La major part de pobles i ciutats de Catalunya tenen dues festes majors, la gran o grossa i la petita. La gran se sol fer al maig o a l'agost, i la petita al setembre o a l'hivern. A Tàrrega la Festa Major per excel·lència és la de maig, en honor de les Santes Espines i de la Mare de Déu de l'Alba, ja que la de setembre sempre s'ha conegut més com les festes de Sant Eloi i té com a manifestació més popular l'aplec de Sant Eloi. Bé, ara la Fira de Teatre podríem dir que ha agafat el protagonisme principal d'aquells dies de setembre.

Per diverses circumstàncies, que seria molt llarg d'explicar o seria més una feina d'historiadors o sociòlegs, les festes majors de Tàrrega han estat unes dates en què molts targarins aprofitaven l'avinentesa per marxar de la ciutat, i per tant, poc participaven dels actes programats. Des del primer ajuntament democràtic s'ha procurat donar més rellevància al programa d'actes per invertir aquesta tendència d'anar a fora. La Fira de Teatre n'és un bon exemple. És per això que l'actual consistori persisteix en aquesta tendència de reforçar la Festa Major de maig, fer una bona festa o festa grossa, perquè la gent no marxi de la ciutat.

Una de les idees que ha reeixit més ha estat l'aplec del cóc, que va sorgir essent regidor de Cultura Jaume Ramon. Així aquest any se li vol donar un altre impuls organitzant la primera Fira del Cóc. Aquesta fira tindrà lloc també a la plaça de les Nacions sense Estat, però serà al matí i hi participaran quasi totes les fleques de la ciutat, que muntaran unes parades on es podran comprar tots els productes típics d'aquí i que elaboren les fleques o forns de pa. Així es podran comprar cócs de tota mena, a més de molta varietat de coques com les d'ou o de poma i panadons, orelletes (típiques de la Festa Major), bunyols de quaresma i altres elaborats dels forns. A la tarda tindrà lloc l'aplec del cóc, tal com s'ha fet des dels seus inicis. Enllaçant la fira i l'aplec del cóc, al migdia funcionarà una mena de restaurant a l'interior de l'antic mercat municipal on el plat principal serà el cóc en totes les seves variants.

Una altra novetat serà el primer festival de música popular que tindrà com a escenari l'antic camp d'esports dels escolapis. Com sempre, es demana que la gent participi més al ball de l'Eixida i és per això que es fan minicursets per aprendre aquest ball tant senzill i tradicional. Tots els qui fem Nova Tàrrega us desitgem una bona i grossa Festa Major.

Encara que aquestes ratlles possiblement es publiquin a les envistes de la festa de les Santes Espines i la Verge de l'Alba d'enguany, aquest ni el nostàlgic, com tantes vegades he repetit, és el motiu principal de la seva publicació. Menys després de l'exposició de molts, que es féu a la cafeteria pública de l'Ateneu. Però el programa i la portada eren de la del 1926. I no es pot eludir.

En aquell 1926, l'impressió d'aquell acolorit, era una feina no habitual i que necessitava pràctica i enginy. I fou editat per Camps Calmet. Com possiblement ho poden fer altres impressors amb igual o similar procediment. Però vaig per un altre camí. Perquè igual o semblant perfil o conjunt, també en el mateix color, (crec que no dic disbara al qualificar-lo de tricomia) era el d'un calendari que va penjar durant molts anys del despatx de la casa, naturalment sense fulls del mateix quan es va acabar. Crec que als volts dels anys vint. Si és que hi havíem arribat. I que era admiració de petits i grans que ens trobàvem a l'esmentat. Situat entre la botiga dels cuirs o articles de sabater i el magatzem de les fustes. El que provocava l'elogi de sabaters, fusters i ebenistes. I els viatjants o propietaris de les fustes i altres mercaderies que veníem, obsequi de Camps-Calmet.

