Avui m'escau de parlar de l'urbanisme a Tàrrega i el caire que hi ha pres en el curs dels darrers anys, perquè penso que és un dels aspectes més palpables de l'actuació de qualsevol equip de govern, o si es vol, és un dels aspectes que sovint té més transcendència de cara al futur.

Sóc conscient que el punt de partida, gestat en altres consistoris, no és massa bo, si ens atenim a desoris com el disseny de la plaça del Centenari en el punt on hi desemboca el carrer de Santa Clara. O també, a tall d'exemple, els carrers del cantó esquerre del carrer de Sant Pelegrí, a l'extrem de la ciutat (carrer de Folch i Torres, etc.), tots provistos d'un revolt en ple traçat, en un punt en què podien ser ben rectes. Es tracta d'una situació heretada, i el que és pitjor, irreversible.

Tampoc opinaré sobre la dèria de fer carrers estrets, perquè ja en vaig parlar en aquestes pàgines. Em centraré només en tres aspectes puntuals, tot abstenint-me, això sí, de fer-ne la valoració corresponent, perquè no vull ser titllat de derrotista o d'alguna altra finesa. De totes maneres, no em puc estar de dir que sembla que hi hagi una certa fidelitat a seguir fent-ho poc bé.

Un aspecte que d'entrada crida força l'atenció és la gran quantitat de sòl urbanitzable que hi ha actualment a Tàrrega. Crec fermament que si s'edifiqués tot el que és susceptible d'ésser edificat, podríem encabir còmodament ciutadans per ultrapassar fins i tot la xifra de 20.000 habitants. Llavors, però, només queda una qüestió: què hi farà a Tàrrega tanta gent, si no sembla que hi hagi massa feina i no se n'albira més a curt termini? Fint i tot, no fa massa temps que una de les empreses que genera més ocupació va fer passos per traslladar les noves instal·lacions a Anglesola... És a dir que no solament no vénen noves indústries, sinó que les que ja tenim se'n volen anar. No fóra molt millor mimar-les? Es deu tractar d'urbanitzar el màxim tot provocant fortes despeses als propietaris, que després hauran de pagar saborosos impostos. No sé si anem prou bé.

Un altre aspecte, diguem-ne urbanístic, és el fet que ara sembla que s'aprovarà la urbanització del carrer de les Astes de Sant Macari. Què ha canviat d'ençà que l'actual equip de govern era a l'oposició, llavors que es va negar aferrissadament que fos aprovat? Pot ser que ara estem pràcticament en campanya electoral? Ja és ben trist això.

No obstant, la perla la tenim en el cas de la rotonda de la plaça d'Andorra, la sortida de la ciutat vers el Pirineu, per entendre'ns. Si la comparem amb la de la confluència de la carretera de Sant Martí amb el carrer de Tarradellas, com a mínim es planteja una qüestió: com pot ser que aquesta, que suporta un trànsit molt migrat, sigui tan gran en comparació a la que he esmentat abans, tot i que aquella suporta un volum de trànsit important?

L'explicació la tenim en la concessió d'un permís d'obres que no s'ajustava a la modificació que va aprovar el darrer ple del batlle Robinat per ajustar la rotonda a l'accés del nou vial que havia de connectar aquest punt amb el polígon Riambau. Vial que va executar, com és sabut, la Direcció General de Transports. Quan fou el moment de fer la rotonda, no quadrava res perquè no hi havia més espai, i va quedar com va quedar.

Hi tenia interessos personals, i tinc proves fefaents per acreditar el que esmento. Desisteixo de qualificar-ho perquè ningú no es cregui amb el dret d'ofendre's.

Aquesta és la història dels darrers vuit anys. Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions.

"La memòria és essencial. Em sembla una monstruositat el que ha dit a Buenos Aires Vargas Llosa: que cal oblidar. No, no s'ha d'oblidar mai" (Costa-Gavaras, Barcelona, 27 de febrer de 1999). Recollint l'opinió expressada pel director de cinema Costa-Gavaras, l'Equip de Desenvolupament Comunitari (EDC) de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi de Catalunya va organitzar el passat divendres dia 9 un cinefòrum amb una pel.lícula d'aquest cineasta, Missing (1982). Aquesta pel.lícula tracta la història d'un periodista nord-americà assassinat per les tropes pinochetistes amb la complicitat de la CIA i dels militars nord-americans destacats a Xile per al cop de l'11 de setembre de 1973.

