Des del passat dia 1 de novembre, festa de Tots Sants, els membres de la policia autonòmica, els mossos d'esquadra, ja són entre nosaltres per ocupar-se de la seguretat ciutadana dels targarins i dels urgellencs en general, encara que la inauguració oficial de la comissaria de Tàrrega no es farà fins aquest diumenge dia 8 de novembre. De fet ja fa més dies que els efectius de la nova policia són a les nostres contrades. El passat divendres dia 30 quan vam fer el reportatge fotogràfic que avui publiquem ja hi havia una trentena d'efectius a la comissaria de Tàrrega; podríem dir que entraven els mossos quan encara hi havia algun pintor donant els últims retocs al nou edifici de l'avinguada de Josep Tarradellas, a poca distància de la caserna de la guàrdia civil, que veurà reduït el nombre d'efectius, i més l'any que ve amb l'arribada dels mossos de trànsit. Amb tot, la nostra ciutat serà un dels pocs llocs de les comarques de Ponent on la benemèrita continuarà tenint destacament.

El president de la Generalitat, Jordi Pujol, va dir als mossos, el passat dia 1 a la Seu d'Urgell a la inauguració de la caserna d'aquella ciutat, que ara "us vigilaran amb lupa", i creiem que té tota la raó ja que es faran tota mena de comparacions i se'ls filarà molt prim en cada una de les seves intervencions. Segurament també tindran el beneplàcit dels ciutadans perquè és la policia de casa nostra, formada per gent de les nostres contrades (dels cinquanta-cinc mossos, quasi una quarantena són de les comarques de Lleida i dos o tres de l'Urgell). Altra característica és la joventut, ja que les edats oscil.len entre els vint-i-cinc i els trenta anys. És a dir, que és un cos policial jove en tots els conceptes, cosa que també pot comportar reticències pels pocs anys d'experiència. Bé, d'entrada els hauríem de donar un vot de confiança i ser benevolents amb les seves possibles fallades lleus, però cal ser exigents si els errors no són tan lleus com exigiríem a qualsevol cos de seguretat, perquè aquí el que importa és la seguretat ciutadana i és en definitiva el que valoraran els targarins i urgellencs de la nova policia autonòmica.

Així que des d'ara caldrà tenir a mà el telèfon de la comissaria dels mossos de Tàrrega per comunicar o denunciar les incidències que vegem o que ens afectin, perquè les forces de l'ordre públic necessiten de les denúncies dels ciutadans per poder actuar en moltes ocasions. Donem-los la benvinguda i desitgem-los sort en la seva tasca, que serà en benefici de la seguretat de tots els targarins i urgellencs.

Em refefreixo a les de finals del segle darrer. I no té res a veure amb les excavacions del Molí del Codina, ni amb els més que documentats articles publicats en aquest setmanari per els arqueòlegs Oriol Saula Briansó i Jaume Badias Mata, ni tot el que té relació amb els estudis que sobre les restes del citat Molí s'han estat practicant. Tenia decidit d'escriure de les adoberies o "fábricas de curtidos y de pieles", com apareix titulat i relacionat en el treball de Joan Novell Balagueró, que tantes vegades he citat i continuaré citant, si Déu em dóna vida. Quedi clar. No vull interferir en res.

Foto Oriol Saula, Museu Comarcal de l'Urgell
A les restes del molí del Codina tot apunta que hi pot haver una de les adoberies més antigues de Catalunya.

Resulta qué en el quadre 15, del treball Tàrrega de vila a ciutat (1875-1923), tesi doctoral del mencionat, que és una demostració evident del creixement que a Tàrrega s'estava produint, l'any 1875-76 apareixen 26 fàbriques i molins. I al 1898, 32. Però anem a las del 1875-76. Que en el quadre 16, amb el número 2, surt la "fábrica de curtido de pieles (cabras y ovejas)" de Francisco Soleras, situada a la plaça d'Urgell. Amb el 3, el "molino de corteza de àrboles, destinado al curtido de pieles", de Francisco Soleras, a la plaça d'Urgell. Amb el número 4, la "fábrica de curtido de pieles (cabras i ovejas)" de Francisco Solé, també a la plaça d'Urgell. I amb el 5, el "molino de corteza de árboles" de Francisco Solé, plaça d'Urgell.

