nt07-01-2

Un nombrós públic que quasi omplia el teatre Ateneu la nit del 25 de desembre va presenciar per primera vegada l'oratori El pessebre, de Pau i Enric Casals, sobre un text de Joan Alavedra, en una adaptació per a l'escena realitzada per Carlos Manuel Molina i Maria Alba Altisent. Hi participà la Coral Ramon Carnicer amb les col.laboracions de la BAT, la Colla Giravolt i la Colla Infantil Espígol, en un ambiciós muntatge de caire operístic que esdevingué un espectacle de gran dignitat i brillantor.

En les parts solistes cal ressaltar la intervenció de Maria Amor Farré, Marta Oliva, Maria Mercè Salvadó, Imma Pont, Pepita Llobera, Maria Alba Salvadó, Josep Maria Huguet, Joan Mateu, Jordi Tebé i Carles Gómez. En el fossat s'hi va col.locar l'Orquestra Intercomarcal de Lleida, composta per vint-i-tres músics, tots sota la direcció de Carlos Manuel Molina, veritable màxim responsable d'aquest gran esdeveniment artístic.

El pessebre fou estrenat l'any 1960 a Acapulco (Mèxic), però la seva gestació és molt anterior ja que fou compost entre els any 1944 i 1946 a Prada, on Casals i Alavedra s'havien exiliat després de la guerra civil espanyola. D'aleshores ençà sempre s'havia representat en forma de concert, per la qual cosa aquesta interpretació a Tàrrega, a la manera d'un pessebre cantant, ha resultat una primícia musical de notable magnitud i gran ressò popular.

Estem acabant un segle que s'ha caracteritzat per la demostració que ha fet l'home vers la seva capacitat tant en la destrucció com en la innovació. Si en la primera dècada del segle el món estava immers en una guerra que es va tornar a repetir amb més virulència que l'anterior a mitjans del segle, ara també l'hem pogut seguir a les acaballes, només tenint com a referent el continent europeu. Podríem afirmar que la qüestió bèl.lica ha estat, un altre cop, una constant arreu del món durant un altre segle (constant que és habitual al llarg de la història de la humanitat i, per tant, no hauria de sorprendre).

Juntament amb la capacitat de la destrucció, s'ha pogut demostrar la capacitat de reconstrucció i d'innovació.

Si el segle començava amb la denominada revolució industrial on la màquina s'introduïa en els processos productius, ara l'acabem amb una altra revolució, aquest cop de caràcter tecnològic. Si afirmem que mai no s'havia produït tant fins que va arribar la incorporació de les noves tecnologies als processos productius, segur que no direm res que estigui fora de context.

Curiosament, es produeix un fenomen comú entre totes dues "demostracions"; és el fenòmen de les migracions. Ciutadans i ciutadanes que fugen dels conflictes bèl.lics cap a zones de pau buscant estabilitat, així com ciutadans i ciutadanes que abandonen els seus llocs de naixement en busca de treball, ja sigui dins del seu país o fora, aquesta última opció més traumàtica si cal, ja que a més de deixar arrels, es topen amb les inevitables fronteres de l'idioma, la cultura, la religió, els costums... on sempre seran considerats estrangers. De tot això, tenim un bon grapat de testimonis que ho poden explicar.

Al començament d'aquest segle hi havia inquietuds tant polítiques com socials que continuen existint ara que l'acomiadem, si bé és cert que amb diferents intesitats i amb diferents motius. Si estem immersos en la incògnita de saber si l'efecte 2000 repercutirà o no en els avions, en els trens, en el subministrament elèctric, en la telefonia mòbil, en la seguretat, en la televisió, en els cotxes, en els comptes bancaris, etc., com a mostra de la incorporació de la tecnologia en el dia a dia de tots plegats, aquest neguit s'està apaivagant amb missatges tranquil.litzadors emesos tant des del Govern (per la responsabilitat en l'Administració pública), com des del sector privat, amb les comportacions pertinents que demostrin que tot està sota control. També, però, se'ns recorda els diners que està costant no haver tingut la previsió que amb el canvi de l'any venia també el canvi de segle i de mil.lenni.

