nt07-01-00

De petit quan molt poca gent llegia el diari hi havia una dita que deia: "ets més embustero que el diari", i ara, tot i anar contra la meva professió, hauríem de dir que els diaris i els altres mitjans de comunicació hem estat uns embusteros, o si més no, molt exagerats en el tema de l'efecte 2000. Fora de petites coses, l'anomenat efecte 2000 no ha causat grans daltabaixos com s'havia pronosticat. Bé, això era un efecte o un "defecte" que havia provocat l'home amb les noves tecnologies i perquè aquestes han evolucionat de manera molt ràpida, però aquí s'ha vist que el que fa l'home, l'home ho pot arreglar.

Tampoc, de moment, s'han complert els mals auguris pseudoprofètics que a cada final de mil.lenni volen atemorir la població amb prediccions catastrofistes. Per sort les noves tecnologies han permès que la informació i la cultura estiguin a l'abast de la majoria de la població, i això evita que uns pocs tinguin el domini sobre la majoria.

Ja som al 2000, i tot és igual que l'any passat. Les coses aniran canviant a poc a poc o de presa, segons com vinguin, no perquè som a l'any en què acaba el segle i el mil.lenni. Els qui ja han celebrat el final del mil·lenni ho podran tornar a celebrar el 31 de desembre del 2000. Posats a celebrar...

Fa uns dies un cuiner reconegut deia per televisió que a la cuina catalana no hi havia un plat per celebrar el sopar de fi d'any, i és que aquesta moda és purament comercial vinguda de fora. Recordo que de petit el "reveillon" a les nostres contrades només el celebraven uns pocs, i el que sí celebràvem era el dinar de Cap d'Any, que de fet és el primer dia de l'any.

Com dèiem, tot continua igual. Tenim el mateix ajuntament, amb les mateixes persones a l'Equip de Govern que segueixen pensant igual que l'any passat i pensen seguir fent el que van proposar al seu programa de govern de les passades eleccions municipals. Bé, millor dit, ara podran fer-ho tot ja que a l'anterior legislatura havien de consensuar els temes amb els membres del grup socialista, que, com es va veure al dinar ofert pel consistori als mitjans informatius locals, no pensen el mateix. Ara podríem dir que l'Equip de Govern o membres d'aquest equip són al Parlament de Catalunya, a la Diputació de Lleida i possiblement al Congrés de Madrid. També CiU és qui governa a Catalunya, i el partit del primer tinent d'alcalde, Antoni Ribalta, el PP, governa a l'Estat. A veure si aquesta bona predisposició es nota a la nostra ciutat l'any que hem estrenat, sinó sí que per molt 2000 tot seguiria igual. Bon any a tots els nostres lectors.

Escrivia no fa molt que a Tàrrega, a més del seu gran impuls comercial, industrial i constructiu, que ha tingut al llarg del darrer segle que tanquem, també en l'ensenyament i la cultura, que sempre van aparellats, no ens haviem quedat enrere, sinó que ben al contrari. I jo crec, cosa que dic amb tota convicció, que una de les figures simbòlicament i realment més representatives en aquest aspecte ha estat la del mestre Güell. Que si bé fou en el primer terç del segle, el seu hàlit ha persistit inequívocament.

Nasqué a la nostra vila, llavors no encara ciutat, el 2 de febrer del 1872. I morí el 16 de novembre del 1930. Tenia tot just 58 anys. I el dol de la ciutat, en tots els seus estaments socials, ja que Güell, gran i estimat primer director i fundador de l'Orfeó Nova Tàrrega era un home senzill i humil com cap, fou extraordinàriament sentit. I no és una frase feta ni un dir. Ramon Novell i Andreu, en la semblança biogràfica de mestre Güell, publicada per l'Ateneu el 1980, amb el finançament de Magí Falip Queralt, recorda que per expressió unànime del sentir i desig popular, les despulles foren traslladades a la Casa de la Ciutat. I "la sala de Sessions va ésser erigida en capella mortuòria [...] honors que mai no haviem dedicat a ningú anteriorment ni hem vist que cap altre fill de Tàrrega ni de fora rebés posteriorment". Era llavors alcalde Ramon Sala Llobet. I del 1980 cap aquí, que és quan escrivia Novell Andreu, jo no recordo tampoc igual tractament. Com si existís, no desdiria en res l'atorgat a Güell.

Els primers compassos de la partitura autògrafa de la cançó popular "El Mercat de Tàrrega", armonitzada i glossada bellament pel Mestre Güell, mercès al qual ocupa ara un lloc d'honor en el repertori coral català.

