---

Carta del director

5a Pàgina

 

55 anys de Festa Major

El proper dia 12 de maig aquest setmanari complirà 55 anys de vida en els quals ha sortit de manera ininterrompuda sense faltar mai a la cita setmanal amb els seus lectors. Són 55 anys en què aquest setmanari ha anat reflectint la història de Tàrrega. Són 2.794 edicions en què es pot veure l'evolució de la vida ciutadana, que lògicament ha canviat moltíssim, i també la forma com s'ha editat aquest periòdic. En els nou anys que ara fa que tinc la responsabilitat i l'honor de dirigir aquest setmanari, la seva elaboració ha evolucionat d'una manera vertiginosa. El 1990 ja el fèiem amb ordinadors, però d'una manera més casolana ja que l'havien d'acabar de muntar a la impremta. Ara amb els nous ordinadors ja el fem totalment a la redacció i a la impremta es porta en un disquet del qual ja surten els fotolits. El pas de les impremtes planes i les linotípies a l'òfset ja va donar una gran qualitat a la impressió. Ara les noves tecnologies encara en donen més i el color acaba per fer més atractiva la publicació, o almenys aquest és el desig de tots els qui fem Nova Tàrrega.

Aquest setmanri va sortir per primera vegada a la Festa Major de maig de 1944. Així, portem celebrant 55 festes majors amb els lectors i targarins en general. Una festa que, com tot, també ha anat evolucionant d'acord amb els temps. Per tant, és el nostre desig de felicitar la Festa Major a tots els targarins per cinquanta-cinquè any consecutiu.

Els mossos de Transit

El passat dia 1 es va celebrar a la nostra ciutat els traspàs de les competències en matèria de trànsit de la guàrdia civil als mossos d'esquadra a tota la demarcació de Lleida. És una deferència vers la ciutat que aquest acte es fes aquí, i no a Lleida capital, com seria "normal". Tàrrega també és de moment el centre operatiu dels nous mossos de trànsit a manca que s'acabi la comissaria de Lleida, encara que després seguirà sent centre operatiu ja que no totes les capitals de comarca tindran seu dels nous responsables del trànsit. Esperem que aquestes noves forces de la seguretat viària facin una bona tasca en la prevenció dels accidents de trànsit i no es dediquin tant a posar multes, encara que aquestes han d'existir per als qui se salten alegrement la normativa de trànsit.

Seguint amb el trànsit, cal dir que el passat dia 29 es va celebrar el dia sense cotxes a la nostra ciutat, com a la resta de Catalunya i de l'Estat. Aquí no va tenir gaire repercussió ja que per deixar el cotxe caldria un tranpost públic municipal, i que el comarcal s'adaptés millor a les necessitats dels urgellencs en general. És un tema que en caldrà tractar més extensament. *

