Tàrrega, 8 de novembre de 1997Any LIV - Núm. 2.720 - Preu 175 ptes.

Parafrasejant el president de la Generalitat, Jordi Pujol, que a les rodes de premsa, quan algun company li fa alguna pregunta que no li fa gràcia contestar, diu: "avui no toca aquest tema". Bé, després d'uns quans anys que el tema de l'ampliació i millora del Col·legi Públic Jacint Verdaguer "no tocava" en les inversions a fer pel Departament d'Ensenyament, ara sembla que sí ja toca, i si es compleixen totes les previsions, les obres podrien començar l'any que ve. També, i gràcies a la nombrosa matriculació, el centre mantindrà la doble línia, és a dir, dues aules per curs.

Aquest final lluminós del llarg "tunel" es deu en bona part a la "lluita" que els últims anys han dut a terme els pares d'alumnes i el claustre de professors, i en especial, a l'inici del curs 1995-96, que va propiciar que tots els partits amb representació al consistori presentessin una moció conjunta per instar el Departament d'Ensenyament que prioritzés l'ampliació del centre. Cal recordar que aquella moció unitària era la primera en uns quants anys que feien tots els partits polítics presents a l'ajuntament de la ciutat. Posteriorment els responsables d'ensenyament dels diferents partits polítics amb representació parlamentària de les comarques de Lleida van passar pel col·legi per escoltar les reivindicacions del centre i tot seguit hi van donar el seu suport. Sembla que totes aquests accions han propiciat que Ensenyament hagi prioritzat l'ampliació i millora del Jacint Verdaguer, i com dèiem abans, les obres podrien començar el 1998, quan tot apuntava cap al 1999 o al 2000.

L'actual edifici del Jacint Verdaguer va ser inaugurat el diumenge 28 de gener de 1934 pel llavors rector de la Universitat Autònoma, doctor Bosch Gimpera, entre altres destacades autoritats, essent alcalde Francesc Fité. Cal dir que va ser el primer edifici que va tenir l'escola pública a Tàrrega, ja que fins llavors "les escoles" havien estat en pisos i altres llocs per l'estil. També cal recordar que l'edifici era compartit amb l'Escola d'Arts i Oficis, de la qual en aquella data era director Àngel Oliveres, que a la vegada n'havia estat promotor i creador.

Als anys seixanta es va començar a gestar la primera ampliació del col.legi, que no es va veure culminada fins als anys setanta, essent alcalde Josep Castellà Formiguera. Després, i a part d'obres de manteniment, no es va fer res fins a principis d'aquesta dècada, en què es van construir dues noves aules. Malgrat que l'any 1977 es va inaugurar l'altre centre públic, l'Àngel Guimerà, l'increment de matriculació, en bona part deguda a la qualitat de l'ensenyament, feia necessària aquesta ampliació per seguir i augmentar, si es pot, aquesta qualitat.

Abans de tot vull dir que es tracta de la persona. No la botiga, la tenda o el comerç ni la indústria. Com tampoc l'exercici de llicenciatures o títols acadèmics, com podrien ésser notaris, metges, professors o mestres, farmacèutics o practicants, etc. És tot un altre rengló. Com també, que encara es practiquen. Diria una gran majoria. Si bé en sistemes o conjunts molt avançats, com per exemple el de mecànic. I així mateix ni alguns de doble significació, com el de carnisser, que trosseja i ven carn. Per tant és treball manual. Però no peixater, que només el ven. I és el pescador el qui pesca. Vaig per la llista.

