Tàrrega, 9 de gener de 1999

Any LVI - Núm. 2.776 - Preu 175 ptes.

Quan tanquem aquesta edició de Nova Tàrrega, malgrat que sortirà el dia 9, els reis mags començaran a repartir joguines i il·lusions a tots els targarins. És per això que volem fer una carta a aquests mags que ho poden tot per veure si ens ajuden, als de Tàrrega, amb tot el que ens fa falta i que l'Ajuntament no pot aconseguir.

El passat dia 2, els portaveus dels grups consistorials (menys la "mixta") es van reunir en un dinar amb els mitjans de comunicació locals per fer una mica de balanç de l'any que ha acabat i explicar una mica les perspectives del que hem iniciat. L'alcalde Frederic Gené va remarcar el clima d'entesa i consens entre tots els grups municipals, que ha caracteritzat aquesta legislatura i que van corroborar tots els portaveus assistents. Però l'alcalde només es va centrar en els temes de pura competència municipal i no va dir res dels que afecten de manera important a la ciutat, però de competència de les administracions autonòmica i de l'Estat. Bé sí, el portaveu del PP, Antoni Ribalta, va dir que havien de venir a Tàrrega els principals líders del seu partit a Lleida per parlar de tot el que depèn de l'Estat i que afecta la nostra ciutat. Això crec que és positiu de cara a les properes municipals per als representants del partit que governa a Madrid i que vol seguir estant al consistori i, suposem, amb més regidors i de més llarga durada.

El PSOE, PSC a Catalunya, ens va fer l'autovia fins a la Curullada, però es va oblidar del tram fins a Igualada que ara patim i que encara ens queda temps per patir, però podríem dir que va ser una cosa del llavors ministre Borrell que no pas del PSC targarí, perquè sempre s'ha reconegut que els socialistes targarins sempre han estat un cas atípic: que si el grup de mestres no s'entén amb el capità de la nau socialista, que si el capità targarí va al port de Cervera a cercar diputat provincial (és clar, aquí no tenim port). Sigui com sigui i com hem dit en altres ocasions, sembla com si els representants targarins del partits que governen a Catalunya o a l'Estat tinguin por de demanar massa a les cúpules dels seus respectius partits.

Així que, partits que governeu o reis mags, a Tàrrega falta: el tram d'autovia de Cervera a Igualada, l'autopista de Tàrrega a Tarragona, la millora de la línia del tren de Manresa, el cablejat de la ciutat per afrontar les tecnologies del futur immediat, el canal Segarra-Garrigues, la millora de l'antiga N-II al seu pas per Tàrrega, el quart pont sobre el Reguer, la variant de la C-240, l'hospital comarcal, un teatre nou com el de Balaguer, i tot allò que farà que Tàrrega segueixi essent una ciutat capdavantera de ponent, ja que aquí hi ha persones i institucions que saben tirar endavant la ciutat si els donen els elements essencials per fer-ho.

Bon Any Nou a tothom.

M'explicaré. En certs temps tingueren una relació si no directa gairebé obligada. I en aquestes primeres setmanes de gener en què el tema de les festes i els obsequis sembla que s'hagi exhaurit, ho aprofitaré per fer una reflexió de caràcter general. Que encara que no tingui gaire interès no vull deixar d'anotar. Opinin vostés.

Sortosament i des de fa uns anys, hem tingut primeres pedres i inauguracions de tota mena, però sempre importants. Són un signe evident, doncs, que la nostra ciutat s'eixampla i es beneficia d'una sèrie d'establiments i de serveis, tots en edificis nous de trinca o extraordinariament millorats, dignes de Tàrrega. I estem segurs que aquest impuls continuarà. Com el de les rotondes, avingudes o nous i amplis vials per enllaçar a la xarxa viaria que tots desitgem. I això ha comportat que, moltes vegades, autoritats i personatges de tots nivells, especialment autonòmics o de la Generalitat hagin acudit a Tàrrega per tal d'estar presents. Cosa que ens sembla plenament adequada i merescuda. Sobretot tenint en compte que és gràcies a la col.laboració parcial o total d'organismes que en depenen, que han estat possibles moltes de les realitzacions. O per donar suport a les nostres pròpies quan han estat fruit del seu esforç. Repeteixo que tot més que bé.