	Renovar-se o morir. Aquesta dita, com totes les dites, és una veritat inapel.lable, però es pot aplicar als mitjans de comunicació encara amb més rigor. El món dels mass media es troba en contínua evolució, adaptant-se constantment a les noves tecnologies, als gustos dels lectors, oïdors i televidents, i a les situacions canviants del mercat. En aquest context, el setmanari Nova Tàrrega presenta a partir d'aquest número un nou format, amb un nou disseny, tant interior com exterior, una nova compaginació i amb interessants novetats. Per exemple, la introducció del color en la seva portada, que contribuirà a fer més atractiva aquesta publicació. Aquests canvis arriben en un moment en què es pot afirmar amb rotunditat que Nova Tàrrega és una part inseparable de la història de la nostra ciutat. Enguany el setmanari compleix 55 anys, i això ja comencen a ser molts anys. Durant aquest llarg període, Nova Tàrrega s'ha fet ressò del dia a dia targarí, de les notícies, fets i esdeveniments que han marcat la capital de l'Urgell en el seu periple pel segle que estem a punt de deixar. És bo de mirar enrere i reflexionar sobre el passat, però al mateix temps s'ha de mirar cap endavant, i amb aquest número que tens a les mans, amic lector, Nova Tàrrega s'adapta als nous temps amb vocació de futur però no deixa de posseir el seu bé més preuat, la solera i el prestigi que li atorga la seva veterania. Des d'aquestes línies felicito la gent de Nova Tàrrega per aquest nou format i per saber mirar endavant amb renovada il.lusió.   Frederic Gené i Ripoll Alcalde de Tàrrega
	Era un repte cantat, el ritme del temps que vivim ho reclama i a Nova Tàrrega calia preparar-li l'entrada al nou mil·lenni, renovada amb l'alè actualitzat. I no era qüestió de fer-ho al final de l'any, el canvi havia d'estar madur i provat, i també calia que es fes en una data apropiada i res més ocurrent que l'aniversari i la Festa Major de maig: la decisió ha estat encertada.   El nou disseny per primera vegada inclou un estudi en profunditat de la revista i l'aplicació de les noves tecnologies, i és el fruit de les conclusions de l'anàlisi fet per uns tècnics sobre els gustos dels qui llegim la nostra revista cada setmana. No tinc esment de quants han estat els canvis fets fins ara, però el que sí podem dir és que aquest darrer és més profund que els anteriors i després de la seva primera publicació les expectatives que es preveuen són bones.   Ara, a l'igual que amb tota obra o servei obert al públic, caldrà esperar-ne els resultats.   Vull felicitar el director i tot l'equip de col·laboradors per l'encert donat a la reforma i animar-los a tots a continuar amb la dedicació i estima que han tingut per la seva feina, moltes vegades desinteressada, però sempre amb el rerefons de manifestar una opinió, de desvetllar una curiositat històrica, una vivència personal, en definitiva, el sentir o el bategar el cor de la ciutadania.   Pere Grau President del Consell Comarcal de l'Urgell

Opinió

Toros a Tàrrega: maig del 1920

Em vingué a la memòria amb la fotografia de l'album o llibret dedicat a Miquel Martí Florensa com a fotògraf, encara que el seu treball i art fos el de pintor. És la número 10, "Visita de les teuleries de Santa Clara des de la casa de Miquel Martí al carrer d'Urgell 1920-1925". Ara al Museu Comarcal de l'Urgell i Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega, gràcies a la generosa aportació dels seus fills. De qualitat i encertada, com totes les seves.

No és de la cursa o corrida ni de la improvisada plaça de toros que és va muntar. Al dir dels entesos de llavors, com de les més ben acabades i segures que mai s'haguessin fet arreu. Amb totes les instal.lacions exigibles. I, a més, a l'interior, revestida amb gust i senyoriu. Que encara que només tingués set anys i uns mesos, era tan aprop de casa i ho vaig viure tan intensament, que ho tinc ben gravat al magí. La foto de Martí, sota de tot a la dreta, capta un munt de bigues dretes recolzades a la paret del pati del nostre magatzem de fustes al carrer de Santa Clara. On a més del forat que portaven totes, es veu un doble glaze. Que foren els que s'hagueren de fer pel muntatge de la repetida plaça. Que en deixàrem centenars, a més dels taulons dels seients. Pocs de comprats. Una gran part facilitats per nosaltres i algun altre magatzemer. Es tractava d'ajudar un esdeveniment de Tàrrega que tingué una ressonància extraordinària. Com molts industrials o comerciants targarins ho han fet en altres ocasions, al llarg del segle que tancarem.

Quan escric encara no he pogut localitzar cap fotografia, programa o cartell d'aquell esdeveniment. Que si en puc trobar, no cal dir que publiarem. Donaríem més sabor i color al que explicaré. Que ja he justificat suficientment. En aquella Festa Major del 1920. Any en què he pogut situar gràcies que l'amic Josep M. Salla em va recordar que aquelles "corridas", xarlotada inclosa, tingueren lloc precisament en l'any i els dies de la mort del famós torero Joselito, el 16 de maig d'aquell 1920. El què, segons els cànons al respecte, és va recordar en alguna de les "corridas". Que en no disposar de cap programa no puc precisar si començaren el 13, o un o dos dies més tard. Perquè no hem d'oblidar que la processó de les Santes Espines se celebrava a mitja tarda del dia 13, el primer dia de Festa Major. I les "corridas" començaven sempre puntualment a les cinc de la tarda. I veig improbable la coincidència. Encara que quan escric no puc assegurar res, com ja he dit. Si ho és ja ho anotarem. Com també, el senyor corrector i els lectors i lectores –que no oblido mai– m'han d'excusar d'algun terme o paraula de la terminologia tauromàquica que no s'adiuen al correcte català.