Acordionista: el qui els arregla. Agutzil (també agutzir): oficial inferior executor dels manaments del municipi, alcalde, etc. Aiguader: tragina o ven aigua (en teníem quan escassejava l'aigua). Ajudant: era i eren els qui ajudaven als tocs del campanar. Armer: arranjava les armes. Armillera: cosia armilles. Baner: el diccionari diu "el qui fa complir els bans". Aquí era un vigilant dels camps. Diguem-ne guardajurat. Barber, baster: fer basts, guarnicioner, seller, bomber, boteller: feien els bóts per traginar vi i oli, especialment eren de pell. Boter: persona que feia botes, bocois, portadores. Bugadera: rentava la roba, moltes vegades al safareig públic. Brodadora. Caçador: fora dels caçadors afeccionats, que també n'hi havia bastants, n'existia algun que vivia de la caça. Cafeter: en feia ­no com a establiment­, manualment, per repartir o vendre. Caixista: operari d'imprempta que compon a mà. Calderer: construïa i arranjava tota mena de calderes i utillatges de coure; també courer, les grans calderes o recipients de distintes indústries. Com tot el que s'hi relacionava. Camàlic: portava al coll paquets o coses de pes. Cambrer. Camisera: cosia camises. Castanyera. Campaner. Carboner: feia carbó. Capeller: fer capells. Canyisser: el qui feia tramats de canya (al sostre, per guardar fruita i altres). Cantirer: feia càntirs o atuells de terrissa. Carreter: constructor de carros i tartanes, (conduir-los). Carnisser. Carrosser. Cisteller: fer cistells o altres objectes de vimet. Cerer: fer ciris. Clavetaire: fer claus. Confiter. Conserge. Cotillaire: fer cotilles. Cotxer: el qui conduia cotxes de cavalls. Cuiner: anava a les cases de festa. Carter: empleat o funcionari, però no deixa de ser un treball manual. Daurador: daurava. Destil.lador: destil.lava, especialment alcohols. Dida: alletava infants d'altri. Ebenista. Electricista. Emblanquinador: només emblanquinava. Enquadernador. Enllustrador: enllustrava el calçat. En dèiem "límpia". Envernissador: el qui vernissa. Escultor: no el propiament artista, sinó que l'artesà que en feia. Escombriaire. Escrivent: escrivia en oficines de qualsevol tipus. Era un ofici, en dèiem en burla "pixatinters". Esmolet: esmolava, especialment pel carrer. Espardenyer: fer espardenyes. Esparter: confeccionar objectes d'espart o similars (i petites o grans catifes). Escuraxemeneies: les ecurava. Espigoladora: anava al camp a recollir les espigues que quedaven per terra. És diferent del de birbadora, que arrencava les males herbes. Esporgador: era un especialista, com empeltador (ho són encara). Esquilador: tallar el pèl a les ovelles (la llana). Igualment a un cavall o a un gos. És igual o semblant al que en dèiem xollador. Estucador: el qui estuca parets o edificis. Faixaire: el qui en fes (no el venedor, que té el mateix nom). Ferrador. el qui ferra cavalleries. Ferrer: el qui treballa el ferro, de moltes maneres. Fideuer: fer fideus i altres pastes per a sopes. Filador: el qui fila manualment. A Tàrrega n'havíem tingut de cànem, entre altres. Florista: fer flors artificials (no vendre). A Tàrrega eren famoses les fetes per funeràries. Fogoner: el qui cuidava de les calderes de vapor o d'altres fogaines. Forjador. Fosser: qui enterra els morts. Fonedor: el qui fon metalls. Forner. Fotògraf. Fuster. Gallinaire: quan matava les gallines (no el venedor). Gorrista: fer gorres. Guixaire: el qui enguixa. Guarnicioner: el mateix que baster. Hortolà: cuidar els horts. Impressor. Jardiner. Joier: el qui en fa, no el venedor. Jornaler: es deia que treballava a jornal, especialment al camp. Jugador: es deia del de cartes, que n'era gairebé un professional. Lampista: segons el diccionari és el qui col.loca o adoba instal.lacions de llum, aigua i gas. Llauner: fa i adoba articles de llauna o similars. I en molts casos també lampista. Llaurador: el qui llaura. Llenyataire: el qui fa llenya. Mainadera: la qui cuida mainada, en dèiem "ninyera". Manobre: peó de la construcció. Manyà: el qui feia claus i panys. Serraller. Mandonguera: la que acudia a les cases en la matança del porc com una especialista. Marbrista: el qui treballa el marbre, anomenat "marmolista". Matalasser: el qui feia i adobava matalassos. Matalot: mosso d'hostal. Mataporcs. Minyona: la noia del servei (criada). Mecànic. Modista. Moliner: pot ésser de farines i d'olis, àdhuc en les farineres, i naturalment en els antics molins moguts per aigua o vent. Músic. Muler: el qui cuidava de les mules. Nunci. Pregoner: el qui feia els pregons. Paleta. Pantalonera: la qui cosia pantalons. Pastisser. Pastor: el qui mena bestiar a pasturar. Planxadora: la qui planxa la roba. Planxista: el qui treballa les planxes per retornar-los la forma després d'un cop. Paraigüer: el qui arregla paraigües. Pellaire: persona, ell o ella, que passava pel carrer cridant qui tenia pells, especialment de conill, que canviava per articles de merceria o quincalleria, o pagava en metàl.lic. Pesador: pesa a la bàscula i dóna fe del pes. Picapedrer: el qui treballa la pedra que acaba i poleix. Perruquer. Perruquera. Pintor. Podador: el qui poda. Esporgador. Pouer: el qui perfora i construeix pous. Puntaire: el qui fa puntes de tota mena. Rajoler: el qui feia les rajoles, més aviat a mà. Podria afegir-se els qui feien cairons, rajoles quadrades. El mosaic i la ceràmica és més aviat industrial. Rellotger: el qui els arregla. Regador: el qui cuida de les sèquies i dóna els torns o les tandes, més que el qui rega, que ho fa el propi pagès o hortelà. Repartidor: el qui porta a domicili objectes, premsa o publicitat. Sabater: el qui fa o arranja sabates a mà. Saboner: el qui feia sabó. Sangrador: anava a treure sang de les persones, generalment amb sangonelles. Molts eren barbers. Sargidora: la qui sargeix els danys fets a una peça de vestir o roba. Sastre. Sedasser: el qui fa sedassos. Seller: és també guarnicioner o baster, que ja hem dit. Serrador: el qui treballa a la màquina de serrar. Segador: els qui ho feien a mà. Serraller: el qui feia i arranjava claus i panys. Sereno: els qui vigilaven, depenents de l'ajuntament, durant la nit per zones. Atenien les urgències dels veïns, especialment de metge o farmàcia. Soldador: el qui solda, abans amb oxigen, ara elèctric i altres. Talabarder: el qui fa talabards i altres objectes de cuir. Tallador: de pedra, de roba i de sabates. Tartaner: el que menava i cuidava de les tartanes. Carruatge tirat per cavalleries. Tastavins: el qui ho fa per qualificar-los. Telefonista. Telegrafista. Teuler: el que feia teules a mà. Terrissaire: el qui fa, no el qui ven, atuells de terrissa. Teixidor: els qui ho feien amb elements més primaris que els d'avui, però nom que perdura, en masculí o femení. Tintorer. Tipògraf: a les impremtes. Torrefactor: els de café. Torner: tornejava tota mena de ferro o metalls i fusta. Traginer: el qui traginava mercaderies. Vetllador, vetlladora: els qui vetllen o cuiden malats a domicili, especialment de nit. Vidrier: el qui talla i instal.la vidres. Vigilant: molt similar als serenos, però que pagaven els veïns de cada carrer o zona. Sobretot cuidaven de les claus. Vinicultor: el que elabora vi. Xocolater: el qui feia xocolata manualment. Xollador: com l'esquilador, però aquí és referia als qui ho feien a les cavalleries. Xofer: entenc que, com altres que he deixat, no necessita explicació. Anoto camioner i tractorista, que no deixen de ser xofers o conductors.