Aixó vol dir, i ho escric literalment i sense traduir, que teníem adoberies. Que, curiosament, en la relació del 1898, quadre 17, no en surt cap. Han desaparegut. I és clar, de la meva memòria no en puc recordar cap, perquè vaig néixer el 1913. Però sí que em sembla tenir present que de petit, quan anava als escolapis, en una de les parets de la casa on hi vivien els senyors Aguilar, (ell fou molts anys secretari de la Cambra de Comerç) avui Urgell 50, per la part del darrere, on s'hi trobava una mena d'hort o jardí, tocant al carrer del Dr. Riu, i costat de cal Pausec, s'hi llegia mig esborrat un rètol blavenc, de quelcom de "...curtidos". I crec que no vaig errat. I en quan la plaça d'Urgell, és possible que hi arribés, ja que la citada casa era més amunt dels citat Pausec. Però eren dos fabricants.

Amb quatre establiments industrials, complementari l'un de l'altre, però quatre unitats distintes. I la plaça d'Urgell, fora portal, era gran. I a més disposava de les aigües de la sèquia que feia cap a l'eral de Sant Antoni i més enllà. Element indispensable a tota adoberia. I això em permet creure que no tindria res d'estrany que aital indústria vingués de lluny. I no a la vora del riu; fora de perill. Però jo no sóc ni arqueòleg ni historiador.

I encara que sigui una còpia descarada del treball d'uns anys de Novell Balageró, no puc resistir la temptació de reproduir la relació d'altres fàbriques i molins d'aquell quadre 16: I traduiré: Joan Vilalta Parera; "F. de teixits de cotó", plaça del Carme. F. de rajoles (o maons, ja que diu "ladrillos") "teules i cals", Josep Casanelles, raval del Carme; F. de rajoles (o maons), teules i calç; Josep Perelló, carretera d'Agramunt. "F. de rajoles (o maons), teules i calç"; Antonio Casanelles, carretera d'Agramunt. "F. d'aiguardent"; Felip Codina; carrer Vilanova. "F. d'aiguardent"; Josep Bergadà, carrer Estudi. "F. de gasoses i begudes"; Solsona i Cia, carrer Major. "F. de pastes de sopa"; Felip Solé i esposa, carrer Agoders. "F. de pastes de sopa"; Lluís Maymó, carrer Agoders. "F. de pastes de sopa"; Francisco Forcat, carrer Agoders. "Molí de farina hidràulic"; Ramon Vila, afores. "Molí de farina hidràulic"; Josep Fontanet, afores. "Molí de farina hidràulic"; Josep Botines, afores. "F. de xocolata (moguda a mà)"; Blai Bastús, carrer Major. "F. de xocolata (moguda per cavalleria)"; Isidre Nicolau Carreño, P. Àlbers. "Molí d'oli"; Enric de Càrcer i Sobies, carrer de Santa Anna. "Molí d'oli"; Lluís Cardeñes, carrer Sitges. "Molí d'oli"; Ramon M. Jové, carrer de l'Estudi. "Molí d'olí", Felip Codina, carrer de Sant Agustí. "Molí d'oli"; Ignasi trés, carrer Agoders. "Molí d'oli"; Francisco Puig, carrer Santa Maria. "Fàbrica de llumins"; Pere Pons i Cia, carretera de Madrid.