La idea i l'organització de la "corrida", que en els termes justos fou "novillada", encara que me'n descuidi, fou bàsicament i amb plena dedicació i entusiasme dels senyors Ramon Andreu, "Ramonet del Bassa", Francesc Minguell, en "Minguell de les gasoses", o begudes carbòniques, i del Salla saboner. L'avi del Josep M. que he citat. Amb l'estreta col.laboració de paletes com Ramon Sala o Magí Roca. Sense oblidar que Ramonet del Bassa, a més d'afeccionat i coneixedor dels toros, i tenir una vaqueria, com així mateix a més de les gasoses la tenia Minguell, havia estat acreditat constructor de carros, amb els Escudé. I coneixia bé tot el sistema que requeria l'encaix de la fusta. Amb seguretat i solidesa.

Certament, el treball fou gegantí. I no estalviaren hores ni entusiasme. Evidentment, sense cobrar res. Únicament ho feren els manobres i operaris. Com és igualment cert que l'ajuntament, del qual era llavors alcalde Ramon Roca Boladeres i membre destacat Samuel Mestres, no hi regatejaren res. I un sense fi d'industrials i comerciants de tota mena procuraren el que feia falta. Sempre de la manera més ajustada o generosa.

No faltaren complicacions. Una d'elles l'adquisició dels lots de "novillos", jònecs en català, si no erro, i l'arribada a l'estació, amb el consegüent treball i perill que arribessin sans i estalvis als corralets de la plaça. De les distintes incidències, que havia sentit explicar en les reunions que moltes vegades es feien al despatx del nostre comerç, o al de cal Prats, "Pepe", se'n podria escriure planes. Com per damunt de tot un altre element decisiu fos que els de Santa Clara, llavors el senyor Claudi Ramon i la senyora Mundeta, propietaris dels terrenys i de la teuleria, els oferissin gratuïtament i sense traves. Eren al cap tirant al midia de la teuleria. On ara s'hi troben els pisos del cap del carrer de Santa Clara, prop de la sèquia i de l'eral de Sant Antoni, que és com el sector es denominava. I evidentment, amb tan traüt com fou tot l'enerenou de la construcció de la plaça, el treball de la teuleria se'n ressentia. Però calia fer la "corrida". Fos com fos. Hi anva el prestigi de Tàrrega.

Arribat aquell dia de maig, la por era la pluja o una tronada i xàfecs. Al matí de la inauguració féu un ruixat. Els de la taquilla on es venien les entrades, a l'escala de cal Pepe, una d'elles, ja tremolaven. Però a primera hora de la tarda, o al migdia, la jornada es presentava magnífica. No es recordava tanta gent de casa i de la comarca a Tàrrega. Els organitzadors exultaven. Era uns anys abans que l'arribada dels circs gegantins tornessin a omplenar la nostra ciutat. I els toros, en aquell 1920, estaven en el seu zenit, i de moda.

Abans de les cinc, arribava a la plaça el novillero basc Pedro Basauri, "Pedrucho". Nascut el 1893, no havia pres encara l'alternativa com a torero. Ho feu a Sant Sebastià el 1923. I moria a Barcelona l'any 1973. I Néstor Lujan digué, com recull l'Enciclopèdia Catalana, que "residí gairebé sempre a Barcelona, on és figura popular". I "es caracteritzà pel seu valor i la seva decisió a l'hora de matar". Com ho feu així a Tàrrega, que vaig sentir dir aquells dies.