Hi haurà ciutadans que consideraran l'efecte 2000 un defecte, perquè el seu neguit no raurà en si el canvi d'any els podrà afectar de la mateixa manera que ho farà a la resta de ciutadans d'aquest país, sinó què el que realment els preocuparà serà que a les portes d'un nou segle, un nou mil.lenni, no se'ls consideri ciutadans "de primera" i no puguin gaudir dels mateixos drets i deures que els ciutadans que s'han trobat quan han arribat, tot fugint de conflictes bèl.lics o cercant l'oportunitat de sobreviure que el seu país no els ha pogut donar. A aquests ciutadans, l'Administració se'ls mira amb passivitat i fins i tot els veu com un "problema" i per això incrementa el pressupost a les fronteres del nord d'Àfrica, però al mateix temps deixa clara la seva voluntat política en no voler resoldre la situació dels que ja tenim arrelats arreu de la nostra geografia. I utilitza algun sector privat com a mà d'obra barata, sense cap tipus d'escrúpol, tot aprofitant-se de la situació administrativa irregular respecte a la seva estada. I quant no la troben, no senten el més mínim rubor per demanar que l'Administració la porti d'altres indrets.

I davant de tot això, jo em pregunto si no fóra millor resoldre el defecte 2000, que no és altre que el conflicte social que pot esclatar de continuar mantenint una borsa, cada cop més gran, d'emigrants en situació administrativa irregular, i de passada acabem amb l'explotació i l'abús social excessiu com el que estem pagant tots plegats per la falta de previsió del denominat efecte 2000. Tot demostrant haver après alguna cosa durant el segle, el mil.lenni que estem a punt d'acomiadar i del qual caldria no oblidar, si més no, els errors.

Fa uns dies vaig assistir a la conferència del Dr. Capdevila de Maldà sobre quines van ser les actuacions del nostres conciutadans a finals del segle passat i que propiciaren el desenvolupament de Tàrrega al segle XX.

Em va impressionar l'actitud del Sr. Enrique de Càrcer i de Sobies, Don Enrique per a la gent de l'època, que se'n va anar a Madrid a negociar el tema de l'aigua (els senyors de la Casa Canal del Canal d'Urgell no volien assegurar la venda permanent d'aigua a Tàrrega). Ell era conscient que sense aigua no hi hauria desenvolupament. Tàrrega quedaria despenjada del futur i no comptaria per a res. Es va aliar amb el seu adversari polític, Alonso Martínez, i junts varen negociar durant dos dies seguits fins aconseguir que el Sr. Manuel Girona acceptés concedir-nos l'abastament d'aigua potable del Canal d'Urgell de forma permanent.

Aquesta actitud política ens va salvar de la ruïna. Ara no tindríem aigua i probablement seríem poc més de sis o set mil els habitants de Tàrrega. No hi hauria el comerç que hi ha, ni seria la capital reconeguda de la comarca, com és.

La meva sorpresa va ser que les manifestacions del nostre alcalde, Sr. Frederic Gené, a favor del nou traçat de l'eix Tarragona-Andorra per Cervera no eren cap acudit ni les enraonaies dels seus adversaris polítics, sinó que eren certes. Llavors vaig quedar desconcertat. Però la cosa no queda aquí; la setmana passada al ple de l'Ajuntament va dir que les decisions sobre el tema de la carretera les han de prendre els tècnics.

No entenc aquesta manca de visió de futur de l'equip de Govern municipal. Si avui tenim el desenvolupament econòmic que tenim a Tàrrega, és perquè algú fa més de cent anys es va preocupar que el tren, l'electricitat, el telèfon, l'aigua i les carreteres (N-II i C-240) passessin per Tàrrega; nosaltres els ho agraïm així, deixant escapar l'encreuament de carreteres més directe al Pirineu des del port de Tarragona.