Bé, abusant encara més del reproduir de la tesi tan citada, en el quadre 17 corresponent al 1898 hi figuren els següents, que relacionaré per grups: "Fàbrica de faixes"; Josep Parareda Pujal, carrer Ponent. "De lones"; Joan Garriga, carrer Urgell. De "rajoles (o maons), teules i calç": Vda. Antonio Casanelles, carrer Sant Pelegrí. Josep Casanelles, raval del Carme. Josep Perelló Lleonart, afores. Antonio Secanell, afores. Ramon Candalia Sanrama, carrer Ponent. "Alcohols"; Francisco Ros, carrer Alonso Martínez. Lluïsa Roca, carrer del Riu. Just Vives Fontanet, carrer Sitges. Just Vives Fontanet, carrer Sitges. "Fàbriques de gasoses i begudes"; Cristófol Fabregat, carrer Ponent. Josep Prats Sala, carrer Hospital. Felipe i Cia, carrer Ponent. "Fàbriques de pastes de sopa"; Lluís Maymó, carrer Agoders. Francisco Maymó, carrer Agoders. "Fàbrica de farines" (a vapor); Joaquin Balcells Jover, afores. "Molins de farina": Joaquim Balcells Jové, afores. Ramon Vila, afores. Josep Botines, carrer Urgell. Francisco Mercé, afores. "Fàbrica de xocolata (a vapor)"; Joan Casals Vallés, carrer Sant Pelegrí. "Fàbriques de xocolata (cavalleria)"; Isidre Nicolau Carreño, carrer del Carme. Ramon Ribera, plaça Major. "Molins d'oli": Enric de Càrcer i Sobies, carrer del Carme. Lluís Cardeñes, plaça Major. Hereus d'Ignasi Terés, carrer Agoders. Ramon Codina, carrer Agoders. "Fàbrica de sabó; Sebastià Mir, carrer Ponent. "Fàbriques de teles metàl.liques": Joan Macià i Joan Macià, ambdós al carrer d'Urgell. "Fàbrica d'electricitat (35 Kw)"; Josep Lambert, estació.

Com poden veure, llevant dels molins d'oli i ara les teles metàl.liques, en gran indústria, pràcticament han desaparegut totes. Ho poden comprovar per si m'equivoco. Però això no vol dir que Tàrrega hagi anat enrere industrialment. Tot al contrari. Avui en tenim moltes i algunes en extraordinària capacitat de producció, exportació, prestigi i renom, en les seves especialitats. Amb centenars i centenars, en total, de treballadors. Es tracta només d'una transformació. Que, com en tot, ha anat per a bé. Però em plau fer-ne menció. Gràcies a Novell Balagueró.

Pinochet, aquest personatge tragicòmic d'opereta, s'escaparà escudat en una immunitat adquirida a cop de sabres i pistoles cobert per una hipocresia política d'interessos creats provocant una vergonya mundial que encrespa els ànims de tota persona sensible veient que la justícia perd identitat davant conveniències d'Estat.

Aquest tipus de falsa democràcia, vigilada constantment per la gent dels sabres i pistoles, és una pobra imitació de la vertadera democràcia equilibrada en les opinions, amb el respecte degut a totes les institucions legals i observant una perfecta convivència, puix la diferència de criteris no ha de comportar enfrontaments violents.

Les confrontacions dialèctiques són l'essència de la vertadera democràcia i a més són necessàries, puix de la discussió no acalorada i civilitzada surt la llum de les idees que fan la prosperitat d'un país.

La immunitat de Pinochet és la falsa conseqüència d'un assalt al poder constituït, atorgant-se unes atribucions i prebendes en benefici propi, construint-se un complex emmurallat que l'aïlli de qualsevol imprevist com el que li està passant en aquest fatídic (per a ell) viatge a Londres.

S'aixequen algunes veus argumentant que no és licit jutjar un cap d'Estat fora del seu país, sinó que el correcte seria un judici per la mateixa justícia xilena; fins aquí podria tenir algun sentit però, qui garanteix que una vegada tornat a Xile se li faria cap tipus de judici i en últim cas, se li faria imparcial?

Els amics dels sabres i les pistoles ja es donarien bona cura de protegir-lo aixecant el punt de mira de les armes encarat al primer dissident.

Arreu del món, per desgràcia encara existeixen dos tipus de militarisme, un és el vertader democràtic que és el concepte de militar o personatge d'autèntica vocació de servei als ciutadans de qui ha rebut l'encàrrec i els corresponents emoluments.

L'altre és un militarisme de fantotxe, és la professió amb autoritarisme subjectant els ciutadans a acatar el seu pensament de fals patriotisme.

Aquest militarisme d'opereta representat pel dictador Pinochet és el que predomina en el con sud americà i en molts altres països del món, són gent que abusant del seu poder confeccionen estats a la seva mida i benefici.