Vull dir que encara que ja tinguéssim Sant Eloi, que de molt lluny no havia arribat a l'esplendor i magnitud, en tots els conceptes d'ara, tot aquell paratge del bassal de l'antic molí i dels horts, amb Tàrrega al fons, tenia una excelent qualitat paisatgística i molt nostra. Si bé el calendari era una mostra de l'alt nivell dels tipògrafs i impressors targarins. Com de tants i tants industrials o artesans de la nostra ciutat. Que exhibia aital títol amb orgull. Com el del temple, cimbori i campanar.

Però és just també que parlem de la Festa Major, ja que ens hem ocupat de l'aspecte del seu programa publicitari. I observarem que tant en la coberta com en l'onterior, el que és programa oficial, està escrit en castellà. Era en època de Primo de Rivera al poder, gairebé en la seva plenitud. Però en canvi, tant l'anunci de la contraportada, com els altres setze de tot el mateix, en català, més que correcte el el llavors. De tot mena d'articles. Àdhuc automòbils, bancs, fàbrica de focs artificials, bicicletes, botigues de roba o lubricants. Excepte un de les dues xocolates d'Agramunt. Que evidentment era un clixé. Però igualment en català els programes de cinema i de les sarsueles a l'Ateneu, que precisament al cine estrenaven Currito de la Cruz, amenitzat per una orquestra de quinze professors i la Banda de tambors i cornetes del Regiment de Navarra de Lleida. I la cupletista Eugenia Roca. I a la sarsuela, sense cap mena de dubte una de les companyies més famoses d'aquells anys: Felisa Herrero, Emilia Iglesias, Sagi Barba, Emili Vendrell, Anselm Fernàndez i J. Acuaviva. Amb La Verbena del la Paloma, Mari Sol i La Calesera, entre altres. I el gran ball de societat, la nit del 15, al tancar la festa.

No parla de sardanes. Però puc afirmar que als jardins de l'Ateneu, en feren sempre. Tinc una Crònica Targarina del 1927, al davant, i en tocaren matí, migdia i tarda. Sempre amb èxit extraordinari. Doncs es pot afirmar d'una manera rotunda, que sempre tinguérem excelents sardanistes. Ells i sobretot elles. Tàrrega, en tots moments i en qualsevulla època, ha practicat sempre la sardana amb devoció i entusiasme. Diria amb suma perfecció. Fins i tot en aquells moments més dificils dels avatars polítics. Però com és una faceta del nostre calendari local de molta importància, penso dedicar-hi un capítol especial, en aquestes acollidores planes del nostre setmanari. La sardana i els sardanistes s'ho mereixen.

Com escric aquestes línies lluny de la nostra festa major, el dia 7 de març, ignoro quin serà el programa que és sabrà amb tot detall quan es publiqui. I crec que tampoc hi faltaran les sardanes, ni el castell de focs, ni els oficis de Santes Espines i la Verge de l'Alba. Així ho espero. I que es disfruti de tot el que es faci, que així igualment ho desitjo.

Per raons insospitades, més d'una vegada el cognom Parareda, surt com Paradera. Així succeia en la relació dels noms dels regidors de 1884 al 1987. Quedi doncs rectificat que en tots els cognoms era Parareda. I ho aprofitem per afegir-hi el nom del regidor Valeri Mora Arrufat, que ho fou del 1944 al 1949. Valgui l'excusa.

OPINIÓ

De la llarga llista d'antidepressius n'hi ha un que es destaca per la seva efectivitat i aquest és l'esport en general, i amb gran avantatge sobre els altres es troba el futbol.

Davant aquest fenomen social queden ofegats problemes com l'atur i els desnivells socials, que amb tot i estar latents, es queden en segon terme ajornats per les explosions d'entusiasme esportiu.

L'adquisició simultània per part del Barcelona dels últims tres trofeus com són la lliga, la copa del Rei i la copa d'Europa de handbol ha destapat una eufòria política-social i esportiva que és digna de ser estudiada a fons.

Les autoritats polítiques estan d'enhorabona perquè amb el regal de les competicions esportives distreuen i ajornen problemes de molta més magnitud que guanyar una lliga, com és el cas especialíssim de trobar solucions per minvar la crònica lacra de l'atur.