El meu comentari prové que abans en tals circumstàncies no hi faltava mai la música, o més ben dit la banda de música o dels músics que rebien amb el seu so els personatges assistents. Tant si era una simple visita com si es tractava d'un acte més o menys solemne. I sobretot si era una inauguració. No perquè ja tinguéssim una Banda Municipal, sinó que més aviat l'esmentada Banda fou creada i mantinguda a expenses de l'Ajuntament, perquè no s'hagués de recórrer a les bandes de música particulars, que més d'una vegada havien creat conflictes a l'hora de l'elecció. Que totes eren més que competents, com les derivades dels Llobet, o els "Climents", Solé, o les del Carnicer. O altres.

Encara que això ara no succeeix a Tàrrega perquè és costum desaparegut arreu, si és que no es tracta de l'arribada d'un alt personatge estranger a nivell de l'estat o en parades d'ordre militar. Per tant el que escric no és de cap de les maneres un retret. Únicament l'esbós d'uns temps que han canviat. Tenim l'exemple que anys enrere, fins als 30, i en l'època de la república i més tard, després de la guerra civil, quan arribava un ministre a Barcelona –poso per cas– i encara que hi fos resident, acudia a l'estació o allí on arribés, moltes vegades al baixador del Passeig de Gràcia, una secció o companyia d'alguna unitat militar, amb banda de música, per retre honors.

Imagineu-vos si avui s'hagués de fer. A qualsevol aeroport, digues Madrid o Barcelona, no hi hauria prou soldat ni bandes de música, en servei permanent, esperant ministres o presidents d'autonomies. I en lloc d'honors seria un guirigall. I a veure qui li toca primer. Advertint que llavors, quan arribava Cambó, Ventosa i Calvell, Companys o Nicolau d'Olwer, que són els que em venén a la memòria, a Barcelona, ho feien per descans familiar. No per cap missió o gestió.

Aquests problemes d'arribades i protocol es donaren a Tàrrega arran de les visites, ràpida i de pas la primera i oficial la segona, els anys 1931 i 1932 del president Francesc Macià. Fins i tot amb interpel.lacions i debats municipals, amb l'oposició d'Esquerra Republicana i la d'Acció Catalana, del senyor Pere Robinat. I els senyors Fité, alcalde; i Flaquer i Segarra, de la Lliga. I sóc testimoni que ambdues vegades la música es féu present. Però en aquest aspecte de les rebudes, a presidents, diputats o senadors, i no cal dir ministres, calia filar molt prim. Com és evident que ara els mitjans de comunicació s'han multiplicat per mil i la proximitat entre administrats i administradors, o polítics, és democràticament cent vegades més pròxima i normal. Vull dir que hi hem guanyat. Independentment de l'autoritat, que el qui la té, l'ha d'exercir. Però també aprofito aquestes ratlles per suggerir que, amb l'extraordinaria empenta musical que es belluga dins de la nostra ciutat, no estaria de menys que es consolidés una banda municipal. Són moltes les ocasions en què es lluiria i no deixa d'ésser una manera de donar suport, en la pràctica, a una formació ben enquadrada –valgui la paraula– i permanent. I, a més, útil en moltes ocasions.

Que tot parlant de música i músics torno al goig i tema que sempre em proporcionen les postals de Lluís P. Oromí. Avui la del 31 d'octubre: "Les orquestres i els balls de la postguerra". Aprovació plena en tot el que diu d'en Samuel, la seva orquestra i actuacions. Fou tot un bon targarí que hem destacat poc. Però és un altre l'incís que vull fer. I en Lluís em tornarà a retreure el personatge de John Ford, l'irlandès. Però és que Bernard Hilda, músic i director, amb les seves actuacions a "La Parrilla" del Ritz, haguessin de durar poc o molt, fou l'enllaç, diria el cap, de tota la xarxa de la resistència o dels aliats a Barcelona, en aquells temps de la IIa Guerra Mundial. S'ha dit alguna vegada. I puc afirmar, amb coneixement de causa, que és absolutament cert. Amb "Oh-la-la" o sense.