Si es produeix el desviament de la ruta Tarragona-Tàrrga-Artesa de Segre-Andorra-Tolosa cap al nou traçat Tarragona-Cervera-Guissona-Ponts-Andorra-Tolosa, podeu estar segurs que la C-240 no es desdoblarà, i no patiu, que el declivi de Tàrrega està assegurat.

No entenc la postura de l'alcalde, que al mes de juny ens va dir que un dels grans projectes de Tàrrega (que ja fa quatre anys que dorm a la Regidoria d'Urbanisme) era fer una gran àrea logística al nord de la ciutat, aprofitant l'encreuament de les carreteres abans esmentades, que tindria un fort impacte econòmic i que la seva importància era cabal per al futur de la ciutat i la comarca. Què passarà amb aquest projecte? Està abandonat? Ens podem permetre el luxe de deixar-lo córrer? Els targarins hi estem d'acord?

L'estiu passat en plena precampanya electoral de les autonòmiques el nostre alcalde va anar a la inauguració d'una gasolinera que hi ha a Fonolleres. Hi havia d'anar el president Pujol, que va excusar-se per problemes d'agenda, i el va representar el delegat territorial de la Generalitat a Lleida, Sr. Giné. També hi van assistir una colla d'alts càrrecs de l'Administració i del Partit Popular de Madrid, amb l'exministre franquista Sr. Barrera de Irimo al davant. Què és exactament el que està passant amb aquesta ja famosa autovia de Tarragona-Cervera? Com és que per la inauguració d'una gasolinera s'organitza aquesta mobilització d'autoritats? Com és que els polítics locals compromesos amb càrrecs fora ciutat no diuen res d'una actuació que suposa la hipoteca de Tàrrega? Potser seria interessant que algú s'entretingués a anar al registre de la propietat a veure qui són els propietaris dels terrenys afectats de la nova autovia.

Sóc veïna del carrer de Jacint Verdaguer i per raons de treball he de traslladar-me cada dia fora de Tàrrega. Fa qüestió de tres setmanes al tornar del meu treball vaig tenir la desagradable sorpresa de trobar-me amb la impossibilitat d'accedir al meu carrer, perquè hi havia instal.lat un senyal de prohibició de gir a l'esquerra per als vehicles que circulen per la plaça del Carme en sentit Joan Maragall.

Des d'aquell moment és una vertadera odissea poder entrar al carrer on visc. Hi ha els següents itineraris, tots ells enredats i complicats:

– Venint des de Lleida per l'antiga N-II i abans d'entrar al casc urbà, és obligat el desviament pel carrer de Santa Clara fins a la plaça del Centenari, seguint per l'avinguda de l'Onze de Setembre, continuant per l'avinguda de Josep Tarradellas i sortint a l'avinguda de Tarragona, pujant llavors pel carrer de Sant Pere Claver, Joan Maragall, i per fi accedir al carrer de Jacint Verdaguer.

– Entrant des de Barcelona, també per l'antiga N-II des de l'avinguda de Cervera, plaça de Riambau, seguint pel carrer de Carrasco i Formiguera, baixant per la via Lacetània, girant a la dreta per l'avinguda de la Generalitat, gir a l'esquerra pel carrer d'Aragó, s'arriba al carrer més oblidat i abandonat de la ciutat, les Astes de Sant Macari, un carrer sense urbanitzar, estret, ple de clots i fang, i amb vehicles mal aparcats, on la sortida al carrer de Joan Maragall és del tot perillosa. Gir a la dreta i per fi accedir al carrer de Jacint Verdaguer.

– Venint d'Agramunt i circulant per la plaça del Carme, seguint pel carrer de Joan Maragall, girar a la dreta pel carrer del Migdia, entrar a l'estació d'autobusos, fer el recorregut per poder trobar la sortida, girar a l'esquerra pel carrer del Migdia, girar a l'esquerra pel carrer de Joan Maragall, i per fi accedir al carrer de Jacint Verdaguer.