L'acte, que es va celebrar a la sala de cultura de la nostra ciutat, va comptar amb la presència de Lila Lorenzo, una xilena que va viure aquest drama en la pròpia pell i que, a més, va presenciar el rodatge de la pel.lícula Missing a Mèxic, on era exiliada el 1982. Tant la seva experiència personal com les seves reflexions sobre la situació actual a Xile i a llatinoamèrica van carregar l'acte d'emotivitat i d'interès. El senyor rector, Josep Garriga, i mossèn Xavier Novell també van participar-hi donant la seva opinió. Cesc Gassull va presentar la pel.lícula a l'inici de l'acte situant-la en el context històrico-social i fent esment de la trajectòria cinematogràfica del director. A tots ells els volem agrair des d'aquestes pàgines la seva participació i el seu interès.

A tall de reflexió, creiem que hauríem de moure'ns per uns valors de respecte a les persones; no pel que creuen, sinó pel que són: persones.

A Nova Tàrrega del passat 24 d'abril llegeixo el meu nom, junt amb els d'altres companys i companyes ciutadanes progressistes, en una notícia que fa referència a la petició que fa l'executiva local del PSC de Tàrrega, de ser expulsats del partit, com a conseqüència de pertànyer a la Plataforma Independent Ciutadans per Tàrrega que sota les sigles AIPN es presentarà a les properes eleccions municipals del 13 de juny.

Des d'aquí mateix declaro la meva culpabilitat:

Sóc culpable de posar els interessos de la meva ciutat i dels conciutadans davant dels d'un partit polític.

Sóc culpable d'imaginar la possibilitat d'entendre la política d'una manera més d'acord als temps que corren, en què la solidaritat, el diàleg i el consens permeten fer d'aquesta activitat humana un motiu d'orgull per a la ciutadania.

Sóc culpable de creure en la política oberta i participativa dels ciutadans, votants, simpatitzants; i no solament dels militants d'un partit.

Sóc culpable de creure que en política municipal compten les persones per damunt de les sigles o partits.

Sóc culpable d'avantposar la diversitat i la pluralitat d'idees al monoteisme d'una sola veritat rígida o tancada.

Sóc culpable de creure en la força de la raó, i no pas en la raó de la força. Fa ja molts anys que la llum i la raó de les coses han superat el dogma i la fe inqüestionables.

Estic profundament convençut que el funcionament democràtic de la política passa per la potenciació i força dels partits polítics com a mecanisme absolutament imprescindible de representació (molt més enllà de la trentena de militants que tenen els partits majoritaris a Tàrrega comptant fills i ascendents); però també he observat durant molts anys que la ciutadania no troba en els partits els mecanismes suficientment creïbles, transparents i participatius, no agrada la manera de funcionar; i rebutja per tant l'afiliació com a fórmula de compromís per desconfiança en els aparells, que la majoria de les vegades són víctimes de les cegueres que a mig i llarg termini imposen els cicles electorals (cada quatre anys) i de la necessitat de mantenir els "professionals" de la política, en els seus càrrecs un llarg temps, ja que molts d'ells s'han desarrelat de les seves originàries ocupacions i tenen necessitat vital de "mantenir-se" en la poltrona.

Això és especialmet evident en el cas dels comicis municipals en ciutats com la nostra, en les quals la població es coneix amb més facilitat i pot esbrinar millor el gra de la palla; el ciutadà al servei del seu poble, enfront del professional oportunista; els interessos de la ciutat, enfront dels de mantenir-se en el càrrec; dels interessos de Tàrrega, enfront dels interessos de tenir un diputat provincial més a Lleida o al Consell Comarcal; dels interessos de Tàrrega, enfront dels interessos d'alguns polítics de quedar bé amb els que manen a Lleida, Barcelona o Madrid; dels interessos de la majoria de ciutadans, enfront dels interessos partidistes d'uns pocs ciutadans.

Els partits no han sabut "obrir-se" ni "renovar-se". Ja no són els salvadors de la democràcia ja que aquesta ja és consolidada. Ja no són la "salvaguarda" de res ja que la gent ha acumulat un tarannà, una manera de fer i sentir l'ètica democràtica per la qual no necessita un carnet, ni cap altre sagrament o benedicció. La gent ja no necessita gurus, puristes del bon fer polític. Vol sinceritat, impulsos de progrés, coherència. Aquest és el cas de les reaccions solidàries davant l'ajut demanat pels conflictes bèlics i catàstrofes naturals o la reacció de rebuig davant fraus en alguns polítics per part de la ciutadania; o bé les reaccions davant el terrorisme. L'impuls de llibertat i democràcia de la gent, en les tasques de cada dia, ultrapassa llargament el llistó estret i restringit dels partits. La majoria de la ciutadania esperem molt més dels partits polítics (eficàcia, transparència, participació, honestedat, il.lusió, regeneració, amplitud de mires, horitzons més llunyans, etc.), que sembla que no els vulgui o no pugui, o no interessi donar. Encara crec i espero molt de la política arreu del país, de l'Estat i de la Unió Europea.