Hi ha un detall molt significatiu que diferencia els dos sistemes, i és que si observem les fotografies o bé en directe certs esdeveniments oficilas, els militars democràtics generalment fan poca ostentació del seu càrrec; en canvi aquests altes dictatorials no demòcrates sempre figuren en primer pla amb vistosos uniformes carregats en excés de medalles que ningú en té idea d'on les han guanyat ni què signifiquen.

Tinc observat que Pinochet quan té les de guanyar apareix sempre uniformat de gran gala amb tarannà dominador, i quan les coses se li compliquen, es vesteix de ciutadà corrent transformant-se en un personatge de peu com els altres.

Bé, esperem que la vertadera sentència se li faci algun dia i que aquest esdeveniment serveixi per a fer reaccionar la consciència mundial creant unes noves normes de la justícia que traspassin totes les fronteres anul.lant les democràcies d'acer.

La ministra d'Agricultura, Loyola de Palacio, s'ha sorprès de l'enrenou que ha sorgit al voltant del Segarra-Garrigues i ahir, des de Barcelona, va voler tancar la qüestió assegurant que es tractava d'una confusió i d'un malentès, en un eufemisme molt generós per qualificar el que era un incompliment evident de les seves promeses i una manifesta falta de coordinació amb el Ministeri de Medi Ambient, que n'havia compromès el finançament. Que cadascú tregui les pròpies conclusions de com es pot oblidar una declaració d'interès general per al canal, amb el suport al Congrés del PP el 1994 i una reivindicació que figura en primeríssim lloc per a tots els polítics de Lleida, i després no incloure-la al pla que detalla les hectàrees regables fins al 2008.

I que cadascú valori la forma de rectificar o de referir-se a informacions inexactes com feia el mateix ministeri, perquè la vàlua d'un polític també es demostra per la capacitat que tingui d'assumir els errors. Ni la ministra ni el conseller van aclarir ahir si s'inclouran les 70.000 hectàrees del canal o les 91.000 que demana la Generalitat, englobant les del sud del Segrià, però el més important és que els dos van ratificar explícitament que sí que s'inclourà el canal en aquest pla, requisit imprescindible per accedir a les dotacions d'aigua ja pactades amb Medi Ambient. El contrari seria una burla i no es tracta de celebrar que les aigües tornin a un curs del qual mai haurien d'haver sortit. Més aviat al contrari. És lamentable que l'opinió pública i els afectats s'hagin hagut de rebel.lar perquè es reconegui un dret tan evident com és la inclusió d'una de les comunitats de regants que fa més temps que s'espera entre les superfícies que s'han de regar. I és lamentable que el futur i les il.lusions de 16.000 regants de sis comarques serveixin de basa electoral a cada campanya i puguin ser tan fàcilment objecte d'una confusió.

Que la indignació d'aquests dos dies serveixi no només per evitar la repetició dels malentesos, sinó també perquè a Madrid i a Barcelona recordin que aquests agricultors fa lustres que esperen l'aigua i escolten promeses que no s'acaben de complir mai. El canal no és només una inversió de riquesa en comarques deprimides, sinó que s'ha convertit en una obligació moral per als nostres polítics.

Hi ha països en què la mentida, encara que no sigui sota jurament i davant d'un tribunal, és castigada per la societat amb la marginació i el descrèdit. Aquest no és el nostre cas i, en una societat en què no es penalitza la mentida, acostuma a passar que els polítics hi recorren cada vegada que la veritat no és convenient per als seus interessos partidistes. En una situació així, no és d'estranyar que la feina dels periodistes sigui doblement complexa, ja que no només estan obligats a comprovar la veracitat dels fets, sinó també la veracitat de les afirmacions d'alguns polítics. Serveix com a exemple la reflexió sobre tot el que ha tingut lloc al voltant del canal Segarra-Garrigues des que, dilluns passat, es va descobrir que no figurava dins del Pla Nacional de Regadius del Ministeri d'Agricultura. La notícia, com és lògic, va commoure l'opinió pública de Lleida, tipa de les eternes dilacions d'una infraestructura fonamental per a Lleida. Durant dos dies, polítics del PP afirmaven que "no és preocupant" l'exclusió del canal, al mateix temps que augmentava la indignació dels regants i sindicats agraris. Ahir el ministeri sorprenia a tothom amb una nota que deia que el canal mai s'ha exclòs –desmentia, doncs, Marimon– i el mateix polític que no ho considerava preocupant es despenjava amb acusacions contra "informacions tendencioses", tot i que també es parlava d'una intevenció directa d'Aznar, a instàncies de Pujol, per poder desfer el greuge. Que difícil és trobar la veritat!