Bé, s'ha fet avorrit i llarg. Àdhuc per al qui escriu. I més tard, quan calgui, és rectificarà i ampliarà tot el que convingui. Però crec que no està de més tenir a mà, en un principi, reunits en un parell de planes, noms d'ocupacions o activitats essencialment manuals. Insisteixo que és deixa de banda tot el que és comerç, indústria, administració i professions liberals o coses tan d'avui com ordinadors, ràdio, televisió, etc. Es necessitarien centenars de planes. Com adverteixo, que algunes descripcions són tretes o extractades del Diccionari de la Llengua Catalana de l'Institut d'Estudis Catalans. No vull presumir. I com de consuetud, perdonin el que no he encertat. O no he trobat. Com els dels filats de fil ferro o galvanitzat. I n'hi havia manuals.

L'empresa turística Zegram Voyages dels Estats Units té previst inaugurar uns viatges espacials fins a una alçada de cent quilómetres per donar als viatgers una visió global del nostre planeta i al mateix temps sentir la sensació d'ingravitat.

El projecte preveu el primer llençament per l'1 de desembre del 2001, seguint a continuació, si l'èxit corona l'empresa, uns dos llençaments setmanals.

Segons diuen, una vintena de persones ja han fet la reserva mitjançant una entrega a compte de 750.000 pessetes, a més els nous aspirants a astronautes s'hauran de sotmetre a un entrenament de tres dies en un centre espacial amb la condició prèvia que no pateixin vertigen.

El preu en principi és estimat en quinze milions de pessetes, és a dir, un preu selecte per a un turisme selecte, cosa que ja d'entrada talla les aspiracions al terrícola normal i corrent de veure la seva estimada Terra des d'una perspectiva més ampla que la que li proporciona la vida diària envoltat de grans construccions i ensordit per un continu trànsit automobilístic desmesurat.

Fins aquí la gran notícia. Comença el temps enrere per engegar una gran fugida cap a nous indrets on sigui possible plantar noves arrels de convivència en algun planeta dispers, verge de tot sostrac ambiciós, net de mines antipersona, ni míssils soterrats apuntant dissimuladament cap a la destrucció.