Com pot qualsevol partit polític d'una trentena de militants, en una ciutat com Tàrrega de dotze mil habitants, legitimar-se per fer un programa polític per a la ciutat, nomenar una llista tancada i una candidatura per alcalde i regidors, sense el parer i l'opinió d'altres ciutadans o institucions en els temes afins, i per què no, el vot de tots els seus simpatitzants? Per què no llistes obertes? Per què no primàries?

Per un altre costat, sembla que els temps van canviant i les tendències apunten cap a fórmules diferents:

Curiosament, en moltes ponències de congressos del PSC es proposava d'estudiar llistes obertes en municipis petits, i a poc a poc anar estenent aquest principi a circumscripcions més grans (no s'ha tirat mai endavant i em consta que d'altres partits tampoc ho han fet, encara que s'ho han plantejat). La fórmula Maragall és una de les visions de futur de la política que altres partits hauran de plantejar-se en el curt termini per necessitat, més enllà dels mecanismes estrictes dels partits.

En algunes ciutats de Catalunya s'han celebrat primàries en el PSC per les municipals. En algunes altres s'han fet llistes obertes i progressistes amb ciutadans independents o d'altres partits progressistes. La política necessita dels partits polítics, però sobretot dels ciutadans (quan el savi ens ensenya la Lluna, el fonamental no és el dit, sinó la Lluna).

En política municipal, la Plataforma Independent AIPN de Tàrrega no està inventant res de nou. Està donant sortida a una necessitat que hi és al carrer, que se sent, que sovint té la gent de temps ençà, ja que els partits polítics encara no saben estar a l'alçada dels nous temps, que imposen una nova manera de fer política municipal, desburocratitzant les decisions, flexibilitzant les receptes ideològiques que no tenen ja el mateix sentit, i cercant el consens d'una millora en la qualitat de vida dels nostres municipis, en el sentit més ampli de la paraula. Ho vol fer més enllà de les circumstàncies electorals puntuals, ajudant a cercar periòdicament les crítiques que tots els nostres governants necessiten, per allò d'aconseguir que s'instal.lin en l'autocrítica, que és la base de l'ètica en la política i un dels pilars del progrés de les civilitzacions.

Aquells qui us considereu culpables com jo o, si més no, us solidaritzeu amb les causes per les quals jo sembla que sóc culpable, a la Plataforma d'Independents AIPN us esperem.

Passen tan ràpidament els anys, tan depressa els dies, que sembla que era ahir... però ja han passat quatre anys.

De nou una altra campanya electoral, per donar a conèixer als ciutadans nous programes, noves llistes, nous grups, nous polítics i nous rotllos...

Pregunto als polítics de casa: què voleu dir de nou? Què voleu posar de nou als programes? Amb vint anys d'ajuntament democràtic, ja s'ha dit tot per activa i per passiva. És el moment de no tantes paraules, ni gastar diners en mítins i propaganda que no es llegeix... És hora d'unir forces per dur a terme un treball intel.ligent per a la ciutat en la part econòmica, en la cultural, en la millora urbanística, en l'esportiva i en el benestar ciutadà.

El ciutadà corrent i normal observa el treball concret i positiu que s'ha anat fent aquests anys, el respecte mutu en els plens, en els mitjans de comunicació i un diàleg comprensiu amb tots els partits polítics que hi ha a Tàrrega.

Més o menys ens coneixem quasi tots, per tant els vots van molt en aquesta direcció, no per l'altra, les ideologies o sigles partidistes.

Les campanyes electorals la majoria de les vegades són un cant al propi orgull: jo faré, jo us prometo, jo reconstruiré, jo innovaré, jo, jo... El polític ha de ser senzill, no prepotent. El polític no pot presumir; el polític també ha de saber dir: "això no ho sé"! El polític no ho sap tot, ni sap fer-ho tot, ni pot fer-ho tot. Ha de ser senzill i humil. El poble així ho detecta. A més un polític quan critica l'oposició sense arguments clars, perd punts i confiança. També és veritat que en tot compromís polítix la temptació de l'ambició i el desig de poder és molt o pot ser molt forta. La temptació que fa caure el polític és l'interès personal, del partit o grup. Aleshores es pot enfosquir l'horitzó del servei als ciutadans i a la ciutat. L'esperit del polític és el servei al bé comú amb una competència eficaç, digna, transparent, sense preferències ni corrupció.