Segons el regidor de Governació, la mesura s'ha pres per evitar els col.lapses de circulació, afirmació que no comparteixo pel suficient espai existent en la zona de gir, que permet el pas de tres vehícles alhora, tenint en compte la prohibició d'aparcar que hi ha a la vorera.

Penso que la decisió de prohibir el mencionat gir a l'esquerra s'ha fet sense tenir en compte les nul.les alternatives que té l'usuari, si tenim present que des de l'avinguda de la raval del Carme és impossible l'accés cap a la zona est de la ciutat, pel fet que tant el carrer del Mestre Güell com Comabruna són de direcció prohibida. Només consideraria admissible la prohibició de gir, sempre i quan el pla especial de les Astes de Sant Macari estigués realitzat, ja que en aquest cas tindríem dos carrers alternatius, el mateix carrer de les Astes de Sant Macari i el carrer del Talladell.

Per tot l'exposat, demanaria que es retirés la mencionada senyalització, en considerar-la complicada i del tot innecessària.

Senyor Director: La promoció del 1949 celebra les noces d'or amb l'acabament del batxillerat i el mític exàmen d'estat. Diumenge passat es reuniren a Tàrrega els antics alumnes dels escolapis que fa cinquanta anys acabaren els seus estudis a la nostra ciutat. Encara que cap d'ells avui resideix a Tàrrega, han volgut tornar-hi per celebrar una efemèride tan significada.

El passat dissabte dia 25 a la nit, em va tocar a mi de fer la presentació del Concert de Nadal de 1999. Inexpert com sóc en aquests tràngols, vaig cometre no un, sinó tot un enfilall d'oblits imperdonables. A més d'explicar que, efectivament, el pes de la representació anava a càrrec de la Coral Ramon Carnicer i del Grup de Teatre BAT, em vaig descuidar de fer constar i agrair la participació en aquella posta en escena d'El pessebre de la Colla Giravolt, de Tàrrega, i la Colla Espígol, d'Agramunt, que van ballar dues sardanes, dues petites obres d'art, que el compositor va posar, amb tota la intenció, l'una delicada i quasi solemne al començament, i l'altra, com un esclat de joia, al final del seu oratori.

Però el que calia remarcar d'una manera especial és que tota aquella conjunció d'esforços no s'hauria pogut materialitzar sense el decidit patrocini de l'Ajuntament de Tàrrega i la col.laboració de la Generalitat de Catalunya. L'anterior regidor de Cultura, senyor Joan Lluís Tous, va acceptar des d'un bon principi la idea, i el seu successor, el senyor Ramon Puig, la va continuar talment com si fos seva. No va passar aquest cop allò que deia Mn. Cinto Verdaguer: «Lo que un segle bastí, l'altre ho aterra». I finalment, el més important de tot. La sala de teatre lluïa com en el dies de festa gran, plena de gom a gom. Si algun dubte els quedava als patrocinadors, sobre el resultat final d'un repte d'aquella envergadura, la resposta va ser clara i rotunda.Gràcies a tots els qui amb la vostra presència vau donar suport al nostre esforç. Això farà que quan –ja sigui la Coral Ramon Carnicer o la BAT o alguna altra colla, també de somiatruites– els vagin a proposar un projecte semblant, o més agosarat encara, puguin agafar-lo amb el mateix entusiasme amb què ho han fet aquesta vegada, i ara ja sense cap mena de recança.

A l'edat de vuitanta anys ha mort sobtadament, el passat dia 26, la senyora Paquita Macià, la Paquita per als qui la coneixíem de fa molts anys i ens havíem relacionat amb ella, primer professionalment i després a través d'una vertadera amistat personal, que sols admiració i simpatia ens havia inspirat per la nostra part.

La Paquita ha estat una dona de reconegudes virtuts i moltes qualitats, expressades en un comportament admirable en el seu treball i de modèstia en les seves relacions socials entre nosaltres. La seva inconfusible figura tenia unes característiques personals ben definides. No marxava dels seus tradicionals costums i sempre se la veia contenta i feliç en els seus quefers quotidians.

