dut a l'esplendor d'avui.

És evident que tant el que anota Polo Silvestre com el que han obtingut els Mollerussencs (si encerto la paraula) és impossible de condensar o reduir en unes ratlles. Seria una visió incompleta i esquifida, per molts adjectius que hi posi. Em limito a recomanar la lectura o la possessió del llibre a les meves benevolents lectores i lectors. I per a estímul dels qui vivim a Tàrrega ningú em podrà negar el meu targarinisme. Però precisament per això hem de saber valorar i estimar el dels altres. I ara ho faig dels de Verdú i els de Mollerussa repetint que llegeixin Miquel Polo i Silvestre. Pel qui signa, com ja vaig dir, m'ha estat i és molt alliçonador i útil.

Les fotografies dels automòbils són de Xercavins. Un cotxe de farà uns cent anys, i l'altre, d'un Ford que superava el T. *

NOTA: La data al final de l'article correspon a la data en què l'autor va escriure l'article.

Opinió

Des de la Miranda...

El darrer dia 2 de maig vam publicar un comunicat a Nova Tàrrega, on explicàvem la nostra decisió d'abstenir-nos de fer cap manifestació que es pogués entendre com un intent d'orientar el vot dels nostres amables lectors.

Conseqüents amb el que vam manifestar, reprenem doncs la nostra presència, i ho fem començant per felicitar la ciutadania de Tàrrega per la considerable participació en les eleccions municipals del 25 de maig, el resultat de les quals bé pot ser considerat d'històric. Deixant de banda interpretacions més o menys interessades, sí que desitgem tota mena d'encerts a tots els candidats que van obtenir la confiança dels votants, encoratjant-los a treballar tots plegats pel bé de la ciutat. Agraïm també la predisposició manifestada per la resta de candidats que no van ser elegits. Realment és molt grat de veure com una quantitat tan nombrosa de ciutadans es manifesta intressada i disposada a treballar pel comú. Així doncs, la felicitació que encapçala aquest paràgraf cal fer-la extensiva a tothom, de tot cor.

En un altre ordre de coses, no ens podem estar de fer un comentari molt ràpid sobre dos esdeveniments de caire cultural que es van celebrar a Tàrrega el dissabte dia 31 de maig.

D'una banda, la Primera Nit de la Cançó, que consistí en l'actuació d'un grup ben nombrós de cantants que es van aplegar al Teatre Ateneu, que gairebé era ple de públic. Era un acte organitzat per l'Ateneu Plana d'Urgell, que va aplegar una colla de cantants de les Illes, del País Valencià i del Principat, els quals van cantar cançons tradicionals i cançons d'autor.

També el lluït acte social desenvolupat a La Granja, amb motiu del lliurament dels guardons obtinguts pels diferents grups de teatre que van participar enguany al concurs que organitza la BAT. Sí que hem de manifestar, però, el nostre desencís perquè considerem que l'actuació que sol dur a terme l'elenc d'actors enguany va constar únicament de la socorreguda escala en Hi-Fi, la qual, per acabar-ho d'adobar, va consistir només en cançons d'Operación Triunfo, totes en castellà. Ens preocupa la sensació que en van treure els assistents a l'acte, desplaçats des de punts força distants, alguns fins i tot de fora el país. Tàrrega, la ciutat del teatre, com se la comença a conèixer ar-reu, té el deure inexcusable d'oferir un mínim de qualitat en el que es refereix al teatre, i més quan ve d'un grup de sòlid prestigi com la BAT; prestigi assolit al llarg de cinquanta anys d'una trajectòria envejable.

Fins ben aviat.

Correu del lector

Algunes afirmacions contingudes a Nova Tàrrega de la setmana passada, així com alguns comentaris que se m'han fet, coincideixen a considerar una victòria de l'esquerra els resultats de les darreres eleccions municipals a Tàrrega. Voldria, a títol estrictament personal, qüestionar la certitud d'aquestes afirmacions, fins i tot corrent el risc que es pugui considerar que per a fer-ho ho agafo pel costat que crema, com se sol dir.