Malgrat els anys de democràcia que hom ha viscut, algun cop encara em pregunto: què és la política? Com es pot fer una política neta? Em tranquil.litza quan veig treballs ben fets, amb futur, els pressupostos municipals ben repartits, zones urbanístiques dignes, que acullen i es preocupen pels nous vinguts a la ciutat d'altres cultures, el respectes i amistad entre els components dels diferents partits o grups, malgrat els seus punts de vista oposats... fan una feina política bastant acceptable.

Aprofito per felicitar els polítics targarins, que malgrat els disgustos, imcomprensions, crítiques, moments baixos que poden tenir, la solitud en què es deuen trobar en moments difícils per decidir quelcom important, la paciència a escoltar tanta gent i tants parers, les mofes i pintades, encara lluiten amb il.lusió i treballen amb esperança.

Polítics targarins, bona campanya a les municipals!

Entitats

Més de Pedrolo

De tots els qualificatius que s'ha guanyat Manuel de Pedrolo després de la seva mort, jo em quedaria amb el d'inexhaurible, que Xavier García aplicà a les "investigacions pedrolianes", inexhauribles, segons ell. Ho digué a la nota sobre l'edició, del llibre miscel.lani d'onze conferències Rellegir Pedrolo. Era a les darreries del mateix any, 1990, del traspàs de l'escriptor, quan encara, com anunciava Maria Ginés en la seva contribució Manuel de Pedrolo, inèdit al recull esmentat, hi havia molt Pedrolo per exhaurir. El mateix Xavier García, poeta i estudiós targarí que ha treballat tant i bé per a la memòria deguda a Pedrolo i a la seva obra literària, amb inclusió de la inèdita i dispersa com gran part de l'obra poètica i part de l'assagística, va aplegar i anota 453 cartes de Manuel de Pedrolo, les quals ben editades i acompanyades, com escau, de bibliografia i tres índexs i precedides d'un apunt per a un pròleg de Joaquim Molas, ocupen en dos volums més de nou-centes pàgines.

Malgrat que Pedrolo no es va estar de parlar d'ell mateix quan convingué i quan pogué i que si el preguntaven responia, ha estat, com diu Molas, un misteri i se n'ha fet una llegenda. L'aparició i l'estudi d'aquest epistolari apassionant han de contribuir molt al coneixement humà del gran escriptor i del que jo mateix he anomenat la seva aventura d'escriure. L'ordenació cronològica general de les cartes permet, justament, mantenir l'atenció del lector sobre la història de qui les escriu i comprovar agustinianament que l'home és fet –som fets– d'una successió d'instants. El resultat és tot un altre si, com es fa sovint, les cartes es presenten agrupades per corresponsals, cap als quals tendeix a concentrar-se l'interès, per una raó o altra. Pot convenir de fer-ho així, però en el cas de Manuel de Pedrolo, que, com diu García, és ell tot sol una literatura, i que és tan conscient del seu personal "ésser en el món", és lògic que la valuosa i fiable aportació documental de la seva correspondència se centri en la seva persona, la qual, d'altra banda, és indestriable de la seva obra.

Xavier García anomena també Pedrolo "grafòman polièdric", i val a dir que s'ha ben guanyat el dret de fer-ho, malgrat que l'epítet potser vol una seqüència de pes. Com recordar que la dedicació exclusiva al català, a l'altura i amb la producció d'una tasca professional d'escriptor, s'alçarà i s'ha d'alçar sempre, com un castell en una illa, únic al seu temps, en el panorama de la nostra història literària, lingüística i cultural. O com que, quan es fan bocades, i se'n feren qui-sap-les, dels oficis de Pedrolo, potser caldria afegir tot seguit que d'ofici només en tenia un, el d'escriptor català, que no li deixaven exercir, cosa que hauria pogut fer en castellà, a mans besades, almenys com a periodista d'opinió, com altres feien. I no li hauria calgut, doncs, donar peu a anecdotaris de tertúlies descansades, per feines que havia de fer i altres que anava a cercar per tal de fer més suportables, en certs períodes, les estretors econòmiques. "Pertanyo –va escriure– a la generació sacrificada per la guerra" (pàg. 125), i ho deia quan el sacrifici encara continuava. És la generació dels nascuts entre 1915 i 1920, sobretot, els quals, com ell, no havien tingut temps d'encarrilar-se com volien i després, anant bé, ja havien fet tard. Pedrolo declara que va perdre el gust pels estudis regulars i de fet era autodidacte, cosa que, paradoxalment, el feia més disponible, fins que ben passats els cinquanta anys va poder viure de la literatura, tant de la seva obra com de traduccions i assessoraments editorials, tasques en les quals era un expert.