És Nadal... i a l'escola Sant Josep no ens hem oblidat de donar un caire festiu i nadalenc als nostres passadissos.

Aquest any volíem fer present l'element més representatiu d'aquestes festes: el pessebre.

Així doncs, vam decidir repartir les diferents escenes del pessebre pels racons més apropiats i concorreguts de l'escola. Cada cicle va elaborar la seva escena amb els materials i les tècniques més apropiades, utilitzant tota classe de recursos per tal d'aconseguir un resultat ben original.

Els més menuts, els de la llar d'infants, van decorar el seu passadís amb els animalons característics del pessebre.

Els d'educació infantil van gaudir d'allò més ambientant el seu racó amb els Reis Mags de l'Orient, uns personatges ben especials i alhora esperats per a ells.

Els alumnes de cicle inicial van elaborar la cova del naixement, l'escena més entranyable del pessebre.

Els de cicle mitjà van ser els encarregats de realitzar l'anunciació dels pastors.

Els de cicle superior van fer els pastors que van camí de la cova.

També cal dir que tots els alumnes, des dels més petitons fins als de sisè, ens van oferir una cantada de nadales que tots, pares, familiars, professors i alumnes, vam poder gaudir. I per acabar, els professors vam cantar unes nadales dedicades als nostres alumnes per tal d'acomiadar-nos i desitjar-nos unes bones festes!

M'entristeix haver d'escriure aquestes línies, fruit del desencant que em produeixen les nombroses mostres d'incivisme que es poden veure pels nostres carrers. Ja només faltava la "cabronada" pintada a la façana de l'Ajuntament, la que és o hauria de ser casa de tots. Una bretolada més? No cal donar-hi més importàcia? Millor, potser, fingir un somriure postís com qui ho té tot superat?

D'un temps ençà, passejar per Tàrrega s'ha convertit en una desagradable descoberta de sigles extremistes de tot signe que, en nom d'un nihilisme encobert, deixen anar reivindicacions de tota mena. El que en un principi hom devia considerar que es tractava d'un joc de criatures, ara s'està revelant com una frívola i absurda batasunització de l'ambient ciutadà per part d'una minoria que no entén de diàleg ni maneres: estàtues, façanes, bancs, aparadors... Tot és susceptible de rebre la tarja de visita traïdora i silenciosa d'algú amb ganes de fer mal, per la morbositat que s'hi pugui trobar fent aquest mal. D'aquí a la violència física hi ha un pas, compte!

L'editorial d'aquesta mateixa publicació fa un parell de setmanes es feia ressò d'aquesta situació, tot culpant la societat d'aquesta lacra que, val a dir-ho, no és una exclusiva targarina. Res a objectar en un primer moment, però és clar que no deixa de ser una manera de tirar pilotes fora. Al capdavall la societat acaba sent la responsable de tot, no? En temps de dictadura el causant de tots els mals era fàcil d'assenyalar, però en democràcia les responsabilitats corren el perill d'adulterar-se de tal manera que tots ve a ser sinònim de ningú, no ens enganyem.

A curt termini qui tingui autoritat ha d'exercir-la en benefici de la col.lectivitat. Hi ha més mitjans ara que no pas hi havia i si existeix una mínima "voluntat política", i no menfotisme públic, cal exigir que Tàrrega torni a lluir el que havia estat la seva imatge habitual; i, si hi ha problemes de fons, que es procuri de resoldre'ls o ens mantingui informats qui tingui el deure de fer-ho. A llarg termini "doctores tiene la Iglesia" per dir-hi la seva i actuar en conseqüència.