Estic d'acord amb l'editorial que al mateix número del setmanari signa el seu director, Albert Pont, quan escriu que a Tàrrega hi continua havent un potencial de vot Convergent que aquesta vegada no s'ha manifestat. Efectivament, per primera vegada un gran nombre de ciutadans no han votat en funció de la fidelitat al partit hegemònic, sinó per motivacions estrictament municipals, la qual cosa em sembla un fet positiu. Però això no vol dir que hagin emès un vot d'esquerra. La terminologia esquerra-dreta és utilitzada pels partits polítics d'una manera interessada i la premsa, que aquests dies està referint-se a bastament als pactes municipals en curs, la utilitza també d'una manera convencional. Potser perquè m'adhereixo a la interpretació més clàssica del terme, crec que l'esquerra és aquell moviment polític encaminat a realitzar transformacions socials profundes per tal d'aconseguir una societat més justa i més igualitària. I en una època en què fins i tot, malauradament, els partits socialdemòcrates estan col·laborant a desmantellar l'anomenat Estat del benestar, difícilment es pot parlar en termes reals de fer política d'esquerres a nivell municipal. El que cal és fer passos endavant.

En el cas concret del nostre municipi, i en relació a la candidatura que ha guanyat. AIPN, la seva significació no l'hem de buscar en la personalitat jurídica de la mateixa candidatura, que ens diria ben poca cosa, sinó en l'associació targarina que li dóna suport: la Plataforma Ciutadans per Tàrrega, coneguda simplement per La Plataforma (i que cal no confondre-la amb la maragalliana Ciutadans pel Canvi). És d'esquerres la Plataforma Ciutadans per Tàrrega? És innegable que en el nucli constituent hi vàrem tenir un paper preponderant persones que havíem estat vinculades al partit socialista, però el caràcter de La Plataforma no ve determinat per aquesta circumstància, sinó per la diversitat dels qui després han entrat a formar-ne part, ciutadans i ciutadanes que a les eleccions generals o a les autonòmiques probablement opten per opcions polítiques distintes, però que quan es tracta d'intervenir en els afers públics de la ciutat consideren preferible utilitzar un sistema àmpliament democràtic i obert, com és La Plataforma.

Debatre les qüestions municipals establint un procés participatiu, així com tirar endavant un programa que vulgui aconseguir una ciutat que progressi, més neta i endreçada, amb serveis municipals que funcionin bé i amb voluntat de resoldre la problemàtica social, que com en tota comunitat aquí existeix, ha estat i ha de continuar essent la finalitat de La Plataforma. Segurament amb aquests objectius coincidirem amb aquelles altres organitzacions polítiques amb les quals els resultats electorals ens porten a pactar. Els uns en direm d'això que és realitzar una política progressista; d'altres potser consideraran que és fer una política d'esquerres; en qualsevol cas és fer la política que a Tàrrega convé.

Correu del lector

Diumenge vam anar al circ. Un circ ple d'espectacles, mags, trucs de màgia, encanteris, il·lusions i esperances. Esperances de veure un gran espectacle de democràcia i igualtat.

Aquest circ era el de Verdú. A les nou del matí començava l'espectacle a l'edifici de Tomàs Pellissó, tot estava preparat per la gran funció. Tot va començar amb normalitat, com en tots els altres circs del país, però al cap d'una estona, cap allà a l'hora d'esmorzar, es van poder veure els primers trucs de màgia, realment espectaculars, certament depriments. El Mag pretenia enganyar els espectadors fent-los participar en un joc el qual havien de seguir: consistia a transformar un vot (favorable a la...?) en un boníssim esmorzar, i si feia falta, alguna cosa més... Llàstima que aquest Mag no era massa bo, i aviat se li va veure el llautó; aquest truc li va fallar al nostre Mag, ja que va cometre un petit gran error: subestimar la intel·ligència d'alguns dels assistents al seu espectacle.

El següent truc anava a càrrec de l'ajudanta del Mag, que dissortadament no havia tingut un bon mestre. La seva màgia no era tan subtil, deixava poc a la imaginació, ni tan sols es podia considerar màgia, sinó insolència: només consistia a estirar el vot d'una mà innocent i endevinar-lo, i si calia transformar-ne el contingut. Malauradament aquests espectacles van caldejar l'ambient del públic que començava a estar indignat, ja que no era ni de bon tros el que esperaven veure. Alguns espectadors es van començar a queixar, mentre que altres gaudien d'allò més de l'espectacle, que fins i tot trobaven apassionant i divertit.