Relacions perifèriques

Justament aquest tret de la seva preparació intel.lectual va contribuir, com evidencia l'epistolari, al fet que durant anys restés aïllat respecte dels contactes més pròxims per l'edat i per la dedicació, i cerqués, per carta, unes vies de relació més llunyanes, de vegades perifèriques. Certament que tenia una bona relació personal amb alguns escriptors coetanis i en puc donar testimoni quant als que fèiem la revista Ariel. Però la primera carta adreçada a un escriptor català es fa esperar fins a l'octubre de 1951, unes ratlles per a Carles Riba; mentre que ja n'havia escrit tres al poeta castellà Gabriel Celaya i deu a l'escriptor i editor valencià en llengua castellana Ricardo Orozco, una llarga comunicació epistolar que posa en relleu els valors de Pedrolo en l'exercici de la crítica, basada, en part, en el gavadal de lectures que havia acumulat des de l'adolescència i també en l'autocrítica, que el portà a eliminar obra pròpia sense contemplacions.

L'epistolari emprèn una altra ruta quan a la pàgina 200 Pedrolo enceta la correspondènca amb Maurici Serrahima, de la qual, amb les cartes de tots dos, convindria fer un volum a part. Hi juguen una partida dues èpoques d'una cultura, primer desiguals, de mestre (Serrahima: setze anys més i anterior a la guerra) a principiant renovador de la novel.la. Però, a poc a poc, durant els vint anys que, més espaiada, dura la relació la situació gairebé s'inverteix. Com passa amb altres corresponsals del gremi i d'altura, Pedrolo no sols esbalaeix per la seva dedicació i per la capacitat d'investigar i d'explorar, però fent-ho amb una eficaç continuïtat i amb extensió; esbalaeix encara més, malgrat que costi de reconèixer-ho, per la superioritat que li dóna el repertori extensíssim, divers i al dia de les seves lectures. Insisteixo sobre aquest fet perquè Pedrolo es distingeix, també en aquest important, fonamental aspecte, dels seus contemporanis de la professió en general.

La novel.la del Sant Jordi

Serrahima li escrivia la primera carta per parlar-li de dos inèdits que Pedrolo acabava d'escriure: un recull de contes i la novel.la Balanç fins a la matinada, de la qual li fa una extensa i raonada (serrahímica, podríem dir) crítica. Ho deduïm de la resposta de Pedrolo, ferma, documentada i analítica. La novel.la tingué el Sant Jordi nou anys després (1962). Era el premi més significatiu i valuós al qual podia aspirar Pedrolo, que no se'n deixava cap, sense manies (ni dels d'aquí ni dels de l'exili, i de tots els gèneres). Josep Palacios en fer-ne la crítica a Serra d'Or quan hagué aparegut la novel.la (1963) valora la transcendència del tema i en discuteix "la manera de fer", tot i que a la fi, amb alguna reserva de detall, considera la prosa novel.lística de Pedrolo, "una de les més reeixides que avui es produeixen en català". Balanç fins a la matinada és al carrer en una nova edició i en una altra època de la nostra cultura i una llarga perspectiva des del temps de la irrupció de Pedrolo en la novel.la catalana de postguerra. Una contribució que, sigui quin sigui el criteri amb què es faci un balanç, va ser decisiva, gairebé podríem dir implacable, com la sort del protagonista d'aquesta sòlida novel.la.

Però Pedrolo encara robava temps a la seva vida escrivint els seus blocs de dietari. És clar que escriure ho era tot o gairebé, del seu viure. Els seus diaris no solen explicar gaire altra cosa, altra vida, que allò que a l'escriptor li és vàlid com a matèria de creació, disposada sàviament de manera que hi entrin tots els temes que són objecte del seu pensar i del seu imaginari. Amb el Diari 1987 es completa la publicació de tots els blocs. És un Pedrolo serè, ferm, irrepetible, com deia Calders, i que es fa llegir i ens fa pensar. "Els pensaments –diu– tenen això de singular: com més els estalvies, menys te'n queden". Entre l'epistolari, materials inèdits i reedicions sembla que la memòria de Pedrolo és, com ell, irreductible.

A nys endarrere, el desenvolupament social de cada familiar i també el cultural, artístic o econòmic, llevat alguna excepció, venia marcat per unes línies favorables o no, com podien ser el nivell econòmic, l'entorn social, el cultural, els mitjans de comunicació i, molt la tradició familiar.

Al temps que ens ocupa la història d'avui, els habitants dels pobles petits tenien els horitzons molt limitats i el que naixia en una casa de pagès, pagès es quedava; si eren ferrers, paletes o fusters, seguien la trajectòria dinàstica. Si algú amb inquietuds volia desmarcar-se del poble, ho tenia difícil. Calia decisió, sortir del clos rural i respirar nous aires que no fossin la pols de l'era o xafar terrossos.