Ara fa un segle els nostres avantpassats es van veure amb cor de començar el que les generacions successives han anat convertint en el parc de Sant Eloi. És meravellós poder gaudir de la verdor d'uns vegetals de tronc robust i ben arrelat. Tenim un parc, sí, però cap jardí, cap flor. Qui hagi pogut viatjar nord enllà s'haurà adonat de la importància que es dóna a aquest aspecte. Aquí, algun petit intent s'ha volgut dur a terme... Però acabarem el segle sense ser capaços d'haver creat les condicions necessàries per tenir una petita, bonica, ben cuidada zona ajardinada. És fàcil plantar alzineres, pins i similars perquè creixin per si sols. És difícil regar flors senzilles i tendres que esdevinguin motiu d'admiració i respecte. El cant bé que ens ho recorda: per tenir fe "cal que neixin flors a cada instant." Quan ens sigui possible de fruir dels colors naturals de les flors en ple carrer, els artificials dels esprais callaran per sempre més.

–Per què aquells que aprecien tant la vida intrauterina dels uns, es preocupen tan poc per la cultura, l'ensenyament i l'economia reals dels altres, siguin o no siguin pàries?

–Per què l'Església Catòlica gasta tan poc sentit de l'humor? Per què sempre serà més fàcil creure que aprendre?

–Per què mai no hem vist un gitano tocant el saxo o el piano, a ells que els agrada tant això de la música? Per què mai no es diu que els gitanos també són racistes?

–Per què el consumisme infantil està tan ben promocionat i això no preocupa a gairebé ningú?

–Per què els esforços per organitzar políticament als sub i desocupats per ocupacions ben pagades contra els polítics neoliberals, no reben cap suport financer?

–Per què l'Església Catòlica, que en acabar la guerra civil va rebre gratuïtament una sèrie d'edificis i locals pertanyents als sindicats, als partits polítics, etc., en democràcia (sic) se'ls pot vendre i treure'n diners?

–Per què entre tots els ciutadans hem de pagar, entre altres, tota l'aigua que consumeix l'Església Catòlica? Per què els costa tant finançar-se?

–Per què la majoria dels ciutadans tenen por de la democràcia real? Per què hi ha tanta llibertat d'expressió i tan poca d'acció consegüent?

–Per què els "intel.lectuals" de Lleida tenen tant d'interès a parlar de futbol i gastronomia?

–Ens mereixem que hi hagi tanta censura política i cultural als diferents mitjans de comunicació lleidatans? Per què es vol ser tan provincià, tan miserable?

–Per què aquesta societat no educa en l'amor a la cosa pública, als serveis públics, etc.? Per què?

–Per què tota la lluita i el suport ecologista de l'Església Catòlica s'acaba resant a la Mare de Déu de l'Ecologia?

–"Cada quinze dies l'Estat del Vaticà consumeix salmó fumat per valor de dos mil dòlars (1996)". Per què a Roma consumeixen tan bon peix i després no el poden pagar?

–Per què el sistema econòmic, el poder i els seus amics prefereixen mirar cap a un altre costat davant de les víctimes d'accidents laborals, accidents de trànsit, per l'alcohol i les drogues, i tot un reguitzell de trastorns i malalties provocades pel seu model concret de societat? Per què són tan savis?

–Per què els mitjans de comunicació audiovisuals tenen tan interès per mostrar-nos les imatges que manipulen la realitat dels països suposadament comunistes, quan aquí mateix es poden trobar aquelles mateixes imatges (nens desnutrits, pobresa extrema i insultant, etc.)? Per què la democràcia capitalista tracta tan bé els ciutadans acrítics i "honrats"?