Això va encoratjar els pallassos a introduir l'espectacle final, que anava a càrrec dels il·lusionistes. Aquests van ser realment bons, provenien d'una bona escola, ja que el seu truc encara no ha estat descobert: consistia a ficar conills en un barret, i a alguns, canviar-los el color.

I tota aquesta història, per què? Doncs només per explicar una part de la situació que vam viure el passat diumenge al nostre poble, que no semblava una jornada electoral, sinó un simple circ de cap de setmana, vell i atrotinat, amb personatges sense escrúpols i mal educats.

Volem que tothom sàpiga el joc brut que hi ha hagut, i que ens neguem de totes totes a acceptar aquest resultat. Lluitarem per tancar aquest circ en mal estat i perillós!

Rebutgem tota conducta antidemocràtica, i sempre estarem al costat de les persones que per tirar endavant el nostre poble confien en l'opinió dels seus vilatans i es preocupen per la seva convivència que actualment està malmesa.

Ha quedat més que demostrat que la majoria del poble demanava un canvi, i després de l'espectacle esdevé encara més necessari.

Som joves, veiem el que passa al nostre voltant, som nosaltres els qui volem decidir el nostre futur. No necessitem estranys!

Correu del lector

Va ser un fet circumstancial el dia que vam conèixer personalment el gran mestre concertista de guitarra Andrés Segovia, conegut mundialment per la seva tècnica i excepcional domini d'aquest instrument, el qual va propagar al llarg d'una longeva vida extingida l'any 1987, als 94 anys d'edat.

Arran d'un recent comentari radiofònic emès des de Jaén, vam rememorar la figura insigne del prestigiós músic Andrés Segovia, nomenat marquès de Salobreña pels seus mèrits artístics, nascut a la població de Linares, pertanyent a aquella província.

També, al seu temps, la important població de Linares va tenir trista fama per la mort allí del torero Manolete, a les banyes del toro Islero el dia 27 d'agost de 1947.

El nostre breu contacte amb el mestre Andrés Segovia es va produir a Tàrrega la primavera de l'any 1974, de pas per a la capital d'Espanya, procedent de Ginebra, en un automòbil que conduïa la seva esposa Doña Emilia.

Casualment Andrés Segovia va entrar al banc on el qui signa treballava, per bescanviar uns francs suïssos. En veure'l, des del despatx, que esperava al costat de la finestreta de caixa, vam sortir a saludar-lo, cosa que vam fer amb el recordat company apoderat Josep M. Vidal Sastre. El senyor Segovia es va sorprendre que el coneguéssim, tot mostrant la seva complaença per aquesta agradable circumstància per a ell i, naturalment, per a nosaltres.

En ajudar-lo després a travessar la carretera (llavors tenia ja més de vuitanta anys) i acompanyar-lo fins al cotxe, on l'esperava la seva esposa (molt més jove que ell) al costat mateix del Cafè Catalunya, aquesta li digué: "Tú, por lo visto, en todas partes i pueblos te conocen i en todos sitios haces amigos".

Amablement el matrimoni Segovia va acceptar la nostra invitació per degustar el cafè exprés servit pels germans Eroles, propietaris d'aquell desaparegut establiment.

En acomiadar-nos, el senyor Segovia va agrair les atencions rebudes i va dir que, a més, recordaria la parada a la nostra ciutat per la feliç coincidència de noms amb el també famós mestre guitarrista i compositor llevantí Francesc Tàrrega, que va ser el paradigma professional del jove i futur guitarrista Andrés Segovia.

Si amb aquesta petita anècdota per recordar hem mogut cert interès d'alguns lectors, principalment els afeccionats a la música, ens donarem per satisfets. Però sí que estem segurs que interessarà el nostre bon amic i admirat col.laborador de Nova Tàrrega Jaume Oliveras, sempre atent per les coses i activitats musicals de la ciutat i la comarca.