El deliri de la multitud enarborant banderes, cantant himnes de glòria al club, als polítics els deu semblar un regal del cel que els proporciona un compàs d'espera en el dur afer d'apaivagar reivindicacions socials promeses en campanyes electorals amb el dubte interior de poder-les assolir.

Pobre del país que no fomenta les competicions esportives, ja que sense aquest antidepressiu li creixeran els conflictes sòcio-laborals que tants mals resultats han portat al llarg de la història.

A la llarga, les guerres més cruents són conseqüència natural del nerviosisme i malestar d'una societat desequilibrada econòmicament, ja que les bones maneres, l'educació i els correctes comportaments socials es trenquen quan a una societat li falta el pa de cada dia.

En canvi, el nerviosisme i les guerres esportives són com tronades d'estiu que s'encenen i s'apaguen de forma automàtica segons un resultat puntual sense deixar rastre.

El divendres 1 de maig, passada l'eufòria esportiva, a Barcelona amb les mobilitzacions obreres van tornar a rebrotar amb força reivindicacions envers la urgent necessitat de crear nous llocs de treball.

Els responsables de l'administració en aquests moments, davant la falta d'idees efectives per solucionar aviat aquest greu problema de l'atur, deuen pensar en la necessitat d'organitzar nous confrontaments esportius que amb l'entusiasme corresponent donaran un compàs d'espera a l'assumpte i mentrestant ja veurem.

Els mundials de futbol segurament als polítics els proporcionaran una gran dosi de tranquil·litzants per als ciutadans, perquè ells (els polítics) puguin reposar en pau unes vacances ben merescudes.

Aquesta obra de Josep M. Benet i Jornet ens parla dels camins oposats que han seguit dues dones, tan unides i amigues durant els anys cinquanta com distanciades i contraposades durant els setanta. L'autor fa un repàs per l'Espanya de l'estraperlo, del movimiento, dels guanyadors i perdedors... Encara que la meva missió no és comentar de l'obra, sinó la seva representació, no puc estar-me de criticar el fet que Ramon i Santiago haguessin de ser amants per impedir que el primer s'escapés finalment amb la Fanny, esposa del segon. És un pegat i un pegot que es podia haver resolt d'una manera més creïble; aquella escena és gratuïtament violenta per a l'espectador. Seria curiós saber què en pensa actualment un home tan madur com Benet i Jornet d'aquesta escena. Parlem, però de la representació.

El muntatge escenogràfic estava distribuït en tres espais: a la dreta de l'espectador, una taula rodona amb tres cadires i una reixa de balcó representaven la casa de la Montserrat; al centre, sobre un entarimat, un parell de butaques i algun moble senzill corresponien a la casa de Santiago i Fanny, i a l'esquerra, un sofà amb una cuina de gas eren representatius del pis del Sr. Jeroni. Al davant de l'escenari tenia lloc la lectura de cartes que Fanny i Montserrat s'escribien recíprocament, amb els respectius comentaris. Les lectures i els comentaris, amb llum zenital i música suau de fons, eren adients. Hi va haver, però unes fallades que s'haurien de corregir. La llum zenital no era adient per a la casa de la Fanny: ella i la Montserrat podien quedar a la penombra mentre llegien i comentaven les cartes perquè el que interessava era únicament el text; però quan les escenes tenien lloc a casa de la Fanny, el que interessava era tant el text com l'actuació de cadascú i, venint la llum de la vertical, l'ombra dels propis actors era una mòlestia per a l'espectador; una il.luminació frontal o lateral hagués estat millor. Un altre aspecte era la confusió i el desordre dels propis actors a l'hora d'entrar a la casa de Fanny o de sortir-ne, ja que no hi havia més que una cortina negra al fons, el centre de la qual volia representar la porta d'entrada, i el lateral esquerre la del dormitori; els actors, però, entraven o sortien pujant o baixant el desnivell entre l'entarimat i l'escenari; amb una petita elevació al darrere de la cortina se solucionaria el problema. La casa de la Montserrat podia haver-se moblat una mica més, ja que era el lloc on es desenvolupaven més escenes; no n'hi havia prou amb la taula, les cadires i el penja-robes; la varietat de situacions exigia més riquesa de muntatge per facilitar el treball dels actors, que quedaven constrets en un espai massa reduït.