Durant la segona meitat del segle passat, Barcelona va assolir un creixement inusual nodrid –en paraules dels historiadors – pels fadristerns del mateix Principat. Cabalers que triomfaren a la ciutat, deixant molt endarrere als qui perquè eren primogènits es quedaven a casa continuant la propietat.

Josefina Huguet i Salat va néixer a Barcelona però portava el gen dels seus pares, que recentment casats, alçaren el vol i a la capital trobaren els viaranys que portaren la seva filla a la fama mundial. Heus aquí un exemple palpable.

Per escriure aquesta història, a part del que la memòria retenia, he consultat familiars i amics, i també l'arxiu parroquial. Per aquest fons sabem que el pare de Josefina es deia Bartomeu Huguet i Vidal i que es casà el dia 7 de març de 1860 amb l'"honesta" Raimunda Salat i Coletes. Ell era un cabaler de cal Segarra. Ella, una cabalera de cal Salat.

Aprofundint, veus que les coses tenen un origen explicatiu. Mireu que és interessant!

El registre del casori diu del seu pare que es: "soltero y de oficio zapatero". Pels que som de Verdú, no cal més dades per saber que era a més músic, perquè en aquella època, i fins del nostre record, tots els sabaters eren músics ensinistrats pels famosos Gabarró. Mireu, si més no, el que diu al final del document registrat: "siendo testigos Ramon Gabarró i Jaime Gabarró, zapateros de Verdú".

Tots aquests antecedents fan més assequible l'abast musical de Josefina emmenada pel seu pare músic, la qualitat d'ella i l'oportunitat que li donà la ciutat comtal.

L'Enciclopèdia Catalana la registra amb aquesta breu biografia: Huguet i Salat, Josefina (Barceloona 1871-1950) Soprano. Estudià a Barcelona i el 1888 debutà al Liceu, on actuà repetidament. Aviat fou internacionalment famosa, sobretot arran del debut a la Scala de Milà (1896). S'especialitzà en papers de coloratura i dramàtics i enregistrà prop d'un centenar de discs, entre els quals I Pagliacci de Leoncavallo. Actuà per tot el món. Es retirà vers el 1915. (RoA)

Dades més interessants hauríem pogut saber de no haber-se cremat les cartes, retalls de diaris i fotografies que d'ella havien guardat a cal Tino. Dades inèdites i íntimes de gran descoberta, que de si dóna tota correspondència. De cal Tino era l'amiga fidel serventa i confident de Josefina, Maria Galzeran, per haver conviscut molts anys a casa seva en un principal del passeig de Gràcia.

Pel llibre d'actes de la Societat Coral l'Armonía, sabem que trobant-se a la vila durant la Festa Major de Sant Pere Claver de l'any 1899 –quan la seva fama havia recorregut el món– la dita societat va dedicar-li una cantada davant de casa seva del carrer de les Eres. Entre altres coses, diu el llibre: "Una serenata a la eminente diva catalana, oriunda y glória de esta villa Josefina Huguet, cantándose "Los Pescadors" y el "Naufragio". Dirigió el coro el Subdirector del mismo Franº Salat" (Cosí germà seu)

Expliquen que en una ocasió cantà al castell des de la galeria de l'abat Guimerà, per gaudi dels verdunins congregats al pati d'armes. També per veus diferents he sabut que en una ocasió corregué la veu pel poble que Josefina cantaria des del balcó de cal Saltat –ara la Caixa–. La plaça Major s'omplí de gent, però la cantant –molt propi dels artistes– no va voler cantar de cap manera. Tenia 44 anys quan es retirà de l'escena i com si la terra se l'hagués engolit no es parlà més d'ella.

No sé si aquesta història haurà satisfet la curiositat del lector. Però sí val la pena fer esment del do o geni musical encara vivent a la vila amb els Huguet i els Salat. D'aquests últims, destacà el cosí de la soprano, Francesc Salat i Sambola, ferrer d'ofici, gran organista a l'església parroquial i director del Cor l'Armonía junt amb el senyor Tonet de cal Gabarró i dels Huguet, la llarga llista de cantaires que encara nodreixen els cors d'homes de Joventut Social i la Coral Sant Pere Claver; entre els quals ens fa quedar molt bé als verdunins el tenor solista de la coral targarina Ramon Carnicer Josep M. Huguet i Huguet. *