És una notícia encara de moment més plena de propòsits que de realitats pràctiques; al menys ens dóna l'esperança de pensar que les pròximes generacions a qui fins ara auguràvem un futur incert, ens haguem equivocat en la perspectiva i se'ls presenti la gran ocasió de nous camins per desenvolupar-se i regenerar aquesta vella societat carregada de materialismes buids de sentiments.

Esperem que la competència faci reconsiderar els preus d'aquests viatges extraterrestres i ens ofereixin la possibilitat de contemplar la grandesa de l'univers en comparació a la petita bola de fang objecte d'eternes disputes per uns petits trossos de terra que vistos des d'aquesta gran perspectiva donin idea als humans del ridícul de les seves lluites tribals.

Tots sabem que des de fa uns quants anys la política italiana i els seus polítics no donen un bon exemple a seguir. Però fa un parell de setmanes van prendre una decisió que de segur devia incomodar a alguns "personatges" de l'Estat espanyol. Tots sabeu que l'illa de Sardenya havia estat de domini català i que en la pràctica mai s'hi ha deixat parlar en català, en major o menor grau. Doncs bé, la decisió del Govern italià ha estat declarar el català llegua oficial a l'illa, conjuntament amb l'italià.

No deixa de ser una paradoxa que quan més s'entossudeixen a frenar l'ús del català a Catalunya, més projecció i presència internacional està adquirint: primer va ser Andorra, únic país on el català és l'única llengua oficial, i ara a Sardenya, en cooficialitat amb l'italià.

Crec que els nacionalistes ens hauríem de felicitar per aquesta bona notícia i traslladar la felicitació, també, al Govern italià.

Però els darrers dies aquesta no ha estat l'única bona notícia. L'altra té dos noms propis: diaris Segre i El Periódico. Crec que és molt bona notícia que aquests dos diaris es publiquin també en català. La publicació del Segre en llengua catalana és una fita important i molt esperada des de fa temps, ja que a les terres de Ponent no hi havia cap diari en llengua catalana (sense comptar amb l'Avui i la premsa comarcal). Pel que fa a El Periódico, m'agradaria felicitar-los per la realització de l'espot televisiu, ja que reflecteix amb bastant encert la realitat lingüística del nostre país.

Totes aquestes notícies són petites petjades; petjades que van per bon camí; petjades que, en definitiva, ens ajuden i ens encoratgen a anar sempre endavant.

EXPOSICIONS
MUSEU COMARCAL DE L'URGELL - DEL 7 AL 30 DE NOVEMBRE

Motius d'una exposició

Ara fa vint anys el dibuix era per a mi una descoberta per reflectir el patrimoni cultural de Guimerà.

Avui, les il.lustracions són el suport del llibre Guimerà, pedra i llum. Observem des de la roda d'un carro, una porta molt vella, un conjunt de pedres molt ben col.locades, un carrer, unes cases, una plaça, unes teules...

Permanència, senyals del temps

Pedres, llums, portes, finestres, finestrons... Caminar, observar, mirar, trobar la llum i l'ombra jugant amb les pedres d'una façana.

Comprovar que a cada hora l'ombra dels ràfecs és més allargada.

Pensar com en cada moment la marca de la ratlla de l'ombra a la paret és un rellotge de sol.

Finestres, portals, arcs i coberts... Porxades, escuts, ràfecs i teulades. Motius per a una exposició

Les vivències de recordar un hàbitat que ha perdurat en el temps; poder mostrar el pas del sol per unes parets centenàries; deixar que els carros dibuixin el sentit de les rodes i ajudin a pensar en un temps passat i present; observar avui que el formigó i l'empedrat no deixen entrebancar els caminants.

Carrers costeruts. Restes d'un castell, l'església gòtica. Un llibre

Reflectir un itinerari, fullejar el passat, deixar córrer la imaginació, revisar el pas de l'home, observar els detalls dels mestres d'obres, pensar en les hores de treball per construir un poble, seguir per un passeig literari entre la llum i la pedra.

Pedres, claus i portes. Roderes, panys i fusta. Un dixuix

Una experiència feta actualitat. Construir un pont al futur, deixar el testimoni del present; pensar amb la història evolutiva de les cases, imaginar les hores dels períodes agrícoles i de les activitats humanes fetes d'oficis pràctics, fer abstraccions de tantes finestres i forats...

Observar ara les portes canviades i els panys moderns; les claus s'han perdut...