La caracterització, molt encertada en el cas del Sr. Jeroni, fallà de mig a mig en el cas del Sr. Ramon i de la Montserrat: el primer era massa jove, gairebé un adolescent, per representar el paper d'un home casat i afillat; la segona, massa gran per fer de nena; difícilment podien passar com a pare i filla: hi faltava molta feina de maquillatge. La Sra. Pilar era una caricatura de portera, però passava bé. També era correcta la caracterització de la Neus i de la Fanny.

La part més important d'una representació teatral és el treball dels actors; el muntatge escenogràfic, l'atrezzo, el vestuari i el maquillatge poden ajudar, però el que pesa més en l'ànim de l'espectador és la interpretació. En aquest cas, lamentem haver de dir que el nivell va quedar més aviat baix. Concretem: al Sr. Jeroni, amb una veu molt ben timbrada, li faltava una certa naturalitat en els gestos i en la mirada quan parlava; el seu parlar superava la seva actuació. La Pilar no va trobar el seu to fins a la conversa amb la Neus després del suïcidi del Sr. Jeroni: l'entonació i la gesticulació mostraven amb gràcia i desimboltura la dona que havia de ser, un barrejat de xafardera, maliciosa i espantada. Santiago va ser bastant uniforme i monòton al llarg de tota l'obra; li faltava cinisme i vehemència, sobretot al final. La interpretació de la Neus i la Fanny fou passable: algunes escenes molt correctes i altres fluixes, faltades de vida. La Montserrat ho tenia ben difícil: representar una nena dolça i ingènua, essent ella una noia ja entrada a l'adolescència; la bata i el genoll vermell no eren suficients per fer-la passar per una nena, un problema del mateix estil es posava per representar el Sr. Ramon, pare de la Montserrat, cansat de la seva dona, amant de la Fanny amb la qual és a punt d'escapar-se i amant també del seu marit, Santiago (qui en dóna més?). José Manuel Giménez, un joveníssim actor que havia d'encarnar tot això, no se'n va sortir de cap manera: ni estava degudament caracteritzat, ni tenia el físic, ni la parla, ni l'entonació adients; les escenes s'allargassaven i acabaven ensopides per la falta de vida dels actors; i si volia mostrar duresa i energia ho feia cridant massa. El plantejament psicològic d'un actor no ha de ser mai "jo he de fer de...", sinó "jo sóc..."; i per arribar a dir-se "jo sóc...", cal que primer s'ho cregui ell mateix; només així es pot donar autenticitat i credibilitat al que es fa.

Hem presenciat obres molt ben interpretades, però també ens hem trobat amb algun espectacle no gaire reeixit. Creiem que si es corregeixen alguns defectes com els esmentats, l'obra pot guanyar bastant. Així ho desitgem pel bé del mateix grup i dels futurs espectadors. Confiem que la sogra del proper dissabte ens caigui ben simpàtica i que ens deixi un bon gust d'aquesta desena edició del concurs.

Ha arribat l'hora de presentar l'última obra que participarà en el desè concurs de grups amateurs de teatre ciutat de Tàrrega. Es tracta ni més ni menys que d'Ens ha caigut la sogra, una obra de Lluís Coquard escenificada pel Grup de Teatre Margarida Xirgu de l'Hospitalet de Llobregat.

Aquest grup es va formar el 1982 a l'Ateneu de Cultura Popular de l'Hospitalet, quan un grup d'actors i actrius provinents d'altres grups de la ciutat i actors novells van decidir unir-se. Des d'aleshores han representat més de trenta obres de caire ben divers, des de clàssics com La ferida lluminosa de Josep Maria de Sagarra, fins a obres tan modernes com Després de la pluja de Sergi Belbel, passant per musicals com El retaule del flautista.