A la plaça, amb xarret, naturalment tirat per cavall o cavalls, hi acudiren algunes "madrinas". Vestides adequadament i amb el clàssic mantó de Manila, que després adornava les llotges. Entre elles, les senyoretes Roca, germanes del senyor alcalde. I les Solé, també germanes de don Sebastià, destacat diputat. I seguidament les Mestres Casals, entre altres. La música, no cal dir que la flamant banda municipal que el mestre Llobet dirigia. I la desfilada dels toreros, "banderilleros" i "cuadrilla", senzillament multicolor i fulgurant. Els targarins i els visitants de la comarca es rendiren d'entusiasme. I els nois fruïren, crec que el darrer dia, de la xarlotada. Que els nostres pares i avis també gaudiren.

No sóc crític taurí. Per això no explico la "corrida" i acabo. Fou una Festa Major inoblidable.

I com podeu comprovar amb la seva inserció en aquestes planes, he pogut aconseguir unes fotografies que corroboren el que explico. Una, de la part més alta de les graderies que envoltaven tota la rodona de la plaça. Precisament sota les llotges de la presidència i invitats d'honor. I de les invitades d'aital rang. I la força pública: guàrdia civil. Com es pot veure, atapeïts, com en la resta de l'anella. I observin que tots portaven gorra o capells tous o de palla. Ni un sol descobert. Ni llavors encara boines. I les altres, l'Ajuntament i balcó, també amb molta gent, en la recepció d'alguna personalitat. I un penó al mig. Però a la façana, enganxats uns cartells on l'Atracció de Forasters anunciava que a Tàrrega se celebraven grans festes, una corrida de toros i altres espectacles.

Les hem tingut gràcies a l'amabilitat i col.laboració de Sebastià Grañó, de la família Solé, cal Sàrries, i la seva col.lecció privada. Ara, també residència de Ricard Tàsies. Que estimo i agraeixo de veritat. Així igualment serveixen al periòdic i al qui signa. *

Durant els últims cinquanta-cinc anys, ha anat publicant-se i informant la població de les darreres notícies de la ciutat i de la comarca

Malgrat que jo només tinc tres mesos i sóc un nadó que gairebé no ha pogut aprendre res d'aquest món tan complicat, m'atreveixo a dir el poc que sé del meu pare, Nova Tàrrega. Quan vaig néixer el mes de febrer d'enguany, ple de plors i d'incerteses, desconeixia l'autèntica realitat que envolta la figura de qui em va crear. Ara, quan encara ignoro moltes de les veritats de la revista, puc formar una opinió innocent sobre aquesta figura que m'ha donat a conèixer.

Asseguro, gairebé amb tota certesa, que el meu pare gaudeix de cert prestigi a la seva ciutat. Fins i tot podria afirmar que s'ha convertit en tota una institució per als targarins i targarines. Setmana darrere setmana, durant els últims cinquanta-cinc anys, ha anat publicant-se i informant la població de les darreres notícies de la ciutat i de la comarca; ha anunciat productes comercials i noms d'empreses; ha donat veu a opinions d'altra gent, i fins i tot, ha entretingut els seus lectors amb dibuixos, jocs de passatemps, horòscops...

Però el pare no hauria arribat a complir més de mig segle si no hagués estat per la infatigable ajuda dels seus fills predilectes. Va començar amb un home que es deia Francesc Camps Calmet, el qual va oferir la seva impremta perquè el pare pogués començar a treballar. El van seguir Lluís Porta, A. Coll Gilabert i, sobretot, un dels fills que de manera més fidel ha estat acompanyant Nova Tàrrega des dels seus inicis fins ara: Josep Serra.

Durant el poc temps que porto vivint, he escoltat que el pare va passar uns anys molts difícils no fa gaire. Primer va patir un atac de cor el 1987 quan el seu amic, Arts Gràfiques Camps, va morir. Durant dos anys va ser assistit urgentment per un dels seus fills predilectes, Josep Serra, que hi va posar gairebé la pell perquè el pare no es morís. Finalment, per evitar qualsevol recaiguda fatal, van rebre la visita d'un metge de Lleida, molt eficaç, anomenat Segre. Aquest metge, que ara el tracta contínuament i li indica quines han de ser les seves medicacions, ha fet que Nova Tàrrega respiri amb més salut i millori les seves tasques professionals.