Guimerà: una realitat feta poble

Imaginar la serra sense cases, una torre i un castell en ruïnes, carrers que pugen i que baixen, parets i finestres, edificis, balcons, porxades i balconades, ferros forjats i algus vidres trencats.

Avui obrim l'exposició sobre els dibuixos originals del llibre de Josep Vallverdú Guimerà, pedra i llum (restarà oberta del 7 al 30 de novembre).

Avui la porta vella del campanar de Tàrrega serà exposada per primera vegada com a peça de museu i com un primer homenatge a totes les portes i per fer pensar en les seves conservació i restauració.

Avui, a les vuit del vespre, obrirem les portes del Museu Comarcal de Tàrrega, tot mirant la vall del Corb i pensant en Guimerà, conjunt històrico-artístic.

Comença la seva trajectòria a França (París) i passa a figurar en el grup dels principals artistes europeus.

La seva obra es basa en l'estudi de la línia i la forma, prioritària sobre el color. Aquesta investigació l'ha portat per diferents etapes i evolucions, com la influència de formes descobertes al Japó en conèixer els jardins Zen, tan típics d'aquell país.

Tchetverikoff vam tenir l'ocasió de presentar-lo a Verdú en la primera exposició individual de Cal Talaveró, Galeria d'Art, l'any 1995, fet no pas casual sinó molt premeditat, primer per la qualitat de l'artista i segon pel fet que Tchetverikoff forma part del nucli inicial d'artístes de Cal Talaveró, Galeria d'Art, amb la nostra estreta col.laboració en etapes anteriors a la obertura a Verdú.

En aquesta exposició us oferim les últimes obres de la seva nova trajectòria, que va ser primícia de Cal Talaveró a la Fira d'Art de Barcelona, Artexpo. Després de Verdú, es presentarà la nova línia a diferents països europeus i al Japó.

Aquesta obra es caracteritza per la incorporació de fustes antigues a l'obra geomètrica donant un caliu que la fa, encara, més atractiva i personal, creant un cert caire mediterrani, potser influència dels anys viscuts a Catalunya.

Recomanem la visita, que estem segurs que serà del vostre grat.

Creu Roja Joventut Tàrrega també es proposa col.laborar amb els Amics de l'Arbre i el Casal d'Avis en la conservació de Sant Eloi. L'objectiu serà la conscienciació per part de Tàrrega que Sant Eloi, el pumó de la ciutat, s'ha de protegir, cuidar i conservar. Durant molts anys els Amics de l'Arbre han treballat per construir i millorar el parc, que massa sovint és víctima del vandalisme, cosa que dificulta la seva tasca. Ara és el nostre torn d'agrair als Amics de l'Arbre la seva feina desinteressada que ens beneficia a tots. Esperem fer un esmorzar popular que simbolitzi la nostra preocupació pel medi ambient i per Sant Eloi, la finalització de les destrosses als parcs, la permanent millora i el creixement. Tothom hi és convidat; us hi esperem a tots!

Creu Roja Joventut: humanitat, imparcialitat, neutralitat, independència, voluntariat, unitat, universalitat.

El Dr. Xavier Forns Balcells va exposar els motius que l'han portat a demanar el relleu del seu càrrec, per qüestions professionals i que l'han portat a residir fora de la nostra ciutat. Va agrair el suport que ha rebut durant aquests anys per part de la junta directiva i de tots els membres de l'Esbart, encoratjant-los a continuar amb la seva tasca i posant la seva persona a disposició de l'entitat per qualsevol motiu per al qual se'l pugui necessitar.

Seguidament es nomenà amb l'aprovació de tots els assistents, el Sr. Òscar March Llanes com a nou president. El Sr. March és persona vinculada a l'esbart i membre de la junta. En prendre la paraula, agraí la confiança, així com la tasca desenvolupada pel president sortint i exposà de forma general els objectius que cal proposar-se, especialment els de continuïtat de l'esbart, i els actes commemoratius del cinquantè aniversari.

Des d'aquestes línies la junta directiva de l'Esbart Albada i el seu cos de dansa volen agrair molt sincerament la tasca desenvolupada per el Dr. Xavier Forns Balcells al front de l'entitat.

Entre les darreres activitats de l'Esbart, cal remarcar l'actuació del passat dia 19 d'octubre al Palau Blaugrana amb motiu de la 1a Mostra Nacional de Dansa. També destaquem l'inici de l'activitat de l'esbart infantil (nois i noies a partir de set anys) que tindrà lloc el proper dissabte dia 8 de novembre de cinc a sis de la tarda a la sala d'assajos de l'Ateneu.

---