Els edificis, com les persone, van envellint.
La vellesa mai està exempta de bellesa; una bellesa serena, càlida, plena de suggeriments nostàlgics.
Alhora, la vellesa comporta la pèrdua de certes capacitats operatives i deterioraments físics.

Deterioraments que en el cas que ens ocupa, un edifici, exegeixen una rehabilitació o, si s'escau, una actualització d'estructures i mobiliari.
El nostre teatre Ateneu, dic bé, el "nostre" Ateneu, és un dels teatres més bells i elegants que hi ha a Catalunya, i molt especialment ara que s'ha començat a acabar la façana.
Però el nostre Ateneu ha envellit. Ho ha fet amb dignitat després d'una llarga vida de servei a la societat targarina i comarcana.
Precisament per aquesta elegància que ens omple d'orgull als targarins, i per la dignitat amb què ens segueix essent molt útil, cal rejovenir-lo i adequar-lo a les noves exigències de confortabilitat, seguretat i tecnologia teatral.

Cal dotar-lo del mobiliari i serveis que mereixen uns espectadors cada dia més exigents pel que fa a comoditat, visibilitat i audició. Cal actualitzar la tramoia, els tallers i els magatzems.
Cal una reconversió parcial del pati de butaques i del propi escenari.

Llegit tot l'anterior de patac, de ben segur que us ha vingut com una sufocació econòmica angoixant. Una alarma lògica si es volgués fer tot a l'hora ja que suposaria una inversió econòmica impossible d'assumir per una ciutat de les dimensions de la nostra.
Vivim temps de retalls pressupostaris radicals. De la rauxa subvencionadora dels primers anys de la transició hem passat a la gasiveria més extrema.
Que en devia de ser de plaent per als polítics d'aleshores d'imaginar ciutats mediterrànies, planificar cultura de carrer, dissenyar rehabilitacions urbanístiques integrals, promoure cultura d'alt nivell, programar exposicions amb catàlegs a quatre tintes i paper couché. Solament calien dues coses: creativitat o imaginació i viatjar a Barcelona de tant en tant.
De creativitat i d'imaginació no en manquen als actuals rectors municipals, ans al contrari, n'han de tenir molta d'imaginació per anar tirant endavant projectes amb una butxaca tan escurada.

L'Ateneu no va gaudir en el seu moment d'aquella pluja de diners. Com a Regidor de Cultura quedo bocabadat de la poca atenció i previsió que es va tenir aleshores per al que és el vaixell insígnia de la Fira de Teatre i una, per no dir l'única, instal.lació teatral de la ciutat.
Tàrrega necessita disposar d'un teatre tecnològicament actualitzat. Si volem seguir oferint espectacles de qualitat, cal una urgent actuació de rehabilitació del teatre Ateneu.
Des de fa tres anys, s'ha endegat un seguit de millores a l'un i l'altre costats del teló.
El nou pont de llums possibilita ocupar més butaques a l'amfiteatre i dóna seguretat i agilitat als tècnics d'il.luminació. Així mateix les noves cadires de les llotges fan que les llotges tornin a ésser atractives per als espectadors. A més, en ésser el material ignífug, milloren en molt la seguretat de les anteriors.
Darrere del teló, els actors i les actrius poden, per fi, gaudir de vestidors separats, lavabo i dutxes. Ja no haurem de passar més vergonyes com a amfitrions.
De mica en mica s'omple la pica. I si vingués un bon rajolí, via subvenció, més ràpidament l'ompliríem.
El "nostre" teatre Ateneu no és municipal... però aquesta és una altra qüestió que tractaré properament.
Som agraïts i ens sentim deutors vers el nostre teatre Ateneu. El teatre Ateneu és una de les instal.lacions més emprades, al llarg de l'any, de les d'igual categoria de tot Catalunya.
Els espectadors, els nens i nenes, els joves, adults i ancians, tots troben més d'una ocasió per acudir-hi. Per això cal fer-lo còmode, segur i actual.
El teatre s'ha fet vell, però continua essent bell, molt bell.