Era discreta, però assabentada de tot el que passava a la població. Havia tingut una capacitat retentiva fora del comú. En la seva primera època com a operadora de la Telefònica, i posteriorment com a administrativa de la farinera Balcells, tenia memoritzats gairebé tots els telèfons de Tàrrega i també dels comercials en els seus respectius treballs. I encara més, recordava molts números de les matrícules dels cotxes de les seves amistats i coneguts. Un cas insòlit, com vam poder comprovar personalment.

També va ser popular com a venedora de les localitats del teatre-cine Ateneu. Un pur divertiment per a ella, perquè no volia estar sense fer res. Amb la seva pensió, ben administrada, com ella ho feia, no tenia sortosament més necessitats econòmiques, com deia.

En diverses ocasions hem fet, modestament, escrits de record de destacats personatges targarins desapareguts, que per la seva trajectòria i molt positives aportacions a la societat targarina han estat objecte del nostre reconeixement.

Creiem que aquesta trista ocasió també ho hem de fer per la senyora Paquita Macià, la nostra estimada amiga Paquita, que en la seva llarga vida tan dignament ha representat –com una més– les dones de casa nostra i ha estat un bon exemple de ciutadania per a tots.

S'ha publicat un estudi fet per l'empresa especialitzada BCF Consultors i encomanada pel Departament d'Ensenyament, en el qual es fa una anàlisi dels resultats laborals de la formació professional.

El mètode de treball va consistir en la realització de 1.291 enquestes a empresaris amb alumnes d'FP en conveni de pràctiques, 245 titulats d'FP (cursos 96-97) i 32 entrevistes a directors de centre d'FP.

Les conclusions de l'estudi són molt positives pel que fa a tots els aspectes de la integració laboral dels titulats d'FP, per la qual cosa he cregut interessant donar-lo a conèixer als nostres lectors i als targarins en general, a fi de contribuir al realçament d'aquests estudis sovint desprestigiats socialment, però que molts sabem, sobretot els professors que fa molts anys que hi dediquem els nostres esforços, que són una molt bona eina d'aprenentatge i d'integració laboral. Per no cansar el lector, només aniré anotant els titulars principals de l'estudi:

El baròmetre de l'ocupació professional fa un estimació de l'FP a Catalunya des de tres angles:

a) Empresaris: integració en el món laboral dels alumnes i grau de satisfacció de les empreses amb la seva preparació.

b) Titulats: compliment d'expectatives de formació i de la seva inserció laboral.

c) Directors de Centre: valoració de la formació que reben els alumnes i possibilitats d'inserció laboral.

1. La formació professional se situa, cada cop més, com a element clau del mercat laboral.

a) Set de cada deu titulats en FP, els darrers dos anys, treballa actualment o ha treballat des de la titulació.

b) El 80,9% de les mepreses signatàries de convenis en pràctiques que han contractat personal els darrers cins anys han incorporat treballadors d'FP.

c) Segons els directors de centres, els alumnes d'FP triguen menys de tres mesos a trobar feina.

b) La majoria de titulats en FP creu que s'adapta millor a la vida laboral que els alumnes que provenen d'altes estudis.

a) El 91,3% dels empresaris catalans avalen la qualitat dels coneixements teòrics de l'FP.

b) El 79,7% dels empresaris catalans avalen la qualitat dels coneixements pràctics de l'FP.

c) Entre el 60 i el 70% dels titulats en FP atorguen puntuacions elevades o molt elevades als diferents aspectes de la seva formació acadèmica.

d) Els directors de centres també coincideixen en el fet que el nivell formatiu és bo.

b) Segons la majoria de responsables de centres, els darres cinc anys ha augmentat el nombre d'empreses que sol.liciten titulats en FP als centres.

Fins aquí els resultats de l'estudi, els quals permeten extreure aquelles conclusions tan positives que dèiem a l'inici. Per a més detalls, tenim l'estudi en la nostra escola a disposició de qualsevol ciutadà interessat.

Joan Fornsubirà, professor de l'Escola Agrària