En el cas de Josep Güell i Guillaumet no cal demanar, com ho he fet en altres, la perpetuació del seu record amb nom de carrer o plaques. Sortosament i amb justícia, el dia 3 de novembre del 1932 se celebrarà una sessió necrològica al Teatre Ateneu, amb destacats membres de l'Orfeó Català. I l'endemà, un aplec de tots els orfeons de Catalunya en homenatge al nostre mestre. I la col.locació d'una placa de marbre de la "Germanor dels Orfeons de Cata lunya" a la sala Teatre de l'Ateneu, al desembre del mateix any. Com l'Ajuntament prengué l'acord de donar el nom del Mestre Güell, al carrer que en dèiem de "la Misericòrdia", afluent a la plaça del Carme i òbviament principal. I el 16 de novembre de 1952, s'inaugurava el monument al mestre Güell al parc de Sant Eloi. Del qual en fou de la primera junta, entusiasta, i autor de l'intent de la restauració de l'ermita. I si al primer homenatge dels orfeons de Catalunya acudí el mestre Millet, del Català, amic i admirador del mestre targarí i el seu orfeó, en el del 1952 ho féu el seu fill, també director de l'Orfeó Català. En conseqüència, en aquest rengló, la memòria del mestre, més que mereixedor, està relativament ben perpetuada. I molt, en el llibre de Ramon Novell i Andreu. Però no és això el que jo avui intento dir. Güell ha estat un símbol i un representant de les actituds culturals de la nostra ciutat. Per Sant Eloi, com en la fundació de la Lliga Catalanista de l'Urgell i la Segarra, que va dur les sardanes a Tàrrega, i de retop, amb l'orfeó, va nèixer l'Ateneu a la ciutat. I, ell, impulsor del modernisme, fervent admirador de la música coral i clàssica, enamorat de la rítmica, furgant en el vast camp de la pintura, autor d'excel.lents partitures, com El mercat de Tàrrega, es trobava sempre present en tot allò que significava un motiu de progrés espiritual, en l'ampli sentit de l'artístic o de l'ensenyament.

Més encara: en el tan citat per mi programa del XII Congrés Agricol del maig del 1910, era Josep Güell el qui l'encetava, amb el títol "Avants que tot" (literalment), on feia una descripció resumida i encertada de la situació i de l'estat de la Tàrrega d'aquells anys. I on assenyalava els camins que s'obrien. Sempre amb aquell toc idealista, però tocant de peus a terra, que el caracteritzava. Senyera d'un moviment, catalanista com en la senyera que ell dibuixava i després és brodava per a l'orfeó. Distintiu dels més preuats de la nostra terra, del qual era un fervent i entusiasta enamorat.

Aconsello, però, la lectura o relectura del tan mencionat llibre de Ramon Novell i Andreu. Que ignoro si es troba encara en el fons de les llibreries targarines. Però que caldria reeditar si no fos així. La gent d'avui, els qui propugnen el desenvolupament de Tàrrega en l'estrella de l'ensenyament, de la cultura, de l'urbanisme, del parc de Sant Eloi, de la natura o del que ara en diem ecologisme i àdhuc en el camí de la puixança agrícola, comercial i industrial, veurien que mestre Güell ho perfilava i ho desitjava com el que ell volia per l'orfeó. La perfecció, el matís, la unió i l'ajust entre totes les cordes. I en definitiva, la satisfacció dels oients.

En aquest cas, jo diria, la de Tàrrega i tots els targarins. Per això reproduïm els primers compassos de la partitura d'El mercat de Tàrrega.

– Perdona, noi, pensava que més aviat t'agradaria iniciar aquesta conversa tot fent al.lusió a aquest nou mil.lenni que acabem d'encetar.

– Et demano disculpes, però no ho he pogut evitar. He perdut els estreps en sentir-te, precisament a tu, fer esment del canvi de mil.lenni.

– Noi, com t'has passat! Ja ho sé que el canvi de mil.lenni no es produirà fins l'1 de gener de l'any vinent, o sia, el 2001.

– Doncs, aleshores, pots dir-me què redimonis s'ha celebrat aquest Cap d'Any?