Retrat de Josefina, dedicat a Francesc Sambola de cal "Guidó". Cantirer i músic, autor de la música dels goig de St. Pere Claver, gentilment prestat per la famiília Albareda-Estadella. "Guidó"

Com cada any la diada de Sant Jordi es va celebrar d'una manera molt especial al nostre centre. El dia de Sant Jordi es va iniciar amb una eucaristia celebrada per Mn. Forcada i acompanyada per la música de Mn. Melé i la Capella de Música. Fou una eucaristia molt participativa ja que residents, treballadors, amics i familiars van contribuir a la seva celebració. Com ja és tradicional, posteriorment es va servir un esmorzar per a tothom al jardí de la residència. El Sr. alcalde, Frederic Gené, acompanyat pel cap de la policia local, va obsequiar amb la rosa totes les senyores presents. L'Associació Sant Antoni, per la seva banda, va lliurar un llibre a tots els senyors presents, als residents i treballadors. Com que no hi podia faltar, a tots els residents se'ls va servir un suculent dinar on no hi faltava cap detall per acompanyar un dia festiu.

El dia 25 d'abril de 1999 el Grup Infantil Carmelità va realitzar l'obra de teatre: Per no entendre el castellà al nostre centre. L'actuació va ser molt divertida i va fer gaudir una bona estona tots els presents. La recaptació recollida, com ja vàrem informar en aquestes pàgines, anirà destinada a una furgoneta adaptada per als nostres avis.

El dia 27 d'abril vàrem commemorar la festivitat de la Mare de Déu de Montserrat. El pare Mn. Forcada va celebrar una missa en honor de la patrona de Catalunya, finalitzada amb el cant emotiu del Virolai on hi van participar residents, treballadors, familiars i amics. Posteriorment vàrem celebrar un saborós dinar amb el xai ofert per l'Associació Sant Antoni Abat ja que no va sortir el número de la rifa. De l'àpat en van poder gaudir residents i treballadors, en un ambient festiu i de gresca.

Volem destinar l'última part d'aquest escrit a agrair la col.laboració de les persones següents que han contribuït que les festes fossin un èxit: l'Ajuntament de Tàrrega per les roses de Sant Jordi, Mn. Melé i la Capella de Música per l'acompanyament musical, Mn. Forcada per les celebracions de les eucaristies, Caixa Penedès i Joan Figueres pels llibres, el Grup Infantil Carmelità per l'obra de teatre, l'Associació Sant Antoni Abat pel xai. També volem agrair a tots els treballadors i a la empresa ALESSA la seva inestimable col.laboració.

Moltes gràcies a tots.

Els proppassats dies 15, 16, 17 i 26 d'abril s'ha celebrat a les ciutats d'Arbúcies, Girona, Olot i Terrassa el segon congrés català de museus locals i comarcals. El primer congrés se celebrà fa deu anys, el 1989, a Arbúcies i Olot. Val a dir, a tall purament informatiu, que l'any 1994 organitzàrem a Tàrrega les jornades museístiques "Museu i societat. La projecció social dels museus locals i comarcals".

La dècada transcorreguda ha viscut una sèrie de grans canvis, tant qualitatius com quantitatius, dins el panorama museístic català, des de l'aprovació de la llei de museus de l'any 1990, fins a l'obertura dels grans museus nacionals a Barcelona, i passant per la renovació dels museus locals i comarcals, malgrat les seves mancances econòmiques i de serveis. Tot amb tot, estem al començament d'un procés de vertebració museística del país, encara ple de discussions i polèmiques dins el col.lectiu de museòlegs.

En aquest congrés policèntric, s'ha constatat la importància dels museus territorials i s'han mostrat exemples de la seva evolució i del seu treball quotidià de cara a desenvolupar una activitat viva i indispensable dins la comunitat i el territori que li són propis. El congrés estava dividit en tres grans ponències marc: museus i comunitat, museus i territori i museus i col.leccions. S'han presentat trenta-cinc comunicacions on s'expliciten tant el treball realitzat pels museus ja establerts com diverses propostes museístiques en curs de realització. Els inscrits foren cent vint-i-dos museòlegs d'arreu del país.

Des del Museu Comarcal de l'Urgell hi hem presentat la comunicació "Territori i patrimoni a Tàrrega i l'Urgell. Algunes actuacions des del Museu Comarcal de l'Urgell a Tàrrega (1990-1999)".

Un resum de la comunicació que hem presentat, conjuntament amb l'arqueòleg i conservador del museu, Oriol Saula, és el següent:

En ciutats petites com Tàrrega i en comarques eminentment rurals com l'Urgell, l'existència d'una institució museística és, pràcticament, condició sine qua non, per poder pensar en l'elaboració, simés no, d'unes mínimes propostes de preservació del patrimoni arqueològic, arquitectònic i històric i, si s'escau, poder actuar de cara a la salvagurada, restauració, estudi i exposició pública del llegat històric de l'indret en qüestió.