"El poder no té altra dialèctica que la lògica estúpida i la seva força bruta d'opressor". (Francisco Umbral)

Com ja és costum pel dia de Nadal a la nit, BAT va estrenar una obra teatral. Enguany va tornar a apostar pel seu gènere predilecte, el vodevil, la típica comèdia d'embolics que tant agrada al públic de la BAT, segurament pel morbo i la curiositat de veure coneguts encarnant personatges que se les veuen de tots colors damunt l'escenari. El títol de l'obra, A l'armari i al llit al primer crit, era prou explícit per predisposar l'espectador a veure corredisses amb poca roba, entre parelles d'amor a primera vista, per resoldre situacions compromeses.

L'acció es desenvolupa en el rebedor-menjador d'un pis amb diferents portes d'entrada i sortida cap als dormitoris i el sobreàtic de la casa. L'escenografia era d'un gran realisme, tot tocat i posat, tal com ens té acostumats la BAT. La interpretació, acceptable, tenint en compte que es tractava d'una estrena i que hi havia actors i actrius que debutaven. Caldria potser haver treballat més algun dels personatges per aprofundir en les ridícules caricatures que dibuixava la trama de l'obra de Lluís Coquard. No n'hi ha prou sabent-se el paper, en tot moment cal creure's el personatge de dalt a baix. Un dels que sí que es va creure el que li passava damunt l'escenari de l'Ateneu va ser Joan Ribó, en el paper de Serafí, que es va posar el públic a la butxaca amb la seva interpretació d'arqueòleg tímid, però simpàtic i enginyós segons requerís l'acció. La seva capacitat expressiva amb el posat i les seves repetides parides van ser la revelació inesperada d'una nit plena de rialles i bon ambient, servida per la BAT.

Som Eleftheria de Grècia, Karo d'Àustria i Katja d'Alemanya i ajudem com a voluntaris en l'Associació Alba d'atenció al disminuït.

Venim amb el programa Servei Voluntari Europeu subvencionat per la Unió Europea, programa difós pel Consell Comarcal de l'Urgell.

És la primera experiència de l'Associació Alba d'acollir voluntaris europeus amb la intenció de seguir rebent nous voluntaris, així com enviar joves a altres entitats europees.

El nostre objectiu és ajudar en la formació en l'espai del temps lliure en el Taller Alba, per intentar millorar l'autonomia de les persones amb disminució en la pròpia organització de les activitats del temps lliure.

Eli: «Ajudo els monitors del menjador de l'escola i després jugo amb els nens al pati.»

Karo: «Ajudo al menjador del taller i després d'ajudar a rentar les dents, també estic amb els monitors de la residència els caps de setmana, i els dimarts, a la piscina ajudant el grup de noies; també anem amb un grup petit a fer aeròbic al gimnàs.»

Katja: «Els ajudo a organitzar les activitats dels caps de setmana a Tàrrega, per exemple, festes o sortides.»

Ens agrada Tàrrega, ens hem sentit ben acollits i comencem a entendre una mica el català, però parlar-lo i escriure'l és més difícil però amb la col.laboració del Centre de Formació de l'Urgell i la pràctica amb els nois ja comencem a parlar-lo una mica.

Tal com havíem informat, el dia 20 de desembre vàrem realitzar una jornada de portes obertes a la Residència Sant Antoni de Tàrrega. Membres de la junta de l'Associació Sant Antoni d'Amics de la Residència van mostrar les instal.lacions del centre als visitants. Els residents i treballadors van ser molt hospitalaris amb les visites, que es vàrem mostrar encantades amb el recorregut que estava guarnit de Nadal i feia molt goig. Moltes de les persones que ens varen visitar van manifestar que no coneixien el centre i van quedar gratament sorpreses.

El dia 25 de desembre, com ja és tradició, va tenir lloc l'eucaristia de Nadal celebrada per Sr. rector, Mn. Garriga, i compartida per la Junta del Patronat, representants del Consell Comarcal i l'Ajuntament, residents, familiars, treballadors i amics del centre.

Posteriorment la residència va oferir un petit piscolabis. Tot seguit es va servir un suculent i complet dinar als residents.

El dia de Sant Esteve vam fer cagar el tió, que vestit per a l'ocasió va oferir a residents, treballadors i amics nombrosos obsequis. Entre bromes i rialles ningú es va quedar sense regal.