– Tu mateix ho acabes de dir, el començament d'un nou any, el 2000. Que ens ha de dur a l'acabament d'aquest segle. El que passa, Diògenes, és que l'afany de consumisme que sembla ha envaït la societat ha fet avançar aquesta data enigmàtica i així poder mantenir durant un any més aquest consumisme galopant i desenfrenat fins el 31 de desembre d'aquest 2000 que, per cert, aprofito l'avinentesa per a desitjar a tots els ciutadans que sigui venturós per a tots. Ho sents, Diògenes? Per a tots.

– No ho dubtis, ho serà, sobretot si passem full del llibre de la història de la ciutat i ens oblidem de passar un balanç mínimament exhaustiu d'aquests 365 dies que hem deixat enrere.

– Home, Diògenes, no voldràs pretendre que un balanç com el que proposes sigui del tot positiu. Com tot balanç hi ha d'haver el capítol de pèrdues i beneficis.

– Sí, el que cal saber, i en definitiva serà el que compta, la diferència existent entre unes i els altres.

– Amb sinceritat, no. No obstant, analitzant tots els fets es pot arribar a la conclusió que massa positiu no ha estat.

– Ah, sí. Com et deia, primerament hem d'analitzar i valorar l'actuació del nostre alcalde, i de passada, la majoria governant, de CiU, en les passades eleccions del 13 J en què la ciutat, una majoria substancial, encara que no absoluta, votava la llista encapçalada pel Sr. Frederic Gené, alcalde actual. Per obtenir la majoria absoluta, que són nou regidors, calia cercar un pacte o aliança amb una altra força política, cosa que s'aconseguí pactant amb la llista menys votada, el PP, i almenys sobre paper, en clara oposició ideològica, menystenint els qui fins abans del 13 J li havien donat suport i que ara havia situat a l'oposició sota les sigles AIPN.

– Si es vol dur a terme un programa electoral, bé s'ha de pactar amb algú, no?

– Quin programa, el de CiU, o el del PP. Pensa què en surt d'aquest pacte: el representant del PP ocupa la primera tinència d'alcalde, que és igual com dir l'alcalde en absència del majoritàriament votat. Ironies de la vida, i aquesta n'és una, el peix petit menjant el gran.

– Que no? Temps al temps. Ja et vaig dir que no et fiïs del llop que es vesteix d'ovella.

– Bé, potser que canviem de tema. Et vaig prometre que et llegiria la carta que vaig adreçar als Reis Mags d'Orient, tot demanant-los la seva ajuda en els afers ciutadans.

– És cert, ho recordo, i ja començava a témer que te n'oblidaries o que t'esmunyes.

– Abans, però, t'he de dir que la carta no l'he escrita jo, sinó que és una carta que he trobat tirada aquí, prop teu.

– Algú que aquests dies m'ha vingut a visitar i l'haurà deixada per aquí. Llegeix d'una vegada!

– Benvolguts Reis: sóc un ciutadà dels qui dieu de peu, d'aquells que per als governants no compten gairebé res; d'aquells que solament se'ls té en compte i afalaga i se'ls promet el "lloro i el moro" a l'hora d'anar a dipositar el vot a les urnes; d'aquells que, en definitiva, veuen com el seu vot és manipulat i emprat per tot menys per allò per al qual me'l demanaren. El que us demano per als nostres governants és que conservin el poc seny que sembla que tenen i que fins i tot alguna vegada han perdut, que el recuperin en benefici dels seus conciutadans. Us demano també que inspireu els nostres regidors d'obrar amb rectitud sense fer cas als cants de sirena i que els fan oblidar els seus deures i responsabilitats com a administradors dels béns comuns. També desitjaria que el nostre alcalde complís més amb les seves obligacions per fou elegit i no s'absentés tant de la plaça Major, que encara que és allí, és gràcies al vot que molts com jo li donaren, i en el cas de no poder complir dígnament com a representat de la ciutat, no oblidar que una norma essencial de la democràcia és saber dimitir, malgrat que aquest verb no sigui al decàleg dels polítics actuals. Un últim prec: vetlleu per aquesta ciutat, que no hi ha manera que surti del seu conservadorisme dretà. Feu que es desvetlli en ella aquest afany del progrés ben entès i que mai vindrà de mans dels qui prefereixen dormir en el son del conformisme.

– Per res. Voldria fer arribar a aquest ciutadà anònim la meva felicitació per la seva valentia en expressar els seus pensaments.

L'innat instint de la violència que l'ésser humà posseeix és, erròniament, un dels que avui en dia creiem tenir més controlats. Com amb la resta d'instints animals que hem heretat de la nostra evolució, l'hem anat esmorteint de forma artificial fins a creure'l plenament dominat, però això no és ben bé cert.