Senyor director

En primer lloc em plau d'agrair-vos l'encert i la concreció de detalls que heu tingut en redactar l'article editorial "La lenta agonia del canalet", inclòs a Nova Tàrrega número 2.768, de 31 d'octubre d'enguany. Per tant, doncs, gràcies.

Certament, no generem massa notícies ni som gaire rellevants pel que fa el pressupost, per la qual cosa patim el risc d'ésser ignorats pel gran públic, malgrat el convenciment que la nostra labor esdevindrà força transcendent, un dia o altre.

El motiu de la present és d'oferir uns quants detalls, que ajudaran a completar la visió que de la nostra realitat vau donar a través de l'esmentat escrit.

Realment, el canal Segarra-Garrigues corre el risc d'esdevenir com la situació per la qual pengen un conill davant dels llebrers, els quals, per més que corrin, no l'atenyen mai.

El canal Segarra-Garrigues, el qual diuen que ens ha d'involucar, encara no té concretat el perímetre regable, és a dir, la superfície. El que sí que es té és la dotació; en un principi, el setanta per cent de l'assignada als regadius del canal d'Urgell... Dotació que permetria regar més o menys bé la superfície prevista inicialment. Ara, però, en mans dels polítics, que volen exhibir grans xifres, es parla de regar gairebé el doble de la superfície amb la mateixa aigua. No cal dir que a descompte de la dotació inicial del Segarra-Garrigues. De l'Urgell no se'n toca gens. Fins i tot, se li adjudica un volum importantíssim (40 hm³) per a nous regs, sense ni tan sols definir on són. Aquest és precisament el motiu de l'al.legació que es va presentar a la Confederació Hidrogràfica de l'Ebre aquesta tardor.

Oi que vist des d'aquest punt de vista més valdrà ser simplement clients del Segarra-Garrigues, com ara ho som del canal d'Urgell? Així, almenys, estarem a cobert de les progressives reduccions de cabal motivades per la forassenyada inflació de la superfície pretesament regable que es pateix darrerament.

Bé, ja es veu que s'ha creat una diferència entre uns privilegiats rics i els pobres: als uns no els caldrà estalviar mai l'aigua (la podran llençar si volen), mentre que els altres no en tindran sempre que en calgui. No estic en condicions d'afirmar que això sigui inconstitucional, per més que es pugui presumir, però del que no hi ha cap mena de dubte és que, en qualsevol cas, no és ètic, ni molt menys.

Altrament, ara resultarà que amb la regulació de l'embassament de Rialb tindrem aigua, i per tant, deixarem d'ésser precaristes. Ara bé, el problema serà el transport, que, com ja se sap, mentre no es faci el canal Segarra-Garrigues, serà a través del canal d'Urgell, que no es pot pas dir que ens tracti amb equanimitat. L'abril passat, per exemple, se'ns van negar unes poques hores de reg per completar les 20 Ha. que finalment van quedar per regar. Estem parlant de cent litres per segon unes poques hores. Això, que pot semblar molt important, no ho és tant si pensem que el canal d'Urgell duu trenta-tres mil litres per segon...

En un altre ordre de coses, sempre que hem demanat ajut a l'Administració per obres, ajut que es lliura sense massa problemes a altres comunitats, se'ns contesta que no val la pena, perquè el Segarra-Garrigues és a la vora i no hi haurà temps d'amortitzar... La darrera vegada que es féu una petició formal per una obra que hauria significat un estalvi d'energia important fou arran de la visita del conseller del DARP, l'honorable Vallvé, el 15 de novembre de 1991. Ja he anticipat la resposta. Calen comentaris?

Amb tot, amb aquestes dilacions, la gent es desanima i el jovent no es motiva. No m'atreveixo a fer previsions, que en qualsevol cas em temo que no poden ser altra cosa que molt fosques.

Atentament,