El 1984 es va crear la secció infantil on hi van participar fins a una seixantena de nens i nenes que més tard van passar a formar part del grup juvenil i també han protagonitzat nombroses obres.

Ens ha caigut la sogra és una obra escenificada per vuit actors que es veuran implicats en una trama ben complicada. En Jordi i la Montse són una parella jove que viuen a la Barcelona actual i l'únic desig que tenen és viure en el seu niuet d'amor, cosa que no sempre aconseguiran. Al llarg dels tres actes de què consta l'obra s'aniran aclarint tots els embolics que els diferents personatges ens han anat presentant a través de divertides situacions.

L'autor d'Ens ha caigut la sogra és un barceloní nascut a la vila de Gràcia el 1922. Tot i estar especialitzat en el teatre infantil, no ha descuidat mai les obres per a adults i d'humor. Ha obtingut diversos premis per Amor... direcció prohibida!, La núvia portava cua...

Té registrats setanta títols a la Societat General d'Autors, trenta-vuit dels quals pertanyen al teatre infantil, pels quals ha aconseguit nombrosos premis. D'aquests cal destacar el premi Ciutat de Barcelona i el Ciutat de Lleida, així com el premi internacional de teatre ATEIJ de l'any 1969. També ha fet guions per Televisió Espanyola i durant quatre anys fou col.laborador de Ràdio Nacional d'Espanya a Barcelona. La seva última obra es va publicar aquest passat gener: Faldilles i pantalons amunt i avall.

Després d'aquesta breu presentació, només fa falta dir que no falteu a aquesta última sessió del concurs de teatre i que el proper dia 30 de maig es farà el sopar de cloenda i es donaran a conèixer els guanyadors. L'obra es representarà com cada dissabte al Teatre Ateneu a tres quarts d'onze de la nit.

Ens trobem novament a la Festa Major de maig, la primera de les dues que la nostra ciutat troba cada any al calendari, i potser la que més es consolida com a genuïna festa major, perquè la del setembre avui dia l'hem sabuda vestir amb unes gales especials, com són les de la Fira de Teatre al Carrer.

Però la Festa Major de Maig potser no necessita més gales que les que ja té per si mateixa: enmig d'una esponerosa primavera, Tàrrega festeja la Mare de Déu de l'Alba i les Santes Espines. Sota aquest excels patronatge la ciutat ha avançat a través dels anys unint la tradició amb el progrés econòmic i social que ens fa capdavanters de les terres de Ponent. Vam créixer embolcallats per la tradició, i la primavera de la vida omplia els sentits d'aroma i de color.

Així es va forjar una adhesió ciutadana que no es pot dissoldre en el transcurs del temps. Ans al contrari, com més va més goig sentim de pertànyer a una ciutat que ha sabut unir tan bé vida i sentiment, treball i amor, avenç i costum.

Tots aquests conceptes s'apleguen durant cinc dies de maig i fan que aquesta Festa Major sigui especialment celebrada per tots els ciutadans. Retrobarem els amics, els targarins que viuen fora vila i els veïns, ara que el temps és amable i els nostres carrers són plens de joia.

Per això us demano que sortiu a gaudir de l'amistat i la convivència pels carrers de festa, i que assistiu als actes que amb dedicació i esforç hem preparat perquè tothom trobi expansió al seu gust. Volem una ciutat per a tothom i que ningú se senti fora de joc. Els targarins i les targarines som tolerants i acollidors, respectuosos i solidaris, preocupats per l'entorn, disposats amb el jovent, amb els col.lectius que passen dificultats, defensors de la nació catalana i oberts a tots els vents. Ens preocupa el benestar general i treballem per aconseguir-lo. No volem que ningú se senti apartat del gran projecte ciutadà que és Tàrrega. Per això, des del Consistori proclamem un missatge d'il.lusió pel futur.

En nom propi i del Consistori, us desitjo una bona Festa Major de maig.