El món animal es basa en la supervivència, en la "llei del més fort", i aquesta és aplicada sense vels ni emmascaraments. En temps remots, quan l'agricultura i la domesticació dels animals encara eren un futur i no un present, l'ésser humà també havia de caçar servint-se de la violència per a alimentar-se i sobreviure. De la violència, doncs, depenia la perpetuació de l'espècie. La necessitat vital de sobreviure mitjançant actituds animals, en el nostre subconscient o no, encara la duem a dins i l'expressem en aquells moments en què no tenim el ple control del nostre ego. Això explicaria que, passats segles i segles, el món encara es mou a base d'aquest impuls que és la competitivitat, la superioritat, la força...

Al contrari que la resta dels animals, l'ésser humà sí que ha adquirit la capacitat de maquillar uns instints que ens són comuns, com per exemple aquesta violència de la qual parlem, tan desnerida que ens sembla ja agonitzant. L'evolució ens ha dotat de més intel.ligència per a controlar i transformar l'exteriorització dels nostres instints, no per a reduir-la al no res.

Fixem-nos que en molts moments i aspectes de la nostra vida expulsem, des del nostre subconscient més profund, una actitud digna del més ferotge d'aquells a qui etiquetem com a animals salvatges: treballant, conduint, conversant, fins i tot a la nostra pròpia llar. Un plàcid diàleg entre amics pot acabar en la més irracional de les baralles, ja sigui verbal o plena. Un company de feina que ens és antipàtic, un vianant que se'ns ha creuat pel davant del cotxe en un moment en què no l'esperàvem, un fill que no ens ha obeït tal i com ho desitjàvem... Tot motiu i tota causa que ens sembla negativa és, però, favorable per a la descàrrega de la nostra violència quotidiana i tan desconeguda.

Inconscientment, la societat crea i conrea violència. Som nosaltres mateixos els qui ens en proporcionem, els qui n'utilitzem i els qui en patim les conseqüències. El món empresarial, per exemple, es basa en l'assoliment de metes a força de superar i, si cal, esclafar el qui tenim com a rival. El món laboral, en general, funciona d'aquesta manera. És en aquests casos que confonem la racionalitat amb l'alliberació de l'ésser humà dels seus instints: recordem que els posseïm, encara que camuflats sota invencions com la civilitat, la cultura o l'educació.

Els mitjans de comunicació, dia a dia, ens mostren la cara més violenta i cruel de la humanitat. En un diari o en un telenotícies podem considerar quasi el noranta per cent de la informació com a violenta de dues maneres. Primera: pels fets succeïts en si; la segona: per l'assimilació pròpia del que és i remou la realitat per part de la persona. Ens autoconscienciem que el món és violent i que nosaltres n'hem de ser per a sobreviure-hi.

El dia a dia ens sorprèn amb situacions que no ens són favorables i que no sabem solucionar, o no intentem solucionar, d'altra forma que amb la ferocitat que ni tan sols nosaltres ens reconeixem. Espectacles com els que podem veure en el nostre dia a dia, petits o grans conflictes, guerres personals o multipersonals, etc., no ens han de sorprendre. No ens poden sorprendre! És cert que som humans, però també tenim un interior animal que regeix la nostra artificiosa racionalitat. És lògic que no tinguem un control total de les nostres pròpies actituds i reaccions.

Si solucionem tots els nostres problemes com ho solem fer, és ben natural que els nostres fills siguin algun dia lladres, violadors, assassins, feixistes..., o fins i tot policies nacionals.

Per segon any consecutiu, l'Orfeó Nova Tàrrega, que dirigeix Lluís Maria Virgili, i la coral infantil Mestre Güell, amb Carme Miralles, Núria Gené i Maria Escribà al capdavant, van unir esforços a l'hora de presentar el seu concert nadalenc, que tingué lloc a l'església del Carme el dissabte 18 de desembre a dos quarts de nou del vespre. La primera part del concert fou ocupada pels petits, que oferiren cançons populars i nadales, mentre que a la segona part l'Orfeó Nova Tàrrega interpretà el Magnificat, de Pachelbel, amb els solistes Marta Sans, Lluïsa Fauste i Miquel Lomas, i l'acompanyament d'orgue va anar a càrrec de Núria Gené. Finalment, el conegut Fum, fum, fum cantat per grans i petits posà punt final a aquest concert nadalenc, el qual fou repetit l'endemà al Talladell amb el mateix programa.