Aquestes dates són especialment entranyables i és important que els familiars i amics comparteixin amb els residents les festes tan assenyalades.

Aprofitem per desitjar feliç any 1999 a tothom.

Sa majestat Lo Rei Carnestoltes ha fet saber a la Comissió organitzadora de la festa de Carnaval de 1999 a Tàrrega que, aquest any, arribarà acompanyat d'una troupe de famosos personatges del cine de glamour, utilitzant, entre altres mitjans, les restes d'un gran transatlàntic enfonsat al Pacífic per arribar fins a Tàrrega. Sense saber encara exactament el perquè i el com d'aquesta cita a Tàrrega d'estrelles de Hollywood, us podem avançar que la festa de Carnaval tindrà lloc el dissabte 13 de febrer i que, tant la concentració i desfilada de comparses com l'arribada de Lo Rei dels Pocasoltes, serà al Pati com l'any passat. Continuarà la rua per l'avinguda Catalunya, carrer Santa Anna, carrer del Carme, Pati, carrer Agoders i plaça Major, lloc on, a part de la lectura del sermó, tindrà lloc un acte històric per a la insigne ciutat de Tàrrega, que encara no us podem avançar. Ja des d'ara invitem a tothom a participar activament amb el Carnestoltes, amb la il.lusió de poder convertir-lo aviat en una de les festes populars de la demarcació de Lleida amb més ressò i poder de convocatòria. Als comerciants i veïns dels carrers comercials del centre de la ciutat per on passarà la rua, els sol.licitem la col.laboració per ornamentar els seus carrers amb motius cinematogràfics, i als més joves els demanem que s'animin a muntar comparses per desfilar a la rua o bé prendre part a la gimcana pels pubs de la ciutat. Es repartiran els mateixos substanciosos premis que l'any passat.

Una pintada a la cantonada d'un carrer deia: Vull ser. Va passar un professor i va quedar mirant-se-la i fotografiant-la en la seva memòria per a l'àlbum dels seus records.

El professor anava amb una carpeta sota el braç, plena de papers i a pas lleuger. Havia de fer una conferència en un saló públic sobre els valors morals, sobre el despertar espiritual, sobre el pregar, sobre el viure.

I aquí, a meitat del camí cap al saló, es troba amb un clam punyent i urgent d'una generació jove que deia amb dues paraules el que ell d'alguna manera volia dir en dues hores. Vull ser.

Es podria fer una col.lecció de pintades de totes les parets del món. Des de l'humor i l'enginy fins a la violència i la indecència.

Art modern de joventuts impacients amb mitjans químics a les seves mans, i parets prohibides en el seu camí. Sobre d'elles s'esbrava tota la fúria, el talent, els somnis i la desesperació de qui ho té tot i no es queda amb res. Més que res. Més que res, atacs i malediccions i, entremig, víctors i exaltacions, que ve a ser el mateix, perquè tot és cridar quelcom amb pintura amb algun signe o amb algun altre.

Exposició furiosa i irada de multituds sense camí. I en el centre aquest anhel: Vull ser.

Entre el viure i el fruir, el córrer i el lluitar, entre la "mucha marcha" i la "vida a tope", entre el maleir i el victorejar, aquest desig senzill, directe, radical, total, que demana independència, demana respecte, demana espai, demana existència: Vull ser. Que no s'esborri mai aquesta pintada.

- Per les millors comparses d'adults que desfilin:

60.000 ptes. el primer premi
30.000 ptes. el segon premi
15.000 ptes. el tercer premi

- Per les comparses infantils:

30.000 ptes. el primer premi
15.000 ptes. el segon premi
8.000 ptes. el tercer premi

- Pels millors classificats a la gimcana pels pubs:

100.000 ptes. el primer premi
50.000 ptes. el segon premi
25.000 ptes. el tercer premi

Hi haurà molts altres actes i novetats que us anirem detallant més endavant.