L'actuació del museu és bàsica, però, potser poc efectiva si no compta amb la col.laboració de les diferents administracions públiques. En el cas de la ciutat de Tàrrega, els tècnics del museu tenim accés a les actes de les comissions municipals de govern i d'urbanisme per tal de veure si poden afectar una zona d'interès arqueològic o històric. Evidentment, en l'àmbit de les excavacions arqueològiques s'actua coordinadament i amb els permisos del Servei d'Arqueologia del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i amb l'imprescindible suport econòmic de l'Ajuntament de Tàrrega.

També volem explicitar que el Consell Comarcal de l'Urgell i l'Ajuntament de Tàrrega han pogut editar tant la Història gràfica de l'Urgell (1993) com la Història gràfica de Tàrrega (1997), que han permès, a l'Arxiu Històric Comarcal de Tàrrega i al Museu Comarcal de l'Urgell, la constitució d'un notable arxiu fotogràfic i la descoberta i la salvaguarda de fons fotogràfics privats (Salvador Albareda Flaquer, Miquel Martí Florensa). D'aquesta manera s'han recuperat i restaurat desenes de documents gràfics.

Tota la investigació històrica i arqueològica generada pel museu es dóna a conèixer mitjançant l'edició anual de la miscel.lània URTX. Revista cultural de l'Urgell, o bé a través de catàlegs i llibres diversos.

No volem acabar aquestes notes sense unes suggerents reflexions del professor de museologia de la Universitat de Zagreb, Tomislav Sola, exposades a Arbúcies en el marc del congrés que comentem:

– Els museus territorials són al lloc on passen les coses: on el rol social és una qüestió de compartir honestament allò que constitueix la vida de la seva comunitat. Els museus es troben finalment a l'era de la qualitat, en el punt de gir on el patrimoni concernent a les institucions ha de redefinir la seva missió a través d'aquesta òptica llargament negligida.

– L'èxit d'un museu territorial reformat es correspon a la mesura de convertir-se en una estructura subjacent de la entitat viva, una mena de savi omnipresent i (gairebé) invisible, un cuidador a través dels valors canviants. Un museu territorial reformat es fonamenta en la convicció que tots els objectes han "nascut" iguals, és a dir, que el museu no és una crònica gloriosa de la gent a qui pertany o de qui depèn, sinó de les vides de tots aquells qui comparteixen la mateixa identitat. No es basa en la col.leció de superlatius sinó en una col.lecció que parli igualment dels moments difícils (que instrueixen millor) com dels més destacables (els que més inspiren). La qualitat de la col.lecció s'expressa en alts objectius i en el seu ús creatiu.

– La comunitat, és a dir, els individus que comparteixen un conjunt comú de valors que els constitueixen en un tot, representa l'objectiu inicial i final del museu.

– Els museus territorials són institucions democràtiques que serveixen el benestar comú.

– La institució del museu necessita rellevància, respectabilitat i garantia de funcionament exitós.

– Els museus ens poden acostar a una existència plena de significat, si esdevenen un lloc amigable, en el qual pots confiar, fent el que qualsevol vell amic, respectable i savi faria. *

El dia 28 d'abril es va celebrar a l'I.E.S. Ronda de Lleida la fase provincial del concurs Fem Matemàtiques en què participaven un total de 81 alumnes, els quans havien superat la primera fase. Aquest col.lectiu procedia de quinze instituts de les comarques de Ponent.

En el nostre institut havien quedat seleccionats vuit alumnes de primer, i vuit de segon d'ESO per a aquesta fase. Els nois i noies van haver de contestar una prova amb quatre problemes, en la qual havien de mostrar l'enginy i l'agilitat mental per sortir-se de les situacions plantejades en el termini de tres quarts d'hora.

Després de l'avaluació dels treballs presentats, per part de la comissió organitzadora de la prova, varen ser seleccionats per presentar-se a la fase final de Catalunya dos alumnes de primer i tres de segon. Aquest cinc alumnes eren de diferents centres de secundària de la província. Del nostre institut va ser escollida Neus Malagarriga, de primer d'ESO.

Ara a aquesta alumna li correspondrà participar en la tercera fase, la final de Catalunya, que es desenvoluparà a Barberà del Vallès el dissabte 15 de maig. En el centre educatiu d'aquesta població, escollit per la Federació d'Entitats per a l'Ensenyament de les Matemàtiques de Catalunya, es trobaran tretze finalites del seu nivell.