Investigant una mica sobre la vida del meu pare, he descobert que durant la seva joventut, gairebé fins que no va complir els trenta-cinc anys, parlava castellà i, sobretot en els seus anys d'infància, tenia unes idees una mica recargolades. Jo crec que la culpa no la tenia ell, sinó un home que es deia Francesc Franco, que era molt manaire i obligava el pare a anunciar aquella ideologia.

El papà (tal i com m'agrada dir-li), que primer es deia Nueva Tàrrega, ha canviat d'imatge diverses vegades durant la seva considerable existència. De fet, per no anar gaire lluny, li han fet fa una setmana un rentat de cara i l'han maquillat amb colors. Crec que ha guanyat moltíssim en imatge.

Ara, un altre dels fills predilectes Albert Pont, ha fet que el pare treballi amb molta més comoditat, perquè ha aconseguit reunir moltíssims germans que l'ajuden i li escriuen les coses que ha de publicar cada setmana. Constantment, el meu germà Jordi Bertran, que ja té més d'un any, li fa un informe setmanal de totes les notícies que passen a la ciutat i a la comarca. Fins i tot, un germà més gran que tinc, Josep Maria Bosch, i que en sap un pou de català, ajuda el pare perquè no faci faltes d'ortografia.

Molts dels seus amics i parents llunyans, com són Crònica de Ponent, El Pregoner d'Urgell, Culturàlia... i molts més li donen suport i el feliciten cada cop que fa anys. Fins i tot els representants de la política sempre han trobat un moment per elogiar-lo.

Jo, que sóc un dels fills més joves que hi ha, poca cosa puc dir de la meva curta existència. Ajudo el pare en el que puc, i tot sovint, a causa de la meva manca d'experiència, cometo errors greus. Espero que el pare i els seus parents i amics no s'enfadin mai amb mi.

Per primera vegada, papà, et desitjo un feliç cinquanta-cinquè aniversari. Per molts anys! *

Hi ha un adagi molt arrelat entre nosaltres que l'hem usat i pregonat moltes vegades arran d'algun fet luctuós produït per certs personatges de la vida quotidiana, en què la societat ha reaccionat amb certa impotència, aferrant-nos al convenciment d'una justícia natural basada en dit adagi que diu, "tal faràs, tal trobaràs".

Actualment la turbulència tràgica de la guerra balcànica, ha posat una certa sordina a l'afer Pinochet.

L'acordió de la justícia té tants recursos d'estiraments, que fa la impressió que no té un final concret, és a dir, que es poden trobar recursos i al.legacions fins a l'infinit.

La immensa majoria (perquè som molts més els qui volem justícia enfront d'un sector minoritari que dóna suport al vell dictador) comencen a estar desencisats davant els continuats ajornaments processals promoguts per noves apel.lacions dels abogats del dictador.

No és tan fàcil com ens pensàvem desmuntar un embolic construït a la seva manera per un home sense manies què un trist dia llunyà de l'any 1973 va acaparar per la força el comanament d'un país fent les lleis a la seva manera, autoproclamant-se una assegurança d'immunitat de la qual es vol fer valdre en defensa pròpia.

Davant l'aclaparadora acusació de milers de perjudicats que donen fe de la veritat dels crims comesos, la justícia busca tots els recursos al seu abast per donar llargues a aquest procès, i acabarem creient que la justícia en lloc d'obeir les lleis de l'evidència, també està subjecta a les lleis de conveniències polítiques i econòmiques.

No és el mateix jutjar i emetre sentència a un abandonat de la fortuna que a un potentat; aquest té uns recursos més sòlids que l'anterior rebent unes consideracions amparades per la llei del més fort.

Als afores de Londres hi ha una fastuosa residència destinada íntegra a un vell, atès per una munió de servents i guardaespatlles, amb uns serveis mèdics personals, tot respatllat per una fabulosa fortuna adquirida a força de violacions dels drets humans.

Aquest estira i arronsa de considerands legals rebuscats en l'afer Pinotxet em desmunta la tesi de l'al.ludit adagi anterior que dèiem, "tal faràs, tal trobaràs" contrapossant-li'n un altre molt català que a la fi faràs bona aquella sentència del "tururut, qui gemega ja ha rebut". *